20.3.11

Currículums ocults i títols de dubtosa eficàcia

Si les gens savaient par quels petits hommes ils sont gouvernés, 
ils se révolteraient vite (Talleyrand).










Darrerament hi ha hagut una mica de soroll a l'entorn d'una dama nostrada i en el poder visible des de fa poc temps, la qual, en el seu currículum, per error i des de fa algun temps, havia inclòs un títol universitari que no havia arribat a assolir. No fa gaire, a Alemanya, un altre senyor important ha acabat dimitint pel fet que s'ha demostrat que la seva tesi doctoral era una mena de refregit desacomplexat. A casa nostra, fins i tot a la resta d'Espanya, no es té el costum de dimitir per qüestions tan poc rellevants, fins i tot no es té costum de dimitir, en general, passi el que passi, per gros que sigui.


Engreixar currículums amb títols diversos és una pràctica habitual. Tots recordem allò del senyor Roldan, quan es va destapar la caixa dels trons va resultar que no tenia cap mena de títol seriós, els quals havia falsificat per tal d'assolir càrrecs oficials. Evidentment, el tema dels títols, en el context de l'escàndol polític, era pecata minuta. M'imagino que resultarà cada dia més fàcil, gràcies a internet, assabentar-nos de trampes i trampetes, així com dels plagis en treballs i tesis. Com que aquí som una mica dropos, fins i tot per a investigar, no cal que els falsejadors aspirants a doctorats i llicenciatures pateixin gaire. Tan sols en el cas en què els seus rivals polítics en tinguin necessitat surarà la realitat i es farà safareig. El safareig una mica seriós, és clar, ha de ser demostrable, cosa complicada.


El pitjor de tot plegat és percebre el grau de vanitat que mou la gent a curricular-se en excés. Avui dia, precisament, hi ha molts polítics que no tenen cap mena de títol i no senten cap mena de vergonya en haver d'admetre que, en una època en la qual moltes llicenciatures tenen un nivell d'exigència una mica lamentable, tot just han acabat el batxillerat i encara. Fer política des de l'institut i estudiar és difícilment compatible, ho entenem. Allò de treballar i estudiar ha passat a la història, tot i que hi ha excepcions en casos de joves amb un grau de dignitat per sobre de la mitjana, evidentment. L'afany per accedir a una cultura sòlida dels pobres de la terra d'altres èpoques que arribaven al món de la política, em sembla que ha passat a la història. Admeto, de tota manera, que sempre hi ha hagut espavilats illetrats i que vivim molt de mites.


Per a què serveixen, els títols? Doncs per a exercir determinades professions, cosa que no vol dir que es conegui la matèria, però d'alguna cosa ens hem de refiar. Per posar filtres de dubtosa eficàcia, per arribar a ser funcionari en alguns sectors. I per presumir. He conegut persones sense magisteri que haurien estat meravelloses mestres. I també a l'inrevés, per desgràcia. Avui tot resulta molt relatiu, la massificació de la cultura ha fet que tot plegat s'acabés desacralitzant. Quin valor poden tenir uns estudis als quals pot accedir tothom, amb una certa constància? Per això cal guarnir l'entorn amb màsters i amb estades a l'estranger. L'any passat vaig anar a una excel·lent xerrada del pintor Perico Pastor a l'Escola de la Dona. Pastor va tenir la sort de trobar feina als Estats Units i quan va tornar tot li va ser més fàcil, ell mateix ironitzava sàviament sobre el tema de la titolació que atorga això d'haver treballat a les amèriques.


Hi ha hagut molts polítics que han tingut titolacions en coses com ara medicina. Evidentment, ningú no s'hi hauria anat a visitar, quan ja feia anys que es dedicaven a la política. Però tenien un títol, que sembla ser que és el que compta o comptava. Dret era una carrera que servia per a moltes coses, també molts polítics la tenen i la tenien. Les carreres es poden fer a base de repeticions, aprovadets i xusqueria o de forma brillant i reeixida, això també seria una dada a tenir en compte, una dada a la qual sovint no tenim accés la gent normaleta. Hi ha qui encara fa broma amb el fet que avui manen, en els alts sectors acadèmics, persones que van aconseguir el títol amb allò tan bonic dels aprovats polítics. Els qui més defensen aquestes coses quan estudien després es reconverteixen i volen posar filtres per tot arreu, quan manen, no fos cas que els perillés el sector de poder.


La llàstima amb això dels currículums exagerats és que en molts casos, com en el de la dama, no fa falta aquesta picaresca i que ni tan sols no ens hauríem preocupat pels estudis acabats o no de la senyora si no hagués caigut en el parany de l'error. Els refregits i plagis en tesis i treballs és també freqüènt. Hi ha molta gent que no té vergonya de res. Els currículums ocults no fan referència tan sols als títols acadèmics. M'he sorprès sovint en assabentar-me que un bon nombre d'esquerrans viscerals dels meus anys joves tenien pares franquistes o que havien flirtejat amb el franquisme, guàrdia civils, policies, coses així. El tema familiar no hauria de tenir importància, un no té la culpa de les titolacions dels seus ancestres i fins i tot sóc capaç d'entendre per què s'era franquista en determinat moment, però el que sobtava és que ho haguessin amagat amb tanta cura i que fossin tan poc comprensius en moltes ocasions amb els pares i mares de la resta de la gent.


Fa molts anys, quan la gent modesta va començar a anar a la universitat i hi començaven a haver aldarulls es va donar un fenòmen decebedor, poc estudiat encara. Quan hi havia detencions, molts dels fills de papà progres sortien aviat de la presó gràcies a coneguts i saludats i els anònims aspirants a titolacions tenien molts més problemes, cosa que va fer que ja de bell antuvi hi hagués moltes desercions en el camp de la resistència. En una novel·la de Graham Green, crec que és El nostre home a l'Havana, un sàdic polícia admet al protagonista que hi personers torturables i d'altres que no ho són. 


Amb el canvi, van manar molts d'aquells hereus de bona família, els coneguts de casa, com ironitzava el senyor Ainaud de Lasarte. Més endavant la cosa va evolucionar una mica, la permeabilitat va anar en augment, però hi ha una tendència inquietant pels nostres verals a conformar xarxes de coneguts i saludats, quan s'assoleix un cert prestigi o poder. A fer-ho tot hereditari. En això, en el rebuig del nepotisme, clientelisme i amiguisme, hem avançat molt poc, per desgràcia per a la nostra societat. No es cerquen els millors, sinó els coneguts, i en època de crisi laboral col·locar els parents és una aspiració majoritària. Un estudi molt interessant seria comprovar com es movien els enxufes a l'hora dels destins militars quan els nois feien el servei obligatori. Ens donaria moltes pistes...


La cultura, com el treball, no ens fa més lliures, ni tan sols més savis ni més bons. Hi ha hagut gent dolentíssima amb una gran cultura en el sentit tradicional i potser equívoc que donem a la paraula. I analfabets amb una gran comprensió del món i amb una bondat a flor de pell. Quan hi ha canvis polítics seriosos, al principi entren al poder alguns idealistes innocents que duren quatre dies i després tornen a manar els hàbils, els Talleyrands, que són els qui mouen el món, ens agradi o no.


Recordo a Terenci Moix quan confessava, irònic i savi, que en una època deia que havia estudiat Filosofia i Lletres, ja que li feia vergonya admetre que no tenia títol. Els títols fan més impressió a aquells que no en tenen i n'haurien volgut tenir, o sigui a la gent de la meva generació i de les anteriors que no pas a aquells i aquelles que hi han accedit amb una certa comoditat. Vaja, em sembla. 


Quan feia Batxillerat nocturn ens vam ensopegar amb un infumable professor de Física. Era tan dolent aquell senyor explicant que vam demanar a una molt bona professora, crec que es deia Castellà, que ens fes classes a un grupet d'alumnes. Era una senyora que tenia molt mal geni i com que teníem problemes d'horaris anàvem a fer classe a les set del matí o abans. Recordo que una companya meva de classe no es va voler apuntar, amb aquests raonaments:
-Uf, amb el mal geni que té, no em puc ni imaginar com estarà a les set del matí...
El fet és que la professora ens va fer un preu molt raonable i que més que no pas mal geni el que tenia era caràcter. Era una gran professora, de les poques que recordo amb admiració retrospectiva, encara més pel fet que la matèria era difícil, al menys per a mi. La senyora Castellà, i cal considerar que ho deia en una època en la qual la universitat era minoritària i elitista, ens va fer en una ocasió unes reflexions que sempre he recordat, a l'entorn dels títols. Considerava que els títols de la universitat s'adaptaven a la mediocritat, altrament ningú o molt poca gent no els hauria assolit.
-No voy nunca al médico, si puedo evitarlo -deia, en castellà en aquella època- ya que los médicos han accedido al título con la misma facilidad y mediocridad que muchos físicos que conozco, malísimos... Cuando lo pienso 'm'esgarrifo'.


Fa poc, un bon amic amb aspiracions culturals però sense estudis oficials, de la meva generació, em parlava de no sé qui, un polític actual i em deia, meravellat:
-Te dues carreres...
No em vaig poder estar de protestar:
-Mira, jo també, i uns quants postgraus, i ja veus...
Em va mirar amb certa incredulidad, li va semblar una broma de les meves.
Fa anys, en criticar al senyor Fraga, sempre hi havia qui sortia amb allò:
-Oh, va ser el número u de la seva promoció...
I de vegades jo també ironitzava:
-I jo de la meva, mira...
Cosa que és veritat, però que no m'ha servit de gaire, magisteri sempre ha estat, fins fa quatre dies, una carrera de segona categoria, el primer graó a l'abast de la gent amb aspiracions acadèmiques. 

Com deia Jesús, a l'Evangeli, per les seves obres els coneixereu. O com fa la dita utilitzada per Pedrolo en un títol emblemàtic de novel·la: Si son roses, floriran. I això pel que fa a polítics amb títols o sense, a metges de prestigi, a cuiners de moda o a mestres amb molts màsters pedagògics. Per tal de mantenir encara una certa esperança en les mediocritats que ens governen, els demanaria que no ens ensarronessin amb ingènues vanitats. De tota manera, i per retornar a l'Evangeli, qui sigui lliure de pecat... i és que fins i tot en la vida quotidiana del meu entorn percebo sovint aquests currículums amb trampes quan escolto coses tan banals com ara: el meu pare era un sant, faig la fideuà millor que ningú, sóc ordenadíssim, faig dissabte cada tres dies, m'agrada molt llegir, de jove tenia milers de pretendents i era un bombó, el meu fill és kefe de l'empresa, a casa sempre hem estat molt catalanistes...


10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Certament, un títol només orienta cap a uns coneixements que se suposa que es tenen. Tot i haver estudiat per gust i tenir uns quants titulets, crec profundament en això que en una època se'n deia formació permanent, o, si vols, autodidactisme. L'autodidacta ho és per vocació, potser la millor garantia de que sap el que sap.

Puigcarbó ha dit...

El personatge principal de el Nostre home a l'Havana era un impostor que enviaba als serveis secrets britànics els plànols de l'aspiradora.
La consellera Ortega va cometre un lleuger error, ridícul, comparat amb l'error que són per se molts parlamentaris. No va acabar la carrera però li va faltar poc,
i ambdues situacions no tenen absolutament res a veure amb Governar. La obscenitat és molt més profunda en la política, amb currículum alterat o sense. Ah!i curiosament, els qui buscan feina rebaixen el seu de currículum, per no aparentar ser massa saberuts i que els impedeixi aconseguir segons quina feina inferior a la seva capacitat. Ja ho deia la Plateria, "sorpresas té da la vida."

Anònim ha dit...

TENS RAO,SEGURAMENT LA TEVA "PROFE"CONEIXIA AQUELLES PROMOCIONS, QUE EL MEU PARE ANOMENAVA"DE LES PISTOLES",EX-COMBATENS FAXISTES,QUE AMB TRES MESETS D'UNIVERSITAT SORTIAN "LLICENCIATS"AMB LAUDEM....
PUIGCARBO,A CASA ESTEM "PATIN"AQUEST PROBLEMA,I MALGRAT REBAIXAR EL CURRICULUM,ACEPTAR FEINES DE GRAU INFERIOR,EL SOL FET DE DESCOBRIR ,QUE LA MEVA FILLA,PREPARA OPOSICIONS,HA SIGUT ACOMIADADA.....QUANT JA TENIA DATA PER FIRMAR EL CONTRACTA...QUIN TEMPS!!!!!!
JUGANT.

Galderich ha dit...

L'error de la consellera és haver falsificat el currículum. L'error no és que no acabés la llicenciatura.

Hauria de dimitir per cutre, i prou!

Però com dius, aquí ningú dimiteix per res!

Júlia ha dit...

Teresa, efectivament els estudis convencionals també han de continuar de forma autodidacta molt sovint.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, però crec que en algun moment tenia certs diàlegs amb un poli que és el que comento.

No té tanta importància el tema més enllà de mostrar una certa vanitat, evidentment.

Júlia ha dit...

Jugant, el tema de les feines està 'pelut' i el pitjor és que es torna a recórrer sense vergonya als coneguts i saludats, malauradament. El tema de la feina hauria de ser una prioritat, no hi ha res pitjor que sentir-te inútil en edad 'activa'.

Júlia ha dit...

Evidentment, Galderic, és el que volia comentar. Mostra un grau de vanitat absurda molt poc recomanable.,

Malauradament, no és pas l'únic cas.

Clidice ha dit...

Aquesta senyora no sap que les llicenciatures es compren en una munió d'universitats del món? Vull dir que, si tanta falta li feia per penjar l'orla a la saleta de prendre el te ... Això si, la "titulitis" és una malaltia del nostre país. Em recorda una anècdota que m'explicava el pare de quan estudiava als 50. Ell era d'aquests que no es podien permetre el luxe de ser arrestats, i malgrat que es va implicar prou, després va veure com, a la democràcia passaven al davant els "de les famílies com cal". El cas és que va conèixer un estudiant de gairebé trenta anys, repetidor inveterat i fill de papà, que es va fer unes targetes de visita on hi deia: "Fulanito de tal. Casi casi farmacéutico". Aquest, com a mínim no mentia ;)

Júlia ha dit...

Clídice, de vegades tens la sensació de què, sigui com sigui, 'sempre manen els mateixos o aquells que es reconverteixen en els mateixos'.

Això dels repetidors de bona casa que a força de repeticions acabava la carrera fa que calgui actualment matisar el tema del fracàs escolar.Quans professors o metges vam conèixer que potser havien trigat anys i panys en acabar la carrera?

Fins i tot en alguna peli espanyola de riure sortia sempre l'estudiant de trenta i mes anys que era de la tuna i que anava 'vivint del cuento'.