23.1.11

Ballarins oblidats i escriptors alternatius



Una màxima de Sòcrates recollida per Plató i molt vulgaritzada a tort i a dret manifesta: Només sé que no sé res. Una dita popular castellana diu quelcom també molt filosòfic: ¡Qué atrevida es la ignorancia! La trista realitat del pas inexorable de la vida fa que t'adonis, amb els anys, que quan més coses saps més saps que no saps, no sé si m'explico.  Ara bé, en alguns temes específics, lligats al teu entorn i la teva professió, acabes tenint un cert i relatiu coneixement, que sempre hauria d'esdevenir sota sospita, això sí. Una gran tendència d'entensos i no entesos és parlar d'allò que es desconeix, car quan algú assoleix un cert prestigi en determinats aspectes de la cultura -terme controvertit- de vegades es temptat d'opinar de tot i més.

Hi ha coneixements demostrables: si un senyor m'arregla un cotxe bé, m'ha demostrat que en sap, si un cirurgià m'opera un braç i me l'arranja, el mateix. Els idiomes són, fins a cert punt, coneixements demostrables, si parles amb un anglès en anglès i, més o menys, t'hi entens, se suposa que saps alguna cosa d'anglès. Hi ha temàtiques molt més etèries i de les quals es fa difícil comprovar-ne l'excel·lència. Els camps de la psicologia, la política, la pedagogia i fins i tot certa medicina, així com els de la literatura i la història són molt susceptibles de relliscar pel pendent de la parrafada buida o de la remenada de fum eteri.



Avui gosaré, des de la meva ignorància, parlar entre d'altres coses d'un tema del qual no hi entenc res, però res de res, ja que, malauradament, la meva formació en tot allò que té relació amb la música ha estat molt deficitària: el ballet i les seves circumstàncies. Dimarts, en el marc de les xerrades sobre història que fem al meu barri, dedicarem un record a Sebastià Gasch (1897-1980), que va viure durant uns anys al Poble-sec i que va ser un personatge inclassificable i polifacètic, de la mort del qual ha fet, fa poc, trenta anys. Gasch va escriure i parlar sobre molts temes: music-hall, flamenc, cinema, circ, pintura... Molts d'aquests gèneres s'havien considerat vulgars i menyspreables per certs sectors de la cultureta fins que gent com Brossa, Néstor Lujan  i d'altres, i, sobretot, Gasch, en van parlar i hi van aprofundir. En memòria de Gasch s'atorguen els premis FAD d'arts parateatrals. Gasch va escriure també, força, sobre ballet clàssic.

L'esposa del senyor Gasch era germana del pintor Grau-Sala i anava a comprar al mateix colmado que la meva mare. A ca l'adroguer, com en dèiem aleshores, les mestresses de casa eren Pepites, Lolites, Marujas, Teresines... Però hi havia alguna senyora com la senyora Gasch, a la qual es tractava amb gran deferència i respecte. A la meva mare li agradava molt ensopegar-se amb ella a la botiga, car tenia una conversa brillant i agradable i sempre sabia moltes coses del món de la faràndula i de l'intel·lectual, per raons òbvies. L'adroguer, situat a Blasco de Garay-Blai, es deia Jaume Ferran i un seu germà, Josep Ferran, va ser un brillant ballarí, que va estudiar amb Joan Magrinyà i va treballar a França, en companyies com ara la de Roland Petit. Amb la senyora Gasch comentaven sovint, també, el tema del ballarí nostrat i les seves activitats artístiques. Josep Ferran va codirigir més endavant una prestigiosa escola de ballet a Cannes. Ja gran va retornar a Barcelona i va morir, si no m'equivoco, el 2002. Quan anàvem al cinema del barri a veure pelis com ara Un americano en París, on sortien números de ball interpretats per la companyia de Petit, un entreteniment habitual familiar era identificar en Josep, el ballarí, ja que la meva mare l'havia conegut de petit i de jove.



Fa uns  mesos, al segon canal, em vaig ensopegar per casualitat amb un programa sobre un ballarí important, espanyol, que treballa a França, José Martínez, i em va emocionar escoltar-lo parlar de Josep Ferran, de qui havia estat alumne, recordant fins i tot frases que aquest li havia repetit, com ara que és el ball el que et tria a tu i no pas a l'inrevés. He vist, fins i tot, que un ballet de 2002, un muntatge sobre Mi favorita, de Donizetti, estava dedicat al noi de ca l'adroguer. Tots els móns de l'espectacle generen gelosies i desvetllen polèmiques  diverses, el ballet, també: Duato, Corella, ballets nacionals, política de subvencions... no entraré en matèria, les hemeroteques estan a l'abast dels tafaners. El cert és que es coneix encara molt poc el paper dels nostres ballarins clàssics, que encara sembla que clàssic i contemporani estan, a casa nostra, massa distanciats, en el món del ball i que a la gent jove els costa molt assolir un reconeixement important en aquest camp, que tants sacrificis exigeix.



El juny de l'any passat, en un article de Marta Porter, al diari Avui, antics ballarins del Liceu, reivindicaven la seva tasca, es consideraven oblidats i menystinguts per declaracions d'alguns alts responsables del teatre que, com he comentat al principi, parlaven, com fem molts, d'allò que ignoraven, dient, per exemple, que el ballet del Liceu només havia estat una mena de complement de les òperes. No és l'única vegada que he llegit coses semblants. Fa anys em vaig quedar parada del sou de la gent del Ballet Nacional de España, jo, mestra, i considerant que els mestres sempre ens hem queixat de la qüestió, fins fa pocs anys, guanyava més que no pas ells, quan calia tenir en compte, més enllà d'aspectes de comparació professional, que feien moltes hores, horaris llargs, desplaçaments,  i en una feina de durada limitada ja que precisa d'un molt bon estat físic. No sé quan devia ser, recordo que es van difondre aquells sous i que aleshores eren d'unes noranta mil pessetes mensuals, per tant, ja fa alguns anyets, potser ara tot plegat ha millorat.

L'altre dia, en un programa de ràdio, parlaven del ballet, de Corella. Algun entès opinava que el ballet clàssic, de tutú, era passat de rosca, del segle XIX. Per sort, una persona amb més seny li va dir que l'òpera també era antiga. Hi ha hagut molts projectes, no reeixits, de crear un Ballet Nacional Català, de moment, sense èxit consolidat ni efímer, que jo sàpiga. He vist de vegades gent jove molt valuosa, fent coses interessantíssimes. Normalment, aquests joves ho saben ballar tot, de la mateixa manera que els bons cantants saben cantar de tot fins que no troben el seu propi camí. Em temo, però, que no anem gaire bé i que mentre l'òpera ha sabut popularitzar-se altra vegada, modernitzant el context, de vegades amb escenografies i muntatges de gust dubtós però que han contribuït a donar-li publicitat i acostar-la a nous públics, en el tema del ballet clàssic la cosa, segons la meva ignorant opinió, encara està molt verda pel que fa a la divulgació. Fins i tot el flamenc seriós ha sabut obrir-se a nous públics més moderns i desacomplexats. Un altra tema seria la sarsuela, també sovint menystinguda i oblidada, dificil de veure a Barcelona, tot i que a Madrid es fan muntatges reeixits i dignes. 

Tot ha canviat molt, fins i tot el cinema està en crisi, així que potser les coses són com són i és l'atzar qui guia les revifalles inesperades. En aquest context, un cert esperit obert com el de Sebastià Gasch, ens és molt necessari. Un esperit amatent a les novetats, respectuós amb allò que fins i tot es considera xaró o populista, i que potser, qui sap, d'aquí algunes dècades serà objecte de culte, però també amb memòria pel que fa a les nostres figures emblemàtiques com Magrinyà, Tena i tants d'altres, com el mateix Josep Ferran, recordat a París però no al Poble-sec, de moment.

Aquí podeu accedir a l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer a Joan Magrinyà l'any 1984, al programa IDENTITATS.  Cal dir, de tota manera, que Magrinyà és ben recordat a Vilanova i la Geltrú, on compta fins i tot amb un monument i on l'any 2003, amb motiu del centenari del seu naixement, se li van dedicar molts actes culturals.

8 comentaris:

Montse ha dit...

Molt bon post, com sempre.

Dimarts vaig a veure el ballet de Corella al Tívoli. M'ho he regalat.

Ja en faré un post.

Bon diumenge, Júlia!

Júlia ha dit...

Ja m'ho explicaràs, hi volia anar però em temo que no podré, crec recordar que tu també tens un passat ballarí... per cert.

Olga Xirinacs ha dit...

Curioses observacions, Júlia, que tots més o menys podem adaptar als mons viscuts.
Ahir vaig anar a una xerrada col·loqui sobre poesia i em vaig comprar el teu llibre, no pas els que presentaven. Ara ja en tinc unes quantes pàgines llegides i et puc dir que m'he ficat al món que descrius, de moment Userda, no sé si hi haurà altres indrets. Penso viure amb els teus personatges un temps, i així serà com si fos al teu costat.
El resultat de la xerrada d'ahir sortirà al meu blog d'avui/demà. Sols et puc dir que els ponents haurien trencat el món.
A vegades no saps si val la pena anar a escoltar segons qui per nomenada que tingui.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ai, Júlia. Si anessis a la Rambla de Vilanova i preguntessis per Joan Magrinya, et dirien: Cómo, quien dice? Magrinyà va deixar casa seva a la ciutat per fer-hi un museu del ballet. Fa anys que està tancada, els figurins que ell va deixar vés a saber on són i de museu ni se'n parla.

Puigcarbó ha dit...

De sempre m'ha fascinat el ballet, és la frustració de la meva dona que podia haver estat ballarina, i va voler ho fossin les nenes i no ens en varem asortir. I en certa manera parlar de ballet és parlar de Tchaikovsky

Júlia ha dit...

Olga, ja em donaràs la teva opinió sobre el llibre, cada vegada sóc més incapaç de jutjar allò que jo mateixa escric.

Ja tinc ganes de llegir el que dius, molta gent trencaria el món, ja sabem com han acabat els que ho intentaren en d'altres temps...

Júlia ha dit...

Caram, Teresa, em recorda el 'cas Clarà' de Barcelona, et passen les ganes de deixar res als 'poders públics'... lamentable.

Júlia ha dit...

Francesc, jo sempre he estat una mica limitada per cantar i ballar, de tota manera ara ja no estic a temps d'intentar-ho...