13.9.10

Què s'ha fet, d'aquelles flors?




No sé ben bé per a què serveixen les ofrenes florals, més enllà de la desfilada de persones més o menys importants amb rams de formes capricioses, que suposo que han costat calerons però que potser han donat guanys al ram dels rams, cosa que sempre va bé si la confecció s'atorga per subhasta pública i no pas per tria de coneguts i saludats. Els rams de les ofrenes florals no són rams convencionals, mostren formes humorístiques, referents a la institució que el paga i en porten el nom, normalment, com les corones dels difunts.

Per tal d'evitar els llançaments d'insults, ous, tomàquets i de vegades coses pitjors, que ja havien esdevingut un clàssic de la festa, els polítics han decidit enretirar el poble enfurismat fins a una distància prudent en lloc de reconsiderar si té algun sentit tanta floreta i tanta processó.  Avui precisament en parla en David a Vida quotidiana, d'això, també.

L'Onze de Setembre va ser un dia mal institucionalitzat des del principi. Més enllà de les primeres manifestacions transicionals unitàries aviat va reflectir les divisions i els neguits de la gent. Recordo l'any de la LOAPA, com es va xiular els socialistes d'aleshores i com, després dels anteriors entusiasmes, ja vam començar a percebre amb tristor que una cosa és l'entusiasme esperançat i l'altra la crua realitat de la vida. La festa del Parc de la Ciutadella també és un altre tema, amb seients per a la gent important i recordo que fa anys em va fer certa angúnia veure baixar d'un cotxe oficial un senyor que en la seva joventut havia estat cantat més o menys de protesta i que ara s'ha engreixant en tots els sentits, físics i espirituals, mudat i disposat a ocupar un d'aquells seients reservats.

Enguany encara han tingut la grapa de fer una cosa respectable per a la celebració i dedicar la qüestió a la varietat lingüística, evitant les polèmiques que provocava la contractació de persones que cantaven en castellà o d'estrangers mal rebuts pels extremistes ignorants, com en el lamentable cas de Noah. Cada cosa en el seu moment i en la seva circumstància, vaja.

El tema, però, deu tenir una gràcia que no li sé veure. Fins i tot al meu barri, a la Plaça del Setge, popularment anomenada Plaça del Siti per la gent gran, fan ofrena floral. 

Pel que fa a d'altres actes, ja he comentat que tampoc la desfilada de torxes em plau i en ocasions he escoltat per allà el Fossar, durant el matí, proclames enceses i encenedores que m'han fet molta angúnia. Concretament, recordo el darrer Xirinachs lloant ETA en un to que em va fer dubtar del que escoltava.

Tot plegat hi ha molt de teatre ja que la vida és teatre, al capdavall, i tots en fem una mica. Després, com va passar després de la guerra de 1714 i de totes les guerres la gent que  sobreviu torna a la feina, si la té, i a intentar subsistir amb dignitat, oblidant les desgràcies o recordant tan sols, de forma fragmentada i mitificada, allò que li han dit que va passar.

Tot un símbol això d'una ofrena floral a un senyor que va morir de vell i treballant, amb processó enfloralada i un munt de gent retinguda un tros enrera per si un cas es desmadra. Fa anys, quan els portals de les núvies es guarnien amb floretes, les persones esperaven amb respecte i curiositat la sortida de la protagonista, al meu barri, però després tothom es barallava de forma fins i tot una mica violenta per tal d'agafar les flors, fer-ne rams, i endur-se'ls a casa. Podríem fer això, ramets unitaris de floretes de conjunts diversos. Ara bé, em temo que anirien mal dades, així que ens deixessin accedir de forma massiva a les fresques floretes de les ofrenes.


11 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

En l'antiguitat, als poetes els coronaven amb fulles de llorer. Aquest costum ara seria molt mal vist i, a més, hi hauria patacades per ser coronat/a...
No obstant, el costum de portar flors als morts (històrics o gent comú) em sembla bé, oferir-los flors és un gest delicat, un exercici de memòria. A mi la memòria em sembla una forma d'amor...

Júlia ha dit...

I ho és, Teresa, però quan es converteix en acte institucional propagandístic la cosa canvia força.

Clidice ha dit...

potser no ens cal legitimar-nos com a poble intentant impostar tradicions segons la "vella escola". Sembla, però, que la política i l'imaginari popular s'alimenta d'aquests actes decimonònics i sense sentit. Pel que fa a mi me'ls estalvio tot el que puc i més. Ara com ara m'interessa molt més tirar endavant la cosa de la independència, un cop assolida ja en celebrarem el dia si s'escau.

Anònim ha dit...

A PARIS,EL ANIVERSARI DEL ALLIBERAMENT,L'AJUNTAMENT,FA POSSAR FLORS A TOTS ELS PUNTS DE LA CIUTAT ON VAN MORIR GENT AQUELL DIA AIXI COM EN ALTRES LLOCS ON VAN CAURE RESISTENS,DURANT L'OCUPACIO,HU FAR LA GUARDIA REPUBLICANA...ES BONIC I FAS MEMORIA...ELS POBLES QUE OBLIDANT,MALAMENT RAI.
JUGANT

Júlia ha dit...

Clídice, és així, sembla que necessitem símbols i costa inventar-ne de nous.

Júlia ha dit...

JUgant, de vegades m'estimo més una mica d'oblit que la memòria tergiversada, però, vaja, això ens portaria a un debat molt llarg i aprofundit. Recordo unes estampetes del meu temps que deien: una llàgrima s'evapora, una flor es marceix, una oració puja al cel.

Avui ja ni el cel és el que era i les flors potser són necessàries, ho admeto, en tot cas m'agraden més a la planta que no pas tallades.

David ha dit...

Estic molt d'acord amb la teva anàlisi. Tanta ofrena fa un tuf d'hipocresia que tira enrere. I el símbol Casanova lliga perfectament amb la classe política mesella que tenim. Si es tracta de cercar mites, el del general Moragues seria molt més escaient.
Salutacions!

pere ha dit...

Si poso com a prèvia que em senta lamentable la desgraciada data triada per reivindicar la nació o el poble, ja no em caldria dir res més. I comparteixo en bona part el que dius.

Després, com en qualsevol festa en què hi ha una part lúdica, m'agrada tafanejar quan ja les multituds són escasses, els balls de banderes, veure les novetats de l'any, els nens fent-se fotos amb els miquelets, que ningú ja sap qui eren. En fi, els folklore que comporta tota festa.

Júlia ha dit...

David, no sé si has llegit el Pàmies que parla d'això, dels polítics amb cotxe oficial però també dels crits absurds del 'poble', entre els uns i els altres...

Júlia ha dit...

A mi també, Pere, però admeto que la festa i la moguda fan gràcia, per cert, el cos dels miquelets el van desfer poc després pels molts disbarats que feien pels pobles. No entenc tampoc la mitificació folklòrica de miquelets i trabucaires...

David ha dit...

Sí, vaig llegir l'article del Pàmies i descriu un espectacle ben trist.