14.10.10

Sobre cinema agosarat i joventuts antigues




El comentari de la Glòria en el darrer post sobre les tristes circumstàncies de la mort de Marie Trintignant m'ha portat molts records sobre temes més frívols. Potser anirà bé canviar de registre després d'un aspecte social tan inquietant com és la fascinació de les masses -civilitzades- per personatges ombrívols, sòrdids i, ai, atractius.

Fa referència Glòria a la innovació que va representar la pel·lícula Un hombre y una mujer en molts aspectes, cosa que no discuteixo. De tota manera, el seu gran èxit, en aquella època de finals dels seixanta, va ser, crec, a causa de les seves escenes amoroses, agosarades en el context d'aquella pell de brau rància i arnada però en ebullició per on creixíem amb grans esperances de futur, ja que semblava que tot plegat no faria res més que millorar sense traves.

Jo treballava aleshores a un despatx i estudiava als vespres. Recordo que totes les meves companyes i companyes havien anat a veure la pel·lícula i que s'encetaven grans debats en hores de feina sobre la necessitat de mostrar intimitats de llit o no, al cinema. En concret, una noia més gran opinava coses com ara:
-Encara que els posin un llençol, una tovallola o alguna cosa al mig -entre el noi i la noia- "alguna cosa" han de notar, ep.

Avui tot plegat sembla molt càndid, veient el que veiem. Que aquelles escenes s'haguessin escolat d'alguna manera pel garbell de la censura que ja començava a foradar-se, resultava gairebé miraculós. A mi la pel·lícula, ja aleshores, no em va acabar de convèncer per la història, que no em va semblar prou rodona o prou ben explicada, malgrat que els actors eren excel·lents.

Era aquella una època de moltes novetats en el cinema, en la literatura, en gairebé tot. Llegíem i anàvem molt al cine, on trobàvem, gràcies a aquell invent de l'art i assaig un ventall immens de possibilitats. Avui tenim feina per tal que ens arribi cinema europeu. De Lelouch -i d'altres grans directors- hi ha pel·lícules més recents que ni tan sols ens hem assabentat que existeixen. Trintignant va ser un actor immens que va fer moltes més pel·lícules interessants, algunes de les quals tampoc no hem vist mai, encara. Fa alguns anys, a causa d'un accident i d'un cert desinterès pel cinema, pràcticament es va retirar.

De jovenet, expliquen que el paper que fa al costat de Gassman a L'escapada li van donar perquè feia pensar en Jacques Perrin, que era el primer candidat però que es trobava filmant Cronica Familiar, una història sobre un llibre de Pratolini, de qui parlava -més aviat escrivia- fa poc temps. Potser sí que de jovenets tenien una retirada.

Més mala sort pel que fa al cinema va tenir la gran Anouk Aimée que no va tornar a aconseguir un èxit tan sorollós com el que havia assolit amb la pel·lícula de Lelouch i que no ha fet una carrera tan extensa com el seu partenaire. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa. Es trist que les dones actrius tinguin sovint una carrera limitada i s'ensopeguin amb una gran manca de papers adients quan són una mica grans. La sort també compta, la Deneuve, de qui en els seus inicis no n'haurien donat cinc cèntims, es va espavilar i millorar i avui encara fa papers de lluïment.

Trintignant, abans d'estar casat amb Nadine Marquand, la mare de Marie, ho va estar de forma breu amb una altra gran actriu, Stephane Audran, precisament també fa poc la vaig recordar, fent referència a Chabrol, que va ser el seu segon marit.

Malauradament, el cinema europeu ens arriba amb comptagotes, actualment, i encara de vegades ni te n'assabentes, pel poc temps que duren les pel·lícules a les poques sales que les programen. De l'excel·ent Escapada de Gassman i Trintignant en vaig veure fa alguns anys una còpia deteriorada i amb el so esqueixat a la filmoteca i encara gràcies. Lelouch ha tingut una carrera irregular, molt personal i una mica erràtica, amb grans fracassos també; és un director original, encara ens pot donar sorpreses, això, és clar, si tenim la xamba que ens deixin veure el que fa.

La nostre juventut i adolescència cinèfiles estan molt relacionades amb Alfonso Sánchez, crític magnífic de cinema que també esmenta Glòria, molt popular a causa de la televisió i perla de les imitacions humorístiques de l'època, el mateix que Rodríguez de la Fuente. Sánchez tenia un defecte en la parla però es prenia amb molt bon humor l'allau d'imitadors que hi feien broma. 


Vaig treballar uns anys en una escola amb un mestre amb un gran sentit de l'humor que es va entretenir en gravar-se una cassette -ep, per a ús intern i diversió  dels amics, no pas amb finalitats pedagògiques- amb el conte de la Caperucita on cada personatge feia una veu diferent, totes de gent de l'època, imitades per ell mateix. El caçador era Rodríguez de la Fuente, el llop, Sánchez. Ens fèiem uns bons tips de riure en aquella època d'escoles plenes de jovent i amb aules amb quaranta i cinquanta criatures -o més- però on cada dia sorgien iniciatives i propostes diverses que no topaven, com avui, amb murs burocràtics encotillats. Aquest mateix mestre era aficionat a anar a França a veure cine, en aquells festivals de Ceret i Canet on s'aprofitava per veure pelis censurades per diferents motius, amanides amb una mica de pornografia agosarada que avui faria riure i que va propiciar una indústria singular i un allau turístic de Perpinyà en amunt.

Molts d'aquells actors i directors, de forma general, pertanyien a una generació molt especial, la de la dècada dels 30, joves en plenitud en aquells seixanta tan sorollosos, recordats i imitats amb poca grapa quan el present ha mostrat, de tant en tant, una certa manca d'imaginació innovadora. 




La veritat, allò del dabadabadà-dabadabadà es feia una mica pesadet...







Però això sí que és romàntic, ep, poca broma...

13 comentaris:

Sàlvia ha dit...

Bon dia, guapetona. Gràcies per deixar al blog la teua opinió (molt valuosa per a mi).
Besadetes

Marali ha dit...

Hola Júlia;

Jo en aquella època era bastant romanticona (m'acabava d'enamorar) i la pel·licula recordo que em va agradar molt. Vaig pensar que era diferent i agosarada està clar que jo no era una gran entesa en cinema (ni ho sóc ara tampoc)i també he de dir que quedava molt be dir que anaves a veure les pel·licules d'"arte y ensayo", sincerament la meitat no les entenia i m'aburrien bastant, ara ja m'és igual que puguin pensar el poc culta o intelectual que era o soc. Jo no faig mai crítica de res, ni de música, ni de pintura, ni de cinema, simplement m'agrada o no m'agrada, ho gaudeixo o no, i ja està. Un Hombre y una mujer em va agradar molt i el Trintignant (que no coneixia) el vaig trobar molt bon actor. M'ha agradat recordar la pel·licula i l'època. Gràcies.

Júlia ha dit...

De res, Sàlvia, una abraçada.

Júlia ha dit...

Marali, en tot cas, la peli forma part de la memòria sentimental de tota una generació, la nostra, de la mateixa manera que d'altres formaven part de la generació dels nostres pares i mares. M'alegro que t'hagi agradat recordar-la, de fet és una peli que no acostumen a passar per la tele.

GLÒRIA ha dit...

Ja veus, Júlia, jo que era molt joveneta vaig fruir molt de Un homme et une femme. La seva fotografia em va semblar una troballa i la música, malgrat l'escassa veu de Nicole Croisill, era preciosa. No he tornat a veure aquesta pel·lícula però una de les seves cançons: "L'amour est bien plus fort que nous" és una de les que he guardat com un fetill. Durant anys la vaig escoltar per Astrud Gilberto, en versió anglesa, poqueta veu i molt intimista...A l'escena del llit em va cridar l'atenció que la banda sonora fos una mena de batec. L'escena final, quan ells dos es retroben i s'abracen, va ser homenatjada per Ulu Grossman a la pel·lícula "Enamorarse" que acaba quasi igual però els que s'abracen són Meryl Streep i Robert de Niro.
No em vull fer carregosa, júlia, peró a Trintignan i a Aimée se'ls va oferir, al cap de vint anys, fer la segona part d'Un homme... i varen dir que no.
Gràcies per enomenar-me en aquest post de records compartits que tu expresses amb la teva claredat habitual.

Galderich ha dit...

Ostres, sentint aquesta música, llegint el teu text i veient aquest trailer entenc algunes coses del meu pare!

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, pel que dius de la cançó que cantava Croisille, una cantant que en alguna ocasió va venir a aquell inoblidable festival de la 'canción mediterránea' i tot. És veritat això d'"Enamorarse", inspirada en "Breve encuentro".

Van fer bé de refusar la continuació, per cert. Encara que de vegades amb aquestes coses hi ha sorpreses, si es fan ben fetes, és clar.

També recordo haver-me convertit en admiradora de Barouh, el primer marit d'Aimée en la ficció i crec que en la realitat, un home polifacètic del qual a casa nostra sabem poca cosa avui, malgrat que continua en actiu.

Penjo youtube de la cançó per a gaudi de nostàlgiques, nostàlgics i ignorants de passats cinèfils emblemàtics.

Júlia ha dit...

Galderich, m'alegro d'haver contribuït a l'entesa generacional...

Ja no es fan pelis com aquelles, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

la veritat és que tant la pel·lícula com la música eren molt ensucrades tot i que enganxoses i en aquells temps varen tenir molt d'exit.
Quan a Alfonso Sanchez és un clàssic a qui tothom imitava. Entenia de cinema i era didàctic a l'hora d'explicar-se i gents pressumptuos, que ara hi ha cada crític que més que un crític sembla un paó.

Júlia ha dit...

Va ser tota una època, Francesc, jo recordo molt bé que tothom hi anava però, com he comentat, sobretot per les escenes 'agosarades', o tempora, o mores.

La lectora corrent ha dit...

Doncs a mi, "Un hombre y una mujer" em va agradar molt "malgrat" les escenes agosarades. És una de les pel·lícules de la meva vida (no la primera, però, que és "Milagro en Milán"). M'hi va agradar la música, l'estètica, el color, la senzillesa amb què semblava que treballaven els actors. I aquella escena final amb la càmera girant al voltant de la parella.... Era la primera vegada que vaig veure fer servir aquesta tècnica.

La vaig tornar a veure per televisió fa alguns anys i em feia una mica de por que no em desil·lusionés. Temia que el temps hagués distorsionat el meu record o que ara em semblés un film carrincló i ranci. Però em va agradar tant com quan la vaig veure en el seu moment. I malgrat la meva mala memòria per al cinema (de vegades, poc temps després d'haver vist una film ja no recordo de què anava), en aquest cas recordava moltes de les escenes tal com eren: quan van amb el cotxe per la platja amb la marea baixa; el vellet que camina amb un gos pel passeig, la vida quotidiana d'ella quan estava casada, i l'accident; el sopar en el restaurant i l'escena del llit amb al batec que esmenta la Glòria i que em sembla que va augmentant de volum... I sobretot aquella escena final a l'estació, memorable!

Quins records!

Júlia ha dit...

Lectora, estic d'acord en aquestes valoracions més aviat estètiques o tècniques, el que em va semblar més fluix va ser el guió, la història en concret. Que, de fet, malgrat l'èxit d'aquesta pel·lícula, és el que grinyola una mica sempre en Lelouch.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, el fet que, amb una història tan senzilla --un home i una dona vidus que s'enamoren, i el "fantasma" del marit que sembla un obstacle perquè la relació tiri endavant--, Lelouche fos capaç de fer aquella gran pel·lícula, em va semblar un dels mèrits d'"Un hombre y una mujer".

Potser és perquè en literatura també m'agraden les novel·les amb una trama senzilla. Ep!, si estan ben fetes.