25.12.10

Les mares no s'equivoquen mai. O gairebé mai!








Trenco una vegada més el meu propòsit de no parlar d'educació, d'escoles, ni de mestres. S'ha publicat en castellà un llibre que a Itàlia ha estat un èxit gran, Les mares no s'equivoquen mai, de Giovanni Bollea. Com que ens agrada que surtin experts que reblin el clau sobre allò que nosaltres mateixos pensem, he de dir que m'agraden molt les idees de Bollea, un  neuropsiquiatra infantil de prop de cent anys, per cert (va néixer el 1913). Està malalt i a causa d'això sembla que no el podrem escoltar ni veure en directe.

Em comentava fa poc l'editor del meu darrer llibre, Ramon Font, d'Acteon, que moltes petites editorials, avui, tenen èxits de vendes, més que res, amb textos no narratius: la cuina mediterrània, els bolets, el senderisme, la dieta, el tast de vins,  les receptes educatives,  l'autoajuda, la divulgació de temes històrics d'estar per casa... 

Aquest llibre, probablement  tindrà doncs, aquí, també, un gran èxit, en aquest cas amb tots els mèrits, la veritat. Els llibres que diuen coses raonables sempre han gaudit d'èxit, ni que fos efímer. Recordo aquell sobre els hàbits lectors, de Pennac, que ens deia obvietats com ara que no calia acabar un llibre quan no t'agradava. Gràcies a aquell èxit Pennac va aconseguir col·locar d'altres textos seus narratius durant una temporadeta. L'època de l'edició de llibres de psicòlegs o psiquiatres, com el senyor Corbella, va ser bona per a un cert món editorial. Sortir a la tele és un punt més a favor, sortir-hi cada dia o molt sovint, és clar. Les festes nadalenques escampen un feix de regals impresos d'aquest tipus per les nostres llars.

Giovanni Bollea potser serà molt més conegut a partir d'ara, i durant un temps, a causa d'aquest llibre, que no pas de la seva tasca professional immensa i dilatada. Manifesta idees que jo he expressat en escrits diversos i en converses informals. Tot i que em temo que si jo me n'hagués anat a una editorial qualsevol amb un mecanoscrit en aquesta línia, per aquests verals i amb el meu currículum de mestra de minyons, no hauria tingut cap mena de ressò. I fins i tot, en cas de reeixir a publicar-lo, la cosa no hauria passat dels quatre coneguts, i encara amb crítiques dels mateixos experts que probablement no gosaran criticar Bollea a causa del seu gruix intel·lectual i professional. Diu coses que jo he repetit sovint a pares i mares angoixats, enfrontats a un pes del sector educatiu absurd i dogmàtic, en clau progre, del qual trigarem a desempallegar-nos.

Potser el llibre no agradarà tothom, és clar. Parla, en definitiva, del seny i de la intuïció, de la necessitat de viure la paternitat i la maternitat amb tranquil·litat, de com influeix en tot plegat un bon clima familiar, una estabilitat de la parella -ai, amb l'església laica haurem topat- de les bestieses de moltes coses suposadament educatives com ara determinats programes infantils de la tele, de la fragilitat dels dogmes i les modes pedagògiques...

I també de la poca importància de les bones o males escoles, que ni tan sols no existeixen i que responen a dèries d'adults. Això no agradarà gens, avui, que tant es parla de qualitat educativa, informes exhaustius i la resta. Les causes són complexes i a cada escola, de totes les que hi ha en el nostre entorn, hi podem trobar bons i mals mestres, bons i mals companys, la complexitat, en definitiva. Per tant, els mals educatius potser ni tan sols no vénen de l'escola, sinó que són un reflex de la família actual, de l'època que ens acull, de les nostres manies i dels defectes generals d'una societat que vol buscar receptes ràpides per a tot i que creu que tots els mals són previsibles i curables. Per sort, una de les coses bones que ha comentat el senyor Mas ha estat la necessitat de no anar canviant plans d'estudis cada dos per tres, veurem si és veritat. Els plans d'estudis, com els grans bunyols arquitectònics, han esdevingut les piràmides, sovint truncades, dels governants.

Fa poc, una persona jove, amb una nena en edat  escolar, em va interrogar sobre escoles i mestres i educació. Ella, per sort, estava força contenta de la pública que li havia tocat. Li vaig dir que tot era relatiu, que l'escola en sí mateixa no tenia massa importància i em va mirar amb un cert neguit inconformista. Ara ja podré dir que Giovanni Bollea pensa com jo, citar els experts seriosos sempre dóna credibilitat. I és que amb el seny sense fonaments intel·lectuals, que és, en definitiva, el que defensa el neuropsiquiatra infantil, de qui es diu que fins i tot va ser l'inventor d'aquesta branca mèdica, sembla que no n'hi ha prou per a què et tinguin en compte, ni que t'hagis passat més de trenta anys observant i participant en l'escola real i les seves circumstàncies.


Sobre la escuela, desmonta uno de los tópicos más extendidos en ciertos sectores sociales: la búsqueda afanosa de la mejor escuela, que "resulta absurda" ya que "es ilógico creer que toda una escuela es mejor o peor, todos recordamos mejores y peores profesores, no existe la perfección en todo un complejo", sometido a múltiples variables no previsibles. Ynohay que preguntar cosas del estilo "cómo ha ido hoy" sino "conversar en general acerca del grupo, de la sociedad escolar, los juegos, los temas tratados...". "Queridas madres - afirma-,no debéis decir nunca más ´mi hijo no me cuenta nada´, vuestro hijo hablará si no lo agobiáis todos los días con la exigencia de información". (La Vanguardia, 25/12/2010).



Volia parlar del tema del català i el castellà, de les ingerències mal intencionades en el tema i de les protestes inevitables que ha generat, però després em diuen que toco massa tecles i que no se'm pot seguir, així que ho deixo per a un altre dia.

8 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sí, estimada Júlia. Hi ha un sisè sentit que ens guia a l'hora d'educar els fills, i ells són com són, de manera que la bona educació resultarà de la convergència en positiu d'aquests dos factors. A vegades els "resultats" es veuen tard, i vegades no es veuen mai, si morim joves. Però allò que haurem sembrat de cor i intenció pura, dessinteressada, florirà.

Júlia ha dit...

Dons sí, Teresa, tot és força senzill però tenim tendència a complicar les obvietats. Una cosa tan simple com la bondat, avui molt poc mencionada, és la clau de tot. Bon dia de Nadal!!!!

Clidice ha dit...

M'agrada el que dius que diu aquest senyor. Arribat a un punt una sempre acaba dubtant, perquè al final sembla una cursa de a veure qui li fa un currículum més brillant al seu fill. I això estressa molt, sobretot si una és de poble i vol que els seus fills siguin normals, que vagin a peu i sols a l'escola, que juguin, que trepitgin bassals, fins i tot que no toquin el violí. A veure si el seny s'imposa i ens desestressem tots plegats, que hem sortit d'una cotilla per ficar-nos en una altra més complexa encara.

Puigcarbó ha dit...

SI ÉS QUE EN EL FONS, ensenyar és molt fàcil, només cal emprar el sentit comú, més cal que el tinguin el pares també, no només els educadors. I aixó se sap de vell.

zel ha dit...

L'altra mirada, seria, potser, la d'intentar que els pares deixessin de veure l'escola com una empresa que produeix bons o mals resultats, i atenguessin allò intangible de les relacions i les bones xarxes comunes que es poden compartir.

Bones diades, i me'l compraré!

Júlia ha dit...

Així és, Clídice, jo crec que hi ha massa 'experts' sobre el tema que no saben de què va.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, això ho has veient amb el temps.

Júlia ha dit...

Zel, això serà molt difícil, estem en un temps en què sembla que per a tot hi pot haver solucions i receptes.

Per altra banda, hi ha pares i mares de totes les maneres, i també mestres molt diferents, estic d'acord en el comentari sobre la complexitat.