8.2.11

Fe, esperança i caritat


Fa poc han descobert una senyora a València que feia de doctora amb un títol falsificat. Afortunadament, expliquen els diaris, no hi havia queixes sobre la seva actuació. Encara més, en alguns articles he llegit que 'era una mica passota, però també ho eren  altres metges'.

De tant en tant hi ha algun cas semblant i una mica de relatiu alarmisme. I això que sabem que un títol del que sigui no vacuna contra la incompetència. Hi ha feines en les quals són imprescindibles certs coneixements, però per als qui no entenem gens del tema qualsevol discurs creïble ens pot fer passar garses per perdius i bou per bèstia grossa.

Fa anys, quan jo era jove, molta gent exercia de mestra sense ser-ho. La demanda superava l'oferta de persones amb estudis, que aleshores eren poques. Al diari venien anuncis de petites acadèmies que 'llogaven títols' per tal de tenir la qüestió administrativa en regla. Una reivindicació de moltes persones que havien treballat durant anys, amb bon resultats, sense títol de mestra era que els titolessin directament, però no se'n van sortir. Qui més qui menys, quan la cosa va ser obligatòria, es va treure el titolet o va canviar de feina.

De fet, no hauria de ser imprescindible cap títol de res, sinó que caldria poder demostrar els coneixements de forma seriosa. Tal cosa, però, resultaria impossible, sobretot per la dificultat de trobar bons examinadors. Les avaluacions acadèmiques han evolucionat vers la mediocritat, tots recordem l'època dels 'aprovats polítics' gràcies als quals van accedir a llocs de responsabilitat funcionarial moltes persones que ara tenim per expertes.

Tinc la teoria que en moltes feines que s'han de demostrar amb la pràctica no hi ha millor aprenentatge que treballar al costat de persones amb experiència. En medicina, els grans centres hospitalaris dilueixen responsabilitats i eviten grans errors, gràcies a la feina d'equip, de vegades tan especialitzada que fa una mica d'angúnia. Avui, em deia una doctora jove, ha desaparegut pràcticament allò de l'ull clínic, ja que tot s'amida a través de protocols i proves diverses. 


En lloc d'escoles de mestres n'hi hauria ben bé prou de posar el jovent a treballar a les escoles acabat l'ensenyament obligatori, una mica llarg pel meu gust i pel d'aquells nois i noies a qui no agrada estudiar de forma tan convencional. És clar que aleshores hi hauria el problema de la remuneració... Quan jo estudiava es va intentar reinventar un pla de formació de mestres del temps de la República. Es feia un any de pràctiques sencer,  durant el qual s'havia de pagar a l'alumnat una certa quantitat. Va durar quatre dies, tot plegat. Ja m'he queixat sovint del fet que es parla molt de la República però no hi ha hagut cap intenció de recuperar les seves bones idees en molts camps.

En l'ensenyament la cosa s'agreuja pel fet que a les escoles de mestres, avui flamants facultats universitàries, poques persones que ensenyen els ensenyants estan en actiu o hi han estat, sobretot les qui formen persones que s'han dedicar a l'escola primària o al parvulari. Les errades educatives, per sort, no són tan greus com les errades mèdiques o els bunyols d'arquitectes o enginyers. No maten, vaja.

El món de la universitat i de les titolacions s'hauria de revisar de dalt a baix, però és com un gran mamut inamobible i qualsevol debat seriós ensopega amb molts privilegis que els profans desconeixem, en general. Aquells progres que rebutjaven la selectivitat l'han defensat sense manies quan han tingut poder. No estic en contra d'una selectivitat seriosa, però aquesta que hi ha en l'actualitat no em convenç gens. No hi ha, que jo sàpiga, un sistema coherent que facilit als bons alumnes romandre com a professors a les universitats en acabar la carrera, cal anar a l'altra carrera, la d'obstacles. També és cert que hi ha coneixements fàcilment comprovables però n'hi ha molts que no. I en tot, cas, no saps mai de qui t'has de refiar.

Les televisions i els mitjans promocionen en ocasions persones, titolades o no, de discurs brillant que els professionals del mateix sector miren amb reticència, potser pel fet que els coneixen a fons. Però també hi pot tenir un pes l'enveja, la competició entre sectors polítics o professionals. Hi ha espais periodístics, a tots els mitjans, als quals se'ls suposa certa seriositat indiscutible, com ara la contra vanguardiana. És un indret periodísticament interessant i té ganxo, però un repàs a la nòmina d'entrevistats, fins i tot amb els meus mediocres coneixements en molts camps, palesa la diversitat que acull, des del pintoresquisme esotèric a la professionalitat indiscutible.

En el fons, creure en qualsevol professional és qüestió de fe, tingui els títols que tingui. Podem creure en un metge o en Santa Rita si algú de tots dos ens ha funcionat, i perdre la fe quan l'errada humana o divina no aconsegueix el resultat esperat. No tenim més remei que refiar-nos dels coneixements de persones a les quals hem de recórrer, des del paleta a l'especialista de l'oïda, tot i que res ens garanteix que tríem bé quan les anem a buscar.

Les carreres, a més, s'acaben amb resultats molt diversos. Hi ha el xusquero que s'ha tret el títol a base d'anys i panys i recuperacions i el treballador seriós, intel·ligent, honrat, que ha esmerçat esforços i colzes en l'assoliment de la categoria universitària. A més, els títols es floreixen i s'arnen. Alguns dels polítics del nostre temps eren, per exemple, metges d'origen, però actualment, tot i que tinguin el títol, no ens hi aniríem a visitar, per raons òbvies. També hi ha una altra qüestió, molt espinosa: no sempre l'excel·lència professional i l'ètica van de bracet. Personalment, entre una cosa i l'altra, trio l'ètica i la bondat, la veritat.

Les feines volen pràctica, constància, i també experiència, que només s'assoleix amb el temps, amb l'excepció de molts pocs casos de genialitat prematura. Els coneixements teòrics també són relatius, pel fet que no es pot saber tot en tot moment. Les persones de la meva edat i més gran encara tenim mitificats títols i universitats, ja que en la nostra època l'assoliment d'una certa cultureta oficial era molt minoritari i havíem de recórrer a l'autodidactisme, molt mal vist pels estaments corresponents. 

Els sistemes de poder, quan es consoliden, tendeixen a posar filtres i obstacles, de vegades absurds, per assolir llocs de treball oficial i titolacions. Tot s'acaba academitzant, encara que quedi sempre algun foradet per on escapar-se, cada vegada més petit. Jo diria que si la senyora no-titolada ho feia bé, la deixin exercir sense títol, com explicava Pere Calders que passava al Mèxic antic del seu exili, on, això sí, obligaven a fer constar la situació de forma explícita. Al capdavall, ja es veu que també hi havia, amb ella, d'altres professionals passotes.


De tant en tant surt algú que falsifica currículums, i, com que és espavilat arriba fins i tot a llocs de gran responsabilitat. La cosa es destapa si en fa alguna de molt grossa, com va passar amb el senyor Roldan. Imagino que hi ha casos que van fent la viu-viu, també. Els títols universitaris encara tenen un pes i són imprescindibles en molts casos. Per això les famílies insisteixen encara als fills, que es treguin un títol. En els meus temps joves, fins i tot quan sortien discos dels Setze Jutges es remarcava molt l'origen universitari de la colla cantaire. Per això Serrat va tenir tant de mèrit i va marcar una certa distància, tot i que també estudiava, però un peritatge, que era una cosa més modesta, com el mateix magisteri. Terenci Moix explicava una vegada, amb ironia, que durant un temps deia que tenia una carrera, no sé si filosofia i lletres o una cosa així, ja que li feia vergonya dir que no en tenia cap.


Durant anys, com que no m'havia pogut treure cap llicenciatura, he comprovat que no podia accedir a llocs determinats en estament relacionats amb l'ensenyament, malgrat els anys de pràctica i els molts cursos i cursets que havia fet, molts d'ells, cal dir-ho, impartits per persones que no tenien ni idea del que parlaven i que no havien vist l'escola real ni pel forat del pany.

Tot, en el fons, és qüestió de fe. Encara hi ha molta gent que t'afirma qualsevol cosa perquè l'ha dit un metge, un arquitecte o un nosequè. En moltes ocasions, qual algú té fama en un camp, es torna especialista en tots i pot opinar de tot a debats i tertúlies i fins i tot escriure o fer-se escriure novel·les o llibres d'autoajuda que segur que es vendran força bé. 


De vegades, ai, ens cal confiar en els experts de forma cega i no entrar en detalls sobre la validesa humana i professional d'aquells de qui ens hem de refiar. Per les seves obres els coneixerem i si són roses, floriran. En cas que no funcionin, això sí, sempre serà molt més difícil que es penalitzi un titolat que no pas  un espontani vocacional. Si perdem la fe sempre ens quedarà l'esperança, a la caixa de Pandora. I en tot cas, si perdem l'esperança, sempre ens quedarà la caritat compasiva vers les febleses i incopetències humanes dels saberuts i dels ignorants.

2 comentaris:

Lale Mur. ha dit...

Comparteixo les teves reflexions en aquest tema. A Anglaterra, per exemple, a part de tenir un títol, has de passar un examen i entrevistes exhaustives, i també la experiència laboral que hi apareix al teu currículum es prova trucant als llocs de treball anteriors. a més, has de passar 3-6 mesos de probació a la feina. Aquí, no ho fan suposo! Bon dia!

Júlia ha dit...

Lale, no sé exactament com funciona el tema, però em temo, pel poc que sé i per gent que conec que ha tingut experiències d'aquest tipus, que molt pitjor que a Anglaterra, funciona molt encara l'amiguisme, els coneguts, els parents i tot això, per desgràcia.