31.10.10

Reflexions profundes sobre castanyes atàviques i d'altres mites nostrats


És freqüent contrastar els valors tradicionals de la nostra Castanyada amb l'empenta invasora del Halloween, immortal per als infants d'una determinada generació des que a l'entranyable ET el van disfressar de forma adient per tal d'allunyar-lo dels científics immorals i pèrfids. El tema em recorda antics debats casolans i populars sobre la controvèrsia Reis d'Orient (que no mags)-Papa Noel. El pitjor del tema va ser que vam acabar acceptant i assumint un pare Noel cocacolero i xaró, de disseny, això sí, molt ben trobat, oblidant contes foranis on un romàntic i entranyable Santa Claus, vestit de forma elegant, solcava muntanyes nevades. No és l'únic cas d'assoliment generalitzat de la beneiteria artística: les carbasses de supermercat, com els tions amb cara i barretina, són ja el súmmum de l'estètica friqui.

No hi ha costums eterns ni ancestrals, cadascú de nosaltres creu que és molt antic allò que recordem de tota la vida i un dels fonaments dels nostres dogmatismes és recórrer a les expressions això s'ha fet sempre així, tota la vida ha estat igual, s'ha de recuperar el de tota la vida. La castanyada va acabar patint l'escolarització massiva, com va passar amb d'altres festes, quan es va decidir, de forma gairebé espontània i, més endavant, oficial i programada, que les festes populars s'havien de recuperar a l'escola i a l'escola vam acabar  malmetent moltes hores d'instrucció i educació serioses darrere de les festetes

Les festes escolaritzades han perdut molta grapa, és clar, i fins i tot el seu mateix sentit primigeni. Recuperant tradicions les hem acabat d'espatllar o les hem reciclat fent-ne tota una altra cosa. La castanyada va comptar com a himne característic i consensuat de forma didàctica amb una cançó que possiblement hi tenia poca cosa a veure, pel fet que en la seva lletra es mencionen les castanyes, el Marrameu, torra castanyes. I ja no parlo de les Carnestoltes, avui una exposició de treballs artesanals obligatoris i de màscares de cartolina penjades a tort i a dret, amb rua destinada a esperonar l'afany retratista i filmador dels pares i mares, avis i àvies, dels nostres temps. O de les mones, que es fan i mengen abans de Rams enlloc de per Pasqua, o d'aquestes velles quaresmes recuperades del costumari,  a les quals, de forma agressiva i poc raonada en un món secularitzat, se'ls van arrencant cames.

Quan jo era petita, a l'escola pràcticament només se celebrava una mica el Nadal, per raons religioses, polítiques i tradicionals. Recuperar l'essència de les tradicions ens portaria a debats cantelluts. Una de les característiques de les castanyades rurals, que se celebraven en la nit de Tots Sants a Difunts i no la vigília, era resar les tres parts del rosari, una pesadíssima rastellera d'avemaries i parenostres que no s'acabava mai. Després es menjaven castanyes, si n'hi havia. Els panellets eren minoritaris, cars. Això de les oracions sí que estaria bé de recuperar a escola, sempre, és clar, que s'expliqués als infants que el rosari és una mena de sonsònia tradicional atàvica i no s'entrés a fons en el tema religiós, sempre espinós i controvertit.També caldria recordar els difunts nostrats i fer visites funeràries o homenatges als ancestres traspassats. Les quaresmes amb mona haurien de comtpar, així mateix, amb la lectura i representació de la Passió, a nivell escolar. Però tot això resultaria avui súper políticament incorrecte, encara més en el marc d'una escola contradictòria que vol ser laica i no ho acaba de ser i que vol conservar les tradicions en la seva part més folklòrica i inofensiva sense entrar a fons en el seu orígen catòlic, al menys pel que fa als darrers segles.

Personalment sóc partidària de deixar les coses com estan i permetre que la invasió forània de disfresses monstruoses i carbasses il·luminades comparteixi les decoracions primàries (d'escola primària), amb les castanyeres típiques i tòpiques amb mocador al cap i ventall a la mà o amb l'elaboració una mica destralera de panellets infantils. Les tradicions s'inventen i reinventen, es transformen i s'adapten, moltes  vegades de forma barroera o incoherent, ja que així som els humans, encara més quan les bones intencions ens exigeixen fer pedagogia innecessària de temes lúdics i folklòrics. Ja hi ha moltes generacions que han nascut i crescut amb el Marrameu i els murals tardorencs plens d'arbres de fulla caduca i que creuen de bona fe que això és el que s'ha fet sempre.

En els temps dels meus pares eren tradicionals les representacions del Tenorio, tant les serioses com les fragmentàries i paròdiques, molt nombroses i hilarants, pel fet que tothom sabia de què anava la cosa. Zorrilla va ser un personatge extraordinari i aventurer, amb una vida molt moguda, que va escriure coses molt millors, però que és conegut, sobretot, per la història delirant d'aquest senyor que puja muntanyes i baixa barrancs, profana convents i enreda tota mena de dones, riques, pobres, religioses, casades, solteres. A més de matar tothom que se li oposa amb una gran i masclista fatxenderia. 

Al final, com és sabut, se salva, ja que el catolicisme permet aquestes redempcions extraordinàries i miraculoses. L'obra, políticament incorrecta al màxim, no es va qüestionar mai, potser per això de la redempció final, encara que hauria pogut fàcilment ser censurada per immoral. És tan exagerada que resulta divertida. La seva relació amb la celebració de Tots Sants va venir, ben segur, del fet que hi surten morts i cementiris. Hi ha Don Juans amb molts més matisos i qualitat però el de Zorrilla va ser el qui va acabar per imposar-se. Un dels motius és la rima, que fa que es memoritzi amb facilitat i que gairebé tothom d'una certa edat en conegui fragments, cual gritan esos malditos, pero mal rayo me parta si en terminando esta carta no pagan caros sus gritos...

Fa ja molts anys, a la meva escola d'aleshores, vam voler recuperar el tema i vam fer que els nens i nenes aprenguessin i representessin, en broma, algun fragment de l'obra. Era una tardor calorosa, per cert, ja que tardors i primaveres són molt variables encara que hi hagi qui pensi que abans el temps era diferent. Se suposava, a través dels refranys i dites, que Tots Sants marcava la frontera entre calor i fred, però no sempre és així, ni de bon tros. Havia fet uns dies de fresca, després va tornar la calor, i durant les representacions els nens i nenes s'intercanviaven els barrets amb plomes de les disfresses tenòriques rient, mentre endrapaven castanyes fredes, cuites per l'AMPA. Vaig tenir una premonició, els canvis de fred a calor en aquestes èpoques de l'any promouen la revifalla dels polls del cap i vaig pensar que amb tants canvis de barret anirien mal dades. Efectivament, al cap de pocs dies ens vam trobar amb una d'aquestes plagues d'animalons exploradors de les zones capil·lars, que avui ja són admesos com un encostipat inevitable però que aleshores causaven molta alarma social.

Una de les paròdies catalanes més reeixides del Tenorio és diu Don Cuán Tanorio. Les versions catalanes s'escrivien en castellà macarrònic i avui ens poden donar una idea de com parlaven el castellà els nostres mayores. Quan la permeabilitat entre llengües no era tan forta, els catalans no sabíem dir la jota, el mateix que els castellans no saben dir les 'll' finals i abans de l'anglès no sabien dir la nostra, de 'jota', o els francesos han de barallar-se amb les 'erres'. Era freqüent, encara durant la meva infantesa, escoltar 'don Cuán, don Cosé, el quefe). D'aquell temps ens n'ha quedat una paraula avui molt nostra que va ser acceptada oficialment i normativa amb grans reticències 'maco'. Quan vaig començar a estudiar de forma semiclandestina el català el professorat tenia una gran mania a aquest adjectiu, pel fet que venia del majo castellà, per cert. Avui té un valor propi, maco no és ni bonic, ni bell, ni formós, és tota una altra cosa i als barcelonins també ens ha perjudicat amb allò dels camacos, tan lleig, ja que pressuposa que la forma dialectal barcelonina és pitjor que les altres, cosa altament injusta.

Pel que fa al Marrameu, torra castanyes, constato que estem perdem la transcripció dels idiomes animals en català, de quan els gats feien meu-marrameu i els gossos bup-bup. El miau i el guau foranis s'han imposat i avui mateix escoltava una cançó moderna en català sobre uns gats que cerquen amo i fan miau-miau. Les llengües en contacte, ens agradi o no, acaben per rebre influències i els grans es mengen als xics, per norma general, cosa que no vol dir que no haguem de fer els esforços que calguin per endarrir la qüestió. Avui tothom vol pronunciar bé l'anglès i ja no sentim aquells entranyables 'Clargables, Brucecabots, Xamesestevart" repetits tal i com es llegien en castellà o català. Una vegada vaig dir alguna cosa així i la professora d'anglès del cole, molt joveneta, es va fer un tip de riure, ignorava que en la meva joventut era aquella una forma habitual de parlar. 

Fa uns dies mirava un excel·lent programa sobre el rock hispànic i Miguel Ríos, ara d'actualitat, explicava que quan va començar a sortir fora de la pell de brau li van posar durant un temps Mike Ríos i que no li va fer cap gràcia, ja que ignorava que en anglès es deia 'Maic'. A Granada sembla que és habitual en llenguatge popular dir, per exemple, 'Mi que tio, mi que cosas' abreujant el 'mira', així com també l'ús de la paraula polla (amb perdó), per a tota mena de coses. Va intuir que en tornar a casa es fotrien d'ell dient-li 'Mi que Polla' com sembla que va ser durant un espai de temps molt breu. Després, com és sabut, va recuperar el Miguel originari.

Coses de l'idioma, vaja, com en el cas d'aquells exemples que va recollir la Trinca, quan existien, en una divertida cançó, la del català que va a Madrid i vol parlar castellà sense saber-ne prou. Tal i com van les coses de l'idioma, en l'actualitat em sembla que mentre parlem del sexe dels àngels anem cap a l'anglès definitiu i majoritari per a les nostres comunicacions oficials i personals. O cap a allò que quedi de l'anglès reconvertit, el mateix que va passar amb el llatí reconvertit. Ah, què divertit seria poder escoltar els nostres descendents d'aquí dos-cents, tres-cents anys, i mirar d'entendre'ls. En tot cas és probable que no es reuneixin davant de la llar de foc, ni al costat de la calefacció, per a recordar-nos i intentar millorar la nostra posició en l'eternitat tot dedicant-nos, amb gran respecte, alguna oració redemptora, adient i ancestral.


15 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Quan era molt xicotet hi havia dos grups musicals: els Beatles que llegia a les revistes i els Bitels que escoltava a la ràdio. Fou un temps després que vaig fer la descoberta i els vaig unificar en un de sol.
Salut i Terra

vpamies ha dit...

Totes les tradicions ja ens arriben reciclades d'altres ritus molt més antics. A més, cada poble té els seus costums i celebra les seves festes més particulars.

La globalització té aquestes coses: uniformitza i fa que el peix gros es mengi el xic.

Fins i tot diuen (amb fonament) que el costum de buidar carabasses i posar-hi candeles enceses dins per allunyar els mals esperits ja es feia a casa nostra i hi ha vestigis d'aquests costums a finals del s. XIX a Osona i al Bages. Prou diferent del Halloween d'ara, però amb unes reminiscències prou clares!

Galderich ha dit...

Bona passejada sobre el caos de la tradició. Jo reconec que sóc molt conservador perquè em fa ràbia que sempre surtin rebent les cultures minoritàries amb aquestes trobades culturals.

La pressió dels mitjans de comunicació no és equitativa i això em molesta profundament i per això quan veig una Pare Noel o el tema del Haloween em crea certa urticària tot sabent que hi ha poca cosa a fer...

Com dius, tinc certa curiositat per veure Catalunya d'aquí a 300 anys que haurà passat amb tot plegat i com ha evolucionat. Sempre els dic als castellans que no es preocupin pel castellà a Catalunya sinó per la pressió que farà l'anglès sobre el castellà arreu del món.

F.Puigcarbó ha dit...

La veritat és que a casa no som gens de Halloween i les nenes tampoc, aqui castanyes, panelltes, moniatos i Moscatell ben fresquet.
El que passa és que com no hi ha castanyeres de vell, ara la jovenalla que les torra per fer algun caleró pel viatge de fi de curs, no les sap coure i solen ser crues. El Meu pare tenia una paiella vella foradada i les torraba a casa posant-li al damunt unes fulles de col, però feia tal merder que ma mare va desaconsellar-li seguir.
Ja se sap que a cada bugada perdem un llençol i en aquesta hem perdut les castanyeres.

harmonia ha dit...

Jo ja no viuré per veure las modificasions o modernitat,o costums,digali com vulgis,que hems estan imposant els que van venin de fora,pero a mi particularment soc partidaria de les constums dde sempre,las castanyes,els moniatos i els panallets,que bon son.Els meus nets fan panallets al collegi i vestegn las castanyes en cara i ulls,bueno,que i farem!!

Júlia ha dit...

Francesc, quan vaig començar a estudiar magisteri pensava que Freud i Froid eren dues persones diferents i em feia un embolic.

Júlia ha dit...

És molt possible, Víctor, de fet totes les tradicions universals tenen uns trets comuns, fa un temps van adonar-se que Sant Valentí, tan criticat, ja havia estat celebrat a casa nostra, en segons quins ambients, com a patró amorós en èpoques pretèrites.

Júlia ha dit...

Galderich, em temo que aleshores l'anglès no serà l'anglès, imagino que pot passar el que va passar amb el llatí, ara en diem 'llengües' però eren garbuixos de mal llatí, certament.

Llàstima que he perdut la fe en l'eternitat i crec que no veuré res de tot això.

El súmmum dels papanoels són els inflables que pugen per les balconades, he, he. Encara que he de dir que els 'cagations' -d'on ha sortit això de dir-li al 'tió' 'cagatió'????- amb barretina i cara pintada em fan el mateix repelús.

Júlia ha dit...

Francesc, per Barcelona encara n'hi ha unes quantes que les couen bé, encara que s'han modernitzat en aspecte, l'altre dia en vaig veure una de molt jove i molt guapa per allà la Portaferrissa.

La meva castanyera preferida és una de davant dels Escolapis de la Ronda, és la que millor torra de la meva rodalia i ja venia de joveneta amb una tieta velleta.

Júlia ha dit...

Harmonia, que passi el que passi no vol dir que no resistim el que es pugui, i tant!!! Em sembla que a l'escola, mentre no els fem resar les tres parts de rosari, la resta gaudeix de bona salut...

Júlia ha dit...

He de confessar que un parell de vegades, a l'escola, em vaig disfressar de castanyera, malauradament no conservo imatges d'aquells moments inoblidables.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'agrada l'all, tant cru com cuit, i m'agrada el vent, a estones.
Però no m'agrada això del Hall o ween.
Certament l'escola perd el temps amb coses que no hauria de fer, a més de donar feina als pares.
Ah, i molt d'acord amb en Galderich, que en aquesta qüestió sóc potser més conservador que ell.
Molt bon article, Júlia.

Júlia ha dit...

Xiruquero, mai no diguis d'aquesta aigua no en beuré ni pel Jalogüing no em disfressaré...

Olga Xirinacs ha dit...

La majoria, per no dir totes, de les tradicions que creiem nord-americanes van arribat allà des d'Europa, i Europa som nosaltres. Naturalment cada poble amb les seves variacions.

Per això els que normalment blasmen els costums " de fora" ignoren que aquest fora és Europa, incloent la gran Rússia. I que nosaltres, catalanets, per no tenir, no tenim res: pessebre italià; reis orientals; arbre nòrdic; carbassa irlandesa; raïms, d'Alacant -encara dins dels Països Catalans-; l'únic, potser, el tió, que compartim amb Aragó i Occitània.
Benvingut sigui tot el que contribueixi a recordar morts i vius, que això sí que és comú a tots els països.
Bon profit.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Olga. Per això s'ha d'anar en compte en condemnar aquests 'colonialismes culturals' no fos cas que els hagués inventat un avantpassat nostre...

Bon dia de Tots Sants i recordem tots aquells i aquelles que ens van precedir i que ara dormen el somni de la pau...