8.10.10

Vargas Llosa i nosaltres




En literatura, com en gairebé tot, els premis, sobretot els premis grossos, responen a motivacions diverses. Han donat el Nobel a Vargas Llosa, candidat en d'altres ocasions, i tocarà parlar d'ell, i jo no puc evitar fer-ho perquè els primers llibres d'aquest escriptor van lligats a un temps concret, el de la meva joventut.

Vargas Llosa va residir un temps a Barcelona, on van ser molt espavilats a l'hora de publicar els primers llibres d'aquell esclat de magnífica literatura hispanoamericana. No tan sols de literatura, la situació política d'aquells països, els llaços amb gent del nostre i moltes coses més van fer que visquéssim també l'arribada d'un gran nombre de músics, actors i cantants d'aquelles contrades.

Sempre ha tingut Barcelona una gran relació amb les terres d'ultramar: havaneres, tangos, ranxeres... Avui tot ha canviat força i hi ha qui no voldria ni sentir parlar d'un temps en el qual consideràvem el castellà i totes les seves variants, també, com a patrimoni cultural nostre. Les havaneres han passat a ser catalanes i els tangos, malgrat els intents molt reeixits de Guillermina Motta i Enric Barbat, no van arribar a tenir tan èxit en les seves versions nostrades. He arribat a veure traduïts al català llibres d'alguns d'aquells grans autors, que ja són ganes de patir, vaja.

Com que es parlarà molt de Vargas Llosa crec que només puc aportar al tema els meus records personals i intransferibles. Per casualitat va caure per la Normal de Sants un jove professor Tuson que encara no s'havia catalanitzat, va ser un d'aquells miracles de l'atzar que s'esdevenen de forma imprevista. Potser ni ell mateix no se'n recorda. Tuson ens va descobrir i redescobrir Quevedo, la Regenta i també La ciudad y los perros, aleshores un llibre gairebér per a iniciats. Ens va sobtar l'estil, el professor Tuson explicava, amb la fe amb què els convençuts ens expliquen l'art modern, que aquella literatura responia a la realitat del pensament, que no es manifesta de forma lineal ni lògica.


Va ser una època en la qual s'obrien noves llibreries en lloc de tancar-se'n. Fins i tot les petites papereries de barri comptaven amb un petit fons d'aquells llibres de moda. Un dels primers indrets on podies triar i remenar lletra impresa va ser l'emblemàtic Drugstore del Passeig de Gràcia, que ja sabem com va acabar i on recordo haver passat moltes bones estones. Fins i tot al Poble-sec, on mai no hi havia hagut una llibreria amb cara i ulls, es va obrir, al carrer de Tapioles, un establiment regentat per exiliats que retornaven, el seu nom, com no podia ser altrament, era Azteca. Allà em vaig comprar aquella Ciudad y los perros, i la llibretera, una enigmàtica senyora que jo veia molt gran em va comentar que era un libro buenísimo i em va fer descompte. Avui ja no tenim llibreria, ni al Poble-sec ni a la rodalia, i en l'indret hi ha una perruqueria, coses del progrés.

El cas és que vam llegir amb fervor juvenil i admiració els llibres de Vargas Llosa, de Carpentier, García Márquez i molts altres que van anar sorgint a l'ombra dels primers. Després de La ciudad y los perros van venir La casa verde, Conversación en la Catedral, Pantaleón y las visitadoras... Fins i tot es recuperaven títols antics, com els de Rómulo Gallegos. A Pantaleón ja l'estil de Vargas anava fent-se més tradicional i estructurat, també ell va canviar políticament, com és prou sabut. En una ocasió uns nois joves estudiants, al metro, fa uns quants anys, el criticaven per la seva postura política i manifestaven que no en pensaven llegir res (al metro m'agrada escoltar de forma dissimulada les converses alienes)I és que sovint no ens podem deslliurar dels prejudicis ni deslligar el valor professional de la ideologia i de la imatge personal dels autors, més encara quan són contemporanis nostres.

Em van regalar aleshores aquell totxo sobre Garcia Márquez, Historia de un deicidio, que també vaig empassar-me amb més voluntat que afició. Anys després vaig llegir la impressionant Guerra del fin del mundo i a partir d'aleshores altres llibres de Vargas Llosa no m'han semblat ja tant interessants, ni m'han corprès de la mateixa manera. Vargas Llosa té un gruix de producció important, cosa que valoro: Novel·la, assaig, teatre... Això, per a mi, té molt de mèrit. Però de vegades és un pes, fa poc una crítica d'art  de prestigi comentava que Barceló era massa prolífic. Això de prolífic té un pervers matís negatiu, a mi mateixa m'han dit de vegades que sóc prolífica. En el fons se suposa que treballar massa fa que no puguis excel·lir en el que fas, cosa que opinen sovint els ganduls que admiren ganduls. A més, fer estudis i tesis sobre autors prolífics dóna molta feina, massa. Per això, durant anys i panys, es va suposar que Shakesperare eren uns quants i Lope un pocapena.

Vaig rellegir La ciutat y los perros quan vaig veure per televisió, ja amb  uns quants anys al damunt, la pel·lícula, força digna per cert. El llibre, pel meu gust, no havia perdut pistonada, conservava la força, el misteri, l'enigma i la màgia. Recordo també una versió d'un altre llibre seu, que estava prou bé, amb Sacristán fent de Pantaleón, l'examinador de visitadores que només vol fer bé la seva feina. I és que fer la feina bé sovint porta problemes, és clar.

Que t'hagin donat el Nobel, o el premi que sigui, per més suposat prestigi que tingui, només vol dir això, que t'han donat el Nobel. En aquesta concessió d'àmbit internacional s'hi barreja, com es sabut, molta política, hi ha eterns candidats que no arriben mai a rebre'l i personatges dubtosos que l'assoleixen. Passa una mica com amb els óscars. S'han donat premis Nobel de literatura -en els altres, llevat del de la pau, també molt controvertit, no sóc capaç d'opinar- a autors oblidats o menystinguts, de vegades de forma injusta. El premi es dóna al conjunt d'una obra, a un prestigi, a una promoció, a una estratègia de política cultural. En aquest cas, amb tots els condicionants i matisacions, crec que ha estat merescut. I és que, la veritat, portàvem una certa tanda de Nobels literaris una mica... pintorescos.

Vargas Llosa i els altres van arribar aquí amb una gran força torrencial i van influenciar tothom, autors catalans i castellans, en una època en la qual la literatura de casa semblava haver-se ancorat en un estil avorrit i en uns temes recurrents. Van ser una mica com els impressionistes en el món de la pintura francesa. Després, com sol passar, el sistema ho fagocita tot i allò que era revolucionari i trencador esdevé conservador, ensopit i dogmàtic, copiat i mal imitat, i cal destriar el gra de la palla i tornar als orígens, per tal d'esbrinar què hi havia en tot plegat de genial i diferent, de fascinant. Amb això del Nobel tindrem una bona excusa per rellegir i desempolsinar. El temps és un bon crític encara que també sigui un implacable corruptor.

20 comentaris:

Allau ha dit...

Fa poc vaig rellegir "Conversación en la catedral" i continua gaudint d'una salut de ferro. Aquesta, junt amb "La ciudad y los perros", "La casa verde" o "La fiesta del chivo" crec que constitueixen el cim d'una obra que justifica totalment el premi. Hi haurà altres autors que estan a la mateixa alçada, però Vargas Llosa se'l mereix.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Allau, precisament em sembla que és un dels autors dels darrers Nobel amb més merits i prestigi. He de dir que La fiesta del chivo no em va entusiasmar com la resta, encara que és una bona novel·la.

marta (volar de nit) ha dit...

Gràcies per l'apunt, Júlia. A part de parlar de Vargas Llosa, dels seus coetanis i de la seva recepció, ens has regalat unes quantes petites joies: la referència al Tuson, això d'escoltar converses al metro, el retrat de la Barcelona de fa anys, les llibreries d'aleshores, les llibreries d'ara i les perruqueries.

Júlia ha dit...

Gràcies a tu, Marta. Avantatges d'envellir, he, he.

SM ha dit...

És cert que costa massa separar el personatge de l'artista, tant en negatiu com en positiu (molt sovint l'un ajuda a vendre l'altre). La qualitat de Vargas Llosa és sobradament reconeguda i ja tocava que l'Acadèmia és deixés d'exotismes per un any, com tu dius.

Coincideixo amb la marta: gràcies per les imatges d'una Barcelona desapareguda!

Puigmalet ha dit...

Separar el personatge de l'escriptor és ben difícil, i més quan el personatge és tan públic (a diferència d'altres Nobels dels últims anys).

A banda del fet vital barceloní, Vargas Llosa es va relacionar amb les nostres lletres en el triple assaig Carta de batalla por Tirant lo Blanc, que no és precisament la seva obra més coneguda.

Júlia ha dit...

SM, a mi m'ha costat molt amb diferents escriptors i també a l'inrevés, quan n'he sabut 'trets biogràfics' no me'ls he mirat amb la mateixa admiració. Al cadavall tots som humans i imperfectes.

Júlia ha dit...

Tens raó, Puigmalet, és molt interessant aquest triple assaig i per això ja li podem perdonar alguns 'pecats' i tot.

iruna ha dit...

i esta anàlisi que has fet dels crítics amb els artistes i autors prolífics, déu n'hi do!

Gabriel ha dit...

Absolutament brillant l'última frase: "El temps és un bon crític encara que també sigui un implacable corruptor."

Més enllà del personatge cal considerar que Vargas Llosa ja forma part de la història de la literatura llatinoamericana i per tant, que hi ha obres d'un indubtable interès, que ningú no podrà discutir que ja són clàssics del que es va anomenar "boom" de la novel·la llatinoamericana.

Només dir que els editors tenen un gran olfacte: just s'havia anunciat que li havien donat el Nobel que els editors els hi anat prou bé per reocordar que el Vargas Llosa no és un escriptor que viu del record sinó que el Novembre publicarà una nova novel·la. Com sempre els editors sabran utilitzar molt bé l'impacte del premi Nobel.

Júlia ha dit...

Gràcies, Gabriel. Els editors han de fer això, el mercat està ensopit i al menys, de moment, serà una bona promoció.

Uns grans clàssics, efectivament. La literatura no va ser el mateix des d'aquell boom.

Júlia ha dit...

Iruna, és que en general es té la idea que qui escriu -o pinta o el que sigui- molt no ho fa de forma acurada i a l'inrevés. Jo crec que la qualitat sorgeix, precisament, de la quantitat i del treball. Però vaja, en tot això cadascú és diferent. En general l'excés inquieta, mostra les limitacions de la resta i resulta inabastable per als estudis compartimentats. Demana massa esforç, vaja.

Sempre tindrà més prestigi un poeta que escriu tres poemes perfectes i res més que no pas un que n'escriu tres mil i entre ells n'hi ha cinquanta de perfectes. El món és injust, he, he.

GLÒRIA ha dit...

Jo l'hauria donat abans a algun altre escriptor, a parer meu, més mereixedor del nobel que Vargas Llosa, per cert, d'origen català per via materna.
Reconec que La ciudad y los perros em va impactar molt quan -molt jove- em va caure a les mans. Los jefes o Pichulita Cuéllar ja no van ser el mateix. M'agrada el Vargas Llosa graciós de La tía Julia y el escribidor o de Pantaleón y las visitadoras y La fiesta del chivo em va semblar un llibre seriós, documentat i escrit amb una narrativa molt propera al lector...però ha escrit altres coses que m'han semblat divagacions inútils com Los cuadernos de Don Rigoberto i d'altres del mateix estil.
No. Em va quasi molestar aquest Nobel i no perquè hagi anat a un escriptor en llengua castellana ja que el Nobel de García Márquez em va causar una gran alegria i mai permeto que un idioma, el que sigui, exerceixi de barrera.
Per gustos...

Júlia ha dit...

Glòria, els Nobel no volen dir res, es mouen per molts interessos, com els Oscars o els Planeta. Hi ha grans autors, com Delibes, que no l'han rebut mai i en els darrers anys semblaven cercar la raresa.

Crec que Vargas Llosa té una obra d'un gruix considerable, no només en novel·la i té de tot, perquè té molt cosa.

Si aquesta any 'tocava' un hispanoamericà no em sembla malament que li hagin donat a ell, més em va molestar el de Cela. No cal buscar-hi massa explicació, ni tan sols qualitat, hi ha molts Nobels oblidats avui, de literatura.

Un altra tema és la seva relació amb Catalunya, que ens el fa antipàtic, però crec que sovint esperem massa dels escriptors.

Jo crec que té obres molt importants que no han perdut amb el temps, tampoc de García Márquez no m'agrada tot.

Hi ha molta 'política' i interessos a l'entorn del premi, només cal veure els de la pau que de vegades han estat 'escandalosos'. De la resta, com que no hi entenc, no puc opinar, però segur que els professionals també hi trobarien pegues.

F.Puigcarbó ha dit...

Costa molt separar l'escriptor de la persona, y en aquest cas el personatge ha devorat l'escriptor, que sent bo està molt per sota d'uns quants de la seva época i no ja dic ja de Bolaño, de qui està a anys llum. Ara, tenint en compte a qui li han doant ultimament, bé, la seva vanitat no se l'acabaràn els de l'academia Sueca, ja m'està bé que li hagin donat, de fet m'és ben bé igual,simplement no m'interessa ni la persona ni l'escriptor.-

Júlia ha dit...

Francesc, valorar la qualitat d'un escriptor, encara més de la nostra època, es molt difícil i he deixat de fer-ho. Per exemple, a mi Bolaño no m'entusiasma com us passa a molta gent. Ja en l'època juvenil de Vargas Llosa hi havia aquest tipus de discusions, hi havia els 'carpenterians'. Jo crec que només podem afirmar que determinats llibres ens van agradar -o colpir, de vegades no és ben bé 'agradar'- en un moment determinat de la nostra vida. Després, el temps -i la promoció de la posteritat- jutjaran.

Quan un escriptor arriba a ser ja un personatge públic la figura se l'empassa, crec que els passa a molts, fins i tot a casa nostra va passar durant un temps amb Espriu que te'l trobaves fins a la sopa, per exemple i que crec que va ser l'únic candidat seriós a rebre'l. Per no parlar de Cela 'per damunt' de Delibes, l'etern candidat.

L'altra dia mirava la llista de Nobels de literatura, el país que en té més és França, amb 14, (Espanya, 5), que crec que és un excés, i penso que és gràcies a la promoció que França fa 'dels seus' per damunt de capelletes culturals.

La literatura, com tot, és i ha estat un mercat, ni vol dir res tenir el Nobel, ni vendre molt, ni tenir bones crítiques, ni tan sols escriure més o menys bé. Un conjunt d'aspectes convergeixen en l'èxit, nosaltres mateixos canvíem i el que ens agradava ahir potser no ens agradarà avui i a l'inrevés. En literatura, en art, àdhuc en gastronomia i vestimenta.

Cercar transcendències idealistes als diferents aspectes d'un fet tan efímer com la vida mostra la nostra vanitat com a espècie.

Dit aquest rotllo, crec que Vargas Llosa és un personatge polièdric i curiós a qui, precisament, per casa nostra vam 'descobrir' i promocionar, per això la seva radical postura posterior 'a la contra' em sobta. Ahir mateix Balcells, Castellet, que van ser els seus 'mantenidors' estaven la mar de contents.

Un altre tema és la literatura, personalment crec que té llibres immensos, molt bons, i que no és inferior -ni potser superior- a molts altres. En tot cas, pel meu gust, molt superior a la guanyadora de l'any passat i al senyor Cela, que com a personatge pintoresc i amb passat boirós sobrepassava Vargas.

Per cert, a Catalunya sempre els tractem molt bé tots aquests, crec que és també qüestió de vanitat.

Fgt ha dit...

Vargas Llosa puede ser lo que es, guste o no guste escribe muy bien y se lo merece, aunque su descubridor allà en las americas - Julio Ramon Ribeyro- se lo merezca más... y recuerda que a novelistas y poetas más ilustros como Proust, Kafka, Joyce, Céline, Borges o Paul Válery o Federico García Lorca por poner solo unos ejemplos, se les nego ese título.
Podriamos imitar a Thackeray y decir que este premio se ha convertido en una feria de las vanidades. Una competición, una cursa atlètica, un Barça-Madrid...

Eh, Vargas Llosa és un escriptoràs!

Ferran ha dit...

La concessió d'un Nobel només té un mèrit: afegir una línia (o un parell) al CV d'un personatge. Un cop concedit -muchas gracias- podem continuar amb la funció.

Júlia ha dit...

Fgt, aquest premi i gairebé tots els premis, què hi farem, així és el món.

Crec que hi ha molta gent que s'ho mereix i només se'n dóna un i prou, per això no es pot anar molt més enllà. És com a les Olimpíades, hi ha una medalla d'or però segur que hi ha desenes de bons esportistes que la podrien aconseguir.

Tot s'ha de relativitzar. A més també compta la 'geoestratègia' en això dels Nobel.

Pitjor els de la pau, encara són mes estranys i erràtics.

Júlia ha dit...

Exacte, Ferran. Això pel que fa als de literatura i a tots.


Per cert, fa alguns dies parlàvem del senyor Eudald Carbonell i les seves pífies -i les dels altres- al programa 'Sota Terra'. Doncs els acaben de donar un premi 'sapiens'...

Malgrat això, si em donen el Nobel, que ho dubto molt i molt, no el refusaré pas com va fer Sartre. Humana so...