31.10.10

Reflexions profundes sobre castanyes atàviques i d'altres mites nostrats


És freqüent contrastar els valors tradicionals de la nostra Castanyada amb l'empenta invasora del Halloween, immortal per als infants d'una determinada generació des que a l'entranyable ET el van disfressar de forma adient per tal d'allunyar-lo dels científics immorals i pèrfids. El tema em recorda antics debats casolans i populars sobre la controvèrsia Reis d'Orient (que no mags)-Papa Noel. El pitjor del tema va ser que vam acabar acceptant i assumint un pare Noel cocacolero i xaró, de disseny, això sí, molt ben trobat, oblidant contes foranis on un romàntic i entranyable Santa Claus, vestit de forma elegant, solcava muntanyes nevades. No és l'únic cas d'assoliment generalitzat de la beneiteria artística: les carbasses de supermercat, com els tions amb cara i barretina, són ja el súmmum de l'estètica friqui.

No hi ha costums eterns ni ancestrals, cadascú de nosaltres creu que és molt antic allò que recordem de tota la vida i un dels fonaments dels nostres dogmatismes és recórrer a les expressions això s'ha fet sempre així, tota la vida ha estat igual, s'ha de recuperar el de tota la vida. La castanyada va acabar patint l'escolarització massiva, com va passar amb d'altres festes, quan es va decidir, de forma gairebé espontània i, més endavant, oficial i programada, que les festes populars s'havien de recuperar a l'escola i a l'escola vam acabar  malmetent moltes hores d'instrucció i educació serioses darrere de les festetes

Les festes escolaritzades han perdut molta grapa, és clar, i fins i tot el seu mateix sentit primigeni. Recuperant tradicions les hem acabat d'espatllar o les hem reciclat fent-ne tota una altra cosa. La castanyada va comptar com a himne característic i consensuat de forma didàctica amb una cançó que possiblement hi tenia poca cosa a veure, pel fet que en la seva lletra es mencionen les castanyes, el Marrameu, torra castanyes. I ja no parlo de les Carnestoltes, avui una exposició de treballs artesanals obligatoris i de màscares de cartolina penjades a tort i a dret, amb rua destinada a esperonar l'afany retratista i filmador dels pares i mares, avis i àvies, dels nostres temps. O de les mones, que es fan i mengen abans de Rams enlloc de per Pasqua, o d'aquestes velles quaresmes recuperades del costumari,  a les quals, de forma agressiva i poc raonada en un món secularitzat, se'ls van arrencant cames.

Quan jo era petita, a l'escola pràcticament només se celebrava una mica el Nadal, per raons religioses, polítiques i tradicionals. Recuperar l'essència de les tradicions ens portaria a debats cantelluts. Una de les característiques de les castanyades rurals, que se celebraven en la nit de Tots Sants a Difunts i no la vigília, era resar les tres parts del rosari, una pesadíssima rastellera d'avemaries i parenostres que no s'acabava mai. Després es menjaven castanyes, si n'hi havia. Els panellets eren minoritaris, cars. Això de les oracions sí que estaria bé de recuperar a escola, sempre, és clar, que s'expliqués als infants que el rosari és una mena de sonsònia tradicional atàvica i no s'entrés a fons en el tema religiós, sempre espinós i controvertit.També caldria recordar els difunts nostrats i fer visites funeràries o homenatges als ancestres traspassats. Les quaresmes amb mona haurien de comtpar, així mateix, amb la lectura i representació de la Passió, a nivell escolar. Però tot això resultaria avui súper políticament incorrecte, encara més en el marc d'una escola contradictòria que vol ser laica i no ho acaba de ser i que vol conservar les tradicions en la seva part més folklòrica i inofensiva sense entrar a fons en el seu orígen catòlic, al menys pel que fa als darrers segles.

Personalment sóc partidària de deixar les coses com estan i permetre que la invasió forània de disfresses monstruoses i carbasses il·luminades comparteixi les decoracions primàries (d'escola primària), amb les castanyeres típiques i tòpiques amb mocador al cap i ventall a la mà o amb l'elaboració una mica destralera de panellets infantils. Les tradicions s'inventen i reinventen, es transformen i s'adapten, moltes  vegades de forma barroera o incoherent, ja que així som els humans, encara més quan les bones intencions ens exigeixen fer pedagogia innecessària de temes lúdics i folklòrics. Ja hi ha moltes generacions que han nascut i crescut amb el Marrameu i els murals tardorencs plens d'arbres de fulla caduca i que creuen de bona fe que això és el que s'ha fet sempre.

En els temps dels meus pares eren tradicionals les representacions del Tenorio, tant les serioses com les fragmentàries i paròdiques, molt nombroses i hilarants, pel fet que tothom sabia de què anava la cosa. Zorrilla va ser un personatge extraordinari i aventurer, amb una vida molt moguda, que va escriure coses molt millors, però que és conegut, sobretot, per la història delirant d'aquest senyor que puja muntanyes i baixa barrancs, profana convents i enreda tota mena de dones, riques, pobres, religioses, casades, solteres. A més de matar tothom que se li oposa amb una gran i masclista fatxenderia. 

Al final, com és sabut, se salva, ja que el catolicisme permet aquestes redempcions extraordinàries i miraculoses. L'obra, políticament incorrecta al màxim, no es va qüestionar mai, potser per això de la redempció final, encara que hauria pogut fàcilment ser censurada per immoral. És tan exagerada que resulta divertida. La seva relació amb la celebració de Tots Sants va venir, ben segur, del fet que hi surten morts i cementiris. Hi ha Don Juans amb molts més matisos i qualitat però el de Zorrilla va ser el qui va acabar per imposar-se. Un dels motius és la rima, que fa que es memoritzi amb facilitat i que gairebé tothom d'una certa edat en conegui fragments, cual gritan esos malditos, pero mal rayo me parta si en terminando esta carta no pagan caros sus gritos...

Fa ja molts anys, a la meva escola d'aleshores, vam voler recuperar el tema i vam fer que els nens i nenes aprenguessin i representessin, en broma, algun fragment de l'obra. Era una tardor calorosa, per cert, ja que tardors i primaveres són molt variables encara que hi hagi qui pensi que abans el temps era diferent. Se suposava, a través dels refranys i dites, que Tots Sants marcava la frontera entre calor i fred, però no sempre és així, ni de bon tros. Havia fet uns dies de fresca, després va tornar la calor, i durant les representacions els nens i nenes s'intercanviaven els barrets amb plomes de les disfresses tenòriques rient, mentre endrapaven castanyes fredes, cuites per l'AMPA. Vaig tenir una premonició, els canvis de fred a calor en aquestes èpoques de l'any promouen la revifalla dels polls del cap i vaig pensar que amb tants canvis de barret anirien mal dades. Efectivament, al cap de pocs dies ens vam trobar amb una d'aquestes plagues d'animalons exploradors de les zones capil·lars, que avui ja són admesos com un encostipat inevitable però que aleshores causaven molta alarma social.

Una de les paròdies catalanes més reeixides del Tenorio és diu Don Cuán Tanorio. Les versions catalanes s'escrivien en castellà macarrònic i avui ens poden donar una idea de com parlaven el castellà els nostres mayores. Quan la permeabilitat entre llengües no era tan forta, els catalans no sabíem dir la jota, el mateix que els castellans no saben dir les 'll' finals i abans de l'anglès no sabien dir la nostra, de 'jota', o els francesos han de barallar-se amb les 'erres'. Era freqüent, encara durant la meva infantesa, escoltar 'don Cuán, don Cosé, el quefe). D'aquell temps ens n'ha quedat una paraula avui molt nostra que va ser acceptada oficialment i normativa amb grans reticències 'maco'. Quan vaig començar a estudiar de forma semiclandestina el català el professorat tenia una gran mania a aquest adjectiu, pel fet que venia del majo castellà, per cert. Avui té un valor propi, maco no és ni bonic, ni bell, ni formós, és tota una altra cosa i als barcelonins també ens ha perjudicat amb allò dels camacos, tan lleig, ja que pressuposa que la forma dialectal barcelonina és pitjor que les altres, cosa altament injusta.

Pel que fa al Marrameu, torra castanyes, constato que estem perdem la transcripció dels idiomes animals en català, de quan els gats feien meu-marrameu i els gossos bup-bup. El miau i el guau foranis s'han imposat i avui mateix escoltava una cançó moderna en català sobre uns gats que cerquen amo i fan miau-miau. Les llengües en contacte, ens agradi o no, acaben per rebre influències i els grans es mengen als xics, per norma general, cosa que no vol dir que no haguem de fer els esforços que calguin per endarrir la qüestió. Avui tothom vol pronunciar bé l'anglès i ja no sentim aquells entranyables 'Clargables, Brucecabots, Xamesestevart" repetits tal i com es llegien en castellà o català. Una vegada vaig dir alguna cosa així i la professora d'anglès del cole, molt joveneta, es va fer un tip de riure, ignorava que en la meva joventut era aquella una forma habitual de parlar. 

Fa uns dies mirava un excel·lent programa sobre el rock hispànic i Miguel Ríos, ara d'actualitat, explicava que quan va començar a sortir fora de la pell de brau li van posar durant un temps Mike Ríos i que no li va fer cap gràcia, ja que ignorava que en anglès es deia 'Maic'. A Granada sembla que és habitual en llenguatge popular dir, per exemple, 'Mi que tio, mi que cosas' abreujant el 'mira', així com també l'ús de la paraula polla (amb perdó), per a tota mena de coses. Va intuir que en tornar a casa es fotrien d'ell dient-li 'Mi que Polla' com sembla que va ser durant un espai de temps molt breu. Després, com és sabut, va recuperar el Miguel originari.

Coses de l'idioma, vaja, com en el cas d'aquells exemples que va recollir la Trinca, quan existien, en una divertida cançó, la del català que va a Madrid i vol parlar castellà sense saber-ne prou. Tal i com van les coses de l'idioma, en l'actualitat em sembla que mentre parlem del sexe dels àngels anem cap a l'anglès definitiu i majoritari per a les nostres comunicacions oficials i personals. O cap a allò que quedi de l'anglès reconvertit, el mateix que va passar amb el llatí reconvertit. Ah, què divertit seria poder escoltar els nostres descendents d'aquí dos-cents, tres-cents anys, i mirar d'entendre'ls. En tot cas és probable que no es reuneixin davant de la llar de foc, ni al costat de la calefacció, per a recordar-nos i intentar millorar la nostra posició en l'eternitat tot dedicant-nos, amb gran respecte, alguna oració redemptora, adient i ancestral.


29.10.10

El perquè d'un Dia Internacional (25 de novembre)



Quan jo era petita es compraven poques revistes. Hi havia establiments, al meu barri i a molts barris populars, que les canviaven, pagant un preu mòdic, i així podies accedir a publicacions, novel·letes i tebeos passats de data. Hi havia un gran mercat, ja que tot era molt car. Val a dir que les revistes d'aleshores eren molt més literàries, les Lecturas incloïen un gran nombre de novel·les curtes el mateix que unes revistes argentines que es deien Para ti. També s'hi podien trobar arguments de cinema novel·lats. Hi havia poques fotografies i poca actualitat. La publicitat també era limitada.

Alguna veïna més afortunada havia començat a comprar coses com ara el Garbo, de paper barat i fotografies una mica borroses, però ja en el camí del que han estat les publicacions posteriors, amb tafaneries sobre actors i actrius de cinema. De vegades la censura de l'època feia tapar els escots i et trobaves amb coses curioses, com ara comprovar que en alguna revista francesa la visió dels pectorals de la Loren era molt més evident que en les revistes autòctones.

Sovint hi sortien uns senyors que es deia que eren playboys. Jo no sabia ben bé a què es dedicaven aquests individus. De fet no es dedicaven a res, més enllà de lligar-se senyores de bon veure amb calés i anar amb cotxassos. Un d'aquests habituals era Porfirio Rubirosa. Aquest personatge, baixet i, segons deien, molt ben dotat sexualment, manifestava que no calia ser ric, només aparentar-ho, talment com va fer el protagonista del Gat amb Botes, vaja. Va córrer per Espanya en companyia d'un altre playboy, de qui havia estat cunyat, un fill del dictador Trujillo.

L'època de Trujillo va ser llarga i terrible, a la República Dominicana. El dictador, però, era molt populista i va aconseguir modernitzar relativament el país, però això també ho va fer Hitler amb Alemanya fins que la va portar al desastre absolut. Els Trujillo, pare i fills, encalçaven dones a tort i a dret. Teresa Pàmies explica en algun llibre que va ser víctima d'un cert assetjament sexual per part d'aquests senyors quan, al principi de l'exili, va anar a parar a la República Dominicana i que una de les causes de marxar-ne va ser aquesta circumstància, molt perillosa. 

Minerva Mirabal era una noia benestant, amb idees democràtiques que, en un ball, va ser festejada pel senyor Trujillo pare. Segons expliquen, el seu refús i menyspreu va comportar que el dictador es revengés en tota la família, el pare va ser empresonat i maltractat, acabant molt malament, físicament i psíquica. Les Mirabal eren quatre germanes, Minerva era la més decidida. Els marits respectius també van formar part de l'oposició a Trujillo i van ser empresonats. Elles també van ser a la presó, en alguna ocasió, però quan el règim es va excedir, sobretot afectant a classes mitjanes i altes, les protestes van fer que el dictador es veiés obligat a deixar-les lliures.

Tres de les germanes Mirabal tornaven de visitar els marits empresonats quan les van detenir en un indret solitari i les van assassinar, a elles i al xòfer que les acompanyava, per ordre del govern, intentant simular un accident. La quarta germana s'havia quedat a la hisenda, per tenir cura de la mare. Aquesta història és encara, a casa nostra, poc coneguda, malgrat que el dia 25 de novembre s'ha declarat Dia Internacional de la Violència contra les Dones, des de 1999. Enguany farà cinquanta anys dels fets. L'any següent va ser assassinat Trujillo, cosa que va desencadenar una etapa de crims i terror, amb el seu fill Ramfis al poder. Finalment Ramfis es va exiliar... a Espanya. Un govern posterior amb intencions reformistes, el de Bosch, va haver de plegar, eren èpoques de molta por al comunisme i se'l va considerar massa marxista. Els Estats Units va protegir de forma absurda i injusta molts d'aquests dictadors encara que després també van haver d'ajudar a derrocar-los, embolicant més la troca, la història es repeteix. Més endavant Balaguer va protagonitzar un llarg govern de mà dura. Tot plegat és una llarga història que hauríem de conèixer millor ja que la República Dominicana és avui un destí turístic barat i molts habitants d'aquelles terres han vingut a treballar a casa nostra. Balaguer, Bosch, són cognoms catalans, molts dominicans de tots colors tenien avantpassats de casa, també.

Hi ha una tomba de la família Trujillo al cementiri del Pardo (!), on reposen les restes del dictador i del seu fill Ramfis, que es va matar a Espanya amb un cotxe, anys després, el 1969. És el mateix cementiri on potser, amb el temps, vagi a parar Franco, per cert, si algun dia el Valle de los Caídos aconsegueix reconvertir el seu discurs polític en quelcom adient al present, cosa que encara està molt verda. De moment hi ha la seva senyora. 

Sobre la història de les germanes Mirabal va escriure una novel·la Julia Álvarez, En el tiempo de las mariposas, que va ser portada al cinema amb Salma Hayek, però que crec que no hem pogut veure encara a casa  nostra. Això de mariposas ve del fet que aquest era el sobrenom de Minerva en el seu treball clandestí en contra de la dictadura. Vargas Llosa té un llibre sobre l'època de Trujillo, La fiesta del chivo i també Vázquez Montalbán la va evocar a Galíndez, sobre el delegat en l'exili del govern basc segrestat per gent de Trujillo a Nova York, i assassinat a la República Dominicana, amb l'aquiescència, segons sembla, del govern americà. Hi ha qui creu que aquestes coses no passaven a Europa, però només cal recordar un afer semblant, el de Ben Barka a París el 1965, per exemple.

Els anys seixanta no van ser només noves llibertats, minifaldes i noves idees. Van tenir un rerefons molt tèrbol. En tot cas m'ha semblat adient parlar de la història de les germanes Mirabal, ara que s'acosta l'aniversari del seu assassinat. Ja ho he fet en un dels enigmes que el dissabte de cada setmana penjo al blog de les Tertúlies del Grup 99, l'enllaç del qual podeu trobar a la dreta d'aquest, però com que aquí em visiten més lectors i lectores m'ha semblat interessant parlar d'aquest tema ja que la memòria és traïdora i sovint oblidem de pressa i tenim tendència a mirar-nos massa el melic, la veritat.

Porfirio Rubirosa, per cert, havia estat casat amb una filla de Trujillo, de nom Flor de Oro. Va tenir moltes dones i amigues, la darrera va ser una actriu molt joveneta, Odile Rodin, de qui, diuen, es va enamorar de veritat per a gaudi dels tafaners sentimentals. La va deixar vídua en un accident de cotxe, uns anys abans de la mort del seu ex-cunyat. Es va dir que possiblement era un suïcidi, ja que envellia i estava arruïnat.

28.10.10

Joan Solà, l'aigua i els cistells



Malauradament no vaig tenir cap contacte real el doctor Joan Solà i no en puc explicar res, més enllà d'allò que tothom sap, ha llegit i llegirà aquests dies.


Tan sols el vaig conèixer a través dels seus llibres i articles. No va ser sempre una figura còmoda per al sistema nostrat i una de les raons era, crec, la seva manca de dogmatisme acadèmic en molts temes.


Aquesta característica la recull Margarida Aritzeta en el seu post i també Pere, a Saragatona, en fa esment:


...afegiria que em va sorprendre, acostumat com estava als professors que parlaven de blanc o negre, que en les teves classes tot tenia matisos i els colors eren canviants. Em desconcertava i m’estimulava...

Sí que recordo, fa força temps, que amb motiu de la consulta que una companya de feina em va fer sobre l'ús de per i per a li vaig fotocopiar un text del professor en el qual en parlava a bastament. Text que va desvetllar més dubtes en la meva companya, cosa que no ens agrada, ja que volem blancs i negres, normes concretes i indubtables.

En el tema de la llengua hi ha molts dogmàtics. No només en el català, és clar. Tenim tendència a voler saber què és correcte o què no ho és, què està bé i què no ho està. Els problemes en la normalització del català durant tant de temps per motius ben sabuts ha fet que a l'hora de decidir esdevinguéssim més fabristes que Fabra.

Un dels grans mèrits del professor Solà era ser, precisament, un gran matisador de normatives, com remarca en Pere. En qüestions de llengua (quan encara no ens podem posar d'acord en què és o no és una llengua), com deia un company de feina, molt bon lingüista, voler fixar coses és com voler agafar aigua amb un cistell. Cosa que no és gens fàcil d'admetre. Precisament per això aquell històric lema de la Real Academia, 'limpia, fija y da esplendor' ens sembla, avui, una mica tronat. Perquè sabem que no hi ha veritats absolutes ni eternes, ni en llengua, ni en història, ni en res.

L'hem perdut massa aviat, així és la vida, capriciosa i fràgil. Una gran pèrdua ja que ens movem en un món de dogmàtiques mediocritats i em temo que no serà fàcil establir un cert relleu, pel que fa al món acadèmic. Descansi en pau.

26.10.10

Miguel Hernández, cent anys










Tristes guerras
si no es amor la empresa.

Tristes. Tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.

Tristes. Tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.

Tristes. Tristes.






El 30 d'octubre farà cent anys del naixement de Miguel Hernández. A Catalunya i, en concret, a Barcelona, crec que aquest centenari ha passat de puntetes. La generació castellana del 27, que tants entusiasmes desvetllava durant la meva joventut, avui és molt més poc coneguda, estudiada i llegida, amb algunes remarcables excepcions, que sempre n'hi ha alguna. De vegades em sembla que es vol aparentar que tot el món cultural castellà no va amb nosaltres, vaja.


La majoria de gent coneix el destí de molts d'aquells poetes magnífics: mort, presó, exili o una vergonyant dependència del règim guanyador. Molts d'ells eren amics de joves, els més esquerrans havien festejat amb els intel·lectuals falangistes i a l'inrevés. També en acabar la guerra es va donar el transfuguisme, no tan sols en el món intel·lectual, és clar. Haver de prendre partit d'una forma brutal porta a totes aquestes desgràcies, humiliacions i misèries i jutjar aquella generació des de la nostra perspectiva actual de gent ben peixada i còmodament instal·lada en un present tranquil és gairebé impossible i sempre injust.

Garcia Lorca, Alberti, van venir per Catalunya, on eren admirats, rebuts amb entusiasme, i honorats amb l'alegria fràgil que la República va escampar a tort i a dret, sobretot entre capes mitjanes i il·lustrades de la població, aleshores molt més minoritàries que no pas ara. En aquest context, Miguel Hernández va ser el noi pobre que assoleix una categoria poètica a base d'esforç i constància, una mica -o molt- menystingut per tots aquells senyorets de casa bona tan brillants i enlluernadors. No fa massa anys es van donar a conèixer unes declaracions d'Albertí força anticatalanes, per cert. Les morts tràgiques i els exilis tendeixen a conformar grans mites intocables.

Miguel Hernández, que tampoc no era tan humil com volia aparentar, comptava ja amb algunes biografies però se n'ha publicat una de polèmica, malgrat que avui les polèmiques ja no són el que havien estat, ni de bon tros, escrita per Eutimio Martín. Les crítiques sobre el llibre m'han evocat les que es van vessar sobre la biografia de Companys, escrita per Enric Vila. Des d'un punt de vista diferent, el blog El far de Maians relaciona també aquests dos personatges, tan diferents, units per un tràgic destí i per una injusta pervivència de les sentències franquistes de postguerra. 

També, al blog esmentat, he llegit una remarcable valoració d'aquesta biografia de Miguel Hernández, que em sembla molt interessant i objectiva. En d'altres escrits ja he comentat que cap biografia no aguanta el mite que la posteritat ha conformat a l'entorn de persones que van tenir defectes, com tothom. No crec en allò de què una bona mort honora una vida, ningú no pot saber com entomarà el moment de la mort i el pes de tota una vida és molt més important que no pas un instant tràgic, definitiu, que podem acceptar amb dignitat valenta o amb por i temor i amb una gran i vergonyosa feblesa.

Escriure biografies és un gran repte. Si no es pren partit i es repeteix allò que tothom sap esdevenen manuals avorrits, de circumstàncies o d'encàrrec. Ser objectiu és impossible. Cercar les veritats, diuen, fa que aquestes potser es trobin i, ai, no responguin al que crèiem. Ser crític amb persones que van patir circumstàncies absolutament extremes desvetlla, com és natural, grans reticències d'aquells que escriuen històries de la història brillants i heroiques, siguin de la tendència que siguin i que en el fons acaben esdevenint discursos oficials

Una commemoració així crec que, durant els primers anys de la transició, hauria provocat una gran allau de representacions teatrals i recitals diversos relacionats amb el poeta. Però els temps han canviat i els entusiasmes s'han abaltit, malgrat les aparences. Ens falta encara molta maduresa cívica per acceptar que els herois polítics, els poetes i fins i tot els nostres parents més estimats no van ser ben bé allò que en volíem creure. Van ser persones com nosaltres, obligades en moments difícils a prendre un partit que potser no estaven segurs de voler prendre i sacsejats de tant en tant per les passions més diverses: la vanitat, el sexe, la cobdícia, la por, la covardia, l'ambició...

Malauradament, la realitat sovint és poc poètica, en el sentit més tòpic del terme. Però és absolutament poètica en un sentit molt més humà i humanista. Només manca el valor per admetre-ho sense caure en les desqualificacions dels missatgers esforçats que ens mostren el món com és i no pas com ens agradaria que fos.

24.10.10

Tarda de dissabte amb cinema d'abans i música d'avui

No sé si la majoria de gent té les mateixes sensacions vitals, em temo que sí i que som, de forma general, molt menys originals i singulars del que ens agradaria. El fet és que quan ets adolescent i jove el món sembla no tenir un passat massa seriós, gairebé tot és futur i la sensació de plenitud vital resulta aclaparadora. 

En aquesta mena de coses pensava ahir, veient una pel·lícula d'aquelles que no han fet història però que són història per elles mateixes. Al petit cicle de cinema sobre 2 rodes, del qual ja vaig parlar, en passaven una de 1968, El último sábado, peça única en la filmografia de Pere Balañà Bonvehí,  qui només va fer també alguns treballs per a la televisió, mort el 1995.

La pel·lícula la vam poder veure gràcies a la filmoteca, on la família va dipositar aquest material. Es tracta d'una còpia una mica deteriorada, amb el so esquerdat i en blanc i negre. Recupera paisatges de Barcelona i la seva perifèria tal i com eren aleshores, blocs de pisos en zones sense asfaltar, autobusos i tramvies plens de gent, racons urbans atrotinats i un munt de jovent alegre i força despreocupat pels temes profunds, malgrat que les lectures mítiques amb rerefons polític obviïn la vulgaritat vital majoritària del moment. El públic jove reia, amb raó, quan Ferrandis, el pare del noi, li fa un discurs adult típic, sobre el molt que ell ha treballat i s'ha esforçat i les poques perspectives i ambicions del jovent d'aleshores.

El protagonista, un Julián Mateos de trenta anys, que n'aparentava molts menys i que cada vegada que el torno a veure m'agrada més i més, només té la dèria de comprar-se una moto. En alguns comentaris previs a la projecció es va comparar el personatge amb els de Marsé, un fill d'immigrants, un xarnego que només vol sobreviure. De fet, el personatge de El último sábado és molt més limitat en les seves ambicions immediates, menys extremista. Un noi simpàtic, que lliga amb molta facilitat, que cau bé a gairebé tothom, i que, de fet, no fa res mal fet més enllà de treballar amb poques ganes, enredar les noietes i anar a la seva. Per la pel·lícula desfilen un munt d'actors molt joves, que ara són grans o ja han desaparegut: Sílvia Tortosa, Ferrandis, Ponte, Angelat, Prada, Estanis González. 





Fins i tot hi surt l'inevitable fitxatge internacional, una italiana rica i una mica gran que cerca un embolic amb el jovenet ambiciós. Fa aquest paper Eleonora Rossi Drago, una actriu molt maca, que va morir el 2007, ja retirada des de feia anys del cinema. De Rossi Drago es va dir que li havia faltat un Carlo Ponti que la promocionés i que potenciés la seva grapa dramàtica. Desenganys personals i professionals, en el rerefons dels quals hi havia, probablement, l'evidència de la pèrdua inevitable de la seva bellesa juvenil i, per tant, de les oportunitats interpretatives, la van empènyer a un intent de suïcidi però més endavant va retrobar l'estabilitat, ja retirada del cinema i dedicada a la vida familiar.


S'hi poden veure en directe els Sírex, Karina, tots ells joveníssims, com és natural. Com que la pel·lícula es diu El último sábado ja podem preveure que la cosa no acabarà bé malgrat que podria no acabar de cap manera. A mi, més que Marsé, la història em va evocar El Jarama, on tampoc passa res d'especial i que per tal d'acabar la novel·la d'alguna manera impactant cal que hi hagi una mort que hauria pogut ser perfectament evitable. Però el cinema és el cinema i, al capdavall, tot pot passar, també, a la vida real.

Mateos va ser un actoràs que es va casar amb una gran actriu, una mica més jove, Maribel Martín, qui, a més de ser la Jacinta galdosiana va esdevenir la materialització emblemàtica de dues catalanes mítiques que vam conèixer i estimar en castellà, curiosament, Mariona Rebull i Teresa, la de Marsé. Últimas tardes con Teresa va ser, pel meu gust, una bona pel·lícula, però va entrebancar-se amb l'elecció del noi, un Ángel Alcázar molt ben plantat però ensopit i a qui encara li mancava rodatge per interpretar tots els matisos del Pijoaparte. Llàstima que Mateos fos ja massa gran en l'època de la pel·lícula, hauria anat molt bé per al paper. Martín i Mateos van ser una parella bella i discreta, que es va retirar del cinema per dedicar-se a la producció, on va afavorir títols inoblidables com Los santos inocentes o El viaje a ninguna parte. Mateos va morir encara jove, abans dels seixanta anys. 

Avui hi ha la dèria de voler semblar jove i viure com si la decadència física inevitable es volgués evitar. L'esperit 'jove' és un valor en alça quan més aviat ho hauria de ser l'esperit 'vell' i 'adult'. No deien que el dimoni sabia més coses per ser vell que no pas per ser dimoni? El món, quan et fas gran-vell, es mira amb unes altres ulleres, de grat o per força. Resulta impossible contemplar-lo amb els ulls de les generacions joves, perquè és com contemplar un paisatge des de diferents nivells d'alçada d'una muntanya i a diferents hores del dia: és el mateix però contemplat amb una perspectiva molt diferent.

En sortir de la projecció, al pati del Centre Cívic hi havia un concert del grup Dinatatak, excel·lent, i un munt de jovent de darrera generació. No vaig poder evitar comparar l'escena del present amb l'entusiasta guateque de la pel·lícula, amb els Sírex en estat de gràcia. Per cert, el primer fragment del vídeo que penjo, i en el qual es pot contemplar la transformació ètica i estètica del grup, pertany a El último sábado.




I, ara, Dinatatak. El món canvia, i nosaltres més. Cosa que no és ni bona ni dolenta, és així.


22.10.10

Què s'ha fet, d'aquelles grips?

Unes molt bones entrevistes, totes elles d'interès, són les que ens ofereix Jaume Barberà al programa SINGULARS. La majoria donarien material per a debats punyents i encesos si no haguéssim esdevingut tan abaltits i ensopits en aquests darrers anys. El darrer, amb Joan-Ramon Laporte, va ser excel·lent. El penjo al blog per tal que no hagueu de buscar massa. Una característica del nostre temps és el ràpid oblit dels temes més seriosos: la sequera, la grip A, les guerres recents, les guerres en actiu que no surten per la tele... Seria una llàstima que moltes d'aquestes entrevistes dormissin a les golfes de la nostra tele de pantalla plana.

21.10.10

El Molino, 2010!!!!




No he dit res encara sobre El Molino que, com probablement tothom sap, ha tornat a obrir amb una bona promoció i una remodelació ambiciosa i adient al present que ens embolcalla. Una empresa privada hi ha posat diners, empenta i ganes. No han faltat les veus crítiques, que no tornarà a ser el que era, que s'hi ha fet una cosa estranya... En tot cas, el futur és una incògnita, però crec que en general hi ha il·lusió al meu barri a l'entorn d'aquesta resurrecció tan esperada. També hi ha l'esperança en què sigui aquest el principi de la recuperació d'un Paral·lel decadent, encara que no comparteixo el pessimisme sobre aquesta suposada decadència absoluta quan dos teatres com l'Apolo i el Victòria han conservat durant anys, malgrat tot, el seu entusiasme programador. 

El Paral·lel tampoc no va ser i va deixar de ser, la història no és tan senzilla. Va tenir una època daurada però va nèixer sent un conjunt de barracots barats que havien emigrat des de la remodelada Plaça de Catalunya. Eren temps de teatre, de sarsuela, de tango. Va esdevenir el punt neuràlgic de trobada de la classe treballadora, amb excursions agosarades de les classes més benestants a les quals sempre els han agradat aquestes experiències. Va comptar amb teatres de patacada i amb d'altres de més categoria. Els homes masclistes -per molt anarquistes que fossin- del passat anaven a veure cuixa als indrets més atrevits i a fer de les seves i també hi havia tietes conques amb nebots que anaven a veure les sarsueles del Teatre Nou.

Després de la guerra, en la llarga postguerra de la meva infantesa, la gent gran evocava el passat amb melangia, per molts i obvis motius. Però, de sobte, el Paral·lel va tornar a ser la seu de la gent treballadora, castellana i immigrant la majoria, encara que també dels catalans modestos del meu barri que podien accedir a espectacles familiars com ara els dels Vienesos i fins i tot a sessions matinals de sardanes. Hi havia molts cinemes barats pel volt i llocs com la Bodega de l'Apolo on cantaven i concursaven aficionats al flamenc. Ara ningú no se'n recorda però l'època d'esplendor del cinema de barri, avui enyorada, va comptar amb moltes crítiques dels nostàlgics del teatre d'abans, al qual es van cantar les absoltes sovint.


Les atraccions de l'Apolo sempre em van intrigar i, malauradament, mai no em van pujar en un d'aquells cotxets que s'endinsaven en una cova misteriosa en la qual, m'imagino, les parelles reprimides del moment aprofitaven l'instant fosc i fugisser per a contactes més directes. Aquell Paral·lel daurat i humil de postguerra, menystingut en el seu temps i també mitificat avui, va passar, amb la millora econòmica i l'accés al sis-cents i a la caseta a la muntanya o a indrets de mar propers amb urbanitzacions a l'abast. 

El Molino va esdevenir un lloc singular, condemnat per l'arnada religiositat que ens amarava i promocionat per la badoqueria d'una esquerra progre i benestant (filla o parenta, en general, de gent de dretes), que com en d'altres temps, cercava originalitat i excentricitat per la part baixa de la ciutat. Tenia un gran encant tot plegat, anar al Molino comportava una certa transgressió, l'accés a misteris que l'embolcall repressiu de l'època emboirava i mitificava encara més. Una monja de la meva escola recordo que un dia, trista, ens va confessar en un moment de confidències profundes que en passar pel Paralelo havia de tancar els ulls davant del que es veia i endevinava.

Molta gent que va plorar el tancament havia anat molt poc al Molino, potser ni tan sols no hi havia anat mai en la seva època d'esplendor. Uns, per moralina, car malgrat que ningú no ho admeti, les arnes místiques ens van atacar tots i totes durant anys. D'altres per elitisme, pagava més la pena anar a veure teatre de qualitat o cinema que fes pensar que no pas espectacles xarons de patacada. Quan es va saber que hi anaven escriptors moderns i pintors avanguardistes la cosa ja va canviar, és clar. D'això es planyia el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, malauradament desaparegut, en una de les seves darreres xerrades a la qual vaig assistir, deia que si tothom que es planyia del tancament hagués anat al Molino unes quantes vegades, otro gallo nos cantara.

Res no tornarà a ser igual que abans, afortunadament, ja que la memòria és traïdora i tenim tendència a l'enyorament quan anem complint anyets. Del que serà el Paral·lel en el futur poca posa en podem preveure. El Molino no serà el que era, serà una altra cosa, un teatre modern amb programacions adients a la nostra època, variades i per a tots els gustos. Pel que fa a la resta, veurem com anirà aquesta Artèria Paral·lel. Tant que tendim a voler recuperar noms tradicionals i ningú no ha reivindicat el vell nom de Teatre Espanyol, per cert. Crec que hauria d'haver començat amb alguna cosa també nova i no amb la ja una mica antiga Nit de Sant Joan, però, vaja, tot és opinable. L'Arnau encara està pendent de restauració i el Talia ni tan sols això, encara no és res. No m'agraden els canvis radicals, però m'estimo més un canvi radical que no pas la decadència progressiva o el no-res.

En aquests darrers anys, a més dels grans teatres i malgrat la recuperació d'algun espai, hem perdut moltes petites sales com ara les de les parròquies i les escoles. Qualsevol d'aquests indrets comptava amb un teatret tradicional, amb escenari a la italiana i crec que no s'ha inventat encara res millor. Recordo, a prop de casa meva, el magnífic teatre de la Companyia de Tramvies, per cert. Pel que fa a les escoles, moltes han suprimit la seva tradicional sala d'actes amb teatret, per modernitzar i s'han conformat amb una d'aquestes sales polivalents que no serveixen per a res i que tenen mala acústica, en general. Som una espècie especialitzada en fer i desfer, i malgrat que diu la dita que fent i desfent aprèn l'aprenent em temo que com a aprenents d'humans no acabem de reeixir mai en assolir el mestratge adient. 

Benvingut sigui doncs aquest airós i bonic Molino. Que la cosa tingui èxit o no, és una incògnita. No se sap mai.  L'èxit en qualsevol tema depèn sovint d'atzarosos camins imprevisibles. L'empresa responsable compta també amb una magnífica web sobre la història del teatre, el seu passat i el seu present. La veritat és que passar per la Plaça del Molino i veure aquella lluminària esplèndida i les aspes girant fa molt de goig.

Una meva amiga íntima, vedette a l'atur, va endegar fa quatre anys -i sembla ja una eternitat- un blog reivindicatiu sobre el tema, de curta durada ja que darrerament es dedica més aviat a viatjar amb l'Imserso que no pas al conreu de l'escriptura punyent o de la poesia inspirada. Per sort, les seves negres previsions semblen veure la llum en la foscor, malgrat que encara falti camí -teatral- per córrer. Un dels seus inspirats planys sobre El Molino feia:


Ja no hi veig les cues llargues que feien els jubilats,
La placeta resta fosca, els llumets s’han apagat,
En runes i plens de pena resten els seus reservats
I tan sols a dins hi viuen dues dotzenes de gats.

Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...

I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.
Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.

A la ciutat dels fatxendes els pobres hi són de més,
Les vedettes ja no ballen, només ballen els calés,
Ja no hi ha vells anarquistes, ja no hi ha gairebé res,
Ningú no coneix la història d’aquells anys de foc encès,
Quan tot estava prohibit i tot estava permès.

Ai Molino, Molino, Molino,
Paralelu de la meva joventut,
Barri Xino,
On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...

I també està que cau
El pobre teiatru Arnau.
Tot, tot, tot, ha passat.
Com un vent arrauxat,
Ha crescut la ciutat
I tot, tot, ha canviat.


Tot canvia, passem, així és la vida, efectivament, i, com diu la cançó sense receptes de metge l'home neix i creix i mor... I la dona també, malauradament, ni que sigui vedette reconeguda.

18.10.10

Cinema injustament oblidat -però no del tot-


Al Centre Civic del Poble-sec, a la Plaça del Sortidor, s'ha organitzat el segon cicle de Cinema sobre rodes, després de l'èxit del primer. Aquest minicicle compta amb tres projeccions que es fan els dissabtes a partir de les sis de la tarda. Podeu trobar més informació al meu blog del Poble-sec i al blog de l'organització del cicle.

Vull remarcar la presència, a la primera projecció, del director Lluís Josep Comerón, un d'aquells grans personatges que sorgeixen de forma miraculosa en el mostre mitjà cultural i que sovint són poc coneguts de la gent més jove. Comerón, guionista importantíssim, director i escriptor, amb vuitanta-quatre anys actius i dinàmics, va ser tot un luxe en el debat sobre la primera pel·lícula, Llarga nit de juliol, un d'aquells títols de culte fet amb grans actors, molta intel·ligència, pocs diners i pocs recursos.

L'amic Sani em fa arribar també informació sobre el cicle organitzat a l'espai Memorial Democràtic de la Via Laietana, en concret sobre la projecció, dimecres, d'una pel·lícula que fa temps que tinc moltes ganes de tornar a veure, Maria Rosa, basada en l'obra de Guimerà, traslladada a la Costa Brava dels seixanta i amb uns actors de categoria. Núria Espert havia fet l'obra al teatre, en alguna ocasió amb Ricardo Palmerola com a turmentat Marçal, però en cinema es va optar per Rabal, que va repetir amb Espert a Laia, sobre la narració d'Espriu. És una llàstima que tot aquest cinema sigui encara poc conegut, car de veure, difícil de trobar en dvd i gairebé impossible de contemplar en pantalla gran. D'aquesta pel·lícula no n'he trobat per internet ni tan sols la caràtula. Tan sols he pogut recuperar un cartell de teatre d'una representació al Teatre Grec, en la web dedicada a Ricard Palmerola, amb Núria Espert, també, com a protagonista.

14.10.10

Presentació literària






La tasca, immensa, de les editorials petites i mitjanes, sovint resta amagada i no troba el ressò necessari des dels mitjans de comunicació convencionals. Una de les nostres petites grans editorials és Acteon, de Granollers, que vaig conèixer per casualitat amb motiu de la presència de l'escriptora Mariona Masferrer en una de les tertúlies que organitzem a la vocalia de dones del barri de Sant Antoni. 

Demà, divendres, es presenta una nova novel·la d'aquest segell editorial, "Aquell dia era dilluns", de Ramon Font, al Casino de Granollers. El dia 21 hi ha una nova presentació del llibre a Barcelona, a la llibreria Catalònia, indret que sempre és un goig visitar.



En Joan i l’Alexandra duen una vida tranqui-la i fins i tot avorrida. Però l’arribada d’en Jacques, un reporter del National Geographic, apàtrida i rodamón i mig francès, mig català, i un xic americà, ho canviarà tot. Amb Verges i la seva dansa de la mort com a teló de fons, tots plegats es veuran immersos en un brogit d’esdeveniments que els portaran a un final inesperat.

AQUELL DIA ERA DILLUNS   és, fonamentalment, un “divertimento” literari sobre una història mil vegades contada. Però alhora també és una novel·la, escrita amb un estil força peculiar, de llenguatge molt planer i de fàcil lectura, i que tot i el seu to humorístic i divertit, amaga una profunda reflexió, en la tradició de les millors tragèdies clàssiques gregues, a l’entorn de l’embogiment que provoca la gelosia i la infidelitat.

El seu autor, RAMON FONT I TERRADES  (Granollers, 1953), és advocat i editor. Com a escriptor ha publicat diverses obres de temàtica jurídica i tres novel·les, “Vivir sin ti”,” La Metàstasi” i “La memòria del silenci”. A “Aquell dia era dilluns”, demostra la seva versatilitat i fa un canvi total de registre respecta al que fins ara ens tenia acostumats.

Els blogs ens permeten donar a conèixer aquestes publicacions i presentacions interessants que sovint, malauradament, poden passar una mica desapercebudes davant de l'allau informatiu que ens aclapara.
  

Sobre cinema agosarat i joventuts antigues




El comentari de la Glòria en el darrer post sobre les tristes circumstàncies de la mort de Marie Trintignant m'ha portat molts records sobre temes més frívols. Potser anirà bé canviar de registre després d'un aspecte social tan inquietant com és la fascinació de les masses -civilitzades- per personatges ombrívols, sòrdids i, ai, atractius.

Fa referència Glòria a la innovació que va representar la pel·lícula Un hombre y una mujer en molts aspectes, cosa que no discuteixo. De tota manera, el seu gran èxit, en aquella època de finals dels seixanta, va ser, crec, a causa de les seves escenes amoroses, agosarades en el context d'aquella pell de brau rància i arnada però en ebullició per on creixíem amb grans esperances de futur, ja que semblava que tot plegat no faria res més que millorar sense traves.

Jo treballava aleshores a un despatx i estudiava als vespres. Recordo que totes les meves companyes i companyes havien anat a veure la pel·lícula i que s'encetaven grans debats en hores de feina sobre la necessitat de mostrar intimitats de llit o no, al cinema. En concret, una noia més gran opinava coses com ara:
-Encara que els posin un llençol, una tovallola o alguna cosa al mig -entre el noi i la noia- "alguna cosa" han de notar, ep.

Avui tot plegat sembla molt càndid, veient el que veiem. Que aquelles escenes s'haguessin escolat d'alguna manera pel garbell de la censura que ja començava a foradar-se, resultava gairebé miraculós. A mi la pel·lícula, ja aleshores, no em va acabar de convèncer per la història, que no em va semblar prou rodona o prou ben explicada, malgrat que els actors eren excel·lents.

Era aquella una època de moltes novetats en el cinema, en la literatura, en gairebé tot. Llegíem i anàvem molt al cine, on trobàvem, gràcies a aquell invent de l'art i assaig un ventall immens de possibilitats. Avui tenim feina per tal que ens arribi cinema europeu. De Lelouch -i d'altres grans directors- hi ha pel·lícules més recents que ni tan sols ens hem assabentat que existeixen. Trintignant va ser un actor immens que va fer moltes més pel·lícules interessants, algunes de les quals tampoc no hem vist mai, encara. Fa alguns anys, a causa d'un accident i d'un cert desinterès pel cinema, pràcticament es va retirar.

De jovenet, expliquen que el paper que fa al costat de Gassman a L'escapada li van donar perquè feia pensar en Jacques Perrin, que era el primer candidat però que es trobava filmant Cronica Familiar, una història sobre un llibre de Pratolini, de qui parlava -més aviat escrivia- fa poc temps. Potser sí que de jovenets tenien una retirada.

Més mala sort pel que fa al cinema va tenir la gran Anouk Aimée que no va tornar a aconseguir un èxit tan sorollós com el que havia assolit amb la pel·lícula de Lelouch i que no ha fet una carrera tan extensa com el seu partenaire. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa. Es trist que les dones actrius tinguin sovint una carrera limitada i s'ensopeguin amb una gran manca de papers adients quan són una mica grans. La sort també compta, la Deneuve, de qui en els seus inicis no n'haurien donat cinc cèntims, es va espavilar i millorar i avui encara fa papers de lluïment.

Trintignant, abans d'estar casat amb Nadine Marquand, la mare de Marie, ho va estar de forma breu amb una altra gran actriu, Stephane Audran, precisament també fa poc la vaig recordar, fent referència a Chabrol, que va ser el seu segon marit.

Malauradament, el cinema europeu ens arriba amb comptagotes, actualment, i encara de vegades ni te n'assabentes, pel poc temps que duren les pel·lícules a les poques sales que les programen. De l'excel·ent Escapada de Gassman i Trintignant en vaig veure fa alguns anys una còpia deteriorada i amb el so esqueixat a la filmoteca i encara gràcies. Lelouch ha tingut una carrera irregular, molt personal i una mica erràtica, amb grans fracassos també; és un director original, encara ens pot donar sorpreses, això, és clar, si tenim la xamba que ens deixin veure el que fa.

La nostre juventut i adolescència cinèfiles estan molt relacionades amb Alfonso Sánchez, crític magnífic de cinema que també esmenta Glòria, molt popular a causa de la televisió i perla de les imitacions humorístiques de l'època, el mateix que Rodríguez de la Fuente. Sánchez tenia un defecte en la parla però es prenia amb molt bon humor l'allau d'imitadors que hi feien broma. 


Vaig treballar uns anys en una escola amb un mestre amb un gran sentit de l'humor que es va entretenir en gravar-se una cassette -ep, per a ús intern i diversió  dels amics, no pas amb finalitats pedagògiques- amb el conte de la Caperucita on cada personatge feia una veu diferent, totes de gent de l'època, imitades per ell mateix. El caçador era Rodríguez de la Fuente, el llop, Sánchez. Ens fèiem uns bons tips de riure en aquella època d'escoles plenes de jovent i amb aules amb quaranta i cinquanta criatures -o més- però on cada dia sorgien iniciatives i propostes diverses que no topaven, com avui, amb murs burocràtics encotillats. Aquest mateix mestre era aficionat a anar a França a veure cine, en aquells festivals de Ceret i Canet on s'aprofitava per veure pelis censurades per diferents motius, amanides amb una mica de pornografia agosarada que avui faria riure i que va propiciar una indústria singular i un allau turístic de Perpinyà en amunt.

Molts d'aquells actors i directors, de forma general, pertanyien a una generació molt especial, la de la dècada dels 30, joves en plenitud en aquells seixanta tan sorollosos, recordats i imitats amb poca grapa quan el present ha mostrat, de tant en tant, una certa manca d'imaginació innovadora. 




La veritat, allò del dabadabadà-dabadabadà es feia una mica pesadet...







Però això sí que és romàntic, ep, poca broma...