14.11.10

Societats berlanguianes


La vida i la història passen molt de pressa, les persones que semblaven immortals desapareixen i amb ells marxa també tota una època i una manera de veure el món molt particular. Era la darrera B del cinema hispànic de culte que quedava viva. De tots tres (Bardem, Berlanga, Buñuel)  es diu que Bardem havia estat el més polititzat i compromès. Buñuel potser ha estat el més mitificat.

Berlanga, però, és l'únic que ha contribuït a la creacio d'un terme popular independent en el qual podem reconèixer situacions i tarannàs: berlanguià. Reconeixem fets i situacions berlanguianes amb facilitat, encara que no sempre les sapiguem explicar. Són profundament hispàniques, força falleres, i també entre la societat catalana, encara que hi hagi qui no ho vulgui admetre, es donen situacions absolutament berlanguianes. Fins i tot nosaltres mateixos, a nivell individual, ens podem abocar al propi mirall berlanguià personal i intransferible, que ens ridiculitza i entendreix sense verí però també sense massa contemplacions.



No m'agrada tot el cinema de Berlanga, però fins i tot en les pel·lícules menors o menys reeixides hi ha fragments genials, com sol passar amb el cinema de Woody Allen. Són aquests fragments que viuen tots sols en els records i que de vegades no saps ben bé a quina pel·lícula pertanyen. Té uns quants títols rodons, immensos, encara que si hagués de triar em quedaria amb Plàcido, la pel·lícula nadalenca més trencadora de la història del cinema. Cada vegada que me la miro m'agrada més i em deixa sempre la mateixa surrealista sensació d'humorística tristor nostàlgica.

11 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Plácido també és una de les meves preferides, una autèntica obra mestra, però en nomenaria d'altres, com El verdugo, la saga de la Escopeta nacional o La vaquilla.
Pel.lícules que no et canses de mirar mai.

Júlia ha dit...

Evidentment totes aquestes són molt bones, Jesús, encara que de l'Escopeta em quedo amb la primera.

Només parlo de les meves subjectives preferències personals, evidentment. També és que em porta molts records.

Júlia ha dit...

Si he de mencionar les de la meva memòria sentimental, a més de les que va fer amb Bardem, Los jueves, milagro i el Mister Marshall em resulten entranyables i genials i es relacionen amb la meva infantesa, Grandeur nature, encara que no és de les meves preferides em recorda la juventut, la vaig veure a França, ja que aquí no la deixaven passar encara.

N'hi ha una de 'menor' que també em porta molt bons records del cinema de barri 'Vivan los novios'.

Com comento, totes tenen alguna element genial, ara bé, no totes em semblen igualment rodones.

Puigcarbó ha dit...

Jo estaria més per la primera de la escopeta, té moments delirants. Per cert, "Novio a la vista" també era d'ell, oi?

Júlia ha dit...

I tant, de les primeres, Francesc, de 1954 o així.

Bargalloneta ha dit...

En té de molt bones, per descomptat però jo crec que també em quedo amb El verdugo

Júlia ha dit...

El verdugo és un monument i tot un símbol, evidentment, Bargalloneta.

Alberich ha dit...

La majoria són molt bones, i jo em quedo amb "El verdugo", que és molt corrosiva i amb unes interpretacions excel·lents.

Galderich ha dit...

L'altre dia al quiosc vaig comprar per 1 € Calabuch. La vam veure amb família (era una de les preferides del meu pare que fa temps que té problemes de memòria) i va ser com tornar a la infància tots plegats. Les meves filles (12 i 9 anys) van xalar molt (amb les oportunes explicacions per a contextualitzar les coses) i quan es van assabentar de la mort del Berlanga ho van lamentar.

Algun dia els passaré Plácido, la millor per a mi.

Júlia ha dit...

Alberich, les interpretacions són excel·lents a totes les pelis, precisament treia molt suc a actors poc aprofitats.

Júlia ha dit...

Galderic, coincidim plenament. El verdugo té molta càrrega política i n'hi ha un grapat de molt bones però Plàcido és un monument.