7.2.11

Divagacions extraliteràries sobre la literatura


La tragicomèdia cultural del país veí a l'entorn de l'obra de Céline, i de si cal o no homenatjar gent d'idees poc recomanables, m'ha fet pensar en moltes coses de casa. El mateix senyor Moran, l'article del qual enllaçava ahir, acabava comentant que en els darrers temps ens abelleix escriure i llegir novel·letes sobre els temps foscos per tal de veure'ls més il·luminats. Això es palesa molt en els culebrots nostrats i foranis, exemple actual de literatura popular: lluitadors antifranquistes d'una peça, nobles comunistes, capellans dolents, fatxes perversos... Tot plegat avorreix, ja que les contradiccions formen part de l'ésser humà i no hi ha res més literari, segons la meva opinió, que un personatge contradictori, amb una vida polièdrica i pecadora. El mateix senyor Céline, virulent antisemita, com es sabut, era metge i visitava pobres de franc, per exemple.

En un país petit com el nostre no podem anar restant tot aquell qui no pot mostrar una biografia gens enterbolida. El cas de Pla n'és un, com podria ser el de Villalonga, el de Sánchez-Juan... Hi ha qui va tenir l'habilitat de fer la transformació adient en el moment oportú, i no només a partir del franquisme primigeni, sinó d'un esquerranisme pràcticament estalinista a un comunisme amb rostre humà i d'allà a una mena de socialisme actual molt esbravat.

Fa un temps uns joves coneguts van voler que el senyor Morán, admirat periodísticament per molta gent, jo mateixa inclosa, els fes una xerrada i van tenir una gran decepció amb el capteniment d'algú que escriu tan bé i amb els honoraris que els va demanar. Recordo que en els bons temps del senyor Corbella també vaig sentir explicar una cosa semblant. Creiem que el que s'escriu va de bracet amb allò que es viu, i generalment no és així, els escriptors decepcionen tot sovint, encara més si hi ha calerons a guanyar o perdre. Fa anys també vaig tenir jo un cert desengany en saber que alguns cantants catalans admirats havien cobrar per assistir a un acte reivindicatiu i no pas poca cosa. Per no parlar de la transformació trincaire, per exemple. Avui llegeixo al blog del senyor Isern una crítica feta amb sàvia ironia sobre el darrer premi Ramon Llull, les seves circumstàncies i la seva guanyadora. L'entorn planetari ha estat habitual en acollir transfuguismes lingüístics en una o altra direcció. Són força diners els que es mouen en el seu context i tots som humans i humanes.

Tot plegat ens allunya sovint de la qüestió central: és un bon llibre? està ben escrit? Fins i tot alguns planetes d'encàrrec, pocs, els acabem perdonant si el llibre és, al menys, digne. La llàstima és que amb tant d'encàrrec i tant de premi manegat per qüestions monetàries, comercials o extraliteràries tens molts desenganys amb això dels premis grossos del sector. És clar que tampoc no podem acabar de saber ben bé què és un bon llibre. En un país petit la gent es coneix massa i hi ha relacions, comercials o amistoses, interessos, manies i prejudicis. Fins i tot un llibre que ens havia semblat molt bo amb els anys, tot sovint, no ens en sembla tant. I a l'inrevés, és clar. De crítiques independents, avui, pràcticament no n'hi ha. 

Surar en aquest mar procel·lós en els temps que corren és un miracle, gairebé inabastable, per a la majoria. Per això faig poc cas de recomanacions i intento, tot i que de vegades no me'n pugui estar, recomanar res. En tot cas només puc dir si en un moment determinat aquell llibre m'ha agradat o no. Els gustos de la gent són també estranys, sovint atzarosos, imprevisibles. En literatura i en molts altres camps. Només cal veure les cues que es fan per anar a veure la Sagrada Família, espai que en la meva joventut era objecte de condemnes progressistes de tota mena. Fins i tot en el món proper dels blogs hi ha escriptors i crítics de prestigi i d'altres que passen més desapercebuts, sovint per raons altament subjectives. 

S'ha d'anar amb compte i amb molt de compte va la gent a l'hora d'opinar sobre el que sigui. Dir que no t'ha agradat un llibre d'èxit, minoritari o majoritari, quan tu mateixa escrius, pot desvetllar reticències, pot semblar fred de peus, vaja. Dir que t'ha agradat molt, també estranya, car els entusiasmes no es prodiguen a casa nostra, de la mateixa manera que a escola em vaig trobar molts professors i professores que gairebé mai no posaven un excel·lent per principis. La literatura, el mateix que l'esport o el que sigui, no es pot deslligar de la política; en el cas dels llibres es pot arribar, amb els anys, a una certa distància ponderada amb els escriptors. Amb els contemporanis resulta molt més difícil. 

Hi ha persones que han fet coses molt dolentes, però no n'ha quedat constància. Escriure coses ideològicament dolentes no és tan dolent com fer-les, però és més evident i comprovable. Amb els sotracs de la història ningú no passa per la vida sense esquitxar-se en algun moment del fang de la realitat, tot i que per arribar a comprovar-ho cal envellir. Aquí ens agrada tant pensar que hi ha puresa que fins i tot va sorgir en temps emboirats allò del premi d'honor, que, la veritat, ens ha donat algun disgust de tant en tant.

9 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, entenc les teves reticències a parlar de llibres determinats, i encara més sent una autora que publica. Tanmateix, potser és una actitud massa tèbia, contemporitzadora. Si segueixes aquest raonament fins les últimes conseqüències, ja podem tancar les nostres respectives barraquetes, perquè tot és opinable i cadascú té les seves raons i gustos.

Com ja saps, jo acostumo a comentar tot el que llegeixo, m’agradi o no. Penso que, si tens un bloc personal, no t’has de privar d’opinar, sempre que ho facis de forma respectuosa i coherent amb tu mateix. Pel fet que jo sigui un “mindundis”, pocs interessos hi tinc en joc, i evidentment les meves recomanacions no tenen cap caràcter prescriptiu: només pretenc que el lector fidel vagi coneixent de quin peu calço i actuï en conseqüència.

Potser el repte més gran que em puc trobar és quan he de parlar de l’obra d’algú que conec (personalment o virtualment). Per diplomàcia, podria estalviar-me la ressenya, però trobo un exercici saludable intentar ser sincer sense perdre les bones relacions. Tot i que et confesso que el dia que em trobi un horror absolut escrit per algun conegut potser em callaré com un puta.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

És molt difícil ser honest, però no només amb els altres sinó també amb un mateix/xa.
Quan vaig decidir escriure amb la idea de fer un recorregut literari (escriure, poc o molt ho havia fet sempre), vaig traçar unes línies mestres amb les quals em vaig comprometre jo mateixa. Si alguna cosa m'ha ensenyat l'edat és que es pot ser mentider amb tothom menys amb un mateix/a. Fins l'hora present vaig seguint la pauta de valors que m'havia marcat, d'altra manera seria trair-me, i tal com sóc això em faria mal.

Clidice ha dit...

Hi ha l'opció de només esmentar allò que t'abelleix i obviar el que no et ve de gust, en qualsevol cas és una tria personal tan legítima com qualsevol altra. Del premi Raimon Llull res a dir, per principi no llegeixo premis, com no llegeixo llibres "quan toca", i sempre procuro que el pas del temps situi les coses al seu lloc. Si el que ha escrit aquesta senyora és tan bo com el que escriví Céline el temps ja li farà justícia. Entretant ella ja gaudeix dels calerons i de la fama afegida per les qüestions extra-literàries.

Júlia ha dit...

Allau, ja veus que, malgrat el que explico, jo també 'recomano de tant en tant', sobretot llibres d'aquells que crec que no han gaudit del ressò que mereixien. N'hi ha que ja tenen prou propaganda, mediàtica, blogaire i de la resta, i amb aquests miro de no ficar-m'hi massa, ja que l'èxit també 'fa seguidors'.

Amb amics i amics és que no puc ser objectiva de cap manera, la veritat, la persona va per damunt de l'obra, sempre.

Júlia ha dit...

Teresa, fas molt ben fet, no sempre és així, sobretot -i també ho entenc- quan s'ha de viure de la 'ploma' o de l'ordinador. Durant un temps vaig tenir la possibilitat de fer més cosetes en el camp juvenil o infantil, però, sense entrar en consideracions qualitatives ni tan sols de consciència, les limitacions del gènere m'acostumen a avorrir. Així que escric el que em ve de gust, si surt, bé, i sinó, també.

Júlia ha dit...

Clídice, el temps és el millor crític, certament, implacable i objectiu. Llàstima que duri poc, he, he. Sobretot per als escriptors i escriptores com jo...

Júlia ha dit...

Parlem de llibres, però podríem parlar de qualsevol altra sector: perruqueria, cuina, música... Més o menys tot va si fa o no fa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

entenc que si un llibre no t'agrada, t'ho pots callar o dir-ho raonant sempre els perquès tu creus que no es bo. I no és gelosia ni res d'aixó, és opinió, en el cas dels blocaires en no ser interessada, sincera.

Júlia ha dit...

Francesc, més o menys és el que faig. Sobre opinions sinceres, tot és relatiu, més o menys tothom té amics, coneguts i saludats. En tot cas intento no parlar excessivament de llibres que ja estant suficientment 'promocionats', això sí.