20.2.11

Cignes negres, cignes blancs i cigonyes mediàtiques







Poca cosa havia llegit sobre aquesta pel·licula abans d'anar-la a veure. Però ni els comentaris llegits ni les referències televisives a l'entorn d''aquesta història estranya no expliquen res a fons, potser perquè resulta gairebé impossible explicar de què va o què passa.  Inquietant i fascinant, més interessant que allò que explica és com ho explica i si donen un premi a Portman, en aquest cas hauré d'admetre que és totalment just. Acabes patint com ella i gairebé odiant la disciplina artística que precisa d'esforços tan inhumans i tan humans alhora. Una noia jove sortia del cinema explicant que tot li picava a causa dels problemes físics de pell de la protagonista. No em va estranyar gens, la veritat. El planter de secundaris és magnífic, per cert.

Precisament fa uns dies vaig escoltar per ràdio comentar algú que el ballet de tutú era una mena d'activitat artística passada de moda. Només cal veure com hem oblidat o menystingut les nostres figures del ballet, en comparació amb les de l'òpera, per exemple, per adonar-nos de com anem. Sí, a més, el ballet triat és El llac dels cignes ja tenim tots els tòpics a punts per titllar el tema de carrincló. Però com que tot està inventat i, al mateix temps, tot es pot renovar i reinventar, amb aquests elements Aronofsky ha conseguit una d'aquelles, pel meu gust, personal i subjectiu, obres mestres destinades a perdurar en el nostre record i el nostre imaginari. 

De molt petita em van portar al cine de barri a veure Las zapatillas rojas, una altra història dura i trista, inquietant, sobre el món del ballet, amb la gran Moira Shearer, morta el 2007, una pel·lícula que ja devia tenir uns anys quan la vaig veure, que poques vegades ha recuperat la televisió i que em va deixar una mena de tristor neguitosa a dins, tot i que jo tenia pocs anys aleshores. Suposo que a casa es van pensar que era com un conte. Estava basada, efectivament, en un conte d'Andersen, però Andersen acostuma a ser sovint inquietant i ben poc infantil. 

Aquesta ombrívola sensació me l'han produït, en general, històries sobre aquest món, el del ballet, i sobre boxejadors, i d'aquest segont tema anava l'anterior d'Aronofsky, El lluitador, i ell mateix ha comparat, amb motiu de l'èxit de Black Swan, els dos móns, per la seva exigència i el seu poder destructiu en força ocasions.


En un context tafaner i menys seriós, explicaré que Natalie Portman es va enamorar de la seva parella, Benjamin Millepied (predestinació?), ballarí i coreògraf de la pel·lícula, amb motiu del rodatge, que esperen un fill i que aquest serà un nen. M'alegro que la història no la traumatitzés, ans al contrari. Cosa lletja: el xicot va deixar l'antiga nòvia, Isabella Bolyston, també ballarina, per la nova, és la vida, ai.

15 comentaris:

Montse ha dit...

Hi vaig anar abans d'ahir i em va entusiasmar... cal dir, però, que tinc un escrit de fa uns cinc o sis anys, que va "una miqueta" d'aquest món del patiment en el ballet (entre altres coses)...

La transformació en cigne negre és espectacular, per mi, molt més reeixida que algunes espectacularitats cinematogràfiques dels darrers temps (ignoro el pressupost, ep!)

Bon diumenge!!

Júlia ha dit...

Bon dia, Montse!

A mi també em va entusiasmar, no diré'agradar' ja que de vegades sembla que això sigui sinònim de 'passar-ho bé'i més aviat vaig patir una mica.

El director té fama de 'independent', no conec les altres pelis seves.

Recordo que tu també havies practicat el noble art de la dansa, fa uns anys era una activitat extraescolar habitual, aquesta, que ha anat de baixa, tot puja i baixa, com la borsa.

Realment, és quelcom molt sacrificat, cal tenir aptituds i un do especial, un ballarí del meu barri, ja mort, Josep Ferran que va ser després professor a Cannes, sembla que deia que no tries tu el ball sinó que el ball et tria a tu, altrament no et ficaries en aquest món.

La peli és molt més que ball, una mica Mr Hyde y Doctor Jekyll, somnis, por, misteri, obsessions... molt bona, em va semblar, certament. I l'actriu, una passada.

Allau ha dit...

Hi anem aquesta tarda. Això pinta bé.

Júlia ha dit...

Allau, ja saps que de vegades no coincidim, però crec que no serà el cas, espero que t'agradi, que t'agradarà...

Anònim ha dit...

AIXO DE SACRIFICAR LA VIDA INTIMA PER UNA ACTIVITAT PROFESIONAL SE HAN FA DE DIFICIL COMPRENCIO..... SOC AIXI D'ANTIGUETA.
A QUE ES BONICA AQUELLA BOTIGA?,JO SOC DE COMPRAR MOLT PEL BARRI,PERO UN COP D'ULL PER REIS.....
JUGANT.

Francesc Puigcarbó ha dit...

El ballet de tutu no en té res de carrincló, és totalment vigent a dia d'avuiamb una aportació de bellesa estética extrema.

Júlia ha dit...

Jo tampoc, Jugant, és una mena d'obsessió semblant, penso, a l'amorosa quan esdevé malatissa.

La botiga m'encanta i per sort encara en queden unes quantes de semblants per allà, veurem quant de temps duren i si no les hem de veure desaparèixer o reconvertir-se, com tantes altres, ja que s'ha estès un ànim destructor d'aparadors antics per tota la ciutat.

Júlia ha dit...

Jo també penso així, Francesc, però sembla que hi ha gustos per a tot.

Bargalloneta ha dit...

Jo la vaig anar a veure ahir!!
em va impactar tant que encara estic en estat de shock!!
ja he fet el meu comentari, després el penjaré al blog!!
és una pel.lícula imprescindible!!!!
petons

Júlia ha dit...

A mi també, Bargalloneta, no me la trec del cap, espero no somniar coses rares. Demà parlaré jo de la gran Moira Shearer, la de les Zapatillas Rojas, el tema m'ha motivat.

Júlia ha dit...

No aniries al Renoir Floridablanca????

Allau ha dit...

Doncs mira, Júlia, m'ha impacientat bastant. No he arribat a connectar. Em pregunto, i perdona si dic una bestiesa, que el públic femení pot ser més receptiu a aquest tipus d'història.

En tot cas, Natalie Portman està sensacional.

Júlia ha dit...

És possible Allau i no dius cap bestiesa, ho seria pensar que tots entomem igual les coses, hi ha un factor individual però també he notat que sovint no agraden les mateixes coses a homes i dones, parlant sempre de forma general, que avui s'ha d'anar molt amb compte. Només cal veure les escoles amb objectivitat.

Allau ha dit...

Doncs mira, Júlia, quan he sortit del cinema he pensat que no seria capaç de dir gran cosa de la pel·lícula, però al final m'he animat. O sigui que potser no és tan fàcil oblidar aquest "Cigne Negre".

De totes maneres, l'apunt de demà passat et prometo que et tocarà de molt més a prop ;p

Júlia ha dit...

És que jo, Allau, no sóc capaç, com he comentat, de dir ben bé si m'ha agradat o no, m'ha inquietat, m'ha interessat i no me la treia del cap després de veure-la, com a 'cinema' l'he trobat, aixó sí, impressionant, Però, vaja, tampoc sóc una experta.

Em va fer recordar l'altre que comento i Shearer, així que avui parlaré d'aquesta actriu.