9.12.10

Sis metres de caganer, un metre vint de producte fertilitzant



L'innocent caganer del pessebre tradicional, que restava amagat discretament, entre margeres i muntanyes de suro nevat de farina, en els temps ja llunyans de la meva infantesa autàrquica (una de les distraccions pessebrístiques era 'trobar el caganer'),  ha esdevingut avui figura principal, protagonista indiscutible, i ja fa temps que hi ha qui fabrica tota mena de caganers, amb rostres de gent famosa i coneguda, per a gaudi dels col·leccionistes afectes a la suposada transgressió.

Quan la transgressió esdevé quotidiana i habitual es converteix en una vulgaritat, això va passar amb el cinema verd que anàvem a contemplar eufòrics i entusiastes més enllà de la frontera, i que avui ja podem veure, fins i tot, per la tele i en horari de tarda. Al Maremàgnum hi han posat un caganer de sis metres amb una tifa de metro vint, tota una meravella de l'art conceptual, vaja, el caganer més gran del món! No s'amaga rere arbrets de farigola, només faltaria. Presideix el nostre consum compulsiu, malgrat la crisi, amb una mirada  una mica distant, suposem que alleujada si ha ha acabat la feina, és clar que si l'ha acabat s'hauria de pujar les calces i no deixar les natges exposades al fred de l'hivern o a l'escalfor de les calefaccions excessives.

Durant anys s'associava una part de la cultura catalana a una escatologia xarona, que es manifestava en privat, en grups d'amics, recitant, per exemple, aquells versos hilarants, que es deien Oda a la merda, Virtuts del cagar (amb perdó). Mentre en qüestions sexuals erem, en aparença, un poble una mica reprimit i fins i tot amb una important dosi de beateria,  un bon nombre de cançons i dites, que es podien compartir amb les criatures, feien referència a la funció vital que el caganer exemplificava.

Vaig veure per primera vegada el caganer del Maremàgnum en un d'aquests programes d'España directo, que contempla tot Sepharad i que he de dir que em diverteixen, ja que mostren sovint una Espanya real i pintoresca, farcida de curiositats i de racons estranys i que si no fóssim tan reticents en admetre obvietats, demostraria que som molt més espanyols del que ens pensem. Després de la brometa inevitable, el simpàtic i jove corresponsal va fer referència a una mena de filosofia sobre la fertilitat,  que el caganer català simbolitzaria. 


En època de descens de natalitat, maternitats tardanes i augment galopant de les adopcions exòtiques, a més de la pèrdua de força seminal, segons diuen, potser sí que fa falta un caganer de sis metres. Com que avui el caganer va acompanyat fins i tot del pixaner i de la pixanera, novetats interessants en el pessebre més tradicional, i com que estem tan desacomplexats i desacomplexades, qui sap si no arribarà el temps en el qual alguna parelleta pessebrera, amagada o no, exemplificarà de forma més evident això de la fertilitat. 

La meva mare era totalment contrària en introduir al pessebre figures anacròniques, com ara aquell capellà amb el paraigua i el ruc, que actualment ja no es veu tant. En canvi, li semblava bé posar-hi masies, no hi veia cap problema, o fins i tot rabadans a l'estil del Manelic. Tots som contradictoris, vaja. Al cap dels anys vaig saber que al pessebre no s'hi havia de representar un Betlem real sinó un poble nostrat. El fet és que el pessebre tradicional, abans i ara, ha estat una barreja de tendències i modes, molt remarcable. Tot sovint els caganers duien barretina, per cert. I fumaven, ep, poca broma.

Els pessebres han tingut alts i baixos però han conviscut amb un arbre de Nadal que, quan era petita, ens deien les monges, impotents davant les noves modes nadalenques, que eren de tradició protestant. Els horribles papanoels vermells i blancs, els de la cocacola, vaja, han substituït el record d'un Santa Claus de pelis americanes, molt més elegant i seriós, i la discussió exemplificada en el bonic conte de Pere Calders, entre Reis i Pare Noel, avui ja no té massa sentit. El Tió, un seriós tronc ancestral amagat sota una flassada, que era una tradició més aviat rural també s'ha universalitzat, s'ha convertit, quina cosa, en el Cagatió i ens en venen a tort i a dret, amb cares pintades de ninot diabòlic i barretines estandarditzades. Va arribar la bonica ponsètia, qui s'hi pot resistir? Els angelets han anat de baixa però tot conviu i es barreja, com ho fem els humans.

Els Reis d'Orient que portaven coses a tota la gent s'han convertit en els Reis Mags o Màgics (!) i la seva festa ja fa temps que penja d'un feble fil, enguany crec que han suprimit a les escoles el dia set, el de després de la festivitat, que durant tant de temps era un dia destinat a poder gaudir a casa de les joguines, pair els excessos nadalencs i conformar-nos  per retornar a la vida normalitzada de les aules òbligatòries. Un gran error estratègic dels poders públics, encara més ara, que ha millorat, segons diuen els estudis, la comprensió lectora, cosa que em fa pensar que els Reis portaran més contes, ni que siguin virtuals i en format ebook. Per compensar la qüestió s'ha introduït una estranya setmana pel mig del primer trimestre, que no té cap mena de tradició seriosa pels nostres verals, que jo sàpiga.

No sé si paga la pena insistir en conservar les tradicions de forma més aprofundida o bé deixar, com s'ha fet sempre, que el poble, divers, inculte i xaró, n'agafi allò que sembli més adient i continuï celebrant uns Nadals pintorescos, en els quals no ens falten crides a la caritat, tot i que les antigues campanyes benèfiques radiofòniques dels senyors Dalmau i Viñas s'han convertit, per miracle de la televisió, en maratons multitudinàries a les quals ja no hi van els escolars ben intencionats a recitar els poemes dels llibres de gramàtica. 

Avui hi ha escoles modernes, laiques i mentalitzades, que no volen saber res de la religió, però la religió, ja sigui la catòlica o els ancestres dels ritus pagans, ho amara tot, i res no és innocent, ja que qualsevol creença espiritual o fins i tot més material va lligada al pas del temps i de les estacions, a la pèrdua i retrobament de la llum, a aquesta mena de cavallets de fira que és l'any convencional, regit pel calendari gregorià, o sigui, menat per un Sant Pare. La Revolució Francesa va voler canviar aquest calendari però no se'n va sortir i el nom dels mesos revolucionaris van esdevenir noms de persones de famílies amb idees molt concretes. És estrany, però avui no s'acostumen a posar noms com Germinal, Floreal... Els noms que es posen als infants també podrien ser objecte d'aquests estudis que tant agraden als poders.

I sobre estudis i infants, ja us haureu assabentat, doncs ens ho han repetit por activa y por pasiva, que hem millorat els resultats pisans. No entenc que en tant poc temps es millori res. Per reblar el clau, quan s'expliquen aquestes millores i es fan repicar campanes -un altre símbol espiritual- sempre surten per la tele escoles boniques que fan experiències, experiències que diuen que són innovadores i que sovint són més velles que jo mateixa, Això ja és més vell que el cagar, deien els adults escatològics del meu temps infantil quan ironitzaven sobre el fet de fer-nos passar per nou quelcom que no ho era gens, coses que els més joves explicàvem amb l'eufòria abrandada de la descoberta. 

En tot cas, en aquestes escoles innovadores, no hi surt mai res que jo no hagi fet ja en algun moment de la meva vida professional, en alguna escola, amb molts menys mitjans a l'abast, això sí.  No sé si s'ha millorat la comprensió lectora i tampoc sé si realment hi ha proves prou serioses que siguin capaces de comprovar temes tan complexos. Ja hem vist  com les estadístiques i les proves dels experts acaben per no demostrar res i que la realitat acostuma a escapar-se de tots els condicionants. Per tal de comprovar coses seriosament hauríem de seguir la població escolar fins a la seva època adulta, veure com s'espavila i sobreviu. Crec que seria molt millor passar Pisas a la gent gran, començant per la dels sectors educatius diversos, des dels mestres d'escola bressol als catedràtics de més renom. El problema, com sempre, estaria en saber qui hauria d'avaular els avaluadors.

La vida passa i els temes suposadament importants esdevenen irrellevants quan envellim. Tot és breu i les tradicions que creiem més antigues tenen molts menys anys dels que ens imaginem. Ahir mirava per la tele un programa sobre Darwin, l'evolució, la vida. Milions i milions d'anys ens contemplen des de la profunditat dels nostres gens més pregons. La resta és literatura.

No sé pas com me n'ha anat des del caganer del Maremàgnum a reflexions vitals tan aprofundides. Demano excuses. En el fons, però, tot té a veure. El caganer, més que no pas una expressió de la fertilitat i d'altres faramalles, m'aparia una expressió de la condició humana, de la nostra profunda vulgaritat xarona, per més que filosofem de forma fatxenda, escrivim llibres seriosos o endeguem programes informàtics aplicables als estudis de mercat, expressada en aquella vella dita popular: caga el rei i caga el papa i de cagar ningú no s'escapa. O sigui: recorda que ets un home mortal (o una dona, afegeixo).

15 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Saps, Júlia, observo poca comprensió lectora de fa temps en molta gent adulta que li costa entendre el que escrivim, no perquè ho fem malament, sinó perquè no se sap llegir. I em sembla que cada dia serà pitjor, al pas que anem...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Acabo de penjar un comentari a Collonades sobre aquest caganer, me'n vaig a veure quants bocaires han tornat del pont i veig que tu en parles també.
Aqui som un país prou escatòlig,l aqui hi a altres llocs, recordo un comentari de fa temps sobre l'art de cagar, i hi ha prou literatura arreu. Aquests caganers tant de moda els fan els terrissaires de Caldes de Montbui a Collonades hi trobaràs l'enllaç) hi han aconseguit fer d'una cosa com tu dius d'amagatotis, l'eix principal del pessebre i unbon negoci, fins i tot Darth Wader té caganer, ah! i Belén Esteban entre d'altres.
Quan als pessebres ja saps que en haver-hi mainada petita hi ha una mica de toty, enormes gallines al coastat de apstors minúsculs i altres per l'estil. Ara ja no em fem, ja és cosa dels que venen al darrere. Ni tan sols farem arbre aquest any, com ens vàrem equivocar en les mides del sofà nou, l'arbre no ens hi cap.

Júlia ha dit...

Tens raó Teresa, per això penso que s'hauria de començar fent 'estudis' sobre els adults. També hi compta, em sembla, la pressa amb la qual vivim, exemplificada en les converses 'de televisió'. De vegades pels comentaris que em posen m'adono que, o bé no s'han llegit el post o bé no s'ha assabentat del que dic, ja que en ocasions m'expliquen coses que ja he explicat jo. No sé si m'explico, he, he.

Júlia ha dit...

Jo, Francesc, continuo fent el pessebre, tot i que no és el pessebre d'abans, quan eren grans, ocupaven mig menjador i la gent anava d'unes cases a les altres per admirar-los. L'arbre, com em deien les monges, és `protestant' així que aixó del sofà és un miracle del cel per no fer-te pecar, he, he.

Júlia ha dit...

Un exemple molt 'gràfic' són fins i tot els tebeos antics i els d'ara, abans hi havia llargues parrafades de text, malgrat ser 'tebeos'.

Montse ha dit...

Júlia, ets una filòsofa.

I no ho dic amb to irònic, ni burleta, ni res ni res.

Ets, senzillament, una filòsofa que toca de peus a terra i téns més raó que una santa (manifestació religiosa dins el llenguatge)...

Santa Júlia, ens veurem, dissabte?

Júlia ha dit...

Sí, Arare, també sóc dels 'cuentistes', i a més a la Tecla Sala de L'Hospitalet i llibre editat per Meteora, moltes coincidències misterioses...

Deric ha dit...

m'agrada la figura del caganer i que s'hagi reivindicat

miquel ha dit...

Imperdonable la supressió del 7 de gener de les vacances de Nadal, que ja no se sap si són de Nadal o d'hivern, encara que em sembla que moltes escoles l'han agafat com a "dia festiu de lliure disposició".
Va, dels resultats de la comprensió lectora ja sabem que no cal fer-ne gaire cas, el que caldria és veure els resultats de la comprensió econòmica.
En fi, molta merda, que diríem si fóssim gent de teatre.

Júlia ha dit...

Deric, és que més que 'reivindicar-lo' s'ha mitificat, ep.

Júlia ha dit...

Pere, què t'he de dir que tu no sàpigues, encara que siguis de secundària??????

Alberich ha dit...

Aquesta transició del món ingenu i rural que simbolitzava el pessebre, que tenia arrels cristianes però era agradós fins i tot a la gent laica, a una festa comercial que procura treure partit econòmic a tota la iconografia sobre el tema (coses del món global) ha de tenir conseqüències: Aquesta figura del caganer gegant pot simbolitzat perfectament la síntesi d’aquesta evolució de la festa popular a l’exaltació del consum. Tot allò que s’ingereix en excés ha de sortir per un lloc o un altre i una femta de proporcions desmesurades en deu ser el lògic resultat de tot plegat.

Júlia ha dit...

Tens raó, Alberich, un altre símbol, efectivament!

Clidice ha dit...

Caram, això és més que una columna, mestra! Sempre he mirat amb curiositat aquests costums i, potser perquè a casa no es feia pessebre, ni arbre, ni res, les he trobades xocants i incomprensibles. Saps? tinc la sensació que som com un fractal i que, en distintes proporcions, anem repetint, infinitament, el mateix esquema, en un bucle constant i sense solta ni volta.

Ah! i ja els planyo pobra canalla. Seria força interessant fer aquest informe dels adults, potser comprovaríem que la capacitat d'èxit a la vida, de sortir-se'n vaja, té molt poc a veure amb certs resultats acadèmics. Però, és clar, el sistema necessita aliment i és una bèstia molt voraç.

Júlia ha dit...

Clídice, és que per valorar l'èxit o fracàs del sistema hauríem de seguir la població humana des de l'escola fins a la mort, aleshores podriem fer un balanç de tot plegat, però això és impossible. No sé, en realitat, que és vol mesurar amb tanta prova. A casa fèiem pessebre normal i me n'ha quedat un sentiment afectiu a més del fet que els diorames, les miniatures i tot això sempre m'han cridat l'atenció i aquell paisatge rural en petit m'encantava, començant per l'olor de la molsa fresca.