7.10.10

La ciutat sense perdó








Una noia coratjosa i jove, arquitecta de prestigi i de bona família, entra en política i accedeix a un càrrec que comporta la representació d'un sector històric i emblemàtic d'una gran ciutat en procés de transformació i dominada pels tentacles de l'especulació més barroera. Hi ha amics que l'avisen, no és feina per a persones honrades i no massa fortes, però ella tira endavant. Aviat s'adona de la realitat, perd amics, suporta pressions i finalment rep amenaces de mort anònimes que la insulten de forma grollera i salvatge i mostren, a més, com es tracta de gent propera, pel fet que saben moltes coses sobre la seva família i la seva intimitat. Un dia entren al seu pis particular, li regiren, s'emporten l'ordinador. Dues col·laboradores de confiança que li donen suport també reben pressions i amenaces. Els diaris, comprats o lligats a grups econòmics diversos, informen de forma parcial i esbiaixada sobre el tema. Els polítics de tots colors estan més pendents de les eleccions properes i, a més, la gran majoria tenen alguna cosa per amagar.

Finalment la noia no pot més, emmalalteix i abandona. Malgrat que hi ha moltes persones que lloen la seva actuació i mostren admiració i respecte vers la noia, ningú no gosa denunciar massa directament els fets i la informació que arriba al poble és parcial, limitada i poc concreta. Però la història dona un gir inesperat i un cas de corrupció que es desvetlla fent molt soroll, en el qual hi ha implicat un personatge importantíssim de la cultura local li torna a donar protagonisme. La noia creu que encara pot fer alguna cosa... La pel·lícula té un final obert, se suggereix que algun culpable secundari serà castigat però que els peixos grossos, com en el més pur estil de Confesiones de un comisario, continuarant tan panxos, malmetent encara més la ciutat. S'acaba amb un gran passeig de la càmera per racons degradats de la zona, rodamóns embriacs dormint per terra o en bancs deteriorats, botigues de disseny que pertanyen a cadenes comercials molt conegudes, grups massius de turistes i hotels de luxe, al costat de gent que viu al carrer entre brutícia i prostitutes marginals. Hi ha eleccions properes, es veuen cartells amb la fotografia dels candidats, somrients, pels murs de la ciutat i els temes prioritaris són uns altres, com ara la celebració multiudinària d'un esdeveniment molt important que demanarà la construcció de... més hotels. Un munt de persones de tota mena, classe i condició, s'aplega sorollosa i alegre per rebre un grup d'esportistes de la ciutat que acaben de guanyar un trofeu internacional.

La gent de la ciutat, en general, doncs, passeja tranquil·la, compra a les botigues de disseny, va al cinema i al futbol, als museus i a les biblioteques, i mostra una gran indiferència per la qüestió, cosa que evoca un títol de Benavente, La ciudad  alegre y confiada. 

No és una pel·lícula americana basada en una novel·la típica i tòpica de Grisham ni la ciutat és Nova York. Malgrat que hi he posat una mica de literatura de la meva collita, és la trista realitat que s'esdevé a tocar de casa.

Aquesta història de GOTHAM CITY a la catalana l'he escrit de bon matí, després he vist que en els suplement d'avui de La Vanguardia, Vivir, del dia d'avui, ve explicat un argument semblant (?) amb més dades, interessant per a tots aquells que dubten del fet que la realitat supera la ficció. 

16 comentaris:

montse ha dit...

Aquesta crua realitat, malauradament ens és molt propera, els polítics acluquen els ulls i ens diuen ara no toca.

Salut!!!

Montse ha dit...

bufffffff

Galderich ha dit...

Coneixia el cas i això que dius que els amics li deien que no sabia on es posava és ben cert.

El que és lamentable és que dimiteixi gent que no hauria de dimitir i continuin uns quants que haurien de ser fora fa molt de temps!

Júlia ha dit...

Montse, i, el pitjor, molts hi estan implicats de forma directa.

Júlia ha dit...

Buf, Arare, poca cosa a afegir.

Júlia ha dit...

Galderich, jo crec que el cas, més o menys, el coneixem gairebé tothom. Una altra cosa és que les informacions sobre les pressions damunt de la consellera han anat sortint amb comptagotes, això sí, els escrits de suport abstracte en la premsa i internet s'han publicat sense entrar massa 'en materia'.

He posat un enllaç al País, i un altre a La Vanguardia d'avui, però en aquest darrer si no ets suscriptor no ho pots consultar fins al cap d'uns dies. De tota manera val la pena comprar el diari avui i fer un repasset. El que és lamentable és que això passi, més enllà de les picabaralles polítiques és gangsterisme pur i dur i tothom fa la puta i la ramoneta.

Júlia ha dit...

Després costa molt de fer creure que tots els polítics 'no són iguals'. Els que són diferents duren dos dies, com s'ha vist.

Anònim ha dit...

30 ANYS MANANT ELS MATEIXOS NO POT SER¡¡¡¡¡SIGUI ON SIGUI I QUI SIGUI.
LO PITJOR ES LA "BARRA"QUE GASTAN I LA SEVA GALDOSA"SUPERIORITAT MORAL".....
JUGANT

Francesc Puigcarbó ha dit...

així és Júlia i no canviarà, sé un cas similar d'un petit ajuntament del Vallès on una persona molt honesta per circumstàncies es va fer càrrec de la regiduria d'Obres Publiques. Ha acabat separat de la dona, mal vist per mig poble i fustigat per l'altre mig. L'han acusat injustament d'aconseguir una serie de prebendes, amenaçat, putejat i el que vulguis i més. Finalment no ha pogut més i ha plegat.

iruna ha dit...

és d'agrair (tant per part de les persones que es troben en situacions com la de la itziar, com per part de la població que no sempre sabem ben bé què passa) l'escrit que has fet, de reconeixement i suport a qui encara intenta honradament atrevir-se a fer coses en un terreny tan pantanós com el de la política municipal, en detriment de la seua pròpia salut, física i mental.

la notícia és lamentable i espero que la itziar i les persones que puguen estar vivint situacions similars puguen trobar les forces necessàries per a sobreviure i tirar endavant. anava a dir també per a "plantar cara", però per a això els caldria ser supermans o superwomans (cosa que no ho som ningú) i fa falta la implicació de més gent, començant pels mateixos companys de partit i dels equips municipals. sembla que quan algú "se'n va", o quan a algú el foten fora a patades (perquè de fet sovint és el que passa i qui marxa és perquè ja no ho pot aguantar més), els altres "ja ho entenen", però... amb això no n'hi ha prou.

me n'alegro que, malgrat tot, a la itziar li queden ganes de continuar treballant per ciutat vella. senyal que per a ella sí que és una necessitat, però sobretot, senyal que ha pogut sobreviure a l'experiència. per desgràcia, segur que hi ha a qui no li'n queden ganes, ni forces.

m'agrada llegir-te, júlia. fa pocs dies que ho faig.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jugant, la millor vacuna és que la gent no s'enquisti en els càrrecs massa anys.

Júlia ha dit...

Francesc, malauradament això passa ajuntaments de tota mida, de vegades és més fàcil airejar les coses als llocs grans que no pas als petits i tot.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Iruna.

marta (volar de nit) ha dit...

Doncs justament escriure'n un llibre de ficció pot ser una manera de fer-hi justícia.

Júlia ha dit...

Marta, crec que no trigarà massa en escriure's quelcom sobre el tema.

marta (volar de nit) ha dit...

Aviam què serà. Un bestseller que veurem el 23 d'abril i que no dirà res tot i que tindrà un títol provocatiu o un llibre enginyós que ho retratarà tot però que no arribarà a editar-se fins d'aquí vint anys?