2.1.11

Paisatges del dos mil onze


ARA QUE L’ANY S’ACABA


Invoco els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m’acompassa
la mirada i la veu.

Tot se’n revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

(Miquel Martí i Pol)




Fa alguns anys vaig conèixer, anat de càmping, a una simpàtica àvia aficionada a moltes coses, entre les quals, fer rodolins. Un dels versets que repetia i que em va quedar gravat feia: el paisatge és ben igual, que un pessebre de postal. Ella ho deia, és clar, en un sentit positiu, però el rodolí també reflecteix la tendència actual a conformar pessebres de postal reinventats en la nostra geografia, i sovint em ve al cap quan surto a passeig per valls, platges i muntanyes.

Els qui tenim uns quants anys recordem molt bé els pobles d'abans, enfangats, amb olor de garrofes i vaques, amb cases fumades i eclèctiques i llet fresca acabada de munyir. Avui tot ha de ser pedra vista, a muntanya, i casetes blanques, a mar. La llet, pasteuritzada. Pel que fa al romànic, se suposa que deixar-ho com era consisteix en esborrar del mapa tots aquells afegitons que no semblin autèntics, com ara capelletes neoclàssiques o arrebossats tradicionals. En aquest cas, que jo sàpiga, ningú no ha protestat del fet d'imitar la suposada antigor, en lloc de recórrer als pegots corresponents que diferencien allò autèntic de l'obra nova, cosa que s'ha fet a ciutat en indrets diversos.

En tot plegat hi ha modes i tendències. Ara sabem que probablement els nostres avantpassats medievals eren molt coloristes i pintaven teulades i murs amb tota mena d'escenes i simbologies, el mateix que els interiors o els capitells de l'època, com també els antics romans i grecs pintaven les seves estàtues i els seus marbres. Però, ai, que lleig seria, fer-ho nosaltres. La veritat és que això de l'art i el seu valor és una invenció moderna, així com també ho és la conservació de tot plegat. El nostre romànic actual és, de fet, fill de la lectura catalanista de la Renaixença, lectura mítica i oportunista d'èpoques suposadament glorioses. La represa rural dels segles XVII o XVIII, quan érem una mica més espanyols, com si no existís. Tot i que esglésies barroques i santuaris mostren, amb les seves dates a la llinda, que alguna cosa bellugava, també, en aquells segles. Al capdavall, acabem construint grans parcs temàtics i potser és el que toca en els nostres temps, de turisme massiu. No sé com valoraran els arqueòlegs del futur, si existeixen, les restes turístiques del nostre present.

He passat a Puigcerdà la nit de Cap d'Any -i no de fi d'any, com diu molta gent, a més d'altres disbarats com ara nit bona o nit vella- seguint, a desgrat, la litúrgia dels raïms, els absurds cotillons i els espanta-sogres disbauxats. La placidesa aparent dels paisatges de la Cerdanya i la desfilada pels carrers de Puigcerdà d'elegants senyorasses amb abrics de pell -em pensava que havia anat de baixa, per raons socialitzants i ecològiques, això del visó- m'ha fet pensar en tot el que ha arribat a patir aquesta bonica ciutat, entre els atacs carlins, el veïnatge del Cojo de Málaga i els problemes habituals dels terrenys fronterers.

M'he estalviat la xarona programació televisiva de la festa. Només recordo un programa de Cap d'Any amb certa gràcia, aquell de la Cubana antiga, de fa anys, TV3 no fa res, en una època molt més creativa i intel·ligent, pel que fa a la qüestió festiva d'aquesta data i a la nostra televisió. Mentre ballàvem la conga, els fumadors proscrits agafaven una calipàndria a l'exterior gèlid i em provocaven una certa admiració pel seu esperit de resistència. Diuen que hi ha molta crisi, però els hotels eren plens, i també hi havia molta gent esquiant, un esport que en el temps de la meva joventut era reservat a sectors elitistes o a minories sacrificades i vocacionals.

Pessebres de postal, fatxenderia, nous dogmes -no ens en podem escapar, dels qui ens volen salvar- i la constatació de la relativitat de tantes coses, de gairebé totes, vaja. I un any més en el qual, per inèrcia, ens desitgem felicitat i salut i el que toqui. 

10 comentaris:

Galderich ha dit...

Un Bon Any 2011 amb la inèrcia una mica més lògica que la dels anys anteriors!

I sobre la transformació del concepte d'art... no t'encaparris, som així i a la Cerdanya bé que ho pateixen, entre altres coses...

Júlia ha dit...

No m'hi encaparro gens, les coses són com són, Galderich, ara bé, no crec que hi pateixin gaire. Els autòctons han estat els primers en treure rendiment del tema, en moltes ocasions. A la Cerdanya, a la Costa Brava, i a la resta del territori...

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

De vegades crec que la gent és tan "comodona" que li fa mandra fins i tot pensar. És més pràctic que els diguin on han d'anar, què han de fer, com han de veure les coses... això de la crisi a mi també em sembla un mantra que ens han encaixat. No dic que no hi hagi atur, però jo veig més un problema derivat del consum desmesurat que ha fet un pet que no pas com una crisi.

En fi, Júlia, com sempre molt encertada en les teves observacions i opinions. Bon any!

Júlia ha dit...

Possiblement és així, Sílvia. Ens han gairebé obligat, a base de propaganda, a consumir, el mateix que ens van gairebé obligar a fumar en d'altres temps.

Després, la truita canvia, i, au, a creure.

M'espanta sovint la incapacitat de reacció davant de l'opinió canònica que tenim, i m'hi incloc jo mateixa ja que, tot i que els anys et facin més relativista, no te n'escapes del tot, dels discursos 'vigents'.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La teva reflexió em porta molts records d'insubordinació a la 'moda'. Quan jo feia disseny gràfic -sóc de la primera promoció!-, no agradava, per exemple, els objectes de vidre, es trobaven carrinclons. A mi sempre m'ha agradat el vidre, ja sigui un disseny nòrdic, com era 'moda' a l'època, o venecià... Quina meravella, els vidres venecians, tan deutors d'Orient! La moda és una cotilla del pensament com qualsevol altra.

Alberich ha dit...

Trobo molt encertada la teva reflexió sobre l’art i la moda. Hi ha una certa subjectivitat en la reinterpretació del romànic, i també com quan hom construeix xalets a la Cerdanya ( i d’altres indrets) imitant l’estil pretesament rural a base de pedra i teulada de pissarra, d’una monòtona, carrinclona i recarregada lletjor.
Bon any!

Júlia ha dit...

Una gran cotilla, Teresa, que moltes vegades acaba gairebé incorporada a l'ànima i al cos i que costa de treure.

Crec que era Descartes qui en meditar sobre la inseguretat del pensament ja raonava sobre les modes -en el vestir, en el pentinat...- i sobre com podíem veure bonic quelcom que havíem vist lleig i a l'inrevés, amb tanta facilitat.

Júlia ha dit...

Sobre la magnificació del romànic, Alberich, s'ha escrit força, i també de com Puig i Cadafalch i d'altres van bastir al seu entorn una història de Catalunya falsa i reinventada. Però, vaja 'l'invent de la tradició' és un fenòmen universal.

I sobre la invenció del paisatge, el mateix. Hem oblidat l'encís de la blavor de l'encalat per la pedra vista i tot és relatiu, el pitjor és quan tot es fa obligació, dogma, i discurs 'oficial'.

Clidice ha dit...

En tot ens influencia la moda, tant en els amors com en els odis, o sigui que millor anar fent la viu-viu i qui dia passa any empeny ;) Que tinguis un molt bon 2011 :)

Puigcarbó ha dit...

ai aquella olor de merda de Vaca que feien els pobles, i dels galliners. Aquelles cagadores a la cort al costat de les vaques. Olor i records de quan el camp era el camp i no una postal.