30.12.10

Cues laiques i versos amb missatge nadalenc



El Festival de la Infància crec que va per la seva 50à edició. Acabo de veure per la televisió unes imatges de la cosa, amb una immensa cua i una mare sacrificada i contenta de guardar la tanda a les criatures que, mentrestant, estaven jugant pel recinte, dient, més o menys:
-Ja he fet una hora de cua i encara me'n queda una altra...

Precisament ahir llegia que aquest any arreglarien això de les cues, al Festival. Cada any ho diuen. Recordo la primera vegada que vaig escoltar una manifestació de bones intencions, en el temps del primer govern Pujol. Alguns fills de l'aleshores estrenat president encara eren petits i a la seva senyora la fan fer no sé quin càrrec honorífic de l'esdeveniment. Marta Ferrusola comentava, per la tele, aleshores, que havien aconseguit acabar amb les cues. D'allò potser fa trenta anys, ja. Aquell mateix any vaig constatar, per pròpia experiència, que hi havia cues, per cert.

Les aventures dels pares i mares sacrificats i novells, en el seu paper d'acompanyants esforçats de la fillada i, de vegades, dels veïns i cosinets, mereixeria una pel·lícula almodovoriana o berlanguiana. Per sort, m'he escapat per raons òbvies de les tòrrides trobades del Club Super 3, una altra megaespectacle per a llogar-hi cadires. Vaja, ni per a llogar-hi cadires, ja que sovint no hi ha cadires per llogar.

Em sorprèn que la gent faci cues i perdi el temps per coses tan absurdes com ara que el nen o nena aviciat pugi durant un minut a una atracció pocasolta o aconsegueixi un pin o una enganxina que li durarà un dia o dos. El pitjor és que quan no vols caure en aquests paranys quedes com una mare -o pare- sense consciència, irresponsable i cantelluda. Deu ser casualitat, però a l'escola -a la meva i a la dels meus fills- molts dels progenitors més amics de fer aquesta mena de sacrificis eren, moltes vegades, els qui duien, per exemple, les bates sense marcar, els llibres sense folrar o no es preocupaven, després, de temes molt més seriosos.

En això, com en tot, l'aparença compta molt. Una manera de fer participar les famílies en l'escola, ben absurda, per altra banda, em sembla, era, a la meva darrera escola, fer que les mares vinguessin a ajudar a les festes escolars, fent disfresses o torrant castanyes. Com és natural, les mares que treballen ho tenen pelut, de vegades ni tan sols no poden assistir als festivals ni anar a acomiadar les excursions o les anades a colònies. I dic mares pel fet que, fins fa poc, el voluntariat cosidor de disfresses era gairebé tot ell femení. I les pobres que no poden ajudar queden sempre molt malament. Vaig patir, com a mare treballadora, aquesta dolorosa discriminació.

Durant l'epoca de mentalització transicional a les APAS, després AMPAS, hi havia pares. Pares de partits d'esquerra, normalment, que venien més aviat a fer política, no sé si era una mena de consigna detectar el poder en aquestes petites comunitats. Quan la cosa va anar de baixa, la participació masculina també va minvar i molts d'aquells senyors es van incorporar a d'altres estaments amb més futur. Podria fer una llista de grans i petits embolics provocats pels afanys remenadors de cireres de la gent participativa, a les escoles, participació que les lleis i els poders afavorien fins al punt que, com es sabut, la tria de direcció precisava d'un nombre considerable de vots amperos. Aquests senyors eren molt polítics però, de fet, la qüestió educativa profunda tampoc no els preocupava massa, més enllà d'això tan eteri dels valors. Dels seus valors, és clar. Cada escola és un món, cada persona un misteri i no es pot generalitzar, d'acord. 

Molts dels festivals i activitats diverses dirigides als infants, sovint tenen tan poca qualitat que no aconseguirien un aprovat justet. El mateix pel que fa a molt teatre infantil, amb remarcables excepcions, que sempre n'hi ha algunes. Quan ets petit tot ho veus bonic, no ets gaire crític i vols fer el que fan els teus companys i companyes. De vegades m'ha sorprès comprovar com els meus nois i noies havien gaudit d'un espectacle o una visita que a mi m'havia semblat infumable.

Els pares i mares novells, de bona fe, retornen una mica a la infantesa amb els seus infants, com és natural, i aquests sacrificis fins i tot els fan una certa gràcia, podem fer tan poques coses pels fills al llarg de la vida, realment importants, que el desig de deixar-los un bon record, ni que sigui de la nostra coratjosa espera guardant tanda per tal que es puguin enfilar no sé on, és superior a qualsevol valoració crítica. Ara bé, crec que hauríem de demanar seriositat i que, després de cinquanta anys, ja no hi hagués cues de cap mena al festival. Però de veritat, ep. És clar que potser és que ens agrada fer cues, fins i tot al mercat les parades ho saben, això. On hi ha més gent hi va més gent i hi vol anar més gent. I la sort que tenen, els qui organitzen aquesta mena d'esdeveniments, és que el públic es va renovant i ningú no recorda el passat ni les seves cues ancestrals. Per cert, ja fa anys que els Reis d'Orient no van a tancar el festival. No sé per què es va abandonar aquest bonic costum. Potser per una qüestio ideològica municipal?

Els reis encara no s'han reconvertit en treballadors al servei de la infantesa, però tot arribarà. Avui, al diari, Rafel Nadal parla de la tendència iconoclasta dirigida a esborrar de la tradició nadalenca el Nen Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep, els angelets i la resta. Per  si no podeu accedir a l'article, en copio un fragment ben significatiu. El periodista evoca l'antiga tradició de recitar el vers i en recorda un dels que va dir en algun dia de Nadal:


"Sóc petit, tant se val / d´això no en feu cabal, / que Déu m´envia / sadoll d´amor filial, / per desitjar-vos per Nadal/ un feliç dia". 

I després,continua:



Hoy, seguramente, no habría podido decir este verso, porque la palabra 'Dios' no es políticamente correcta y sus referencias navideñas son demasiado explícitas. 

Desde que el pasado 15 de diciembre escribí en estas páginas "Paisatge d´hivern", he recibido noticias de nuevos casos de censura practicada en muchas escuelas a la hora de elegir los versos navideños. La directora de una escuela pública de Girona ha tenido que superar las reticencias de algunos maestros para enseñar a sus alumnos el poema de Miquel Martí i Pol que comienza así: 

"Quan ve Nadal fem el pessebre / amb rius, muntanyes de colors / el caganer, l´estrella, l´àngel, / el nen, la mare i els pastors (…)". 

Al parecer, algunos maestros consideraban políticamente incorrectas las referencias al nacimiento, y sobre todo la palabra ángel. Las mismas objeciones recibió por unos días otro poema de Josep Maria Fonalleras que incluye entre sus versos referencias al portal de Belén, al buey, a la mula y al mismísimo niño Jesús. 

Durante los años más duros de esta tendencia fanática contra muchas tradiciones, algunos maestros emprendieron una búsqueda frenética de poemas laicos, con pocas o ninguna referencia religiosa. En esta época se hizo popular la Cançó de Nadal,de Bofill, Puig y Serrat, una propuesta eficaz que seguramente encabeza la lista de éxitos en nuestras escuelas: 

"L´escola és tancada / hi ha llum al carrer / la senyora Pepa / saluda el carter: / ´Que tingui bon dia / avui és Nadal! / No té una carteta, / no té una postal?´ / Li dono una carta / del seu fill Pasqual, / que desde Suïssa/ li diu: Bon Nadal!". 

El poema, que en su día fue musicado por el padre Ireneu Segarra, es fácil de memorizar, es tierno y es políticamente correcto, incluyendo la referencia a la emigración española a Suiza. Pero, ¡ay!, los maestros olvidan casi siempre el último mensaje del cartero a la señora Pepa, una última estrofa también eliminada de muchos poemarios navideños editados recientemente, sobre todo en internet: 

"Estigui contenta, / Jesús ha nascut / per dur-nos la joia / al món ha vingut". 

Hay que ser muy sectario, muy inculto, o simplemente un auténtico imbécil para censurar esta estrofa, la única que con su referencia al nacimiento de Jesús vincula el poema a un origen cultural y religioso concretos. 

Otros padres me cuentan como contemplaron con orgullo como su hija se apresuraba a encaramarse a la silla para obsequiar a la familia con su primer poema navideño, que no había querido ensayar en su presencia. Hasta que escucharon con perplejidad el primer verso: 

- La patata és essencial / per a fer una dieta com cal. / Bullida, fregida... 


Per evitar problemes ideològics, religiosos, educatius o ximples, sembla que moltes escoles han eliminat això del poema nadalenc. Per si un cas... Ara bé, la litúrgia d'anar fer cues al Festival gaudeix, pel que he vist per la tele, de molt bona salut.

10 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

"L´escola és tancada / hi ha llum al carrer / la senyora Pepa / saluda el carter: / ´Que tingui bon dia / avui és Nadal! / No té una carteta, / no té una postal?´ / Li dono una carta / del seu fill Pasqual, / que desde Suïssa/ li diu: Bon Nadal!".

Aquesta és un clàssic, la recitaven ja les meves filles i ara ho fan els seus.

Ara per ser modern s'ha de dir 'solstici d'hivern' i no Festse de Nadal.
Estem carregats d'endergues tots plegats.

Júlia ha dit...

Sí, la meva filla, també, Francesc. El que no recordo és si li havien censurat el darrer vers, com comenta el periodista.

Qui no té feina el gat pentina.

Clidice ha dit...

Quan els meus fills eren petits vaig tenir la sort de poder-me quedar a casa per tenir-ne cura, no goso dir educar-los, i en els períodes de vacances ens ho passàvem bomba. Malgrat que som ateus, aquests dies aprofitàvem per guarnir l'arbre amb el que fèiem nosaltres retallant cartrolines i papers, o fent guirnaldes amb crispetes, fer el pessebre, per què no?, fer piles de canelons i pastissos, aprofitar si plovia o nevava per sortir a jugar fora, anar a museus, allí no hi ha cues ... Mai de la vida a una Fira d'aquestes, que em sembla que em moriria. Una vegada vam anar a Port Aventura a fer cues i en vam tenir ben bé prou, mai més. Em sembla una ridículesa arribar a extrems tan absurds del políticament correcte. Una cosa és una postura "política" i una altra estafar-los la història i la cultura als nostres fills.

Que tinguis un bon any :)

Puigcarbó ha dit...

Off course, l'ultima pàrraf silencia't, s'ha de tenir en compte que el Joanot Alisanda era escola Pública, laica, catalana i catalanista.

Salvador ha dit...

No us refredeu a Puigcerdà i malgrat la fresca hivernal, us desitjo un calurós i venturós Any Nou 2011.

Júlia ha dit...

Clídice, jo sí que hi anava, amb l'entrepà i tot, cal dir que estic a prop de Montjuïc, confesso que he pecat. Ara bé, hi anàvem aviat i mai no vaig fer cua per 'als nens'.

Júlia ha dit...

Com la dels meus, Francesc, el mateix dic, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Salvador, igualment!!!

Ramon ha dit...

Feliç 2011, Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon.