24.10.10

Tarda de dissabte amb cinema d'abans i música d'avui

No sé si la majoria de gent té les mateixes sensacions vitals, em temo que sí i que som, de forma general, molt menys originals i singulars del que ens agradaria. El fet és que quan ets adolescent i jove el món sembla no tenir un passat massa seriós, gairebé tot és futur i la sensació de plenitud vital resulta aclaparadora. 

En aquesta mena de coses pensava ahir, veient una pel·lícula d'aquelles que no han fet història però que són història per elles mateixes. Al petit cicle de cinema sobre 2 rodes, del qual ja vaig parlar, en passaven una de 1968, El último sábado, peça única en la filmografia de Pere Balañà Bonvehí,  qui només va fer també alguns treballs per a la televisió, mort el 1995.

La pel·lícula la vam poder veure gràcies a la filmoteca, on la família va dipositar aquest material. Es tracta d'una còpia una mica deteriorada, amb el so esquerdat i en blanc i negre. Recupera paisatges de Barcelona i la seva perifèria tal i com eren aleshores, blocs de pisos en zones sense asfaltar, autobusos i tramvies plens de gent, racons urbans atrotinats i un munt de jovent alegre i força despreocupat pels temes profunds, malgrat que les lectures mítiques amb rerefons polític obviïn la vulgaritat vital majoritària del moment. El públic jove reia, amb raó, quan Ferrandis, el pare del noi, li fa un discurs adult típic, sobre el molt que ell ha treballat i s'ha esforçat i les poques perspectives i ambicions del jovent d'aleshores.

El protagonista, un Julián Mateos de trenta anys, que n'aparentava molts menys i que cada vegada que el torno a veure m'agrada més i més, només té la dèria de comprar-se una moto. En alguns comentaris previs a la projecció es va comparar el personatge amb els de Marsé, un fill d'immigrants, un xarnego que només vol sobreviure. De fet, el personatge de El último sábado és molt més limitat en les seves ambicions immediates, menys extremista. Un noi simpàtic, que lliga amb molta facilitat, que cau bé a gairebé tothom, i que, de fet, no fa res mal fet més enllà de treballar amb poques ganes, enredar les noietes i anar a la seva. Per la pel·lícula desfilen un munt d'actors molt joves, que ara són grans o ja han desaparegut: Sílvia Tortosa, Ferrandis, Ponte, Angelat, Prada, Estanis González. 





Fins i tot hi surt l'inevitable fitxatge internacional, una italiana rica i una mica gran que cerca un embolic amb el jovenet ambiciós. Fa aquest paper Eleonora Rossi Drago, una actriu molt maca, que va morir el 2007, ja retirada des de feia anys del cinema. De Rossi Drago es va dir que li havia faltat un Carlo Ponti que la promocionés i que potenciés la seva grapa dramàtica. Desenganys personals i professionals, en el rerefons dels quals hi havia, probablement, l'evidència de la pèrdua inevitable de la seva bellesa juvenil i, per tant, de les oportunitats interpretatives, la van empènyer a un intent de suïcidi però més endavant va retrobar l'estabilitat, ja retirada del cinema i dedicada a la vida familiar.


S'hi poden veure en directe els Sírex, Karina, tots ells joveníssims, com és natural. Com que la pel·lícula es diu El último sábado ja podem preveure que la cosa no acabarà bé malgrat que podria no acabar de cap manera. A mi, més que Marsé, la història em va evocar El Jarama, on tampoc passa res d'especial i que per tal d'acabar la novel·la d'alguna manera impactant cal que hi hagi una mort que hauria pogut ser perfectament evitable. Però el cinema és el cinema i, al capdavall, tot pot passar, també, a la vida real.

Mateos va ser un actoràs que es va casar amb una gran actriu, una mica més jove, Maribel Martín, qui, a més de ser la Jacinta galdosiana va esdevenir la materialització emblemàtica de dues catalanes mítiques que vam conèixer i estimar en castellà, curiosament, Mariona Rebull i Teresa, la de Marsé. Últimas tardes con Teresa va ser, pel meu gust, una bona pel·lícula, però va entrebancar-se amb l'elecció del noi, un Ángel Alcázar molt ben plantat però ensopit i a qui encara li mancava rodatge per interpretar tots els matisos del Pijoaparte. Llàstima que Mateos fos ja massa gran en l'època de la pel·lícula, hauria anat molt bé per al paper. Martín i Mateos van ser una parella bella i discreta, que es va retirar del cinema per dedicar-se a la producció, on va afavorir títols inoblidables com Los santos inocentes o El viaje a ninguna parte. Mateos va morir encara jove, abans dels seixanta anys. 

Avui hi ha la dèria de voler semblar jove i viure com si la decadència física inevitable es volgués evitar. L'esperit 'jove' és un valor en alça quan més aviat ho hauria de ser l'esperit 'vell' i 'adult'. No deien que el dimoni sabia més coses per ser vell que no pas per ser dimoni? El món, quan et fas gran-vell, es mira amb unes altres ulleres, de grat o per força. Resulta impossible contemplar-lo amb els ulls de les generacions joves, perquè és com contemplar un paisatge des de diferents nivells d'alçada d'una muntanya i a diferents hores del dia: és el mateix però contemplat amb una perspectiva molt diferent.

En sortir de la projecció, al pati del Centre Cívic hi havia un concert del grup Dinatatak, excel·lent, i un munt de jovent de darrera generació. No vaig poder evitar comparar l'escena del present amb l'entusiasta guateque de la pel·lícula, amb els Sírex en estat de gràcia. Per cert, el primer fragment del vídeo que penjo, i en el qual es pot contemplar la transformació ètica i estètica del grup, pertany a El último sábado.




I, ara, Dinatatak. El món canvia, i nosaltres més. Cosa que no és ni bona ni dolenta, és així.


2 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Fent memòria diria que aquesta pel·lícula la he vist. El que és recordo és que hi sortien els Sirex.

Júlia ha dit...

És un cas curiós, Francesc, ja que hi ha molta gent que la recorda sense recordar ben bé quina peli era. Fins i tot hi ha gent que hi havia sortit per casualitat i també, com és natural, la recorda, com va ser el cas d'un senyor del públic que s'hi va reconèixer en un fragment, i que hi sortia a causa de la feina de mecànic o relacionada amb la mecànica.