5.1.11

Epifania


Tres reis d’Orient – tres reis caminaven,
la corona d’or – de lliri la barba,
el mantell brodat – d’ocells i de branques.
Diuen que han vingut – de la serralada,
i jo no m'ho crec – que la gent s’enganya.


Ben embolicats – dins una nevada,
del cimal del cel – han fet la baixada
amb un sarronet – d’esteles de plata.
Tres reis d’Orient – tres reis caminaven,
la corona d’or – de lliri la barba.


Passen bandolers – bandolers d’Espanya,
portant ganivets – d’un pam a la faixa.
Maten els tres reis – amb una rialla.
Voreta el camí – els tres reis finaven,
la corona d’or – de lliri la barba.


I els grans bandolers – allavors s’esglaien,
que del sarronet – esteles de plata
fent molta claror – cap al cel pujaven,
i que allà allà – dins la volta blava,
tres reis d’Orient – tres reis caminaven.




Josep Sebastià Pons



Una discusió prematrimonial habitual en l'època de la meva joventut era de si als futurs fills se'ls explicaria o no la veritat sobre els Reis d'Orient -i no Reis Mags, al menys no pas aleshores- potser perquè hi havia un afany ingenu de recerca de la veritat. Constato amb curiositat vital que el tema guadeix avui de bona salut, tot i que també va existir una campanya fatxenda i modernista, a favor d'aquest senyor nadalenc, bonhomiós i barbut que ha acabat per esdevenir una icona estereotipada i monocromàtica. Els entranyables reis, tot i que amb els segles han acabat per fixar el seu aspecte físic, al menys els podem vestir, encara, com ens abelleixi. Els treballs manuals que representen els tres senyors han anat una mica de baixa, recordo com n'havia fet molts a escola, amb els nens i nenes, guarnint de forma monàrquica els polivalents i pràctics, escolarment parlant, cilindres de cartró que porten els rotlles de paper del water. Aquí n'he trobat uns de molt senzills, per si us hi voleu entretenir:


I aquí uns altres de més sofisticats:




Els intents d'eliminar la festa dels Reis, fins ara, han topat amb una certa resistència. Com que hem passat èpoques de vaques grasses ens podem permetre fer de tot: Tió, Pare Noël i Epifania. El  misteri dels reis té avui, a escola, més màgia que el del sexe, car sobre l'existència dels personatges encara es manté un consens respectuós. Els poders públics organitzen recollides de cartes i cavalcades a dojo, fins i tot cada barri té la seva i aquests dies he vist avorrits representants d'aquesta monarquia celestial, esperant que els infants els portessin les cartes, asseguts en trons una mica decadents. De fet, avui, tots els trons monàrquics ho semblen, de decadents.



Amb aquest misteri passem, com amb tots, de l'entusiasme a la decepció, cosa que ens produeix una certa malfiança preadolescent vers els adults, capaços de bastir rondalles tan inversemblants. Més endavant, quan som pares i mares, oncles i tietes, recuperem durant uns anys la nostra infantesa mitificada i per això aquesta és més aviat  una festa d'adults que no pas de criatures, ben mirat. Pensava jo que els nens i nenes moderns, tan espavilats, mantindrien poc temps la fe en el miracle, però he constatat que hi ha de tot a la vinya del Senyor: aquells que  triguen força en despertar, els qui aviat s'adonen del tema però fan el paperot, per si un cas s'espatlla, i aquells que creuen durant un temps sostenible en el misteri, i després són informats de forma civilitzada sobre la seva realitat. Malgrat tot, hi ha un temps en el qual ja se sap la veritat i es continua amb la il·lusió encesa.


En èpoques pretèrites, la cavalcada de Barcelona i moltes altres comptaven amb un seguici de patges que es movien a ritme ben marcat i recollien les darreres cartes. Els exèrcits reials els formaven els nois en edat militar, que acostumaven acompanyar processons i desfilades diverses, habillats amb disfresses adients. Aquella presència donava al conjunt un aspecte de seriositat marcial. Les darreres cavalvades m'han semblat una mena d'estrany circ sense bèsties, la veritat. Aquest any expliquen que el muntaran com una mena de musical ambulat, ja veurem. També, pel meu gust, hi ha un excés de música enllaunada i estrident, en lloc de comptar amb bones bandes de música en viu. Però, vaja, quan ets petit tot ho veus bonic i entranyable, afortunadament. Com que les cavalcades de Barcelona han sofert alts i baixos, recordo la meva mare protestant en alguna ocasió:
-No val res, aquest any...
Mentre que a mi m'havia semblat una meravella, tot plegat, el mateix que aquells joguines de nyigui-nyogui que acostumaven vendre als estancs, quan no hi havia basars xinesos, i que eren un gran objecte de desig de la mainada innocent, a l'abast de totes les butxaques.

Tot i que els reis mostren una imatge masclista pel fet de ser tres senyors, des de fa anys s'han incorporat les patges -no sé com s'ho deuen fer, en castellà, per mencionar-les- i en alguna ocasió hi havia algun rei a la cavalcada que no amagava, malgrat les barbes, la seva condició femenina. Per cert, caldria demanar una mica més de versemblança a aquestes llargues barbes. I tampoc no entenc com, havent-hi avui tanta gent moreneta pel nostre entorn, encara trobem algun rei embetumat. Cal dir que a Barcelona el negre, el preferit generalment per les criatures, sempre ha estat molt autèntic. 


La gran Gloria Fuertes ja va imaginar tres reines, en lloc de tres reis, en un text molt divertit, tot un clàssic infantil:


GASPARA: Es un Niño!
MELCHORA: Ya lo sé
me lo dijo San José.
MELCHORA: Y ella es Virgen
y Divina.
BALTASARA: Lo adivina.
MELCHORA: Él da calor y está hierto.
BALTASARA: Pues no acierto,
está helado y tiene fiebre.
GASPARA: Está muy frío el pesebre.
BALTASARA: Del cielo a la tierra vino
sin ropaje.
GASPARA: ¡Vaya viaje!
MELCHORA: Es una mina de amor.
GASPARA :Sí, señor.
MELCHORA: Señora, que soy Melchora... 


Un dels problemes que tenia la festa, en el passat, era comprovar ben aviat que els regals no es relacionaven amb haver-nos comportat bé o malament, sinó amb el poder adquisitiu de les famílies. Avui això no passa tant, però aleshores les diferències eren evidents, encara més en temps dels meus pares. En la meva infantesa hi havia a l'escala una família que va anar prosperant fins a canviar de veïnat, als fills de la qual, molt entremaliats i trapelles, els portaven joguines que nosaltres, molt més bons minyons, no havíem vist ni en pintura. I és que ni tan sols els miracles són justos, vaja.


De tota manera i malgrat aquests fets lamentables, com que la festa dels Reis la vaig viure molt, de petita, n'he conservat un bon record i m'agrada, encara, celebrar-la bé, de la mateixa manera que m'agrada fer el pessebre tradicional, com cal. Ara bé, com tot, la celebració té els seus perills, per exemple, caure en l'excés consumista joguinero malgrat que de tant en tant una mica d'excés va bé, altrament ens ensorraríem en l'ensopiment vital. Moltes rampoines infantils no funcionen al cap de quatre dies, es trenquen o malmeten i s'obliden aviat al racó de la brossa. De fet, el moment més meravellós de tot plegat és el de la visió dels paquets encara per obrir, els dissenyadors de capses i envasos fan miracles, també, i d'una gran caixa en surten quatre bestieses, una vegada alliberats els objectes de tot el guarniment inútil.





En això de les joguines també hem patit difícils etapes de didactisme, de dogmatisme i de feminisme radical. Les dèries dels adults les traspassem de forma absurda als infants i quan tot es vol educar, pensant que aquesta educació bonista canviarà el món, anem molt malament. Això mai no ha funcionat. Les dictadures també han volgut educar i no se n'ha sortit. Sempre em ve al cap allò de la reeducació comunista. Que les nenes continuïn jugant amb nines i els nens amb pilotes, amb algunes excepcions, ens produeix una certa angúnia educativa. D'aquestes manies adultes se n'han aprofitat molts gurús de l'ensenyament i per això s'han publicat molts volums inútils sobre quines joguines són les adients i quins llibres han de llegir les criatures a cada edat. Podria explicar moltes anècdotes sobre les moltes bestieses amb què m'he ensopegat en aquest camp, al llarg de la vida i en la dictadura dels experts en tota mena de coses destinades a millorar el futur de l'espècie a través de l'educació formal i informal. Però m'allargaria massa, com em sol passar sovint. Hi ha jocs d'aquest tipus que estan bé però de vegades cal dir que determinades peces, de jocs destinats a desenvolupar l'enteniment, acaben convertides en projectils políticament incorrectes. La darrera ximpleria que he escoltat per televisió és que s'ha incrementat la venda de jocs de taula a causa de la crisi, pel fet que la gent no surt tant de casa... Sempre hi ha una explicació didàctica per a tot, quina creu. Na Crisi és, avui, l'ase dels cops de tota mena.


Hi ha un tango terrible que porta per títol Noche de Reyes, un cas de violència domèstica tràgic, a l'estil més ombrívol del gènere que de petita em produïa una gran angoixa. Potser avui el censurarien. La història hauria pogut acabar d'una altra manera, amb un diàleg civilitzat i sense crims ni orfanets, però eren d'altres temps. Avui ens l'hem de prendre amb la distància adient, amb una mica d'ironia i comprovar que, malgrat el drama, com diuen els argentins, Gardel cada dia canta millor.


14 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La memòria ens transporta, avui, a la nostra infantesa. Que els Mags et deixin el que més desitges...

Bargalloneta ha dit...

Ei!!!!
m'has donat idees per l'escola!!! gràcies!
Bon any nou i ple de regals!!!

Clidice ha dit...

M'ha fet molta gràcia veure els tres reis en rotlles de paper de vàter, amb els nens era com sempre fèiem les titelles a casa :) bé, amb això i amb ossos de l'espinada de xai, que per això una va créixer amb Terra d'escudella :)

I respecte als reis (los reixos que díem de pitits) què vols que et digui, després d'haver vist els meus fills tres reis al damunt d'un sol camell desbocat pel poble, a l'any a sobre que van venir amb xanques i no sé cuantes bestieses més, diguem que són republicans convençuts. ;)

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa, igualment!!!

Júlia ha dit...

Bargalloneta, amb aquests cartronets he fet un munt de coses, podria escriure un llibre: titelles, molins, castells, ocells, mòbils, reis, parenoels, etc. etc.

Júlia ha dit...

Clídice, jo també havia fet moltes coses amb aquests cartronets tan oportuns, el mateix amb envasos de iogur o amb capses d'ous de cartró.

Sobre els reis d'Orient, ells són multicultrals, multiètnics, multiedat, seriosos i parlamentaris, no tenen la culpa dels carnavals que els munten els ajuntaments moderns, pobrets.

Marta ha dit...

Sobre el que dius d'una "reialesa femenina amb barba", recordo quan la meva filla era pertita, d'un cinc anys, per no desplaçar-nos al "centre" a veure la cavalcada, va donar la carta a un rei al costat de casa al barri, i vaig vere que se'l mirava de manera estranya. Era una noia, Al tornaer a casa m'ho va comentar i vaig haver de justificar-ho com vaig poder dient-li que efectivament era una noia disfressada però que la carta arribaria igualment. Després vaig anar a la "Junta de Festes" per comentar l'afer i em van dir que els nens en aquestes coses no es fixen. I vaig dir jo "Són petits però no tontos"
Bons Reis Júlia!

Assumpta ha dit...

Personalment, estic molt sorpresa aquest any doncs conec a un munt de nens i nenes de NOU anys que, tot i que comencen a fer alguna pregunta, encara creuen en els Reis!

Jo crec que ho vaig saber als 7, perquè m'ho van dir a l'escola... ho vaig preguntar a la mare i ella em va desvetllar el misteri. És el que té haver nascut el 19 de desembre... que, essent la petita de la classe, m'assabentava de coses una mica massa aviat.

Tot i així, recordo que, quan les nenes grans ens deien a les més petites de la classe "No pot ser que els Reis vinguin, després de tants anys, serien molt vells, ningú pot viure tants anys", una de les petites es va quedar pensant i va dir "doncs si no són ells mateixos seran els seus esperits" i jo recordo haver recolzat totalment aquella idea dels "esperits dels reis"... però res... al poc ja ho vaig preguntar a la mare :-)

Ostres, quin tango!! Uff... és molt bèstia, eh? A la presó, noi... i millor de per vida.

Júlia ha dit...

Marta, a la meva escola es disfressaven de Reis les mares de l'AMPA... a partir de P4 ja no 'colava'...

Júlia ha dit...

Assumpta, a mi també em sorprèn, potser jo tenia molta picardia però recordo que als sis anys ja no m'ho creia, tot això. De tota manera passes una etapa 'intermitja' una mica estranya. Pel que he vist a escola, les nenes són més espavilades que els nens, en general, i sense voler dir que això sigui millor o pitjor, vaja.

El meu fill diu que amb els amics pensaven que potser era 'l'ajuntament', o sigui, que millor saber la veritat, encara haurien acabat donant les gràcies a les institucions.

La veritat és que aquestes cançons avui dia sorprenen, si fins i tot la Baez cantava allò del preso número 9, que és un cas semblant i que, a més, manifesta:
'y si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar'

Hores d'ara ens hem de prendre aquestes cançons amb distància irònica tot i que ja sabem que encara hi ha casos per aquests veral. Al menys, avui els condemnem moralment i abans es justificaven. Com que ella era una 'mala dona'...

Puigcarbó ha dit...

Avui he escoltat que el rei blanc era blanc de Barba i cabell perquè el nen Jesús l'havia castigat tot i ser el més jove per adorar-lo abans que els altres dos. Jo diria que abans la gent bevia massa o ja dumava al·luinògens i s'inventava histories com aquestes dels reis de l'Orient.

Ah! el poema del començament m'el llegiré quan em compri una lupa.

Que els reis et portin moltes coses.

Júlia ha dit...

Tens poca fe, Francesc, per cert, això no ho havia sentit mai, em pensava que era perquè, senzillament, era el més vellet.

Et poso el poema en lletra més gran, tot i que és una mica racista, això dels bandolers d'Espanya. Com que el Pons era de la Catalunya Nord...

Gabriel Jaraba ha dit...

A casa sempre han vingut els Reis, però no abjuro pas de Santa Claus. Al capdavall no és altre que Sant Nicolau (Sant Niklaas) i representa la generositat desinteressada.

Júlia ha dit...

Jo tampoc, Gabriel, de cap manera, a més, Sant Nicolau havia estat també celebrat pels nostres verals, Virolet Sant Pere, Virolet Sant Pau... Va fer un miracle semblant al de sant Vicenç Ferrer, la reconstrucció d'uns infants morts de mala manera amb certa intenció antropofàgica.

Però una cosa es Santa Claus, el seriós, el de les novel·les i pelis americanes i una altra cosa els ninots vermells i blancs que escalen balcons, tots iguals. M'encantava quan l'evocaven en les pelis de la meva infantesa, i el nom 'Santa Claus' em sonava exòtic i evocador.

És clar que, qui sap, segur que els infants d'ara recordaran amb nostàlgia aquestes homenets tradicionals, també... I els odiats -per mi- tions amb cara pintada i barretina...