11.12.10

Sociologia d'espardenya


Em sembla que en l'interessant llibre de Paco Villar sobre el desaparegut o transvestit Barri Xino, avui record canallesc d'uns temps mítics, es recull el testimoni d'un periodista d'abans de la guerra que explica la llarguíssima cua a sol i serena que fan una bona colla de senyors, obrers castigats per la vida, homenots del poble, vaja, per tal d'accedir a una felació de curtíssima durada. Sorprèn al testimoni que recull l'anècdota el fet que uns homes que reaccionarien de forma violenta si els poders públics els fessin suportar aquelles cues per a qualsevol afer administratiu o laboral, aguantin el tipus per a un servei tan breu i, a més, relativament car considerant els seus ingressos. Sarna con gusto no pica, ja ho deien els grans, això.

A mi, de la mateixa manera, em sorprèn que, considerant com et tracten en els controls de seguretat dels aeroports, cosa que ha fet que perdés tot tipus d'il·lusió en traslladar-me a través d'indrets celestials, a no ser que en tingui una necessitat irrenunciable, els viatges i viatgets en avió, fins i tot en temps de vaques magres, hagin proliferat de forma exponencial. Si en lloc de vagues de controladors féssim vagues d'usuaris, excepció feta d'aquells que no tenen més remei que viatjar, per motius de feina o urgència familiar, moltes coses, probablement, canviarien. Però la dèria de viatjar i veure món sembla que no té aturador (hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim cultura, recitava en Capri). De fet, veiem poca cosa, car el viatge a l'antiga comporta percebre que es va d'un lloc a l'altre, aspecte de la qüestió que s'ha perdut ja que les mateixes autopistes o trens moderns passen pels indrets en línia recta sense mostrar cap mena de curiositat pel canvi progressiu de paisatges i persones. Per no parlar d'allò que ens ensenyen en quatre dies a l'indret de destí turístic, vaja. Una altra cosa és conèixer algú d'allà, com els passa a molts joves, i romandre en algun lloc llunyà durant un temps una mica raonable.

Som una espècie estranya. Quan més malament ens tracten, més ens agrada, en general. Ens agrada fer llargues cues, pagar més del compte. Els museus més visitats són, generalment, els més cars i els més incòmodes de visitar a causa de l'allau humà que hi accedeix. Quan es va fer l'exposició sobre Fortuny la gent va acudir massivament al MNAC però els dies normals els quadres d'aquest pintor que tenim a l'abast resten oblidats de la majoria. I com ell, molts altres. Hi ha persones que han vist la Patagònia i m'han confessat que no han estat mai a Ripoll, a Gavà, a Rupit. És clar que tot és qüestió de fer propaganda de segons què per tal que passi a ser conegut, es frivolitzi i mori d'èxit, així que de vegades val més no parlar excessivament de les nostres humils descobertes. I un exemple, que he esmentat sense adonar-me'n, és aquest de Gavà, on les mines originals, després d'una acurada publicitat i de l'èxit promocional, han estat substituïdes per un gran museu i unes mines d'imitació. Un altre problema dels grans museus d'avui és que per entrar-hi has de fer la mateixa parafernàlia respecte a la seguretat que en els aeroports, cosa que també destrempa, utilitzant un símil sexista.

He fet una referència al pagament però també es dóna un altre fenòmen invers, quan regalen quelcom. En una ocasió en la qual l'ajuntament donava una llesqueta de pa amb tomàquet amb motiu de no sé quina festa vaig contemplar, astorada, la massa de jubilats i jubilades d'edat avançada, a punt d'agafar una insolació -era estiu- esperant un esmorzar que es podien fer a casa seva de forma còmoda, ràpida i amb molta més qualitat. La fama dels restaurants caríssims amb estels o sense i el fet que la gent normaleta tingui la dèria d'anar-hi ni que sigui un cop a la vida, també em sorprèn força. Se suposa que un perruquer -en aquest tema i en tants d'altres, els homes ocupen els primers llocs de fama i preu- d'anomenada ho fa tot millor que la perruquera de la cantonada de casa, però això no es demostrable, ni de bon tros. Un dels problemes de les escoles públiques i d'altres serveis a l'abast és aquesta gratuïtat, que sempre es considera sospitosa.

Fa anys corria per les escoles un llibre de contes que era més aviat per adults que no per a infants, les aventures força revolucionàries d'una Bombeta transgressora, de Günter Herburger. Per sort, els nens i nenes no captaven el missatge revolucionari d'aquells contes, altrament la poca disciplina que podíem conservar se n'hauria anat en orris de forma definitiva.  En una ocasió aquesta Bombeta trencadora va escampant cartells que inciten a beure Pipí i aconsegueix que tot el poble exigeixi la beguda de moda. Així funcionem, encara que siguem ben capaços de fer autocrítica molt reeixida, a través d'uns contes tan mentalitzadors.

Sobre la seguretat i considerant que l'atemptat més terrible que hem tingut a prop es va esdevenir a Madrid i en un tren de rodalies, em pregunto perquè no ens fan controls com els dels aeroports quan anem en metro o en autobús, mitjans utilitzats per molta més gent. A més de resultar distret haver de treure'ns cinturons i sabatetes per accedir als mitjans populars i democràtics habituals la cosa propiciaria la contractació de molta gent per a tenir cura del tema i l'atur davallaria. Vaja, em sembla.

Som molt rarets, si fins i tot quan ets joveneta t'acostuma a agradar el xicot que menys et mira! Pel que fa als viatges, el que agrada, de fet, com em va admetre un amic força viatger, és poder dir que hi he estat. Talment com als lligons i lligones els agrada vantar-se de les seves conquestes, mantenir-les en secret no té cap mena de gràcia. Imagino que això mateix devia passar als obrers aspirants a aquella activitat sexual que he mencionat, a la cua tothom els veia, feien barrila i podien vantar-se d'haver pecat de forma ostentosa. 

9 comentaris:

Alberich ha dit...

Crec que tens molta raó amb tot el que exposes. Penso que som una espècie gregària que tendim a anar espontàniament cap on hi ha d’altra gent, apart l’esnobisme de presumir d’haver viatjat a la fi del món, o sopat a algun dels llocs que dicten els de la guia dels neumàtics. Tots hem entrat a una botiga buida, que immediatament s’ha omplert de gent, o hem muntant una tenda de campanya a un bell prat solitari i perdut al peu del Cadí, per trobar-nos a continuació que se’ns instal•laven d’altres acampadors.

Clidice ha dit...

Seguint amb la sociologia d'espardenya, el pare, que va arribar a Barcelona a principis dels cinquanta i li calia voltar moltes hores, que ja em diràs tu que hi fa un estudiant de Tàrrega a la pensió tancat ... estudiant ;P sempre m'ha dit el mateix: "el barceloní adora fer cues, quan un barceloní veu una cua el primer que farà serà atansar-s'hi i li costarà ben poc afegir-s'hi, encara que la finalitat de la mateixa no l'interesses gens ni mica cinc minuts abans". Però bé, "barceloninades" a banda, que tant ell com jo som barcelòmans confessos, això dels vols té moltes facetes. El que si que resulta xocant és veure 1. com el volar ha passat de ser una forma de viatjar elitista a la forma de poder reveure la família moltes persones que s'han hagut d'allunyar de casa per guanyar-se la vida (bufa! quin eufemisme més llarg m'ha sortit ;P), 2. com des dels governs se subvenciona tot allò que té a veure amb aeroports i companyies d'aviació, tot un símbol del món on vivim; imagina que ara, de sobte perdéssim el contacte aeri amb la resta del món, i no té res a veure amb "vacances" que això és cosa d'uns quants, però que sustenten una indústria força important i 3. com és que un treballador que guanya 350.000 euros a l'any, o més, es pot permetre el luxe de fer-li perdre 300 euros a la G. que fa feines, en cobra 500 mensuals, en negre, i sense drets laborals, i els havia estalviat per anar a veure els seus pares a Rumania.

El dret a la vaga? tot, faltaria més, però abans que avisin no? Tot i que em sembla que el sistema ja ho ha pervertit tot. La vaga, i més la vaga salvatge, tinc entès que tenia a veure amb la consecució de més drets i millores socials. Potser canviar el Porsche per un Ferrari ho sigui, però vaja ...

Francesc Puigcarbó ha dit...

no em sento identificat amb el comportament de la gent que expliques, em sonen a estranys per la mava manera de ser. Potser tinc vocació d'ermità, pero no suporto fer cues (prous en vaig haver de fer a la mili) No m'agrada anar als Grans centrescomercals i detesto anar de vacances (m'hi fan anar contra la meva voluntat). Anar de vacances, es una de les costums més estranyes que he descobert en l'especie humana. Per desconnectar - diuen -, i s'en van a un lloc que se'ls hi enfot i que a m´`es a més ni tan sols descobreixen. Cam,bien el cuel de llo0c i prou, de fet l'iportant és explicar que has estat a no se ón, quan més lluny millor, i tornar carregat de quincalla típica del país feta a la Xina.
El dret a la vaga s'ha de suprimir, talment com els sindicats que no swerveixen per a res i ens costen una burrada d'euros cada any. Els drets dels treballadors com la llibertat, s'han de conquerir i aixó no es regulable ni entén de decrets de minims.
Tot plegat, una merda de societat.

Júlia ha dit...

Alberich, m'havien dit que alguns botiguers del mercat pagaven gent per tenir públic quan la cosa no anava bé, al menys fa anys. En el fons les 'claques' eren una cosa així.

Júlia ha dit...

Em sembla, Clídice, que l'afecció a les cues és bastant universal, al menys pel que fa a les societats urbanes.

Per la resta, què hi farem, és així i no té remei.

Júlia ha dit...

Francesc, jo tampoc entenc això de desconnectar-se i desestressar-se, el meu pare em diria que 'massa tips' i és que efectivament som una societat de mimats nou rics, en general, i amb excepcions notables -com nosaltres, he, he-.

El dret de vaga correspon a una societat molt diferent i en realitat, com molt bé dius, actualment té molt poc sentit.

El veí de dalt ha dit...

Dius tantes coses que és impossible seguir-te!
Només dues que conec
1) Han fet una rèplica de les galeries per temes de seguretat i "preservació" de les originals (que vaig veure al seu dia). Cal dir que la rèplica és idèntica a l'original. També en al vista es veu un tram.

2) "quan ets joveneta t'acostuma a agradar el xicot que menys et mira!" Joveneta? Coi, això és sempre!

Júlia ha dit...

Sí, Veí, ja ho sé, però ho han hagut de fer a causa del gran nombre de gent que hi accedeix actualment. En tot cas resulta una mica surrealista que vagis a visitar una cosa i t''ensenyin la còpia i a més a més et facin posar casc.

Joveneta no és sempre, és una temporada.

La joventut passa, ai, las, és una veritat incontestable.

En tot cas, ara faria cas de qui em fes cas, que no tinc ganes de patir.

Júlia ha dit...

Veí:

Jo també vaig veure les originals fa mooolts anys, amb un grup de mestres de Rosa Sensat, era excitant baixar allà, encara estava tot per fer. Quan hi vaig tornar em va donar un 'sopòncio', però em temo que és inevitable que passi això.

M'ha passat amb el refugi del Poble-sec el mateix, allà encara no n'han fet una còpia al costat però tot arribarà.

Tinc una amiga de Granada que de petita jugava dins de l'Alhambra. I ara, ja t'ho pots pensar...

La massificació és bona pels diners però té aquestes servituds inevitables.

En tot cas estic molt contenta d'haver pogut veure algunes cosetes en estat original, abans de la 'museització' dels nostres temps.

A cada bugada es perd un llençol però, vaja, no deixarem la roba bruta per això.