24.2.11

Ni esquerra ni dreta, sinó tot el contrari

El concepte de dreta i esquerra resta avui tan diluït i estrafet que fa una mica d'angúnia recórrer a aquests termes  tradicionals i clàssics, en el context del present. Rawls, el gran teòric, argumentava que era més d'esquerra aquell context o aquella idea que afavoria la igualtat en un grau més alt, i no tan sols la llibertat. Em temo, però, que la recerca d'una igualtat sòlida i justa en el nostre món globalitzat no es planteja de forma seriosa, altrament hauríem de renunciar a molts assoliments d'aquests que ens han convertit, a una bona colla d'occidentals, en una colla de mimats nou rics que no volen perdre cap joguina.

Conec persones a qui no dubtaria en qualificar d'esquerres pel seu codi ètic i el seu capteniment moral que de vegades em fan comentaris del tipus:
-Doncs si això és ser de dretes, sóc de dretes! 
Ho fan en assumir que la seva postura ètica comporta un cert conservadurisme, per exemple. O quan critiquen postures de polítics que s'autodefineixen com d'esquerra de veritat i que defensen postures indefensables, des d'un punt de vista moral, els quals semblen intocables. I que viuen molt bé, per altra banda. L'exemple vital com a postura ètica també ha anat de baixa.

Fa poc llegia en una entrevista a un periodista mediàtic i força conegut, Toni Clapés, com aquest fugia d'estudi en demanar-li una autodefinició política amb una frase brillant i intel·ligent: sóc conservador d'esquerres i progressista de dretes, deia. Una bona amiga, comentant en una ocasió el tema polític, i fent referència a partits nostrats, em va comentar, comparant les nostres suposades dretes catalanes amb les esquerres hispàniques: són més d'esquerra les dretes d'aquí que les esquerres d'allà...

Els comentaris viscerals sobre els polítics propers tenen tendència a l'etiquetatge desacomplexat i poc aprofundit. Avui tot sembla barrejar-se i com que cadascú porta les ulleres que li abelleixen, sempre es veu el que es vol veure. El pitjor és que tot plegat esquitxa la nostra realitat i conforma hipocresies diverses. Perquè un altra tema és la necessitat de quedar bé en el nostre entorn. Imagino que tothom s'ha trobat en situacions en les quals algú -a la feina, al centre cívic, on sigui- li ha afirmat o comentat quelcom en la intimitat que després, en públic, no ha defensat de cap manera, amb gran sorpresa per part dels qui havíem sofert una certa manipulació en privat. Aquest és el gran perill de les votacions públiques, a mà alçada, que comporten restriccions serioses en les nostres llibertats. De vegades, en grups petits, també les votacions suposadament secretes esdevenen poc secretes, però, vaja, aquest seria el mal menor del sistema.

Avui Rafael Nadal, a La Vanguardia, publica un article molt interessant sobre les esquerres del nostre temps: La traición de la izquierda. Reflexiona sobre la manca de valors que ha amarat els polítics dits d'esquerra, de valors teòrics, els pràctics són molt més difícils d'aconseguir, evidentment. El transcric ja que potser no s'hi pot accedir sense ser suscriptor de l'edició digital:


Los intelectuales y los políticos  comprometidos con la refundación de la izquierda europea deberían tenerlo muy claro: la mayor traición que la izquierda ha cometido a las clases populares es la renuncia a los valores. Porque la Europa del bienestar nació inspirada en grandes principios como la libertad, la igualdad y la solidaridad, pero se fraguó gracias a valores como el esfuerzo, la voluntad de superación, la austeridad, la honradez, la educación, el respeto y la cohesión familiar, que fueron compartidos por amplias capas de la sociedad, pero que las clases medias y trabajadoras asumieron con especial intensidad para convertirlos en las herramientas de su emancipación. 


Durante décadas, la izquierda estuvo comprometida con este proceso y trabajó para que las sociedades europeas compensaran el esfuerzo de las clases populares equiparando sus oportunidades a las de las clases privilegiadas. En todo este tiempo, millones de europeos accedieron a la plenitud de sus derechos de ciudadanía, en un proceso que culminó con la extensión gratuita y universal de la sanidad y la educación. Ni los utópicos más ambiciosos se habían atrevido a soñar una Europa tan igualitaria en sus oportunidades. 



Pero el bienestar trajo consigo una sociedad acomodada, autocomplaciente e indolente, que poco a poco ha dado paso a la indisciplina, el desorden y el abuso, y pone en riesgo las principales conquistas sociales del siglo XX. Paralelamente, intelectuales y dirigentes políticos de la izquierda se han perdido en propuestas disparatadas, pensadas más para satisfacer su vanidad y su ego intelectual que para ayudar a los más débiles, que deberían constituir su verdadera razón de ser. Preocupados sólo por la estética revolucionaria de sus planteamientos, los integrantes de esta izquierda desnortada han renegado de los valores tradicionales de nuestra sociedad y los han etiquetado como conservadores y contrarios al progreso. Poco a poco, la obsesión por dar rienda suelta a la libertad individual y por priorizar derechos para toda clase de minorías está ahogando la libertad y los derechos de la mayoría. Una traición en toda regla, porque se ha demostrado que la pérdida de valores en el conjunto de la sociedad está dinamitando el bienestar del que dependen trabajadores y clases medias, pero trae sin cuidado a los privilegiados que blindan a sus hijos en sistemas privados perfectamente competitivos. 



Hay ejemplos en todos los ámbitos: en educación, el desorden lo acaban pagando los más humildes, los últimos que han accedido a la enseñanza pública y gratuita y que ahora corren el riesgo de quedar fuera de la primera división educativa. En sanidad, los abusos de unos pocos están a punto de provocar grandes recortes en el sistema público, que castigarán sólo a los que no se puedan permitir coberturas complementarias. En el terreno laboral, los privilegios de unos pocos y los subsidios poco controlados los acaban pagando los más frágiles con la pérdida del trabajo. En seguridad, el desorden causado por algunas tolerancias excesivas también lo pagan los débiles: la historia nos recuerda que la razón y la justicia sólo se imponen en el imperio del orden; en el caos, en cambio, siempre ganan los fuertes. 



La responsabilidad de la izquierda es, pues, enorme, aunque no exclusiva. La pérdida de valores es culpa de todos los sectores sociales, y les afecta a todos ellos casi por igual, como demuestra el completísimo estudio Valors tous en temps durs, dirigido por Javier Elzo y Àngel Castiñeira, que fue presentado ayer en Esade. No sólo es evidente que el individualismo, el egocentrismo y una creciente amoralidad son características frecuentes en todos los segmentos de la sociedad y en todos los grupos políticos, sino que, de hecho, hoy ya es imposible trazar nítidamente las fronteras entre ellos. La pérdida de valores es una responsabilidad compartida casi desde el triunfo del desarrollismo: se da entre los partidarios de la derecha liberal y entre los socialistas; se da entre los radicales extraparlamentarios y se da muy especialmente entre los ex comunistas, que en su día cambiaron la vieja religión marxista por nuevos fanatismos e idolatrías. 



De hecho, todos somos culpables: lo somos los individuos uno a uno; lo son las familias que han abdicado de sus responsabilidades educativas; lo son muchas empresas que lo supeditan todo al éxito y al beneficio; y lo son también muchos ejecutivos que blindan a sus hijos en escuelas con valores, pero que contribuyen a hacerlos desaparecer de la sociedad desde su control de amplios sectores - como el ocio-que imponen modelos y pautas de conducta basados en el egoísmo, el materialismo y la vida fácil. Y, por supuesto, somos culpables los periodistas y los intelectuales. 



La crisis debería ser un estímulo para reaccionar. Ya no hay recursos para sostener la sociedad del ocio y del hedonismo, y una vez más los débiles  acabarán pagando la fiesta. La defensa de las nuevas clases medias y bajas golpeadas por la crisis económica y por la crisis de los valores abre un campo enorme a la política. De ahí saldrán los grandes movimientos que renovarán la política en el futuro. Pero que no se equivoquen los viejos popes: a nadie le importará si ya no se llaman de izquierdas, pero deberán recuperar la defensa de los valores como primer compromiso. 



Jo sóc una mica escèptica quan es parla dels valors del passat, dels valors reals, però sí que crec que hi havia en d'altres èpoques un debate teòric seriós al volt de moltes actituds que avui està una mica passat de voltes o deteriorat i que s'hauria de recuperar. Tinc moltes reticències amb els discursos abrandats i simplistes, com quan es parla, per exemple, d'independentisme a qualsevol preu, sense entrar en com han de ser les coses i a qui han d'afavorir. Pensar que som els millors i que ho farem tot molt bé, veient els lideratges que ens acomboien, a tots nivells, de baix a dalt, em fa certa angúnia, la veritat. I és que els caps visibles dels partits polítics i les seves dèries no són res més que una conseqüència de les nostres dèries i corrupteles a petita escala i de la nostra pròpia manca de debat moral casolà. 


El tema educatiu és un altre camp abonat on el discurs teòric seriós ha fet moixoni, com si l'important fos la recerca d'una excel·lència pràctica i com si fins i tot les dues coses no haguessin de caminar plegades. Un altre exemple és el sindical, en èpoques difícils i sacrificades els grans líders sindicals eren bons obrers que treballaven en el seu sector de forma acurada, respectats i propers, els primers en arriscar el seu lloc de treball quan anaven mal dades. Avui són uns funcionaris més, intocables, amb càrrecs que de vegades semblen vitalicis.

Les dretes més dretes produeixen refús, com és natural, però les esquerres que no ho són  gens resulten molt més perilloses i decebedores.


Fa uns dies reflexionava sobre això, també, des d'un aspecte més concret, l'amiga Arare. I una breu entrada de la Clídice m'ha fet tornar a donar voltes al tema, sobretot pel que fa al quedar bé i a no tocar els nostres, o aquells que volem que sembli que són els nostres, passi el que passi.


També hi he pensat en escoltar per la ràdio com, sense cap mena de vergonya, alguns personatges emblemàtics d'esquerra admetien que tenien la maleta feta i el cotxe a punt per guillar aquell vint-i-tres de febrer de fa trenta anys. Una actitud molt humana, evidentment, només que, com sempre, ens hauríem quedat aquí els quatre desgraciadets sense cotxe ni coneguts. A patir. De les renúncies que aquella història va provocar, acceptades i assumides també per l'esquerra, encara n'arrosseguem les conseqüències tot i que potser no es podia fer altra cosa. Qui ho pot saber? 

14 comentaris:

Clidice ha dit...

Un article, el teu i el que cites, que és un bon punt de partida per un debat necessari, fora dels maniqueïsmes i l'atrinxerament on s'està posicionant la major part de la societat. Me'l rellegiré amb gust.

Júlia ha dit...

Clídice, ara veia per la tele que parlaven també de l'estudi que menciona Nadal. Tot plegat per reflexionar.

Miquel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
pere ha dit...

Crec, improviso, que tant en les dretes com en les esquerres han desaparegut els grans debts ideològics que s'han convertit en massa expecífics i utilitaris (ja està bé per enfrontar-se a problemes concrets) o en excessivament generals i vagues. El que abunda més és el debat econòmic, però tampoc té gaire valor perquè és de molt curta volada, algunes vegades poc creïble i de reacció davant de situacions concretes.
Qunt al discurs específicament nacionalista (el nacionalisme que sigui) és d'una tristor aclaparadora: és pot resumir en un full i es repeteix amb lleugeres varions i sense misericòrdia.
En fi, si continuo m'embolico, i confirmo el desconcert de la societat actual, cada vegada més globalitzada i lliure (la d'aquí, al menys) i cada vegada més convençuda dels "valors" familiars i individuals i menys dels socials.

Júlia ha dit...

Jo crec, Pere, que hem canviat els discursos seriosos per tòpics i consignes. Vaja, callo, que no em vull enrotllar més...

Puigcarbó ha dit...

estic amb en Pere, la ideologia està morta i enterrada.
Ah!Ja he llegit l'article de Nadal a la Vanguardia aquest migdía, molt interessant.

Deric ha dit...

certament, ara el que mana és l'economia

Júlia ha dit...

Francesc, sempre pot revifar, l'esperança és immortal, he, he.

Júlia ha dit...

Deric, l'economia sempre ha manat, en menor o major grau, tot i que tampoc no resulta tan determinista com la historiografia marxista predica, segons la meva opinió...

Lluís Bosch ha dit...

A mi aquests debats em fan molta por, perquè el sentit comú més que les teories ens indiquen què és dreta i què és esquerra, i són molt diferents. Completament. Després venen els embolicadors i ho emboliquen, però jo crec que tots ho sabem.
Desconfio de la gent que no veu diferències entre dreta i esquerra, i dels qui diuen que el debat està superat. Més ben dit, no en desconfio: tinc clar que aquest es el discurs de la dreta, el que li convé.

Júlia ha dit...

Lluís, no comparteixo la teva opinió ja que els temps han canviat molt des que vam saber què era cada cosa, només cal observar una mica el context per adonar-nos de què, o bé som tots de dretes, o la qüestió resta molt més complexa que fa cinquanta anys.

A més, si pels fruits els podem conèixer, les esquerres actuals en el poder donen uns fruits ben galdosos.

Júlia ha dit...

Precisament el que comento és que el discurs 'no està gens superat', ans al contrari, està 'bandejat' o no s'hi entra a fons. El que es critica, precisament, és que l'esquerra no faci el que li toca, de les dretes-dretes ja sabem què en podem esperar.

Galderich ha dit...

És un discurs que crec que és important i que ens ha de permetre situar-nos, i si cal, canviar de noms!

Jo dels qui tinc por és dels apolítics! La frase d'en Clapés em fa por...

Júlia ha dit...

Jo crec, Galderich, que falta debat i sobra individualisme. Pel que fa al Clapés, senzillament és fugir d'estudi... amb una 'frase brillant' -més o menys-.