14.4.11

14 d'ABRIL, vuitanta anys després


He estat dubtant sobre si em sumava o no a la iniciativa blogaire de parlar de la República, vuitanta anys després i és que el tema em produeix ràbia i tristesa, tot i que ja fa molt de temps i jo no hi era. Ho he fet altres anys, d'escriure sobre aquells esdeveniments, en tal dia com avui, i he comprovat com tenia poc ressò, en general. Em temo que enguany, vuitantè aniversari, llegiré molts tòpics i consideracions idealitzades sobre el tema. 

La República va néixer feble, en una pell de brau dividida, complexa, amb grans mancances i misèries, va guanyar als indrets urbans més desenvolupats, però la gran majoria de la ruralia no la va triar, de fet eren molts més els diputats monàrquics, amb els números a la mà. Tot i amb això el rei Alfons XIII, a qui, segons un amic haurien d'etiquetar com el covard va guillar de pressa, per evitar, es va dir, mals majors. 

Els mals van arribar aviat, i no podia ser altrament donada la situació del país, les grans diferències socials i econòmiques, el pes de tots els sectors de poder oficial o extraoficial i la gran divisió de les opcions polítiques, amb sectors clarament violents i extremistes a totes bandes. I el fet, comprensible, que s'haguessin generat al volt del canvi de règim unes expectatives immenses, unes fites impossibles d'aconseguir en poc temps i en aquelles circunstàncies.

Dos anys després, el 1933, guanyaven les dretes i es va donar la culpa al vot femení, oblidant que l'anarquisme, molt important, havia fet campanya abstencionista. El 1934 ja se sap com van anar les coses. Uns volien la revolució, els altres l'anarquisme polític, uns quants, la revenja i donar la volta a la truita, per no parlar de l'anticlericalisme indiscriminat, tan sols un grapat molt poc significatiu volien el que hauria hagut de ser, una democràcia seriosa i convencional. A més, cal comptar amb el context internacional, sobretot amb l'europeu. Així que va passar el que tots i totes sabem, la guerra, el pacte de no intervenció i, encara pitjor, el manteniment, amb la connivència internacional, d'una dictadura llarga i feixuga. La República es va acabar de perdre el trenta-nou, però s'havia perdut moralment molt abans, entre lluites pel poder i partidismes dels qui l'haurien hagut de mantenir amb cura, doncs era molt fràgil i li calia acolliment pactat, unitat i estabilitat pacífica, coses impossibles d'aconseguir en aquell moment.

Es va acabar de perdre quan a Europa, després de la segona guerra mundial, es van restablir unes democràcies convencionals, també en els països vençuts, llevat de la tràgica divisió alemanya. A Espanya no va ser així per qüestions estratègiques i de por al comunisme i tampoc no va ser així en els països fronterers amb la URSS, per l'inrevés. I aixì tots els castigats habitants de la zona fronterera amb les rússies es van trobar de grat o per força amb dictadures i governs totalitaris. Fins fa quatre dies no han pogut recuperar, tampoc, una certa democràcia una mica digna, tan feble com es vulgui però que permeti respirar. 

Ara estan de moda les lectures heroiques i mitificades, potser ens fan falta per generar autoestima, però la història és com és i sovint no depèn de nosaltres el fet de patir-la, sinó de poders fàctics diversos. No crec que tinguem els governs que ens mereixem, no crec en aquesta mena de determinismes ni fatalitats a nivell individual, però sí que crec que el context internacional i els jocs dels poders supranacionals i estratègics pesen molt. De les coses molt bones que va intentar el govern republicà, dels grans ideals republicans,  poca cosa en queda, quan s'han pogut recuperar no s'ha fet, com tampoc no s'ha recuperat la República com a règim polític ni sembla que hi hagi intenció de fer-ho. 

La República es va malmetre quatre dies després de proclamar-se, amb les divisions internes dels polítics i la violència, es va esquinçar dolorosament amb el cop d'estat del 18 de juliol i la tràgica guerra civil, es va perdre políticament el 1945, quan no va convenir recuperar-la, i la vam   acabar de diluir amb la transició i els polítics van decidir arribar a un consens potser inevitable en aquell moment, en lloc de plantejar un retorn a la legalitat antiga, ni que fos de forma gradual. La República catalana, en un marc federatiu, per cert, es va perdre de seguida, quan Macià va tornar de Madrid amb el cap cot i disposat a reduir les expectatives proclamades en calent. 

Puc semblar pessimista, però així és la història. Avui vivim en un món molt diferent, hem assolit benestar, la permeabilitat social és més fàcil, tothom va a escola i costa de situar-nos en aquell món de 1931, moltes lectures que es fan del tema es fan, com sol passar, en clau del present. Cal pensar que en aquella època hi havia zones rurals que pràcticament vivien en l'edat mitjana, amb situacions de caciquisme i ignorància, de pobresa i de misèria extrema, també a Catalunya (només cal contemplar els dibuixos de Nonell fets a Boí, per exemple, o llegir Vallmitjana), i d'altres zones més urbanes i civilitzades on es desenvolupava una ideologia progressista i moderna, normalment propiciada per les elits; de fet moltes de les lleis republicanes eren les més avançades d'Europa en aquell moment. També s'ha parlat poc encara de les guerres carlistes i de les seqüeles que havien deixat en el món rural, ressentiments encara vius en molts indrets a principis dels anys trenta. Les escoles de la República van fer molt bona tasca, però eren molt poques i poc representatives, en el conjunt d'una societat sense mitjans educatius.

Hi també un tema espinós sobre el qual no es vol incidir, el tema de la immigració castellana més pobra i mal acollida, només cal recuperar els reportatges que Irene Polo va fer a causa dels fets de Sallent, per adonar-nos de com anava la cosa. Una part d'aquests ressentits i marginats van formar part després de grups violents, durant la guerra civil. La societat dels anys trenta, a casa i fora de casa, no era, doncs, cap bassa d'oli, més aviat tot el contrari.

Aquests grans contrastos, les distàncies entre la qualitat d'unes minories i la quantitat immensa de pobresa, presents avui encara en molts països, eren aleshores a casa nostra molt difícils d'anivellar d'un dia per l'altre i la impaciència és una mala consellera en temps difícils. Hi ha qui pensa, també, i potser no va errat del tot, que països importants i propers, com França o Anglaterra no volien una Espanya competitiva ni desenvolupada, de fet hi tenien molts interessos econòmics i s'ha anat sabent que, mentre es feia propaganda intel·lectual a favor de la República, el govern anglès ajudava sota mà els franquistes.

Per cert, no s'acostuma a recordar massa que aquesta va ser la Segona República. La primera, encara més breu, és avui poc coneguda. A la tercera va la vençuda, diuen.

Avui he llegit el que vaig escriure l'any passat, tal dia com avui, al blog. En recupero uns fragments:


Avui (...) he vist que en la barana d'un balcó que donava a un pati interior hi havien penjat la Tricolor. De tantes contradiccions com ens arriben a sotraguejar, una de les més perceptibles i inquietants és el fet que, entre tanta memòria històrica, es parli tan poc de la República i dels seus ideals. Dels ideals primigenis, malmesos per totes bandes, ja que sovint vam confondre -i confonem- ser antifeixista amb ser demòcrata i republicà. O fins i tot ser anticlerical amb ser republicà i embolica que fa fort.

Poques coses serioses hem recuperat d'aquells antics ideals!!! Desenterrar morts dóna vots, però resulta una mica inquietant. Potser hauríem de tendir més a resurreccions dignes que no pas a enterraments retrospectius i un pèl macabres. Tant parlar de l'ensenyament i els seus problemes i la cosa té una solució evident: agafem els programes i metodologies d'aquelles escoles dels anys trenta, capdavanteres en tantes coses i tornem a fer el que feien i com ho feien. Començant per la formació de mestres i la tria d'aquells que han de formar mestres. Crec que ens arribaria a espantar el rigor i la modernitat de l'època.

(...) Avui moltes expectatives s'estan posant, com abans en la República, en l'independentisme, com si hagués d'esdevenir el remei a tots els nostres problemes socials i polítics. Afortunadament, en un context més tranquil i pacífic, en general, però obviant determinats debats sobre aspectes pràctics i profunds del tema i caient altra volta en divisions de tota mena lligades a personalismes oportunistes o a vanitats diverses. Són republicans els independentistes? Imagino que sí, és clar, tot i que de vegades penso que ens ha quedat una mena d'angoixa retrospectiva en no haver tingut reis catalans del tot o 'només catalans'. Mentrestant el rei hispànic actual reparteix títols nobiliaris, fan marquès al senyor Tàpies i baronessa la vídua de Vicenç Vives. Surrealisme a cabassos, vaja. Bé, no critico, no fos cas que un dia d'aquests m'arribi el nomenament... La Marquesa del Poble-sec... sona bé...




Aquesta 'corrido' l'havia escoltat la meva mare, de petita, cantar a un cec pels carrers del Raval. Malauradament, les coses no van anar tan bé com preveia la cançó. Guty Cárdenas també va morir molt jove, al seu país, Mèxic, assassinat, uns diuen que a causa d'una discussió precisament sobre el tema espanyol i d'altres que a causa d'un afer amorós. Com sol passar amb tantes coses, la veritat segurament no la sabrem mai ben bé del cert.




PER CERT, POTSER ENCARA HI SOU A TEMPS... AL SALÓ DE CENT, AQUESTA TARDA, PERÒ CAL FER RESERVA: "ENSAYO GENERAL. WINNIPEG, EL BARCO DE LA ESPERANZA"

12 comentaris:

Alberich ha dit...

Has fet una descripció realista i concreta, sense concessions a cap lirisme idealitzat, del context i la situació de la República. És ben cert que passàvem per una mala època ( no n’hi ha hagut gaires de bones al nostre país) i que tot va acabar com va acabar. Va ser una llàstima que el intent de modernitzar el país no fos reeixit, i no vull dir que la culpa vagi ser d’uns o dels altres. El maniqueisme no hi cap quan parlem d’Història. Els fets, la política internacional i la immaduresa van ser causa de tot plegat.
És bona una experiència com la d’avui: tot un grup de gent, cadascú amb la seva idea, dient-hi la seva i propiciant un debat obert.
Per cert, el vídeo del Guty Cárdenas, per mi és una troballa.
Salutacions,

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Mai no sabrem si ens hauria anat millor amb la República esclafada pels avatars de la Història. si recordem el que va ser, per què no el que no va ser? Com els amors impossibles, perdura en la memòria amb molta força.

Júlia ha dit...

Alberich, era un país que ja portava molts anys de lluites internes i endarreriment, em temo que calia molta tranquil·litat i els temps no estaven per això, ni a Espanya ni a Europa. Les coses sempre són complicades i les lectures simplistes sempre són injustes i parcials.

Júlia ha dit...

Teresa, això seria fer política-ficció, cosa perillosa, com en els amors impossibles que comentes.

De tota manera cal comptar amb la situació interna, externa, internacional... Em temo que es fa difícil imaginar que hauria pogut anar bé.

Una altra cosa és que molts dels seus valors no els hem recuperat encara ni sembla que hi hagi excessiva intenció de fer-ho.

Lluís Bosch ha dit...

M'ha agradat mot llegir aquest text que diu tantes coses, però no estic d'acord en tot el que dius (això sempre és bo, vol dir que encara tenim alguna cosa dins del cap). A mi em fa l'efecte que ens hem habituat a fer una mena de sinapsi automàtica entre "república" i "guerra civil" que conté un parany.
Els governs republicans van dedicar molts esforços a fer polítiques de cohesió, de pacificació i de diàleg. Aquestes polítiques són molt fràgils, és cert (mira ara, com el govern Mas destrueix en un segon iniciatives petites del tripartit sense que la premsa en digui res), però si els donem temps acaben per canviar els mals hàbits.
Com que vens del mateix ram professional que jo, ho sabem prou bé: quan es tarda en cohesionar un grup? I quan es tarda en trencar els esforços cohesionadors?

Júlia ha dit...

Lluís, a la meva família van rebre per totes bandes i, com deien en broma, 'he llegit molt sobre el tema'. Hi ha qui creu que la guerra civil només va ser una conseqüència dels fets anteriors i que sense entendre el context carlí no s'entenen molta cosa.

Hores d'ara, tot i que potser no estiguis d'acord amb mi, crec que el trencament de la República i la Guerra civil tenen molta relació i s'han de situar en el context europeu d'aquella època. El pacte de no-intervenció va ser una gran vergonya.

Però tot plegat no ho recordaríem de la mateixa manera si en acabar la segona guerra mundial s'hagués restablert la República i la legalitat, ens van sacrificar als interessos estratègics de les potències, el mateix que als polonesos, hongaresos...

Els governs republicans van durar poc, van canviar molt i no van tenir temps de res, des de dins mateix els feien 'el llit', i encara sorprèn, efectivament, la qualitat més que no pas la quantitat del que van poder fer, tal com anava la cosa.

Sobre el tripartit, no entraré en el tema ja que incidiria en el mateix, la manca d'unitat quan cal, els temes són complexos i fer-ne qüestió de bons i dolents és injust. De tota manera potser sí que passarà com diu el refrany castellà 'otros vendrán que bueno te harán'.

Sobre l'escola, he vist sovint a petita escala, en els claustres, els mateixos problemes, dèries i misèries dels governs a gran escala. Fins i tot en els centres excursionistes i en les associacions de barri, així que em temo que tots hi hem de posar voluntat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el meu pare m'explica sempre que allò era un desastre, sobretot pels gruos faccisos que hi havia, des del POUM,comunistes, anarquistes variats, tot plegat un sainet. En acabar la guerra (es va amagar després de la retirada de la batalla de l'Ebre on ell conduïa un camió) va fer la mili quatre anys a Orense i es va adonar que tan desastre eren els seus com els altres. Explica que qua la retirada en arribar a no recordo ara a quin poble un dels qui anava amb ell a l'entrada va dir que es desviessin que sabia una drecera, es veu que al poble hi havia el Negrin que feia afusellar els qui es volien retirar. Hi ha hagut una idealització gairebé romàntica de la República i és cert que algunes coses les varen fer be, però era una olla de grills.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Francesc!!!

Galderich ha dit...

He anat llegint de mica en mica els apunts i cap al final em trobo amb el teu amb un magnífic youtube!

Totalment d'acord amb l'anàlisi que fas perquè com sempre dic, és una anàlisi equilibrada, que d'això es tracta.

Hem rebut massa i toca una mica de pau amb un sistema de govern que sigui lògic.

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich!

Yayo Salva ha dit...

No et veig de Marquesa, Júlia. La República va ser un somni meravellós en un pais de maldecaps. Massa interesos patidaris estirant de la manta... Com a hores d'ara.

Júlia ha dit...

Evidentment, iaio, a més ja sóc la 'reina de casa meva', he, he.


Tens tota la raó, al final la manta s'esquinça.

Estic molt contenta de veure't per aquí, bon cap de setmana!!!