13.2.11

Valldemossa. Cròniques imsersates (3)


Sólo falta el tiempo a quien no sabe aprovecharlo (Jovellanos).

En un dels meus pocs viatges de joveneta, amb amigues, vaig anar a Mallorca. No hi havia estat mai, vam anar a un hotel de Ciutat, aleshores baratet, el Nuredduna. No sabia en aquella època què volia dir aquell nom estrany, el de la sibil·la que se sacrificà per amor i  que Costa i Llobera ens va fer conèixer una mica millor:

Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell,
a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna,
la gran vident del poble, la verge Nuredduna.
Sos ulls irradiaven entorn somni diví...
Cenyia-li la testa un tany romaní,
i en rulls ne desbordava la negra cabellera
flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera.
Al cos li subjectava la vesta un cinturó
de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó
d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista
llambreigs de mitja lluna serena, però trista.

Vam anar aleshores, també, a Valldemossa, un dels pocs llocs coneguts que no eren de platja. Recordo que una de nosaltres tenia carnet de conduir i llogàrem un cotxe, tot i que en alguna de les agències on vam anar ens van dir que no en tenien, potser perquè no es fiaven de noies jovenetes. 

Havia escoltat la història de l'estada de Chopin i George Sand a la Cartoixa feia alguns anys, en un espai de ràdio teatre, de Ràdio Barcelona, en una d'aquelles inoblidables nits de dimecres, patrocinadas por Muebles la Fábrica, amb les veus emblemàtiques de l'època: Isidre Sola, Encarna Sánchez. Era aquella una versió una mica cruel amb Sand, crepuscular, i em devia impressionar, ja que no me n'he oblidat, sobretot de Chopin-Sola tocant el piano malalt, en concret allò tan bonic de la gota de pluja, mentre plou, fa fred i de tant en tant li vénen crisis de tos a causa de la malaltia. A Valldemossa vaig tenir un cert desengany, en comprovar que la parella va estar-hi poc temps i no precisament a gust. També ens van portar a veure uns balls típics una mica precaris.

És curiós com perviuen els mites, com amb tots els artistes, escriptors i el que sigui, més enllà del valor exacte, sempre una mica subjectiu, n'hi ha amb molt més èxit mediàtic que no pas altres. Per Valldemossa van passar Rusiñol, Rubén Darío, Jovellanos i molts més, però tothom sap això de Chopin, potser perquè va morir jove i vivia a París, qui sap. Al capdavall, avui passa el mateix amb actors nostrats i forasters. El pes de la vida de George Sand, avui més coneguda a casa nostra pels seus amors que no pas per la seva literatura, també compta.

Per sort per a la posteritat, George Sand va deixar escrits els seus records en el tan reeditat Hivern a Mallorca, un dels textos més coneguts d'ella, i que forma part dels souvenirs oficials al costat de L'illa de la calma, de Rusiñol. Sand va ser una gran treballadora, una dona intel·ligent i diferent de la resta, que va envellir a Nohan de forma convencional i burgesa. El text és crític amb una societat que no entén ni l'entén, el viatge havia estat difícil, el temps fred i plujós, poc agradable. I, a més, ella era una dona per viure en societat, en contacte amb persones com ella, de xerrades i tertúlies, teatres i concerts. Anava amb els seus dos fills i començava a tenir problemes amb Solange. Maurice, el fill, va ser un molt bon pintor i a la Cartoixa es guarden boniques aquarel·les seves, tot i que aleshores era encara un adolescent, un noi tímid i introvertit de quinze anys. Acaba el seu text amb unes reflexions sobre el mite de la solitud i la realitat de la persona, que precisa de relacions humanes i socials per a realitzar-se, opinions que comparteixo, tot i que respecto la suposada misantropia dels solitaris:

Et la morale de cette narration, puérile peut-être, mais sincère, c'est que l'homme n'espas fait pour vivre avec des arbres, avec des pierres,avec le ciel pur, avec la mer azurée, avec les fleurs et les montagnes, mais bien avec les hommes ses semblables.

Dans les jours orageux de la jeunesse, on s'imagine que la solitude est le grand refuge contre les atteintes, le grand remède aux blessures du combat; c'est une grave erreur, et l'expérience de la vie nous apprend que, là ou l'on ne peut vivre en paix avec ses semblables, il n'est point d'admiration poétique ni de jouissances d'art capables de combler l'abîme qui se creuse au fond de l'âme.

J'avais toujours rêvé de vivre au désert, et tout rêveur bon enfant avouera qu'il a eu la même fantaisie. Mais croyez-moi, mes frères, nous avons le cœur trop aimant pour nous passer les uns des autres; et ce qu'il nous reste de mieux à faire, c'est de nous supporter mutuellement; car nous sommes comme ces enfant d'un même sein qui se taquinent, se querellent, se battent même, et ne peuvent cependant pas se quitter... (1839)


Rusiñol va ser un altre visitant il·lustre i també va patir d'aquella calma que tant lloava. Ell també era un home de tertúlies i moviment i es va començar a trobar malament, sense saber ben bé què tenia, com explica en un article dels molts que va enviar a La Vanguardia.

...aquel mal empezado allí en el muelle fue creciéndome, la desgana intelectual aumentándome, la apatía embargándome los sentidos de tal modo, que creí que me iba disecando poco á poco. Una tarde sobre todo, tal me imaginé que me acababa, tales ganas me dieron de bostezar, de tenderme sobre la arena, de entregarme á definitiva pereza, que no pude más y me fui á encontrar un médico. 
-¿Qué es lo que tengo, le pregunté, qué mal es este, que no me deja un instante?
—No haga usted caso, me dijo el sabio doctor, «usted tiene el mal de isla» (1893)


Rubén Darío va ser un altre hoste important. Es va vestir de cartoixà per a inspirar-se i considerava que havia escrit alguns dels seus millors poemes a Valldemossa:


Vago con los corderos y con las cabras trepo      
como un pastor por estos montes de Valldemosa,    
y entre olivares pingues y entre pinos de Alepo  
diviso el mar azul que el sol baña de rosa.      
                                                  
Y en tanto que el Mediterráneo me acaricia        
con su aliento yodado y su salino aroma,          
creo mirar surgir una barca fenicia,              
una vela de Grecia, un trirreme de Roma...    



Rubén Darío va passar molt bons dies a Valldemossa però no es va trobar aquí amb Rusiñol, cosa que hauria pogut esdevenir-se. Es van conèixer a Barcelona i Darío va dedicar a Rusiñol uns versos molt expressius:

¡Gloria al buen catalán que hizo a la luz sumisa
jardinero de ideas, jardinero de sol 
y al pincel y a la pluma y a la barba y  la risa 
con que nos hace alegre la vida Rusiñol!



Rusiñol era alegre però tenia també un costat fosc i una mena de sentiment tràgic de la vida que bandejava amb el seu tarannà públic. Com que és un dels meus ídols i ja n'he parlat en d'altres ocasions no m'estenc més sobre la seva experiència illenca.

Abans de tots aquests, abans de la barroera desamortització que va foragitar els cartoixans, Jovellanos va restar més o menys presoner aquí. El van tractar molt bé, com a un hoste d'honor, potser per això van acabar per enviar-lo a una presó molt més aspre, al castell de Bellver. Jovellanos va ser un gran home del seu temps, de mitjans d'aquell segle XVIII que tantes esperances va desvetllar i que tants desenganys va entomar en els seus darrers anys, amb els esperits lliures esqueixats entre els sentiments d'amor hispànic, l'admiració francòfona, la constatació pràctica de la perversió de les revolucions i la perillositat dels líders carismàtics com Napoleó. En temps de blanc o negre les fidelitats diverses que en la realitat ens acomboien entren en conflicte i mai no es pot estar segur de res.

La Cartoixa precisa d'una remodelació, sembla que tot està en procés de millora. El tema de la propietat és, encara, complicat. De tota manera m'estimo més la precarietat actual del discurs museístic que no pas trobar-me en un futur amb un holograma que em mostri en tres dimensions al músic tocant el piano, mentre la senyora Sand escriu amb constància sucant la ploma d'oca en un tinter inexistent.

Moltes coses han quedat per a una altra ocasió, com ara la visita a la casa de Santa Caterina Tomàs, santa mallorquina emblemàtica, valldemossina:



Sor Tomasseta, a on sou?
Ja vos podeu amagar
perquè el dimoni vos cerca;
dins un pou vos vol tirar.

Ella portava el dinar
An els pobres segadors,
I el dimoni envejós
El covo li va tomar.
Ella el va tornar a aixecar,
I va ser més saborós.

(...)

Oh, bell racó de muntanya
Sempre florit com l'abril
Qui mai t'ha vist és de plànyer,
Oh, Valldemossa gentil.





O la visita a la Fundació Coll Bardolet, artista molt vinculat al poble, molt present a Mallorca, nascut al Ripollès i que explica l'agermanament del poble amb Campdevànol.

Avui, diumenge, hi ha al poble, a més a més, mercat. I molt de turisme, interior, estranger, jubilats imsersos, com nosaltres. Famílies joves, d'excursió amb la mainada. 

Tan bell és el record del que hem vist com la esperança il·lusionada amb què imaginem allò que no hem pogut veure. No crec que en una setmana m'agafi el mal d'illa, la veritat.

6 comentaris:

Galderich ha dit...

No et perdis la Fundació Miró de Palma on hi ha l'estudi amb la possessió del s. XVIII i el taller d'en Sert on pintava i s'inspirava. Val molt la pena.

Per una altra part, Jovellanos, quan va estar a l'illa va escriure el millor tractat d'arquitectura gòtica del s. XIX espanyol. És tant bo que moltes de les intuïcions que va tenir encara són vàlides. I és que hi ha gent que no pot estar quieta i ha de germinar encara que sigui en estranyes circumstàncies!

Allau ha dit...

La primera vegada que vaig visitar la Cartoixa em van explicar un acudit molt ximple: Chopin hi havia anat a parar perquè el lloc es deia Valldemozart.

Puigcarbó ha dit...

i explicaven que només s'hi havia estat tres setmanes abominant dels indigenes illencs. "M'cago amb ses putes sagrades de Manacó" a veure si m'escateixes d'on vé aquesta expressió ara que ets per ací.

Júlia ha dit...

Galderich, potser no serà en aquesta ocasió, però sí en la propera, tot i que sóc poc mironiana, no pateixo car l'inefable Imserso té sempre places per aquests verals.

Jovellanos no vivia malament a Valldemossa, cobrava el sou puntualment, va poder comprar mobles i llibres i escriure moltes coses, entre les quals aquest extraordinari tractat. Precisament crec que el retir forçat va afavorir la seva producció en determinats camps, fins que el van enviar al castell. Un personatge que caldria conèixer molt millor, per cert.

Júlia ha dit...

Allau, aquests acudits 'tontos' estan molt bé. Sovint la cura contra la tisi comportava fer viatjar els malalts cosa que sovint era contraproduent ja que els viatges d'aleshores eren una mica més complicats que els actuals.

Júlia ha dit...

Francesc, crec que té a veure amb la repoblació que va fer el Rei En Jaume, conegut nostre, després d'haver-se carregat tots els pobres moros que pacíficament vivien i treballaven per aquí. Ara bé, la història exacta no la sé, estic cercant informació més que res a l'entorn de la sacralitat de tals al·lotes al servei de Venus.