3.11.10

Els directors -i les directores- manaran més!

Malgrat que intento no parlar d'educació per raons òbvies i jubilatòries no me'n puc estar d'opinar sobre alguns temes d'actualitat, des de la meva limitada perspectiva.

Sembla que els directors tindran més atribucions, pel que diuen el diari i la tele. El tema dels directors escolars -parlo sempre de primària, egb o escola elemental, el nom no fa la cosa, no sé com va per d'altres verals- ha estat des de fa anys objecte de polèmica. En els temps ombrívols existia un cos de directors. Malgrat que avui toca dir que tots aquells directors i directores -per cert, tant que es mira això de dir les coses en masculí i femení però ràdios i teles han parlat en tot moment de 'directors' (?)- eren una colla de fatxes franquistes la cosa era molt més diversificada. Jo n'havia conegut de tota mena, alguns eren molt bons professionals, en el context de l'època i tenien una autoritat reconeguda. Inspectors i directors tenien, en aquella època, el mateix que una part del professorat de les Normals, una virtut, sovint havien estat abans mestres de base.

Corrien temps d'igualitarisme a tota marxa i aquell cos es va desfer, en lloc de reconvertir-lo en quelcom adient a la democràcia. Durant un temps el director s'escollia per votació dels mestres, de forma assembleària i extraparlamentària. Més endavant la UCD va intentar tornar a professionalitzar el tema però va haver-hi grans protestes, recordo una d'aquelles assemblees de l'època en la qual un mestre orador populista va afirmar que si enviaven un director no triat el llençarien al mar.

Més endavant es van cercar fòrmules diverses. En la tria del director ja no hi comptaven tots els i les mestres, sinó uns quants escollits abans pel claustre, a més de representants dels pares i del personal no-docent. El personal no-docent, en general, en les escoles petites, era el conserge. En el cas de les escoles petites la cosa donava molta feina per no res, però així va anar funcionant el tema. Els perfils de directors i directores, sempre més directors que no pas directores malgrat que la majoria era i és aclaparadorament femenina, eren de dues menes: aquells i aquelles que volien escalar llocs més importants en l'administració o la universitat i s'ho prenien com un primer pas i aquells i aquelles que agafaven la feina gairebé a la força, per ajudar.

Ser director o directora sense poder real i sense preparació específica és molt difícil. Es van crear les figures del cap d'estudis i del secretari, i el tema de reunions i reunionetes va complicar encara més la petita vida acadèmica de les escoles. El director o directora, ho expressava molt bé ahir un senyor, a la tele, és un cap de turc en el qual es van concentrant responsabilitats que són de l'administració. Tampoc el cos d'inspectors ha acabat de conformar-se com caldria. L'elecció de director, més endavant, va consistir en la valoració d'un projecte, per part d'una comissió amb pocs pares, pocs mestres i algú de la inspecció. S'han assajat moltes fòrmules, vaja. Ara els donaran més poders -als que ja hi són- i els faran més cursets, cal dir que ja n'han fet molts. El càrrec no era vitalici, abans, el fet és que hi havia escoles en les quals el director o director exercia durant molts anys pel fet que la majoria de persones tampoc no volien més embolics dels habituals.

En l'ensenyament primari, per millorar professionalment has de canviar de feina. Estic d'acord amb un cos de directors i directores professionalitzat, amb uns cursos -no 'cursets'- seriosos i llargs, d'un mínim de dos anys, impartits per persones que sàpiguen de què va i tinguin pràctica en llocs semblants i per pedagogs reconeguts.   Cursos oberts a tothom i amb valoració final seriosa. Un nou cos de directors adaptat als temps que corren, vaja. Si les empreses haguessin funcionat, pel que fa a aquest tema, com han funcionat -fins i tot moltes vegades força bé- les escoles, em temo que la crisi seria encara molt més seriosa. 

En l'ensenyament hem anat malament des de fa anys. Massa canvis. O tornem al Pla Professional de la República o fins i tot a allò del Villar Palasí, que ja donava molt de paper a la formació professional i va elaborar un pla de dos anys i un de pràctiques per al magisteri, any de pràctiques en el qual es treballava a mitja jornada i es cobrava mig sou. Allò estava molt bé sobre el paper, a la pràctica, per raons econòmiques i destraleres no va funcionar o van fer que no funcionés i al cap de tres anys, el setanta, ja hi havia un nou pla de formació de mestres... I ara ja no sé quants en portem, ja, m'he descomptat. O calcquem els sistemes francès o alemany, però bé i amb condicions.

Val a dir que tot això ho puc expressar ara. En d'altres èpoques m'haurien tirat a mar, també. Malgrat que crec que el tema s'ha de professionalitzar, al llarg de la meva vida professional he conegut directors i directores escollits de formes molt diverses, bons, mitjans i dolents. Però així és la vida, això passa a totes les professions. De tota manera la formació dels mestres i també la dels directors i directores és encara un tema pendent que es va arreglant -o desarreglant- amb pedaços. Tot s'ha d'avaluar, sí. Però, qui formarà els formadors i avaluarà els avaluadors? 

I no vull entrar en això dels ninis i el petit grupet que no sé com han triat -per la tele només he vist nois, per cert- i als quals faran un curset (més cursets) i els pagaran una miqueta per, suposadament, formar-se. El que cal revisar és perquè s'ha de mantenir a escola persones que, de moment, no volen estudiar, malmetent, com és natural en aquestes edats, la convivència. De cursets ja en tenim un munt, a dojo. Em temo que una de les maneres de limitar l'atur és muntar cursets i donar feina o sobresou als qui imparteixen cursets. Els cursets no tenen sentit si després no es troba feina del tema del curset, i de tot plegat també en podria explicar moltes històries. El que s'ha de facilitar és llocs de treball, feina, vaja. Quan algú té feina, guanya uns calerons i es comença a plantejar el futur de vegades retorna al món acadèmic en horari nocturn, si se li donen condicions i facilitats per a fer-ho.

En un curset per a mestres de Ciències Naturals, fa més de trenta anys, vaig tenir la sort de comptar en la part de botànica amb el senyor Folch, que encara no era famós, aleshores. En expressar les mancances que teníem a causa d'una formació deficient en el tema ens va dir:  vostès no han de fer cursets, han de fer 'els cursos'. Doncs això, cursos seriosos, ben muntats i amb nota i valoració final i no tanta bestiesa amb diploma d'assistència per quedar bé amb poc gasto.

Malauradament hi ha, entre molts altres temes, tres dels quals tothom opina a dojo: el futbol, la política dels Estats Units i... l'educació.


17 comentaris:

timoriolus ha dit...

I en secundaria passa el mateix, el famos CAP, ara convertit en master, es un pur tramit... pagant Sant Pere canta i despres passa el que passa. Just ahir en parlava d'aquest tema amb un amic que es mestre... salut!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Com bé dius al final, de l'educació tothom n'opina a dojo.
M'hi afegeixo per a reblar el que dius de si les empreses haguessin funcionat així: no en quedarien. Al món de l'empresa determinades frivolitats es paguen molt cares.
I frívol ha estat -només cal llegir el teu oportú repàs històric- tot el procés fins avui. Era evident
que aquesta mena d'assamblearismes filoàcrates tant estimats encara per a determinades esquerres amants de la subvenció no podia portar enlloc de bo.
Desfer allò que no funciona és avançar.
Crec que cal fer-ho a l'escola. I parlant d'empresa, també a la formació relacionada directament amb el mon del treball: anècdotes electorals tant mancades de seriositat com això de donar diners -emmanllevats de l'endeutament públic- als "ni-ni", evidencien la necessitat de canvis en profunditat.
Veus? jo també opino de l'escola. Com de l'empresa, de la que en els blocs, per cert, no s'en parla gaire quan, de fet, és la mare dels ous.

Clidice ha dit...

Tothom sap, o sembla saber, que l'escola és el gran taló d'Aquil·les de la nostra societat, si més no això sembla atenent la quantitat d'hores i titulars que s'hi esmerça (com si la nostra societat no fos un continuum de pegats l'un darrere l'altre). Entre els xiripitiflàutics i els que voldrien que l'escola fos com un castrum només fem que passar anys i no tenir ni un sol (mal) sistema coherent i mínimament endreçat, que garantís, si més no, de quin mal s'ha de morir durant uns quants anys.

Això, escola, empreses, societat ... és un campi qui pugui. I ara, que manaran uns altres, diuen, tornem a la càrrega i, mai més ben dit, carreguem-nos-ho tot :(

Galderich ha dit...

Hi ha tants fronts oberts a ensenyament i tants canvis en tants pocs anys (tant socials com d'infraestructura pedagògica) que cada vegada sóc més pessimista sobre quina orientació ha de prendre això que en diuen ensenyament...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els teus comentaris sobre el tema de l'ensenyament, que coneixes des de dins!, són sempre molt interessants.
Respecte del 'poder' dels directors, que els déus agafin confessats els pobres professors, ja tan maltractats. L'arbitrarietat està servida!

Júlia ha dit...

Timoriolus, em temo que quan més es puja en l'escala educativa, pitjor. Critico sovint la primària, per la part que em toca o tocava, però em sembla que al capdavall és el que millor funciona, encara, ja veus.

Perquè si ens posem en tot allò dels 'crèdits de lliure elecció'...

Júlia ha dit...

Xiruquero, és que en el fons del fons els problemes són semblants, sobretot amb 'l'empresa pública'.

Júlia ha dit...

Clídice, el problema és que hi hagut massa canvis i que aquí quan manen uns només volen desfer el que han fet els altres, estigui bé o estigui malament. Vaja, un dels problemes.

Júlia ha dit...

Galderich, quan més anys visquis més canvis absurds veuràs, no hi ha res més ximple que canviar allò que funciona.

Júlia ha dit...

Teresa, gràcies. I aquest és un altre dels problemes, hi ha molts directors d'aquells que en deien vulgarment 'xusqueros' ja que no s'ha fet una carrera seriosa de direcció. El director o directora és un ex-company amb tot el que això comporta. Potser em torno conservadora però el director o directora ha de tenir autoritat i criteri i per això i per ser més objectiu li cal estar molt preparat i 'venir de fora'.

Per altra banda en les escoles petites les relacions són molt familiars i properes i això es fa difícil, per molts motius crec que al menys les escoles haurien de comptar amb dues línies per nivell, d'aquesta manera es pot oferir un ventall més ampli de professorat i continguts.

Puigcarbó ha dit...

tothom hi entén d'educació i tothom té receptes però passen els anys i el problema persisteix, potser perqué en el fons no hi ha una voluntat real d'arreglar-ho.

Dani ha dit...

Hola Júlia!

Jo he estat, per edat, un usuari de l'escola "progre" i no pas un docent ja que tot just faig ara els meus primers passos intentant rascar algunes substitucions. puc parlar més per secundària que per primària. El que si que trobo injust és que cal afrontar que a la pública hi falten recursos, i diguem-ho clar, també hi sobren ganduls. He tingut molts bons professors però també conec masses casos de gent que entra sense ganes a l'ofici i agafa "comissions de servei" eternes, baixes per qualsevol absurditat, etc... mentre hi ha molts que realment portem anys esperant poder accedir a la professió a la que volem dedicar la nostra vida amb totes les forces.
Trobo perillós d'aquesta llei que els directors es transformin en dictadors satèl·lits dels partits o els lobbies però per altra banda trobo interessant que s'acabi amb la impunitat dels que no es prenen la professió impunement.
Cal prendre's l'educació de manera seriosa crec... no és cap tonteria.
El que no es pot fer és pretendre millorar l'escola fent que només entri un professor cada 2 que es jubilen quan les aules són massificades i hi ha barracons...
És realment lamentable... si això ho fan els "progres" ja m'agradaria saber que farien els altres... potser no canviaria tant la cosa realment, ja que això sembla el canovisme... sembla que s'ho tinguin tot pactat...

Júlia ha dit...

Francesc, la veritat és que hi ha moltes coses que van malament però també moltes que han millorat, potser de vegades ho pinto tot una mica negre. El que passa és que m'empipa que es malmetin aspectes que funcionen.

Júlia ha dit...

Dani, no entenc massa que es consideri que avui les aules estan massificades quan vinc d'un temps en el qual teníem seixanta i setanta alumnes a l'aula i tenir-ne quaranta era tot un èxit. Els recursos estan bé però s'han d'utilitzar de forma organitzada i coherent, no n'hi ha prou amb demanar-ne més, s'ha de ser més concret. Un altre problema és l'administratiu, en general crec que a primària, que és el que conec, hi ha poc absentisme i memfotisme, hi ha d'altres coses però aquestes em sembla que no són massa significatives. Un altre tema és la secundària.

M'enrotllaria massa però de moment ho deixo així. No em sembla malament com he dit que els directors tinguin un cert poder i autoritat, però això s'ha de fer bé i amb molta preparació, altrament encara es provocarà més malestar.

El sistema és el que tenim, una mica canovista, efectivament. Per altra banda els partits saben que tocar l'educació és lluitar en molts fronts complicats: ampes, sindicats, església -en el cas de les concertades-, progressies mediàtiques... El mateix Pujol admetia fa poc temps que no havien pogut fer massa per temor a tot això i 'els altres' han fet el mateix, com en el cas de la religió a l'escola i d'altres aspectes.

Anònim ha dit...

Hola, jo estic fent el Màster per profe de secundària, i encara que comencí amb la sensació de pur tràmit, la cosa està funcionant millor del que pensava i potser siga profitós. La preparació és necessària (a mi m'agradaria que gratuïta, perquè els Màsters són molt cars, en general).
El més interessant és que vénen professors d'institut a donar-nos matèries i ens conten el panorama actual, i quines són les coses que han millorat i quines no.
Com dius, una de les que no és que hi haja gent de setze anys que està a segon de la ESO, perquè fa temps que no vol estudiar, o millor dit, no vol estudiar el que a hoers d'ara se li ofereix. Per això, es té l'intenció de diginficar les formacions professionals, i de fet, ja en part s'ha aconseguit.
No tots s'han de preparar per a universitaris, crec jo. D'una banda s'ha de diginificar eixes eixides professionals i d'altra, desmitificar-en part, crec que ho està- les Universitats. Hi ha molta decepció els primers anys de carrera.
I per suposat, més treball. Amb el treball aprens, t'especialitzes, vas fent i implicant-te amb allò que aprens, et sents útil, etc... Totes les pràctiques d'empresa, per exemple, haurien de ser remunerades, perquè al cap i a la fi, fas la mateixa faena o la pitjor faena que un treballador.
Jo també tinc eixa sensació, que hi ha massa curset, i el que es necessita és que si fas cursos després pugues dur a terme allò après. Per ser adult necessites a part de formmació, ser autònom i això implica faena.
Bé, pare el rotllo
M'encanta llegir-te, sempre ho fas amb una claredat que enlluerna :)

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Anònim.

La llàstima és que la formació professional ja era un objectiu de la Llei d'Educació del 70. Villar Palasí tenia 'bones intencions' i la societat del desenvolupament demanava perfils professionals més qualificats.

Malauradament, com ha passat moltes vegades, la cosa no es va fer com s'havia planificat i la FP va ser un refugi de persones que no tenien el graduat i no tenien cap motivació per estudiar. A més, la sobrevaloració d'una universitat fins aleshores minoritària, va fer la resta.

De tota manera, vaig tenir alumnes que van fer tota la FP d'aleshores i de després i es van col·locar molt bé, després alguns van accedir a universitats.

Anem fent a tomballons i tot es podria fer millor però quan miro les coses en perspectiva i medito sobre d'on veníem també admeto que moltes coses han millorat, sobretot la democratització de l'ensenyament.

Llàstima, com comento, de tants canvis, en lloc d'anar millorant encara més el que ja funciona, tampoc no es té en compte l'experiència ni l'opinió dels sectors implicats, els mestres hem estat el 'lumpen' dels intel·lectuals durant dècades.

Júlia ha dit...

I, sí, cursos de formació que no van a parar a la possibilitat d'obtenir una feina del que s'ha fet la formació, són una pèrdua de temps i de calés.