14.3.11

Se sent les seves veus cantar...


En els comentaris sobre l'entrada d'ahir l'Allau comentava la possible presència d'espirituals negres en aquells muntatges dels seixanta i setanta.

És ben curiosa l'arribada als nostres costums d'un gran nombre d'aquestes cançons. En molt poc temps les misses van quedar farcides d'esclaus alliberats, camps de cotó, cançons amb missatge i ritme, més o menys ben traduïdes i més o menys ben cantades. Ja en un àmbit més secularitzat el Gospel actual continua amb aquella tradició.

Una part de responsabilitat la va tenir el Grup de Folk, que va relegar la Nova Cançó tradicional, d'influència francesa i amb aspiracions universitàries, al sector decadent d'una certa carrincloneria en recessió. Les poques vegades en què he anat a missa darrerament m'he ensopegat amb què la tendència no ha variat gaire, pel que fa a l'acompanyament musical de les celebracions ortodoxes modernes. Moltes misses actuals celebrades a esglésies progres són una mena d'estranya barrija-barreja i de vegades em fan enyorar el llatí i el gregorià, la veritat.

Hi va haver algun intent d'editar cançons de missa amb repertoris més nostres però els resultats van ser pobres i minsos. De vegades costa retrobar l'origen seriós de melodies que han inspirat lletres que tenen poc o gens a veure amb l'esperit original del cant. 

La veritat és que els Estats Units de l'època bullia enmig de reivindicacions, a favor dels drets civils i de la pau, i que molts dels seus assoliments se'ls va apuntar, pocs anys després, el Maig del 68 francès. Com que sovint sura pels nostres verals un antiamericanisme indiscriminat i dogmàtic hi ha aspectes de tot plegat que costen d'admetre. Fins i tot el senyor Aranguren va estar per allà Berkeley disfressat de progre. El mateix va passar amb la Revolució Francesa que va copiar molts articles de les lleis americanes. Però ens agrada pensar que tot el que es bo va florir a Europa. Malgrat que al centre cívic s'acabi per ballar country al més pur estil texà i els balls nostrats badallin o siguin poc promocionats actualment.

També vam passar per una etapa projueva, avui en crisi per raons òbvies, pel que fa als cants missaires, oh quin gran goig quina joia, quan els germans s'estimen... Quan era jove aquelles primeres cançons espirituals negres que vaig aprendre m'encantaven, No tardis Jack, La vall del Riu Vermell (per cert, avui hit del repertori tanatòric, espero que no la  refilin en el meu adéu definitiu), Vell Pelegrí i tantes altres que encara es canten i recanten. Trist destí per a un cant, convertir-se en missaire o funerari!!!

Les cançons neixen, es repeteixen i de vegades moren. En algunes ocasions acaben forman part de la tradició i ja ningú  no sap d'on van sortir i els atribuïm una catalanitat antiga que potser no tenen. No entenc els motius pels quals bones cançons no assoleixen l'èxit popular i d'altres, en canvi, s'eternitzen en el nostre imaginari.

Avui per ràdio sento força cançó catalana. Potser és deformació de la maduresa però les lletres actuals, en general, em semblen molt fluixes, amb poques excepcions. Moltes em sonen a allò que la meva mare en deia la cançó de l'enfadós i no diré noms de grups per no ofendre els incondicionals, car tots tenim dret al nostre tant per cent de mitologia generacional. 

Hi va haver un temps en el qual els grans escriptors i poetes escrivien lletres per a cançons, tant a Catalunya com a d'altres indrets. Els tangos i les coblas ens enganxen sovint a causa de la lletra, d'autors reconeguts. Un altre tema és la història que expliquen però sovint fins i tot les històries més surrealistes i estranyes estan molt ben explicades, en aquest tipus de composicions. 


Fa poc, en un programa de ràdio, vaig constatar el neguit que sentia el locutor en haver de programar, a causa d'una sol·licitud, allò del Preso número nueve, que havia cantat fins i tot Joan Baez,  i que avui escoltem com el que és avui, un cas de violència masclista i de manca de penediment absolut: y si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar...

Recordo també com els cantautors revindicatius, habituals en les festes majors transicionals, van ser substituïts pels grups d'havaneres, que van fer una revifalla inesperada a finals dels setanta. L'havanera nostrada s'ha renovat molt poc, manca inspiració seriosa, grapa i ser una mica més agosarats pel que fa a la temàtica. L'havanera avui és inevitable i aclaparadora en qualsevol celebració col·lectiva, com els castells o els dimonis, i el seu èxit ha fet que proliferessin grups de tota mena, alguns dels quals fluixets, la veritat.  De tota manera també sorgeixen noves veus joves i espero que el gènere millorarà.

Malauradament, la nostra cançó tradicional es troba encara al llimb, llevat de quatre títols incombustibles. Què hi farem, és fàcil caure en el parany de creure que les tradicions viscudes de petit i de jove són les veritables i genuïnes. La tradició és, de fet, sempre contemporània, com ho és la història, segons opinava sàviament Benedetto Croce.


6 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

història viva i viscuda. Deu ser així atès surt a moltes pelis, anar a missa a aquelles esglesies on canten espirituals a tota pastilla i amb aquella alegria, convida a anar-hi,

zel ha dit...

I que bonic que era, a mi m'emocionava, i encara m'emociona, i el gospel? Ohhhhhh

Júlia ha dit...

Francesc, jo crec que aquí n'hem abusat una mica, allà és el que 'toca', he, he.

Recordo que una amiga meva vivia davant d'una família molt catalana, excursionista i religiosa i com que els diumenges els sentien cantar, a casa de la meva amiga pensaven que eren... protestants.

Júlia ha dit...

Zel, ha fet una gran revifalla, certament.

El que m'empipa és que acabarem cantant -i parlant- tots en anglès.

Gabriel Jaraba ha dit...

La introducció dels espirituals negres a Catalunya va ser obra de l'enyorat Oriol Martorell, director de la coral Sant Jordi. La divulgació va anar a càrrec d'Àngel Fàbregues i el seu equip de l'Hogar del Libro, responsable de l'edició dels cançoners excursionistes i escoltes de l'època. El grup estava format per Àngel Fàbregues, Jaume Arnella, Joan Soler Amigó (consolidat després com a gran folklorista) i Arseni Sallent. Més tard m'hi vaig afegir jo per tal de donar orígen a la iniciativa discogràfica del grup, Discos Als 4 Vents, que publicaria el Grup de Folk, el rock progressiu i totes les iniciatives innovadores que les encarcarades editores tradicionals de la cançó abominaven editar. El to i estil d'aquells espirituals adaptats eren obra d'Arnella i Soler Amigó; el primer coneixia l'art de l'animació musical i el segon era capaç de fer unes adaptacions literàries de gran qualitat. El detall és que els espirituals negres són patrimoni de la vivíssima tradició protestant americana, mentre que en aquell temps i aquí, el catolicisme català progressista que els incorporava mai va ser capaç, en la seva reivindicació d'un cristianisme "aggiornat", de fer cap gest púbic cap al protestantisme català realment existent, durament reprimit durant els anys 40 i 50. Des d'aleshores, els catòlics catalans s'han anomenat a si mateixos cristians sense presentar-se en pla d'igualtat amb els cristians evangèlics. Llàstima.

Júlia ha dit...

Interessants precisions i reflexions, Gabriel, em sembla que hauràs d'escriure unes memòries acurades ben aviat!!!

Per una estranya casualitat acabo de rebre la convocatòria a la presentació d'un llibre de Soler Amigó sobre cançons, la penjaré aviat al blog, coses del destí!!!