7.11.10

Confessions escèptiques




No volia parlar del Papa, del Sant Pare, com deien abans, de forma generalitzada, pel meu barri i la seva rodalia. Però no sé si avui es pot parlar d'alguna altra cosa. He de dir que les parafernàlies multitudinàries, siguin religioses o laiques, nostrades o foranes, per un costat m'empipen molt i per l'altra em desvetllen una curiositat gairebé antropològica. Crec que actualment sóc pràcticament atea, o, al menys agnòstica i escèptica en grau d'excel·lència.

La història, la religiosa i la laica, és plena de disbarats. Fins i tot la història personal. Si gratem de forma desacomplexada en l'àmbit familiar ens ensopegarem gairebé tots i totes, per un costat o un altre amb aspectes que, contemplats des de l'òptica del present, no resultarien gaire exemplars. Per no parlar del nacionalisme i dels nostres herois patriòtics i d'un passat més tèrbol que no pas edificant. Arribaríem a un punt en el qual constataríem la necessitat d'abandonar tot tipus d'arrels, religioses, biològiques i territorials, i intentar, en debades, la construcció d'un nou ordre, d'un nou llenguatge universal i d'una nova societat. El que passa és que les construccions d'aquesta mena d'experiències ja s'han fet i han acabat com el rosari de l'aurora, com va passar amb Fourier, per exemple. Els estats ateus, quan han existit, han acabat per reproduir la paraferàlia religiosa i fins i tot el culte a les relíquies, només cal recordar la mòmia de Lenin. Han creat dogmes, papes i bisbes litúrgies, sants, estampetes i repressions físiques i ideològiques a dojo, també. La naturalesa humana és com és i no com hauria de ser. Un dels motius de ser poc creient en poders divins és la constatació de la poca grapa que ha tingut el possible Ésser Suprem en el disseny de la nostra espècie.

Ara bé, si assumim les nostres limitacions i acceptem la necessitat de comptar, a més d'amb unes limitades ales, amb unes certes arrels, no podem defugir l'acceptació d'una herència que comporta una bona part de cristianisme cultural passat per l'àmbit del catolicisme meridional. Som contradictoris i incoherents. Galdós ja recull en algunes novel·les la seva sorpresa davant el pas d'un extrem a l'altre, per part del poble hispànic: d'una religiositat fanàtica a un anticlericalisme contundent. Durant la guerra es va pensar que destruint els símbols es destruïa l'efecte, i així vam perdre construccions gòtiques, romàniques, barroques, imatges antigues, art i sentiments. I persones, és clar, cosa que va contribuir a esberlar molt més la societat en un moment tan crític.


La història de la humanitat és plena de barbàrie, amb perdó dels bàrbars, si no és que acceptem que tots som més o menys bàrbars o que ho podem ser en algun moment. El que passa és que hi ha barbàries que ens resulten més simpàtiques i les volem justificar com sigui i d'altres que ens fan repelús pel seu fons ideològic. A mi, la veritat, em fan ja molta més por les barbàries amb rerefons de bones intencions. De les bones intencions, deien, n'estava empedrat l'infern. Potser ja no hi ha infern o l'infern és, sartrianament parlant, a la terra, però les bones intencions i les grans ideologies han comportat tot sovint la salvatjada. Fa uns dies vaig llegir una entrevista a una senyora que havia patit l'etapa Pol Pot, que amb tanta joia esquerranosa vam rebre  a casa nostra i que va ser subvencionada per potències europees. No se'n parla massa, ja que fa vergonya. Pel que toca a aspectes inquietants de la natura humana, com ara la pederàstia, el mateix. Poetes de culte com Gil de Biedma també tenien pecats d'aquesta mena i, mira... Els abusos d'aquest tipus, el mateix que molts maltractaments, s'han donat, per desgràcia, molt més sovint a dins de l'àmbit familiar que no pas a fora i no per això condemnarem la institució familiar a desaparèixer. O potser sí, qui sap.

Per edat vaig viure, com podeu suposar, uns anys molt foscos pel que fa al nacional-catolicisme. De tota manera, no en tinc un excessiu mal record, quan medito en perspectiva sobre el passat. La societat era una mica violenta i ombrívola a tot arreu, a les escoles i també a les families. He d'admetre que a les parròquies de l'època, que acollien moltes coses, vaig poder parlar amb llibertat del món real i hi vaig passar uns bons anys joves, plens d'excursions, debats diversos, recitals de cançó catalana, cinefòrums i misses que ja s'anaven modernitzant amb cançonetes folk. L'església catòlica, gran i diversa, ha tingut de tot i tindrà de tot. Va semblar que evolucionava vers la modernitat i després, en molts aspectes, la cosa es va tornar a estancar. També ha passat en l'àmbit polític, això. Però volguem o no, la nostra realitat resta lligada al campanar del barri o del poble, a Montserrat, a Núria, a tradicions que no volem perdre, als sentiments, i aquests sentiments estan lligats al catolicisme cultural que ha anat conformant, de grat o per força, el nostre tarannà.

Posats en un context purista hauríem de refusar del tot la mitologia gaudiniana, Verdaguer, Maragall... Tots eren gent de missa, gent de missa convençuts. Hauríem de condemnar tot el conjunt montserratí a l'ostracisme i en canvi n'hem fet un símbol molt particular. L'Abat Escarré, tan lloat per motius polítics, havia estat un dictadoràs a casa seva. Estic segura que devia passar el mateix amb l'Abat Oliba i tot. No es poden destriar de forma absoluta unes coses de les altres. Aquests dies s'ha fet poca crítica intel·ligent de l'església catòlica i s'ha escampat molta barroeria grollera que no venia a tomb, a l'estil de l'emblemàtica Tralla d'abans de la guerra. L'humor nostrat, que, segons ens deien, era irònic i suaument xaró ha esdevingut, em sembla, molt poc subtil i força pocasolta. És clar que també hem d'acceptar l'herència cultural xarona i pocasolta, evidentment. Però condemnar el sector pel fet que cau en els paranys condemnables de molts altres sectors socials i fer l'orni quan el tema pot esquitxar determinades progressies em sembla, si més no, inquietant.

Jo no aniré a veure el Sant Pare ni l'he esperat, tampoc. Però em produeix curiositat i fins i tot respecte distant el gran nombre de gent que s'aplega al seu favor, molta més dels qui han protestat sobre el tema, pel que observo. A mi em tanquen el barri cada vegada que hi ha bicicletades i ningú no diu moixoni i pobre de tu que protestis d'aquestes activitats lúdiques i, suposadament, cíviques. Les masses en moviment m'inquieten i, la veritat, no crec en la sinceritat de les  manifestacions nombroses, la gent surt per tot i l'eufòria s'encomana, el mateix que el refús al que sigui, però l'endemà tothom torna a la feina de forma individual i les expectatives excessives es transformen realitats molt més prosaiques. Es pot treure la gent al carrer per política, per futbol, per tota mena de coses, amb una bona campanya mediàtica. De vegades també es conforma espontàniament una d'aquestes manifestacions massives, però la realitat és que el rendiment posterior resulta tot sovint empobrit per la realitat i la majoria de vegades tot plegat no ha servit per a res més que per a conformar-nos una bona consciència o per quedar bé amb poc gasto.


Em considero catòlica cultural i catalanista cultural, fins i tot em reconec trets culturals hispànics, espanyols, vaja. Més enllà de les etiquetes culturals, tot i que ningú no sap ben bé què vol dir la paraula cultura la resta em fa una mica d'angúnia, però el món és com és. M'agradaria que el laïcisme esdevingués una realitat en la qual s'aprofundís de forma seriosa, més enllà de la gresca habitual. Però ni tan sols a les escoles es va aconseguir que la religió restés fora de l'horari lectiu i he comprovat com molts antipapals s'han estimat més portar els nens i nenes a una escola religiosa de prestigi que no pas a la multicultural del barri. Que al país rebem líders de països amb nivells de democràcia a la sola de la sabata, pel fet que ens porten peles, sense que hi hagi cap reacció en contra o que s'admetin sentències porugues davant de fets condemnables lligats a sectors d'altres religions, molt més perilloses actualment, em sembla estrany i inquietant, la veritat. Per no parlar de la badoqueria amb la qual es reben líders religiosos esoteris o foranis. Fent broma del tema, i com expliquen que algú va respondre a una persona que la volia convertir a una nova religió, si no crec ni en la meva, que és la veritable, com he de creure en les altres...

Que una gran majoria de persones tenen necessitats espirituals és una gran veritat. Quan s'ha intentat esberlar a la força el tema, la cosa ha ressorgit al capdavall amb més força, no hi ha res millor que prohibir i fer màrtirs per consolidar ideologies. Les cues que es formen davant dels altars de Santa Rita o Santa Llúcia en els dies corresponents són ben evidents. No hi ha una frontera clara, ni cal que hi sigui, entre superstició i religió seriosa, ni entre secta i religió oficial, àdhuc les opcions polítiques acaben per aplegar característiques ben sectàries.  Cadascú s'agafa al que pot per entomar la fragilitat vital i la nostra necessitat de llibertat individual topa amb la necessitat de pertànyer al que sigui i formar part d'alguna cosa, o sigui, amb la necessitat gairebé biològica de gregarisme militant. 

Ni que sigui des d'un punt de vista exclusivament històric i lligat a les meves arrels tradicionals crec que les crítiques al sector vaticà haurien de tenir una mica més de volada, més enllà dels acudits xarons i recurrents. La Trinca va fer una cançó molt divertida sobre el Papa anterior, amb un sant pare tan deportista que fa el turista per tot arreu... També en va fer una molt maca sobre el catalanisme, allò de les dues pàtries, molt aplaudida. Després, com sol passar, es van dedicar a fer peles, ni que fos en castellà. Són un exemple exemplar de la natura humano-catalana que ens hauria de fer meditar a bastament sobre la qüestió. Una parabola, vaja, utilizant un terme, com tants altres, lligat a la nostra ancestral tradició catòlica i catalana. En resum, que tant por em fan els dogmes catòlics com els dogmes laics que pontifiquen sobre el bé i el mal i les veritats absolutes.

També es criticava la continuació de la Sagrada Família, fins que el tema va començar a donar peles després de l'Operació Gaudí, operació esperonada des de les escoles més progres amb treballs a dojo sobre arquitectura singular. Qui sigui lliure de pecat... Amén.

25 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Estic llegint obres i textes diversos de Joseph Ratzinger. És un intel.lectual d'una alçada impresionant. Només es pot comparar amb Zygmunt Bauman i Tony Judt. Fóra d'agraïr que les persones que tan ràpidament han sortit al carrer, no per criticar-lo, sinó per insultar-lo i burlar-se'n, haguéssin tingut la mateixa pressa per llegir el que diu ell realment i no el que diu d'ell la premsa popular. No per res, per serietat. O per coherència, per utilitzar una paraula que agrada molt.

Júlia ha dit...

Bon dia Gabriel.Quan jo era jove, amb els canvis de l'època hi havia molt d'interès per ell i d'altres escriptors en l'àmbit de la teologia. La veritat és que va patir un cert ancoratge dretà, vist amb els meus ulls i els d'alguns altres. Cosa que, evidentment, no li treu gens de pes intel·lectual. La cohèrencia és una virtut o facultat que va molt de baixa darrerament.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Que Ratzinger és un intel·lectual no ho discutiré, però com a Papa ho dissimula molt bé, a banda que aquest fet que sigui un intel·lectual no és garantia de res, un dels genocides serbis era poeta. Entenc el que saviament i pausadament has explicat Júlia, i es així, només que el que més molesta del vaticà es que amb el que duen a l'esquena i a la conscència pretenguin donar lliçons de modos als altres, imposa la seva manera d'entendre la vida i sobre parlar de dues coses de les que sempre n'han estat molt mancats, ética i moral. Tu creus que Jesús necessitaría un temple tan gran, ampulós, barroc i ja no entro en le estéticcom aquest? , i no parlem del cost de la visita d'aquest Sr, a Barcelona. A SANTIAGO VA PUNXAR, ESERÀVEN 200.000 PERSONES I N'HI VAREN ANAR UNES VUIT MIL, o sia que a més de costar-nos diners no en treuràn que és el que es pensàven els capitosts de l'Ajuntament. per cert, que després de les desaforn utades declaracion d'ahir a Santiago, Hereu i Montilla haurien fet bé d'anar-se'n a l'Afgnanistan amb en Sapateru en comptes de fer-li el paripè de rebre'l a peu d'escala.

Júlia ha dit...

Francesc, si entrem en les despeses dels poders, laics o religiosos, podem fer molts i diversos retrets.

No defenso res, en tot cas només l'herència cultural que de grat o per força compartim i el pes històric del cristianisme, amb llums i moltes ombres, segur.

Però el mateix o semblant passa amb el comunisme, per posar un exemple.

O amb el catalanisme...

Pel que fa a l'ètica i moral com que ha estat un grup de poder divers i variat hi podem trobar persones i fets molt diversos.

El tema dóna per a molt, en tot cas m'alegro del debat que s'ha encetat, el que em molesta és tanta grolleria crítica poc fonamentada i tanta hipocresia i incoherència, no només a nivell de 'la gran política' sinó fins i tot del veïnat proper.

Allau ha dit...

Júlia, se'm fa difícil comentar-te, perquè, com sempre, els teus apunts desborden d'idees interessants. En general hi estic molt d'acord i els trobo tan saludables com una dutxa freda de seny.

M'ha fet molta gràcia un lapsus teu: "han acabat com el rosari de l'autora".

Galderich ha dit...

Estic d'acord amb l'Allau. De fet he començat diversos comentaris però els he esborrat perquè el que dius és massa complexe de tant senzill...

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich. Crec que en general tot és complex i el que sobra és mandra. No sé si era Azaña que deia que si en no xerréssim tant del que no sabem tindríem temps per a estudiar. Azaña... un altre personatge intel·lectual, complex i polèmic, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Allau. Òndia, sí, qui 'lapsus', estic pensant que m'ha sortit quelcom aprofitable en determinats contextos. De moment ho he arreglat, el rosari de l'autora potser també acabi com l'altre, he, he.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'he cansat de llegir aquests dies bajanades -fins i tot incendiàries- de tots tipus, fotent unes barreges conceptuals infumables, en relació a la vinguda del Sant Pare, com tanmateix dèiem abans.
En aquest sentit, aquest post teu, i pocs altres més,son una excepció que s'agraeix.

lola ha dit...

Sí, s'agraeix moltíssim.

GLÒRIA ha dit...

No consta que l'exel·lent poeta fos pederasta i sí que va patir des de que era un nen els abusos d'una persona propera a la seva família que aquest sí que ho era. Gil de Biedma no sabia si hauria pogut ser hetero. No va tenir temps de preguntar-s'ho i, una vegada adulte, fa tenir amants de la seva edat, en especial un xicot filipí que es va casar.
M'ha sabut greu el que has escrit sobre Gil de Biedma a no ser que puguis aportar proves de que el que afirmes és veritat.
Tot està explicat fil per randa a la detallada biografia de Miguel Dalmau.

Marta ha dit...

acabo jo ......que tiri la primer pedra!

Júlia, excelent apunt.

Júlia ha dit...

Glòria, només dic el que he llegit en alguns escrits i el que es desprèn d'alguns dels seus poemes, en tot cas no condemno ningú. Precisament el que no trobo bé és que es condemni qualsevol col·lectiu, sigui quin sigui, pel que ha fet una part del mateix.

Darrerament hi feia referència a La Vanguardia Antoni Puigverd, en relació a l'afer recent relacionat amb Sánchez Dragó:

'...Pasemos ahora a los medios que más le han afeado el gesto. Son los mismos que acostumbran a describir como literarias confesiones de pederastia de otros escritores más famosos. Las escenas de compra de sexo infantil relatadas por Gil de Biedma en Retrato del artista en 1956,por ejemplo...'

Unes relacions puntuals tampoc volen dir que algú sigui pederasta i ser pederasta no vol dir sempre ser delinqüent, caldria tenir les coses molt clares en aquest tema.

Puigverd, que ja sé que no és sant de la devoció progre, parlava també de Gurruchaga i una cançó de la moguda en la qual lloava la venda de droga als infants:
'En el primer disco de la Orquesta Mondragón, por ejemplo, Javier Gurruchaga, showman oficial de TVE en los años de Felipe González, españolizó un clásico del jazz, Satin doll,injertándole una letra de Eduardo Haro Ibars (celebrado y trágico poeta de la movida madrileña), que dice así: "El hombre de los caramelos (…) a la puerta del colegio / espera para hacerte feliz. / Y si deseas con él disfrutar / no te debes, niño, asustar. / Él tiene siempre lo que te hará gozar". La doble moral que acusa de horrible pederasta al enemigo ideológico, pero eleva por la misma razón al amigo a la categoría de artista o transgresor, demuestra dos cosas. Primera, que la seguridad de niños importa un bledo. Segunda: que las trincheras de hoy son, por fortuna, menos belicosas que las de antaño, pero tienen la misma miserable profundidad...' (La Vanguardia, 7/11/10).

En tot cas, amb les discrepàncies que pugui tenir amb el periodista en d'altres aspectes en aquest cas feia referència també, amb molta raó, a la doble moral vigent i a la hipocresia generalitzada, que és el tema en el qual volia incidir.

Júlia ha dit...

Gràcies, Marta.

Júlia ha dit...

Mercès, Xiruquero!

Júlia ha dit...

Gràcies, Lola.

Júlia ha dit...

Glòria:


Gil de Biedma entiende como ideal, al menos en ciertos momentos o circunstancias («hace año y medio, [...] hace cinco años o seis»), una relación homosexual que cumpla los cánones de la pederastia pedagógica griega. Se trataría de una relación entre dos varones de distinta edad y formación («yo, como mayor en edad y persona de gobierno [...] él, que es muy joven»). Otro requisito es la asimetría de la relación («dar [...] que me diesen»). El propósito de la relación es docente, no primariamente sexual, pues el amante contribuye a la instrucción y formación del joven amado («debía enseñarle y guiarle y hacerle mejor, a él»). Tras describir los rasgos y requisitos de esta relación, Biedma aduce una serie de precedentes históricos y literarios de la Grecia antigua, como ejemplos famosos de relaciones pederastas...

Jaime Gil de Biedma y la Tradición Clásica: evocación y apropiación

Gabriel Laguna Mariscal (glaguna@uco.es)

Universidad de Córdoba (España)

El que passa és que segons com s'expliquen les coses i qui les explica semblen més tolerables, això és cert, i també penso que sobre el tema manca encara un debat aprofundit i seriós, ja que tot plegat fa por i angúnia.

Rosapintaolis ha dit...

Deu meu, pero q be q escrius!!!!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Rosa, em faràs posar vermella virtualment parlant, he, he.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El camí del mig sembla que és impossible, en les nostres societats tan polaritzades.
Vull dir que sóc creient i alhora molt crítica amb el papat, que hores d'ara encara considera les dones com a éssers subalterns. Feia mal al cor veure les monges rentant l'altar.
De Gaudí s'ha dit de tot, però era genial. Potser això és el que no es perdona.

Júlia ha dit...

Teresa, el testimoni dels creients crítics té moltíssim valor. Jo no sóc creient i també sóc crítica amb això de la dona i molts altres aspectes del catolicisme actual. De tota manera admeto que molts aspectes formen part ja de la nostra vida i de la nostra herència sentimental i cultural, per això també sóc partidària de conservar el que sigui conservable fent una crítica raonada quan calgui.

GLÒRIA ha dit...

Gràcies per les teves explicaciones, Júlia. No sé perquè acotes que Puigverd no és de la devoció del progres. A mi, Puigverd, de vegades m'agrada i altres no. El que cites fa esment al Retrato del Artista en 1956. Jaime Gil viu a Filipinas on el mercat sexual es ampli i variat. Explica com cal anar a determinat bosc o parc i allí els noiets adolescents cauen dels arbres damunt del probable client. Un d'aquests noiets és el que Gil esmenta més tard en el mateix llibre diguent que ha rebut una carta en la qual li diu que es casa...
És important el rigor i l'us que es fa de les coses. El senyor Gil no predicava cap doctrina. Vivia del seu salari a l'empresa familiar. Quant els que prediquen doctrines tampoc vull fer cap ni un judici. Em doldria que un fill més hagués estat seduït per un frare o un capellà però, en fred, tampoc entenc perquè se'ls impedeix casar-se, perquè la societat va contra la pederàstia que. si és una degeneració, s'ha de contemplar com a tal i tractar-la si és que es pot. Trobo absurd que es titlli de viciós un pederasta amb el que arriba a ser difícil lluitar contra la pròpia naturalesa. La gana no fa fer disbarats?

Júlia ha dit...

Glòria, dic això de Puigverd perquè sé que en determinats ambients se li té mania, sovint injustificada i de vegades n'hi ha prou amb què alguna cosa la digui segons qui per tal que ja no es tingui en compte.

No vull entrar en el tema de la pederàstia que avui és controvertit, en tot cas penso que no és el mateix una criatura petita que un adolescent i se sap que en determinats ambients hi ha aquest mercat, el tema de la degeneració també s'hauria d'estudiar a fons, només cal veure com es considerava l'homosexualitat fa anys o que es condemnava a mort en molts països els avortistes. Són temes més mèdics que morals però avui parlar de sexualitat infantil -més aviat adolescent- fa molta por.

Només cal veure com es va tractar el cas del Raval.

No crec que el problema del celibat generi més pederàstia, es dóna també en famílies, molt més del que ens pensem, i en persones aparentment amb una vida familiar i normal. El que passa és que també es tapa més i que per part dels capellans escandalitza més. També crec que el celibat hauria de ser voluntari però, vaja, no és cosa meva, les religions tenen coses molt raretes, en general.

Júlia ha dit...

No voldria que es pensés que defenso res, ep, el que m'empipa és la incoherència, en general.