21.9.10

Sant Facebook: el Carrer Major del món virtual


Hi ha molts detractators del facebook perquè consideren, potser amb raó, que és un niu de tafaneria. La tafaneria és una característica molt humana. Fins i tot gent suposadament seriosa mostra en ocasions tendències tafaneres d'allò més frívoles. Fa uns dies vaig veure la repetició de La forja d'un líder, en concret el programa referit a Jordi Pujol, i s'insistia força en la seva tafaneria sobre aspectes personals i fins i tot íntims de coneguts i saludats. Allò tan bonic de res humà no em resulta estrany està escrit en un context de tafaneria veïnal i no en un text filosòfic d'alta volada, encara que s'hagi fet servir fora de context per a servir interessos més profunds.

La gràcia del facebook és, precisament, l'accés a les vides dels altres, el retrobament amb persones que fa temps que no veies. He quedat ja amb algunes antigues companyes de feina gràcies al facebook, i també he sabut de molts exalumnes, ja que la franja d'edat dels quaranta és, m'imagino, aquella que més utilitza aquests espais. Són relacions puntuals, que potser no prosperaran, és com quan pel carrer del poble t'ensopegues amb aquella persona que fa temps que no veies, et saludes, preguntes per la família i la cosa no va més enllà, si no vols. A facebook hi ha allò que un hi vol posar, si ets exhibicionista ho seràs amb facebook o sense.

La gent de les generacions dels meus exalumnes acostuma a penjar fotografies antigues de l'escola. Les fotografies dels setanta, dels vuitanta, mostren ja la pàtina del temps, es descoloreixen i provoquen, de forma inevitable, la nostàlgia. És també freqüent que notifiquin embarassos i naixements de les criatures. Com que actualment se sol criar tard, una moda absurda, com tantes, la trentena ben passada és època de naixements i m'he fet un tip de contemplar, amb emoció d'àvia pedagògica, virtual i sentimental, els fillets i filletes d'aquells nens i nenes que eren petits quan jo era jove i tenia nens petits.

Malgrat els molts problemes que, segons els apocalíptics, sacsegen la joventut, he anat comprovant que la gran majoria d'aquells exalumnes han acabat per tenir feina, pis, parella, fills. Algun agosarat ha admès que era de l'altra banda (no és tan fàcil, encara, admetre aquests temes de forma desacomplexada) i també s'ha retratat amb la seva parella per deixar constància del tema a l'espai feisbuquero. Nois i noies poc estudiosos, difícils fins i tot, que segurament emplenen les estadístiques poc mesurades sobre fracassos escolars, semblen feliços, en la mida en la qual es pot ser feliç a la vida, i acaben per fer una vida d'allò més convencional. En aquest carrer major de la xarxa me'ls he anat trobant i hem intercanviat quatre comentaris, m'arriben les dates dels seus aniversaris, tot ajuda a viure. No tot és de color de rosa, però la gent no explica, en general, les seves penes al facebook, encara que hi ha excepcions, car de vegades se sent la necessitat d'explicar, esbravar-se, compartir.

El diumenge, aquest diumenge esplèndid entre dies plujosos que ens va regalar la natura, vaig anar d'excursió a Núria. Se'm va acostar una noia molt maca i em va preguntar si jo havia estat professora al Samontà, el marit era un antic alumne meu i no gosava dir-me res, per timidesa. Com que jo he estat una tímida malaltissa durant anys, cosa que de vegades et fa passar per pocasolta, sorruda i antipàtica, sento una gran tendresa per les timideses dels altres. Els vaig saludar, el rostre del xicot em va resultar familiar, també el cognom. Sembla mentida com arribem a oblidar persones amb qui vam compartir diàriament tota mena de coses. Em van explicar que tenien una altra nena, més grandeta, a més d'un nen petit que duien al cotxet. Va ser una trobada breu i emotiva, com les del facebook, però real.  Fa il·lusió, també, pensar que encara t'han reconegut.

Amb tants anys de fer de mestra he conegut molts infants, i admeto que he oblidat molt, no pot ser altrament. Alguns noms i fets queden a la memòria, de forma potser injusta acostumes a recordar els més trapelles i gambirots, els qui et feien patir més i oblides amb més facilitat aquells alumnes que no et donen cap problema i que van fent, com les formiguetes, de forma constant. En èpoques passades tenir quaranta-cinc alumnes a l'aula era un privilegi, hi havia molts problemes, no és cert que els nens i nenes d'abans fossin millors ni pitjors que els d'ara, tinc anècdotes absolutament surrealistes i admeto que, a més, jo era una mestra amb poca autoritat i a qui els més espavilats prenien el pèl. Per a ser bona  mestra fa falta un cert carisma natural amb el qual la natura no m'ha dotat. Una certa autoritat donada per la  biologia que em temo que és, també, això que tenen els líders nats com Felipe González o Jordi Pujol, car els seus coneguts, en els programes aquests, admetien que ja de jovenets eren els qui manaven de forma espontània. Malgrat que amb els anys desenvolupes estratègies destinades a millorar el teu capteniment i la teva necessària autoritat quod natura non dat Salmantica non praestat. Ah, com envejava algunes companyes i companys que aconseguien, tan sols amb una mirada, fer callar el guirigall! He vist casos extraordinaris d'aquest magnetisme poc estudiat a fons. I també he vist el contrari, gent molt treballadora, que feia grans esforços i patia pel fet que, ja d'entrada, se'ls rifaven. 

També passa en molts sectors, amb els adults, això. Per aquest motiu, si t'adones de la mancança de carisma i no vols patir, val més que no intentis accedir a càrrecs de gestió. La pitjor època de la meva vida van ser uns anys en els quals vaig ser cap d'estudis. I és que els adults són, ai, molt més difícils de controlar que no pas les criatures, certament.

Tot ha passat, durant anys un malsón recurrent era que entrava en una aula plena d'alumnes que no em feien cas, xerraven, cridaven, es llençaven coses. No era sempre en el mateix lloc, variava l'escola, l'indret, els nois i noies, però no el fet concret d'intentar posar ordre en el caos. Avui, des de la tranquil·litat jubilosa de la jubilació contemplo amb tendresa els fills dels exalumnes, llegeixo els seus comentaris sobre qüestions com ara si mengen o no mengen, puc insistir a aquell alumne tan brillant que avui és executiu i ha triomfat per tal que expliqui una i altra vegada que va anar a l'escola pública de barri, diversa i tan bona o dolenta com ho pugui ser la més elitista de la contrada. En el fons, amb els anys, tot és molt i molt relatiu, la vida dóna moltes voltes i el triomf o el fracàs no són mai absoluts, tampoc. 

Per això i per moltes altres coses, aquest carrer major del món virtual m'encanta.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

de d'Australia (per aixo no poso accents) t'he de dir que m'ha encantat l'escrit! A mi em passa aixo de no tenir carisma i em costem els carrecs de gestio... pero tot es posarhi voluntat no?
Records!!!

Oriol Timoneda (ex alumne, d'escola publica, per suposat!)

Júlia ha dit...

Tu ets un d'aquests alumnes brillants, ep, t'has identificat amb el tema?


Amb el vostre grup no hi va haver problema doncs admeto que és un dels millors que he tingut en tots els aspectes, per sort, i no és passió de mestra, és la realitat.

A més, mai no em vau tirar arròs al cap amb el tub del bolígraf, he, he.

Una abraçada, encara tinc el cançoner en lloc preferent.

Júlia ha dit...

La pràctica també compta, però costa més esforç, encara que sóc de les qui pensen que tot es pot aprendre, també. Fins i tot el carisma.

Clidice ha dit...

La gent sol "matar el missatger" i el feisbuc és això: una eina. Em resulta còmic quan algú em diu "és que poden veure-ho tot de tu", com si per mitjà del feisbuc s'aconseguís alguna espècie de poder o de rajos X. Realment la gent sol rumiar-les poc les coses.

És curiós, no em tinc pas per tímida, però quan trobo alguna professora o professor em costa dir-los res, penso que als pobres ja els deuen atabalar prou amb allò de "et recordes de mi?" i haver de fer cara de "oh i tant!". Tot i que una vegada, no dient res, va ser la professora qui em va reptar, em vaig posar vermella i tot, sembla que si que es recordava de mi, glups! ;)

F.Puigcarbó ha dit...

creia convençut que al Feisbuc només hi havia tafaners, ególatres i idiotes, dins el que entenc es una safareig dins la fira de les vanitats superficiels. Veig que hi ha algunes excepcions (entre elles dues filles meves) però la percepció segueix sent la mateixa. Tot el que s'aconsegueix a través del feisbuc es por assolir sense ell, només que aqui és més fàcil tan fàcil que és indolent, que es el que ara es porta, la llei del mínim esforç per a tot.
Ho sento, no m'interessa, vaig durar quinze dies, ja ho saps.

Paraula irónica de comprovació: PETRARCA

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No hi ha dubte que els de Facebook estaran ben contents de llegir-te, si ho fan, que n'has fet una bona promoció.
"Algo tendrá el agua si la bendicen."

Júlia ha dit...

Clídice, jo també era molt tímida amb les antigues mestres, per això entenc que de vegades 'faci cosa' saludar, després dels anys. Facebook, com tu dius, és un instrument, hi ha allò que hi posem, depèn de com s'utilitzi.

Júlia ha dit...

Francesc, no estic gens d'acord amb tu, com pots comprovar pel post, he retrobat molta gent gràcies a facebook i me n'alegro i m'agrada més escriure'm que no pas telefonar perquè de vegades la gent està sopant o és al lavabo. Com diu Clídice, una eina de comunicació més, no substitueix res, és una eina i ja esta.

Júlia ha dit...

Xiruquero, cadascú ho pot utilitzar com vulgui, com el telefon, així que depèn del caràcter, de les amistats que tens, de moltes coses, que et resulti útil i agradable o no.

Deric ha dit...

el feis és un mar de tafaneries, cert! Però jo vaig retrobar-me amb una persona que feia anys que no veia i ara fa gairebé un any que estem junts! Podriem dir-ho "amor feisbuquero"

Eli ha dit...

M'ha encantat llegir-te...
Més que "tafanera", sóc curiosa. I no m'agrada el facebook, em vaig donar de baixa, perquè no em va agradar reviure certes hipocresies, d'aquelles d'escriure't però no saludar-te si et veuen pel carrer...
Igualment,he arribat aqui de casualitat, i estic contenta!
:-D

Júlia ha dit...

Deric, el món, en general, és tafaner. Pel que fa a l'amor... en sé més casos.

Donde menos se piensa salta la liebre, el hijo de Dios nació en un pesebre.

Júlia ha dit...

ELI, encantada de la visita. De vegades no és per hipocresia, la gent som rareta, tímida, a mi mateixa que sóc grafòmana, m'és molt més fàcil escriure que parlar per telèfon, la veritat.

Com he dit, el facebook és una eina més, depèn de com l'utilizis serà bona o no, com tantes altres coses.

Ferran ha dit...

Comparteixo del tot el teu punt de vista, Júlia, pel que fa a Facebook, i el de la Clídice. Totes les eines poden servir per a coses bones o dolentes, depèn de com les usa qui les usa.

Com a exprofessor -ho vaig ser força anys, d'anglès- entenc i comparteixo també el plaer que dóna saber d'aquells amb qui, temps era temps, vam compartir temps i espai. Reconèixer i ser reconegut, recordar i ser recordar és molt bonic.

Un bon post.

Júlia ha dit...

Ferran, em neguiteja de vegades no reconèixer-los, han crescut tant!!!

marta (volar de nit) ha dit...

Doncs a mi el que m'encanta són aquest tipus d'escrits. Felicitats Júlia