11.10.10

François Mauriac, aniversari




La mort no ens pren els éssers estimats. Ben al contrari, en té cura i ens els immortalitza en el record. La vida sí que ens els roba sovint i de forma definitiva.

No ens hem de deixar enganyar per les males accions de la bona gent. Es pot ser bo, misericordiós, desinteressat, i ser també capaç de fer quelcom molt dolent.

Si em dius el que llegeixes et diré qui ets, això és cert, però et coneixeré molt millor si em dius allò que rellegeixes.


Un mal escriptor pot arribar a ser un bon crític, per la mateixa raó que un vi molt dolent pot arribar a ser un bon vinagre.

       François Mauriac (1885-1970)



Tal dia com avui, en un món molt diferent, el de 1885, va néixer François Mauriac, autor de culte durant anys i avui, a casa nostra, em temo que una mica oblidat.  França és el país que té més premis Nobel de literatura (14) pel fet inqüestionable que ha mostrat sempre una gran habilitat promocional a l'entorn de la cultura pròpia. Fins i tot, considerant l'estat de les llengües perifèriques en aquell país, va promocionar Frederic Mistral, que va tenir també premi Nobel, mentre a la pell de brau Guimerà, amb un gran prestigi, no va rebre el suport adient.  Cal dir que tampoc no va rebre cap suport una figura com ara Galdós. O sigui, que més enllà de les prevencions vers les cultures perifèriques també ha comptat sovint la miopia dels mandarinatges de torn. Veient l'estat del provençal en comparació amb el català, malgrat tot, podem estar prou contents, ni que sigui sense Nobel.

Mauriac va ser Nobel el 1952 i va rebre molts honors nacionals al llarg de la vida. Va ser un home del seu temps, egoïstot però honest, que malgrat alguns dubtes va defensar la democràcia en l'època Petain i va condemnar les tortures de la guerra d'Argèlia i la colonització francesa abusiva. També va demanar clemència després de la guerra per intel·lectuals col·laboracionistes condemnats i va ser fidel a de Gaulle en tot moment. Com és natural, va discrepar dels comunistes en alça i va trencar amb el Commité national des écrivains quan aquesta associació es va decantar de forma evident vers aquesta ideologia.

Mauriac, escriptor catòlic convençut, va ser força llegit a casa nostra, com no podia ser altrament en una època en la qual s'intentava assolir un catolicisme més socialista i intel·ligent, encara que no pas de forma ordenada ni coherent. Podíem trobar traduccions de l'escriptor en edicions barates, de butxaca, i en català també va sortir alguna cosa. Joan Sales mateix, proper ideològicament a autors com Mauriac o Bernanos, va traduir Thérèse Desqueyroux i crec que va tenir correspondència amb Mauriac sobre Incerta glòria i la seva traducció francesa. Imagino que al nostre país veí Mauriac deu ser d'aquests autors que, de grat o per força, es fan llegir al batxillerat.

No em devien deixar molta petja els seus llibres, doncs els recordo molt poc, potser me'n caldria una relectura, el mateix que de Bernanos, un altre escriptor recomanat pels capellans moderns de la meva joventut. Mauriac va tenir dos fills escriptors, una seva néta també ha publicat una novel·la fa poc. Anys després de la seva mort, que es va esdevenir el 1970, quan el món també estava canviant molt de pressa, es van filtrar unes declaracions seves i de coneguts propers sobre les seves tendències homosexuals i la seva passió per algun escriptor, en concret per Bernat Barbey, suís. Avui, en general, els escriptors liberals no amaguen aquesta mena de coses però sí que ho fan encara els esportistes, per exemple, i el tema està molt lluny de la normalització generalitzada.

En tot cas, un gran autor, no exempt de polèmica en el seu temps i en el posterior i que avui hauríem de rellegir sense prejudicis.

14 comentaris:

zel ha dit...

Sort del link...em sembla recordar que he llegit "un adolescent..." com a lectura obligada als estudis (en francès), però poc recordava, la veritat...

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Els teus escrits tenen la virtut de fer-me evocar circumstàncies de la meva adolescència. M'ha fet venir al cap que al que llavors era cinquè de batxillerat (que deu venir a ser l'equivalent al primer de batxillerat d'ara) teníem una assignatura que era Literatura Francesa. Llavors estudiàvem (o si més no passàvem volant damunt dels seus noms) autors com Zola, Balzac, Mauriac, Bernanos, Gide, Verlaine, Valéry...
D'alguns d'ells en vam llegir alguna cosa. D'altres, si més no, ens en va quedar el record del nom, com a mínim per no posar la cara de pastanaga que posen els nostres fills quan esmentem algun d'aquells noms.
I estic d'acord en el que dius: per malament que estigui, val més la situació de la literatura catalana sense Nobel, que la de l'occitana amb el Nobel a Mistral.

Olga Xirinacs ha dit...

François Mauriac, que situa principalment els seus drames a Les Landes, va ser un dels meus referents des de l'inici lector. Penso que tinc la majoria dels seus llibres, i últimament, encara he rellegit "El misteri Frontenac", que m'ha tornat a interessar. L'escriptor, mestre en retratar caràcters, establir distincions de classe i definir prejudicis religiosos, va ser traduït al català molt aviat, a la Biblioteca "A tot vent". Bona feina i bona base pels que el vam poder llegir. Ell i Bernanos, pesos forts de la literatura francesa.
M'ha agradat que el recordis al teu blog.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El vaig llegir, Mauriac, l'escriptor formava part del nostre escenari mental de l'època.
La memòria és un acte de reconeixement als nostres referents. Està molt bé el teu recordatori.

GLÒRIA ha dit...

Jo també vaig llegir Mauriac i el recordo com el que era: un escriptor excel·lent. La vida de província a les landes era extrapolable, com a mínim, a la meva província. "La fin de la nuit" em va entusiasmar especialment.
També se li pot tenir en compte que, malgrat el seu catolicisme quasi militant, veiés amb molt bons ulls a Françoise Sagan i el seu Bonjour Tristesse. No era una rata de sagristia François Mauriac. M'ha agradat que en parléssis, Júlia.

Júlia ha dit...

Zel, m'agrada recordar aquests autors avui poc coneguts...

Júlia ha dit...

Antoni, és que si no faig aquesta mena d'evocacions de tant en tant ja dubto del meu passat, he, he.

Sobre els fills i els joves, també de Mauriac (copio i enganxo en castellà per no haver de treballar més del compte):

Los jóvenes sólo pueden entenderse entre ellos. Es muy difícil que una persona mayor escuche y comprenda a un joven.

I jo afegiria: 'i a l'inrevés'.

Júlia ha dit...

Olga, és impressionant comprovar les traduccions de 'A tot vent' i tot el que es va arribar a publicar en aquella època en català.


L'he de rellegir.

Júlia ha dit...

Teresa, certament, evoca tota una època, potser una època que ja no era ben bé la de Mauriac, tampoc.

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, va ser un autor catòlic però obert de mires en molts aspectes, com Bernanos.

F.Puigcarbó ha dit...

Vaig llegir d'ell Therese Desqueiroux fa molts anys i m'ha quedat el ecord més que de la història, de la sensibilitat amb que tractava (en aquesta novel·la i una altra que no recordo el nom) els personatges femenins, cosa estranya en un home. Després la veritat és que no llegit res més d'ell.

Júlia ha dit...

Jo en vaig llegir alguns, Francesc, però la veritat és que en recordo poca cosa, em sembla que hauré de 'repassar'. També recordo haver llegit algun comentari sobre això de la seva homosexualitat amagada.

F.Puigcarbó ha dit...

Potser per aixó descrivia i tractava tant bé les dones.

Júlia ha dit...

És possible, en tot cas, com molta gent de la seva generació, ho va 'portar' molt discretament.