15.1.11

Amors i actors de pel·lícula (antiga)


Em va passar la meva cunyada, cinèfila com jo mateixa, fa pocs dies Si no amaneciera, pel·lícula que havia vist en alguna ocasió però que gairebé no recordava. És aquesta una història romàntica, de l'any 1941, un d'aquells títol que la gent gran de la meva època recordava amb emoció retrospectiva. 

La història ens pot semblar avui que té un final massa convencional, en d'altres temps s'intentava que tot acabés bé, al capdavall el cinema era una de les poques distraccions a l'abast i no hi anàvem a patir. A més, els mateixos guionistes es veien forçats a fer-ho així, per pressions de la indústria. També mostra una visió molt innocent dels Estats Units, visió que avui, entre crues realitats diverses, s'ha anat esberlant. També la redempció, tema avui en retrocés, va donar argument a moltes novel·les, pel·lícules i obres de teatre.

Ara bé, al marge d'això, és aquest un sòlid guió que emociona malgrat l'artificialitat i la tendència a la llagrimeta fàcil, en el qual va col·laborar un jove Billy Wilder, fet amb gran habilitat, i amb uns actors en estat de gràcia, sobretot els tres principals, tot i que els secundaris també són importants. Va tenir sis nominacions als óscars, en la seva època, principis dels anys 40.

El que explica és molt conegut i refregit. Un vividor amb passat tèrbol, ballarí romanès, vol passar als Estats Units des de Mèxic, però els tràmits són llargs i feixucs. Allà retroba una altra dama de vida disbauxada amb qui havien estat amants, aquesta ja té els papers fets, es va casar amb un pobre paio a qui va abandonar després per viure la vida. El pocavergonya pensa en fer el mateix i s'ensopega amb una ingènua mestra que porta d'excursió una colla de nenes repel·lents i brètols, s'hi enrotlla, s'hi casa, però ella ha de tornar a casa i mentrestant, el senyor continua amb l'antiga amant. Resumint, la dolenta s'adona que el noi s'està enamorant de veritat de la bona i li xerra tot, la bona té un disgust però protegeix el marit de l'inspector d'immigració i se'n torna a casa atabalada, cosa que fa que tingui un accident. El marit, penedit, la va a visitar a l'hospital. Ella el torna a buscar, el perdona i la noia disbauxada troba un paio ric a qui tornar a prendre la guita. Pel mig, hi ha diferents breus històries de persones que esperen els visats en un hotel atrotinat, amb el protagonista.

El senyor, tot i ser com és vol respectar la noieta, ço és, no tenir-hi relacions matrimonials, fins que en un curt viatge que fan per Mèxic ella es banya a la platja i ell no se'n pot estar. Tot això, com passava en les pelis antigues, s'intueix més que no pas es veu, cosa que en aquells temps provocava una tensió sexual important, i que la gent esperés amb candeletes el moment. La gran Katharine Hepburn comentava en més d'una ocasió que era molt eròtica aquella espera, i aquell misteri amagat rera una porta tancada o després d'un apassionat petó prometedor. Avui tot plegat és història.

Els actors van ser tres dels grans, amb vides també de pel·lícula. Olívia de Havilland encara es viva, amb més de noranta anys, i encara no s'ha reconciliat del tot, segons expliquen, amb la seva germana, també gran supervivent de l'època, Joan Fontaine, un odi fratern que va fer història. Es va especialitzar en aquests papers de noia innocent castigada per la vida i els homes sense escrúpols, però que, en el fons, no té un pel de tonta quan cal demostrar-ho. A No serás un extraño va fer més o menys el mateix paper, amb Mitchum com a metge dur i aprofitat i la gran Glòria Grahame que sempre feia de vampiresa, fent de vampiresa. Olivia de Havilland va resultar ser una dona amb un gran caràcter, molt diferent al dels seus papers a la pantalla, va protagonitzar un sonat enfrontament amb els estudis, que va guanyar en els tribunals. Porta molts anys plàcidament retirada del cinema i no concedeix entrevistes. Estava enfadada pel fet que tots els bons papers, de gruix, els donaven, durant un temps, a Bette Davis, tot i que aquesta també va patir a causa de l'egoisme despietat de les productores.

Charles Boyer, el galan, va ser un actor immens, amb una llarga carrera, un home culte, llegidor i de vida privada seriosa i discreta. Va tenir un únic fill que va morir molt jove en estranyes circumstàncies, es va dir que era suïcidi però també podia ser que durant una festa de joves, on tots estaven ebris, juguessin fent el tanoca a la ruleta russa i la cosa se'ls escapés de les mans. Boyer i la seva dona ho van passar molt malament, amb la premsa sucant pa en la tragèdia, com sol passar. Ella era una actriu remarcable però que no va fer una carrera massa llarga, i que es va dedicar al marit i al fill, Pat Paterson. Es van enamorar i casar de forma sobtada i ràpida, tot un fletxasso, i van estar molt units durant gairebé cinquanta anys. Dos dies després de morir Patrícia Paterson, de càncer, Boyer es va suicidar amb una sobredosi de medicament.

Paulette Godard va ser tot un caràcter però, malauradament, no va aconseguir tenir una carrera excessivament llarga, cosa que els passa a moltes dones en el cinema i en moltes altres feines, com comentàvem fa uns dies. De tota manera, espavilada i pràctica, es va casar ja molt joveneta amb un home molt ric, va tenir un sonat afer amb Charles Chaplin i molts altres marits i amics. Es va casar amb Erich Maria Remarque, l'escriptor, que quan va morir li va deixar una bona picossada. En general va ser una dama molt hàbil per fer diners i relacions, que es va ajuntar amb el bo i millor de la societat americana i amb personatges tan poc convencionals com Warhol. Va morir de càncer poc abans de fer vuitanta anys. Era la candidata amb més números per fer de Scarlet O'Hara, però al final va guanyar Vivien Leigh, per molts motius, un dels quals, es va dir, era l'afer amb Chaplin, molt mal vist. En aquells temps fins i tot el món de l'espectacle volia guardar les aparences, feien casar els homosexuals amb les secretàries i castigaven a l'ostracisme les senyores de vida disbauxada, si no eren molt discretes. Leigh, com és sabut, tampoc no és que fos un exemple moral en el sentit més carrincló del terme 'moral'.

Tres vides diferents, tota una època brillant del cinema i de la societat. De quan pronunciàvem els noms i cognoms estrangers tal i com sonaven a la castellana sense manies. Charles Boyer va ser l'origen d'una mena de frase feta molt divertida: no te enrolles Charles Boyes... Jo el vaig conèixer -cinematogràficament parlant- ja madur, fent de galan que enamorava senyores també madures, però de bon  veure i no jovenetes inexpertes. Podia fer de boníssim, de dolent, de pocavergonya, d'inquietant marit assassí. Diuen de cantants com Gardel que cada dia canten millor. Doncs, pel meu gust, Charles Boyer cada dia treballa millor. 

4 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

Aquesta peli la recordo, pero potser encara més la novel·la, almenys una part que ell va per una carretera de nit i está preocupat perquè duu els pneumàtics molt gastats. Aquest tros em va quedar gravat per totya l'angoixa que incorporava al personatge. El que no recordo es qui era l'autor de la novel·la.

Júlia ha dit...

No és d'una autora gaire coneguda, Francesc;

http://translate.google.es/translate?hl=es&sl=en&u=http://en.wikipedia.org/wiki/Ketti_Frings&ei=Hh0zTdTcA9SAhAfOwvS-Cw&sa=X&oi=translate&ct=result&resnum=1&ved=0CCMQ7gEwAA&prev=/search%3Fq%3DKetty%2BFrings%26hl%3Des%26prmd%3Divnso

Ketty Frings

Bargalloneta ha dit...

No recordo a ver vist la cinta.... però me l'apunto.
Olivia de Havilland gran actriu, sempre he pensat que no es mor perquè la seva germana tampoc ho fa i com que estan en constant duel fins que no ho faci una no ho farà l'altra... cas ben curiós. De Paulette Godard, en recordo haver vist un megadocumental de Lo que el viento se llevóella vestint de Scareltt...
Charles Boyer, em sorpren tot el que dius, no en tenia ni idea, li vaig agafar mania fa molt de temps perquè li va fer passar molt malament a la meva Ingrid a Luz de gas, però em vaig reconciliar amb ell anys després quan vaig veure Descalzos en el parque, está tan entranyable!!!després sempre l'he mirat amb molt de carinyo i ara després de tot el que has explicat encara més
petons

Júlia ha dit...

Això de les germanes Havilland-Fontaine és tota una història, d'amor-odi, gelosia... tens raó, Bargalloneta.

Boyer va ser un gran actor, però quan feia de dolent feia por, passa com amb James Mason, i quan fa de bo, entendreix. La seva història familiar és també molt romàntica i tràgica.