13.1.11

Massa vella, massa grassa, massa intel·ligent...







De la mateixa manera que allò que ens distancia més uns dels altres és la mentalitat i no pas l'ètnia, ni l'origen, ni la religió familiar, crec que una de les discriminacions més temibles, contra la qual sembla que ningú no es manifesta, és la lletjor i, encara més, la lletjor femenina. Si la suposada lletjor va unida a una certa edat i a uns quants quilos de més, el rebuig resulta molt més evident. Els homes també tenen punts febles, i un dels elements físics que han incidit més en els senyors ha estat, per cert, l'alçada. Hi ha molts acudits sobre homes baixets, home petit carregat de punyetes, i fa anys s'estudiava força el complex dels homes baixos a més del fet, fàcilment comprobable, que molts dictadors i governants més o menys autoritaris han estat d'una mida limitada. Actualment tenim l'exemple del senyor Sarkozy, a qui sembla que preocupa força la mida. Un altre tema ha estat la calvície, i així podem contemplar horribles bisoñés o aquests models de pentinats estranys per tapar la closca, com el que es fa darrerament el senyor Herrera. Però ni tan sols aquests casos ens poden amagar que la dona ho té molt més pelut, en general.

He dit lletjor i potser hauria d'haver dit atractiu. La manca d'atractiu per al sexe contrari, o per al propi, si ets homosexual o bisexual, provoca molts problemes que no es volen admetre, car ens movem entre teories etèries sobre la bellesa espiritual i d'altres bajanades, el mateix que es fan volar colomets a l'entorn dels avantatges de ser pobre i feliç. Una condemna a la BBC per haver acomiadat una bona professional que es veia massa gran quan, de fet, i per a més recochineo és una dama força agradable, ha provocat un cert debat sobre el tema que crec que no passarà de quatre comentaris intranscendents, a casa nostra. 

Encara, a la televisió hispànica, hi ha algun cas de senyora gran, com ara la incombustible Maria Teresa Campos. A la nostra s'opta pel jovent de totes totes. De senyors encara en trobem algun de calb, gras, madur i rebregat, però de senyora, res de res. No passa tan sols en el periodisme visual això, però és un dels llocs on es fa més evident, pel fet que de tant en tant ens amollen debats mentalitzats sobre la igualtat i tota la resta. Ja pots ser intel·ligent i brillant, que si ets una mena de Salvador Sostres o Josep Cuní femení, i has complert els cinquanta, o peses massa ho tens molt magre. Sílvia Tarragona, gran professional, amb un rostre molt bonic, explicava una vegada que no li havien donat una feina a causa del seu volum, ja que té tendència a engreixar-se. Recordo els seus diàlegs amb el senyor Flàvià, tan divertits, però penso que podria fer moltes coses més de cara al públic.

Prima, jove, bonica i amb talons molt alts, si fins i tot a les pelis de por fan córrer a la noia maca amb aquest invent sexi que sembla que no es qüestiona i que és un trencacames antitot. Que als homes també els passa això? Sí, però no tant, ni de bon tros. Penso sovint en la immensa Rosa Calaf, que tantes coses ens podria encara explicar, una de les millors periodistes que he vist i escoltat mai (incloc homes i dones en el terme), amb una experiència immensa. No es van acabar d'aclarir els motius pels quals no va anar a TV3 i la primera també l'ha jubilat. El patetisme de tot plegat fa que les dones se sotmetin a règims absurds, a estirades de pell i coses pitjors, fins i tot les qui no són actrius, i només cal comparar fotografies de determinades periodistes abans i ara per veure com han evolucionat. Fa certa angúnia veure bones professionals ensenyant cuixa i petxuga en serioses entrevistes al mitjà, la veritat. A més, es deuen pelar de fred tal i com tenen els aires condicionats per aquells espais mediàtics. Ells, com que van amb americana, bones sabates planes i còmodes, i mitjons...


Tinc amigues que suposo intel·ligents però que, de forma constant, em treuen el tema, pesadíssim, de les dietes i les arrugues, i així que les operacions d'estètica s'han posat una mica a l'abast de les classes mitjanes, ja veieu què ha passat. Per no parlar de les models d'alta costura, famèliques i esquelètiques, en contra de les quals ja fa temps que es diu que s'hi farà alguna cosa, sense resultats pràctics, ara per ara. Fa anys eran moda les dones xates i totes les actrius es feien fer el nas arromangat, a l'americana, vaja, nas que amb els anys ha esdevingut estrany i amb cert aspecte porcí. Avui trobem nassos femenins més variables però la mateixa princesa nostrada s'ha reconvertit en un estàndard encartronat i s'ha canviat l'apèndix nasal, per a gaudi del públic habitual i dels súbdits devots. 

Recordo una persona que m'encantava quan la sentia parlar, la Maria Aurèlia Capmany, escriptora amb les seves llums i les seves ombres però que per televisió resultava encisadora, malgrat el seu aspecte poc convencional. Tenia una bonica veu i s'explicava molt bé, sabia un munt de coses i era una gran narradora oral. L'entrevista que li va fer Montserrat Roig és, encara, antològica, i la bellesa natural de la Roig, tan lloada, no menystenia per a res l'encís personal de la Capmany. Ara bé, havia escoltat molts comentaris malèvols sobre ella, a l'entorn, no pas de la seva obra o la seva manera de ser, valorable, sinó sobre la seva presència física. I la mateixa posteritat ha oblidat força la seva obra literària, de molt més gruix que la de força senyors escriptors o d'altres escriptores més guapes. Em temo que algun prejudici estètic hi ha, al darrere de tot plegat.

De vegades em pregunto que n'ha estat, de tantes bones presentadores dels primers temps de la TV3, imagino que encara treballen, a l'ombra, és clar. Tanta por fan, les arrugues, els aspectes poc convencionals, la vellesa incipient? Sembla que és així. Tant de bo això de la senyora de la BBC faci escola, encara que em temo que al nord la gent, encara, és més lliure, néta, desvetllada i, potser no ben bé feliç, però sí molt més conscient dels seus drets d'imatge. Hi ha, com en tot, excepcions notables, com la d'Oprah Winfrey, és clar. El mal de tot plegat es que siguin això, excepcions.  La bellesa, ai, no cal demostrar-la. La joventut vanitosa, tampoc. Una companya mestra, castellana, que, per desgràcia va morir massa aviat, sempre em deia que l'ideal dels homes convencionals era la dona guapa, tonta y caliente. Això de tonta em temo que, en moltes ocasions, és teatre, el mateix que l'escalfor fefaent. Però vaja, contents i enganyats. Com diu l'àvia rusinyolesca de Gente Bien, 'quanta llana porten los hombres en el clatello!'

23 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aixó ha canviat des fa pocs anys, recordo entrevistes pausades i memorables a la Tele de l'Espinàs, Montserrat Roig o anannt més enrere José Luis Barcelona, hi havia també presentadores de Televisió d'una certa edat com Rosa Maria Mateo i alres. és ara que s'han obssessionar per l'estètica juvenil i espectaculà.

Júlia ha dit...

Sí, tens raó,la Mateo també era gran. El fet és que fer-te gran sembla una malaltia de mal gust i que te'n fas per culpa teva. Així anem... especta-cul-a, efectivament. Quan veig les iaies de la Tena Lady fent el carallot quan, de fet, l'anunci és perquè`ja se sap que s'escapa el pipi... Món de mones. I pel que fa als senyors, anem també pel mateix camí, viagres, productes de bellesa, depilacions sàdiques i el que toqui.

Clidice ha dit...

La pressió és brutal, només cal entrar en una farmàcia (una botiga de salut?) i entretindre't en mirar els productes que es vénen: cosmètica i dietètics. Als herbolaris tres quarts del mateix, però en "sà". I la profusió de centres de massatges, depilació, sol artificial ... I ara els homes, com bé dius, que sembla que per trobar un home amb pèl al cos hagis de posar un anunci. Vaja, que, per variar, algú s'hi fa les garrofes a lo grande i els demés anar caient com a rucs. Molt em temo que és una batalla perduda. Pel que fa a mi ja m'he resignat a passar a l'etapa invisible, sobretot en les feines, que quan veuen que passes dels 35 ja ni miren el currículum.

Júlia ha dit...

Clídice, passa el mateix en la publicitat de la tele, gairebé tot és de 'salut i bellesa', qui sap, potser algun dia ens preocuparan coses més serioses... I pensar que quan era jove dèiem que amb els anys i la llibertat no ens hauríem ni de depilar!!!

zel ha dit...

I perquè coi no ho fan amb els homes? Sempre haurem d'arrossegar aquests prejudicis?

Joana ha dit...

Tens tota la raó Júlia. Jo apostoper la salut.Un cos àgil,una dietya sana i una ment lliure de tot allò superficial i buit.
Josep Pla deia :Si tu no tens la PAU a dins és molt difícil que la puguis transmetre. Doncs això una mica de meditació i potser tota aquesta perifernàlia no els treuria el son...que ja són ganes de passar pel quiròfan perquè sí.
Bona nit i Bon Any!

miquel ha dit...

No és només de gent de cara al públic i especialment de dones. Fins i tot en moltes feines en què no es treballa directament en "exteriors" es prefereixen els i les joves.
Aquesta història de la jubilació als 67, per exemple, és de gran maldat: si les empreses, en general, ja et jubilen molt abans, i encara ho faran més.

Júlia ha dit...

Zel, el pijtor és que en aquest cas, com en molts d'altres, les mateixes afectades admeten gairebé de bon grat, la situació.

Júlia ha dit...

Joana, estic d'acord, tot i que en el tema de la salut i la medicina també patim una mena de dictadura mediàtica, aquests darrers anys...

Júlia ha dit...

El tema de jubilacions i prejubilacions és molt més complicat, Pere, hi entren factors com ara les 'persones que surten més cares que les altres' i que acostumen a ser les de contractes antics. I la miopia, inoperància i corporativisme sindical.

David ha dit...

Tens tota la raó del món. I hauries de sentir en quins termes tan elogiosos parlen sobre la cirurgia estètica la majoria de les adolescents d'avui en dia. És molt preocupant. Ho veuen com la solució a qualsevol petit complex que tinguin.

Júlia ha dit...

David, és trist que sigui així, sembla que tornem a l'època de les cotilles, amb unes altres cotilles, això sí... Els metges de l'especialitat també fan el seu agost amb el tema.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Que les dones privilegiem l'atractiu intel.lectual en els homes demostra, justament, la nostra intel.ligència. De la inversa se'n poden treure conclusions.
Naturalment, sempre hi ha excepcions.

Júlia ha dit...

Teresa, i èpoques vitals. També he vist noies intel·ligents, treballadores i maques penjades de carallots ganduls, però, vaja, certament crec que es dóna més a l'inrevés.

Qwashere ha dit...

al criticar un estereotip en crea un altre (que no es pot ser guapa/guapo i fer servir el magí). tothom vol sentir-se atractiu i tothom farà servir les armes que tingui més a mà.
un altre tema es el de les pre-jubilacions (sobretot amb el tema RTVE).
i un altre el dels presentadors d'informatius i el varem d'edats. si vol quedar-se tranquil·la, la senyora de la primera foto es tota una Milf.

Júlia ha dit...

La senyora de la foto s'ha quedat ben tranquil·la sense haver de ser Milf o no, Qwashere, els tribunals ja li han donat la raó.

Avui els diaris també parlen del tema, és clar. Curiosament, a casa nostra, que tan 'moderns' som, tractem pitjor les senyores madures pel que fa als mitjans que no pas a la resta d'Espanya. I els bescantats Estats Units tenen un gran nombre de dones grans que presenten informatius.

Un altre cas ha estat el de la gran Rosa Maria Mateo que avui entrevisten -breument- a 'La Vanguardia'.

És clar que tots volem ser guapos i guapes, aquest seria tot un altre tema, és clar que els barems de bellesa també varien.

Qwashere ha dit...

una no tria "ser Milf" o no. ho és o no. i punt. tampoc conec a la dona, i per tant soc incapaç de saber si la dona disfrutaria (o no) amb els afalacs (romantics o sexuals) d'un home més jove (ves a saber, potser li van els teenagers).

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

M'espanta com és de manipulable la gent. No ho puc entendre. Jo no sóc una llumenera, però veig els interessos que hi ha darrera les modes. No m'hi cap al cap que es deixin enredar, ni que no puguin assumir que tot té el seu moment.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

I això dels homes depilats ho trobo repel·lent.

Júlia ha dit...

Sílvia i, encara que no volguem, acabem per caure en el parany. La moda és la mostra més evident de la frivolitat, allò que semblava bonic després sembla lleig i a l'inrevés. Fins i tot passa amb temes morals i ètics, això. Quan més gran et fas menys et sorprens de res... Per exemple, si de jove m'haguessin dit que es posarien de moda tatuatges i pírcins, en una època en la qual anaven de baixa fins i tot les arracades, no m'ho hauria cregut. I ja veus...

Gemma Sara ha dit...

M'has fet recordar la teoria de Lombroso, que em va explicar un amic fa temps. Resulta que el tal Lombroso, criminòleg italià, sostenia que determinats trets físics indiquen si algú és un delinqüent. Com més lletjos, més delinqüents, em va dir aquest amic. Miro a la Wikipèdia i veig que parla d'assimetries cranials, formes de la mandíbula, orelles, etc. És veu que l'home no era un gran científic però espanta que es puguin arribar a fer teories així...

Júlia ha dit...

Gemma, la humanitat ha tingut sempre la dèria de voler prevenir el mal o allò que considerava el mal, Lombroso defensava una certa teoria del 'criminal nato', com en deien aleshores. No estava lluny del Malleus Maleficarum, que intentava encertar en els trets de les bruixes, ni tampoc està lluny de les tipologies nazis per tal de 'trobar els jueus'. Tot plegat té a veure amb moltes de les nostres pors, creiem, encara, que tot es pot prevenir o veure venir, quan les conductes humanes són, sovint, imprevistes, i molts crims no els cometen desconeguts, sinó parents i veïns. També frases com ara 'la cara és el mirall de l'ànima' han contribuït a tot això. Fa un temps escoltava una periodista entrevistant un policia, aquest li deia que molts fets tràgics o actuacions humanes incomprensibles no es veuen venir i l'altra anava insistint: 'alguna cosa es deu notar...' Doncs algunes vegades sí i moltes altres, no.

Avui es busquen causes: la família, l'ambient, l'educació, la crisi econòmica. El cert és que trobaríem sempre molts casos que esmicolarien qualsevol teoria.

Ara bé, està demostrat que la bellesa -i avui, la joventut- inspira confiança i que en el món comercial i polític es creu molt més a algú carismàtic i bell o atractiu, que a algú convencionalment lleig. La bellesa no s'ha de demostrar. Es trist, però és així molt sovint.

Gemma Sara ha dit...

És veritat això que "la cara és el mirall de l'ànima" està molt arrelat. És evident que pels estats d'ànim és veritat, però em costa una mica entendre que segons com sigui la teva cara, així ets tu, com diu la morfopsicologia. Hi ha llibres i sembla que s'ensenya a la universitat, però a mi em costa de veure'n la causa científica. Puc entendre que la vellesa s'associï a saviesa (almenys abans, ara aquest valor no té tan valor) i fins i tot que una cara "bella" entri més pels ulls que una de "lletja", però d'aquí a deduir la personalitat a partir dels trets físics...