19.3.11

De quan hi havia Joseps, Joans, Maries i ases a totes les cases




Fa anys els pobres havíem de treballar molt, fins i tot els dissabtes, però tot un reguitzell de festes religioses decoraven els calendaris i ens alegraven una mica la vida.

Les festes més importants eren, evidentment, aquelles de guardar, amb obligació d'anar a missa. Pel que fa als sants n'hi havia dues de precepte: San José y Todos los Santos.

Sant Josep era, doncs, un sant important i de categoria, a causa del seu estrany matrimoni, sempre envoltat de misteri i que la gent normal no acabava d'entendre. Això va propiciar que la cultura popular el fes objecte de tot tipus de bromes de mal gust. Es considerava que devia ser un vellet simpàtic, una mica beneit, a nivell folklòric, però les estampes serioses el representaven com un senyor jove, bonhomiós i de bon veure. Sempre amb el lliri a la mà, aquest lliri símbol de puresa i castedat. El Nen Jesús li feia companyia, afable i potser ignorant encara del seu tràgic destí mesiànic.

El nom de Josep, com el de Joan i el de Maria, havien gaudit d'un gran èxit fins que la gent va voler ser original i va triar d'altres noms, els quals, a força de repetició, han acabat esdevenint tan vulgars com aquells i amb moltes menys arrels nostrades. El costum de posar els noms dels avis s'hauria de recuperar, potser sense arribar als extrems antics, quan hi havia cases on tothom es deia Josep. Per diferenciar les generacions s'havia de recórrer a les variants, molt nombroses, Josep, Pep, Pepe, Pepet, Pepito, Josepet... En femení, el mateix, Josefina, Pepa, Pepeta, Fineta, Josefineta, Pepita... En  castellà existeix una obra de teatre el títol de la qual ironitza amb el tema: Don José, Pepe y Pepito, crec que de Luca de Tena, que també es va fer en cinema.

Vaig ignorar durant molt de temps que això de Pep o Pepe corresponia a les dues 'pes' de 'pare putatiu', o sigui, un pare que no ho és ben bé. Això de putatiu,  quan era petita, em sonava com una paraulota, per raons òbvies, ja que aleshores no sabia què volien dir les dues primeres síl·labes però sí que sabia que dir-les soles era un pecat molt gros.

Hi va haver un temps llunyà en el qual els catalans humils no sabien pronunciar la jota castellana, el mateix que passa en molts idiomes amb determinats sons difícils per als forasters. Amb l'obligatorietat escolar del castellà vam accedir a la pronúncia correcta -més o menys- del so. Per això era habitual, encara quan jo era petita, escoltar coses com ara Don Cosé. Per aquest motiu hi ha una paròdia del Tenòrio que es diu 'Don Cuan Tanorio'. D'aquí ve allò tan bonic del kefe i de mako. Maco és avui una paraula acceptada i ben catalana, però durant molt de temps els normativistes dogmàtics la rebutjaven perquè venia, ai, del majo castellà. Convertir la jota en  el so fort de la 'c' era molt freqüent.

Per Sant Josep era festa, doncs, i era gairebé l'únic dia en el qual es menjava crema cremada o de Sant Josep i no crema catalana com hem acabat per anomenar aquestes postres nostrades. La crema no es feia en cassoletes individuals sinó a l'engròs, el mateix que els flams, i a casa meva la cremaven amb una planxa antiga, cremar la crema era una activitat que desvetllava molta atenció i curiositat. Hi sucàvem melindros i sequillos, que anàvem a comprar a la pastissera, festa grossa. Una meva tieta-àvia que venia de tant en tant a dinar, en festes assenyalades, ens acompanyava aquell dia i acostumava a incrementar les postres amb algun peix de crema de Can Massana o de Can Prats Fatjó. De vegades s'anava a d'altres cases a fer postres o venia gent a la nostra, anar a fer postres era quelcom molt habitual entre coneguts i parents.

La crema, diuen els experts, es feia per aprofitar llet i ous, que en aquesta època s'incrementaven en producció. Els ous eren un producte car, recordo que llevat d'això de la crema, de vegades la meva mare consultava un volum molt antic de Carmencita, la buena cocinera, que havia estat de la seva àvia i que encara incloïa mides en cuartillos y onzas i així que veia que feian falta més de dos ous ja es deixava córrer la possibilitat de fer algun extraordinari. Avui els pobres ous, abaratits, són condemnats per la dietètica actual. El rovell, tan alimentós amb conyac i sucre, segons deien, és ara perillós i colesteròlic. Quan vam començar a veure'ns les orelles se'ns deia que calia menjar un ou diari, avui un ou a la setmana és ja normatiu, com a màxim, i si pot ser, sense el pobre rovell. A les escoles i llocs amb menjadors grans s'han d'utilitzar horribles ous de mentida, per allò de la salmonella. Hi havia un refrany emblemàtic que deia: quan siguis gran, menjaràs ous. Els ous també formen part de moltes frases i dites grolleres i malsonants, per la seva afinitat literària amb els òrgans reproductius masculins. La llet, el mateix.

Avui és Sant Josep i no menjaré crema, a no ser que acabi dinant un menú modest, ja que me'n vaig a visitar el Museu de Badalona, i me n'ofereixin a les postres. Potser la triaré, doncs, per mantenir un cert esperit tradicional incombustible, tot i que serà una crema molt diferent, però jo també sóc diferent dels temps en el qual per Sant Josep s'havia d'anar a missa. Avui la celebració del sant ha perdut pistonada, els sants ja no són el que havien estat però afortunadament alguns d'ells encara mantenen cert prestigi, com aquest fuster bonhomiós de Natzaret, pare adoptiu i no biològic, de qui sabem poca cosa més enllà de la llegenda i el costumari, però felicito tots els Joseps, Peps, Pepetes, Pepites, Pitus, Josefines, Fines, Josefinetes, Pepitos, Pepites, Pepes, Cosés i la resta...  Espero que el nom recuperi la moda perduda, que no s'hauria d'haver perdut mai. El mateix pel que fa als noms compostos amb Josep al davant i que celebren avui, també, el sant, com ara Josep Maria o Pepe Mari. Hi ha d'altres Sants Joseps, molts dels quals han acabat convertits en el seu cognom, com Josep Oriol, sant nostrat i barceloní del qual aviat en celebrarem, també, la diada. Sant Josep va patir algunes manipulacions polítiques, com ara allò del Sant Josep Obrer que ens va cristianitzar l'u de maig.

10 comentaris:

lola ha dit...

Com he rigut amnb el "Cuan Tanorio". He pensat amb el meu avi, tot i que no recordo haver-li sentit dir això precisament.

Allau ha dit...

De moment, aquests noms no s'han perdut: de Joseps i Joans en tinc ben a prop i "Maria" (així es deia la meva mare) torna a estar de moda. El que segur que mai desapareixerà de les cases són els ases.

Puigcarbó ha dit...

El meu pare me n'havia parlat del Cuan Tanoriu. Els nets meus es diuen Maria, Laura, Marc i Roberto, lluny de Kevin, Jonathan o una noia de la Roca que conec que es diu Jennifer López.
Tot sembla tornar al seu lloc amb els noms e la mainada, tot i que un dels que mes n'hi comença a haver és Mohammed. Son els nous temps.

Olga Xirinacs ha dit...

He fet la crema i ens l'hem menjat amb els melindros de tradició, ben tovets i sucant-los, com cal.
Em van portar vainilla de l'Índia i n'hi he posat, amb la pela de llimona i aquests ous grossos i rossos, ous de frare, que se'n deien, perquè són marró franciscà o caputxí. I perquè en la dotzena del frare n'hi entren 13, però això avui dia si que no es manté. Almoina pura, de temps passats.
M'ha agradat el record que has fet de l'entorn de sant Josep.

Cireres del Baix ha dit...

Jo tambe conec algunes nenes petites que es diuen Maria,és veritat que tornen a posar el noms antics, potser costara pero crec que s'aconseguira. Tinc dos nets la grant,
es diu Jana, i el nen, Marcel deribat de Marc, que es com es diu el seu pare.

Júlia ha dit...

Lola, recordo que una amiga tenia un fulletonet amb aquest text del Don Cuan, l'obra havia conegut moltes paròdies, gràcies fins i tot al seu èxit popular. És interessant pel fet que mostra com parlàvem castellà quan no en sabíem.

Júlia ha dit...

Allau, perdut del tot no. Maria va fer una revifalla amb West Side Story, per cert. De tota manera em temo que el de Josep és el que ha anat més de baixa, en tot cas avui preferim el 'Pep'.

Això dels noms és ben curiós, va a tongades, a modes i a sectors socials i culturals. Digues-me com et dius i et dirè a quina escola et van portar.

I ara, amb la immigració multicultural, el panorama encara ha esdevingut més interessant i colorista. Una meravella són, per exemple, molts noms de filipins: Fragancia, Harmonia, Brillante... A la peli que comentava fa uns dies, en els títols de crèdit, fins i tot hi surt un Ketchup.

Júlia ha dit...

Francesc, estàs de sort. La moda dels noms estrangers ha estat una veritable epidèmia. A més, cadascú els escriu com li sembla,embolica que fa fort. També vam passar per la moda dels noms bíblics, i a veure què vindrà.

Jo seria partidària de retornar als noms familiars, cercar noms d'avantpassats que ens agradin, segur que n'hi ha, i recuperar-los, en lloc de voler ser 'diferent',

La darrera moda és IU, en nois.

Júlia ha dit...

Mmmm, què bona, Olga!!! Els melindros també són una menja excel·lent, la xocolata desfeta només m'agrada amb melindors o amb pa torrat.

Júlia ha dit...

Cireres, doncs jo que me n'alegro. Espero que torni això de recuperar els noms dels avantpassats, la veritat. Sovint el nom acaba depenent de qui el porta i ens sona millor o pitjor segons qui coneixem que se'n diu.