29.4.11

Blogomanies, blogomandarinatges i blogonostàlgia primaveral


Vaig estar una estona xerrant amb la Montse, Arare, a la parada dels relataires i vam coincidir en el fet que el món blogaire no és el que havia estat, en temps recents que ja semblen molt llunyans. Com que ambdues van viure l'inici, esplendor i decadència dels fòrums de la UOC ja no ens ve res de nou.

Això és normal i potser ha de ser així. Les novetats de tota mena caduquen ben aviat, en aquest món nostre. Alguns blogs han passat a ser el que sempre van voler ser, webs poc complicades i fàcils d'actualitzar, per passar l'estona.  Amics, visitants i visitats, han desaparegut i d'altres han sorgit a la xarxa de tant en tant, per a gaudi de les tafaneres com jo mateixa.

Des del principi hi va haver una mena de batalla perduda de bell antuvi en voler cercar noms més adients que això de blog. Es va passar per les bitàcoles, pels dips, i tot per acabar tolerant la mateixa paraula intentant canviar-li la g per una c, cosa que va ser acceptada pels radiants normativistes amb aplaudiments i rebutjada pels qui creiem que es una bajanada emmascarar etimologies evidents.

També va arribar el dia en el qual ja no es podia dir post i el mateix que les pateres mai no han estat pasteres es va optar per la paraula apunt que no volia dir res que tingués a veure amb el tema. Mentre el tema blogaire era objecte de tantes teoritzacions lingüístiques, fins i tot amb debats encesos que avui fan riure, han anat fent fortuna moltes coses més raretes, com ara això del lip dub, que ara agrada tant a tothom, sense que l'ànsia normativa hagi arribat a tan alts extrems de combat lingüístic. Tot plegat em recorda allò del güisqui castellà. I és que darrerament els manaies de la lingüística oficial trobo que no sé ben bé per quin mar naveguen, la veritat.

No tan sols els mots van ser objecte de teories esplèndides. També es va pontificar a tort i a dret sobre els continguts. Havien de ser breus, per definició de no sé qui. Es van elaborar espontànies normes d'estil que avui hem oblidat. Parlar d'un mateix feia pagès, parlar dels llibres que llegies també hi havia que opinava que era una bestiesa. Calia utilitzar frases curtes, com aquestes que avui estan de moda a la narrativa, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all. Hi havia qui actuava en l'anonimat i amb pseudònim i qui, en canvi, promocionava el blog amb una fotografia personal, reeixida i ben visible.

Els polítics i d'altres personatges importants van fer i fan blogs. O potser els fan els seus col·laboradors i subordinats. Un tema important han estat les visites i la utilització de comptadors, que en alguns indrets blogaires són visibles i comprovables. Hi ha qui constata les lectures que ha rebut la seva entrada, per exemple. Un altre tema a debat van ser els comentaris. S'havien d'admetre o no? S'havien de moderar? He observat que alguns anticomentaristes convençuts al capdavall han obert l'aixeta. Però també ha passat a l'inrevés. Hi ha qui es deixa estimar, admet comentaris però mai no els respon, com fan els espais dels diaris, on pots dir el que vulguis a l'articulista tot i que ja saps que ni et respondrà ni potser tan sols no et llegirà.

Hi ha blogs generalistes, per a mi els més distrets, i blogs especialitzats, que acostumen a ser aquells que tenen més èxit, car avui vivim en un món d'especialització absoluta. Va arribar la cobdícia i alguns espontanis que veien que eren molt visitats, per motius diversos, van posar alguna publicitat pel mig. Algun gran personatge demanava calés per poder-se baixar articles seus i tot. No sé si algú ha fet gaire calaix amb tot això, al món hi ha de tot i mentre hi hagi rucs hi haurà qui va a cavall, que deien a casa. Un altre sistema promocional era enviar-te comentaris com ara 'visita el meu blog,és molt bo', te'ls enviava gent que mai no havia visitat el teu fins que no va fer el seu. Jo, en general, acostumo a visitar tots els visitants, a la mida de les meves possibilitats.

I van arribar les trobades blogaires en directe. Algunes lliures i obertes a tothom, d'altres limitades més o menys a amics i coneguts de la colla. Com en totes les coses, vam patir aspirants a mandarins i pontífexs. Han sorgit noves xarxes socials i com que no hi ha temps per a tot, el tema ha anat variant. Del temps de l'antigor, de fa sis o set anys que semblen un segle i mig, quedem quatre gats que hem utilitzat els blogs per a divertir-nos i xerrar, ni que sigui virtualment, esbravar la nostra grafomania sense haver de demanar caritat als mitjans oficials que encara remenen les cireres, penjar algun versot i poca cosa més.

Vam néixer, molts, al blocat. Alguns han resistit durant molt de temps en aquell indret admirable i innovador, que es va abaltir a causa de l'èxit, cosa freqüent en el context català. Vam passar al blogger i alguns moderns han optat pel wordpress. La gent que compta, però, acostuma a anar a indrets com vilaweb. I és que, en el fons, en aquest món tan entranyable passen les mateixes coses i es manifesten les mateixes dèries i vanitats que a qualsevol indret habitat per la nostra mateixa espècie. Per sort, crec que les ànsies pontificadores i dogmàtiques dels iniciats i els experts han anat molt, molt de baixa. Pel que fa a una servidora, quan més em visiten menys em comenten, cosa que sí que trobo preocupant, car una de les gràcies d'aquest invent dels nostres temps és el diàleg informal i la polèmica de bon rotllo. Per això eren divertits els memes fins que es van fer pesats, car tot cansa quan hi ha tendència a convertir la devoció en obligació preceptiva.

Amb els blogs en general i els seus autors passa com amb els lletraferits de nova volada. Cal esperar una mica, si són roses floriran i pels seus fruits els coneixerem. Un dels mals dels nostres temps és que hi ha una gran tendència a fer allò que en deien arrencada de cavall i aturada de ruc. I un altre, la galvana, que tantes bones iniciatives fa acabar en aigua de figues. Com que sembla que la competitivitat és un factor molt humà, tot i que poc humanista, els concursos diversos, que han sorgit, de forma inevitable en el context blogaire, fan que durant uns dies, quan toca, rebis moltes recomanacions, comptant amb el fet que hi ha premis lligats a votacions populars. Un certamen seriós en el qual gent ben triada i independent valorés els continguts dels blogs que s'hi volguessin inscriure estaria molt bé però em temo que, com en tantes altres coses, anar a bateig comporta moltes servituds, padrinatges i coneixences. Els qui t'envien les recomanacions no pensen que potser tu també vols recomanar-te? Als blogs, webs i la resta sembla que, com amb els programes de la tele, el que compta és l'audiència, la quantitat. Cada vegada que em trobo el responsable d'una entitat del meu barri m'explica, encantat, el gran nombre de visites que ha tingut la seva web el darrer mes... Un altre premi lligat a privilegiats estaments és la publicació convencional d'un recull de les seves entrades. No sé si s'han venut molt, aquests reculls en paper.


El món blogaire, com tots els recursos d'internet, es avui molt divers, imprescindible. El facebook també, pel que sembla. I de fet, una cosa resta lligada a l'altra i fins i tot els programes de la tele tenen feisbucs i blogs i el que toqui. A això d'escriure al facebook encara ningú no li ha trobat un nom adient catalanitzat, per cert, mentre que allò altre de piular sembla que té els seus seguidors. En aquest excessiu apunt m'he deixat al tinter molts aspectes de la qüestió, evidentment. En tot cas, xalo amb això de poder escriure quan vols, on vols, el que vols i per a qui vulgui llegir-ho, que pot ser Ningú, és clar. Qui m'havia de dir que veuria tantes coses noves, a la vida, quan feia redaccions al cole amb plomilla i tinta barata i a casa no teníem ni tan sols telèfon?

38 comentaris:

zel ha dit...

Has fet un resum "ampli" magnific de les dèries i les intencions, i molts tenim una mica de tot. Jo, personalment, no em veig amb cor de respondre tothom ni puc visitar tothom a qui m'agrada llegir cada dia, així que faig de tastaolletes, però em reca no conéixer nous indrets quan els coneguts van tancant...

Una abraçada!

Allau ha dit...

Júlia, has fet una bona mirada a vista d'ocell sobre el món dels blocs. Sobre la teva sed de comentaris, si he de parlar per mi, ara només comento si puc dir alguna cosa pertinent, que hi ha lectors que comenten com qui "fitxa". Sovint els lectors més valuosos són els que mai no obren la boca però que són constants. Aquest apreci mut també vol dir alguna cosa.

És cert que l'ambient darrerament és bastant pansit, però crec que els grafòmans compulsius, com tu i com jo, resistirem. El secret és ser una mica egoïsta i buscar més la satisfacció pròpia que els rècords d'audiència.

Galderich ha dit...

Dra. Júlia,

M'ha agradat aquesta radiografia i diagnòstic prou aproximat d'això del món blocaire. Com que aviat portaré tres anys en aquest món em miro aquest apunt com una anàlisi molt acurada (de fet en els teus apunts acostumes a deixar-te poques coses fora) del que vaig pensar del meu primer contacte (precisament en el teu bloc) i del que penso actualment.

En fi, continua fent apunts llargs i fent la teva, que és el que dona autenticitat a un bloc i és el que jo personalment cerco.

miquel ha dit...

Fa dies que dono voltes sobre el tema i ja no cal que escrigui res, excepte que el que trobo a faltar en els blocs (o blogs) és la possibilitat del diàleg, que no és el mateix que el cometari: ara dic, ara dius, ara poso, ara contraposo...
I el temps, sempre el temps, que a mi se m'escurça tant...

Júlia ha dit...

Zel, possiblement tot aquest món s'ha fet tan gran que ja no donem l'abast a tot i fem el que podem, a l'estil tastaolletes que comentes. Els vells coneguts que tanquen és una cosa que em sap greu, també.

Júlia ha dit...

Allau, tens tota la raó, jo també comento molt més que abans pel fet que fa temps em semblava que s'havia de donar ni que fos el 'bon dia' i ara ja passo de tals obligacions.

La grafomania em preocupa, sovint m'he de reprimir per no allargar-me més del compte i tot i amb això...

Júlia ha dit...

Gràcies, Galderich. El que més m'inquieta és el temps, que menciona Pere, de tot fa anys i, a més, amb tant de canvis, els anys passats semblen la prehistòria.

Júlia ha dit...

Pere, el debat també ha anat de baixa, em sembla, ja sigui per manca de temps, per manca de ganes de polemitzar o per indiferència vers els temes, sovint repetitius, en els quals incidim. Però no tan sols el virtual, ep. Hi ha pocs debats seriosos a la tele i fins i tot a la vida real.

De vegades he escrit sobre quelcom que em semblava que incitaria a la polèmica i res de res, i de vegades un tema banal, tocat de passada, ha excitat la participació.

Sobre el temps, quan més gran et fas menys dura, és un fet comprovat científicament.

Puigmalet ha dit...

El temps passa, però mentre continuem xalant plegats, no veig perquè la cosa hagi de canviar. El Facebook m'avorreix, però als blocs hi continuo trobant continguts fantàstics on aprendre de tot i més. El que falta és temps!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Has fet un 'apunt' que explora molt bé el món del blog. La meva filla em deia: Mare, hauries de fer un blog. Però va passar temps abans no vaig veure 'què' havia de fer perquè el blog fos el que sentia que per a mi havia de ser: part de la meva obra, com ho són els meus articles d'opinió a la premsa. La gràcia dels blogs és que pots fer el que vulguis, com en el món de l'escriptura clàssica. Abans de ser escriptora d'un blog he estat lectors de blogs, els quals continuo visitant perquè m'interessen i perquè aprenc. Bon cap de setmana, Julia!

Lluís Bosch ha dit...

M'ha agradat molt el retrat del món dels blogs en aquest moment. Recordo que ho vaig intentar justament fa un any i mig, quan era una altra cosa. La velocitat és terrible, i efectivament ja es pot començar a escriure història.
Suposo que sí, que seguirem veient com evolucionael mitjà. Sigui com sigui, ara potser està més ensopit que abans, però hi ha una evolució natural que es dóna (crec) en molts altres fenòmens.
Creus que el futbol també anirà a la baixa algun dia?

montse ha dit...

Ahir vaig celebrar els 3 anys del bloc, la veritat estic sorpresa de la durada, quan vaig començar pensava que tot plegat es quedaria en un parell de repunts. L'experiència ha estat bona i tinc ganes de continuar.

Felicitats, m'agrada el teu bloc, fa temps que el segueixo.

Salvador Macip ha dit...

Un post (apunt?) genial.
Molt ben vist, tot i que no sé fins a quin punt estem en crisi ...

Segona volta ha dit...

Quin gust llegir-te. Em sembla que fas un retrat genial, i això que ha passat poc de temps, i moltes coses, no?

El millor és fer el que a u li abelleix, sense esperar comentaris o debats. Si vénen, bé, sinó també.
No sóc una blogger antiga, però he reconegut algunes coses.
Ara està més de moda el twitter, en què s'usen menys paraules. finalment, supose que hi haurà alguna plataforma on solament hi haurà onomatopeies, vist "lo" vist.

malgrat que a mi em costa llegir a l'ordinador textos llargs, els teus -que són llargs per al que llig jo a l'ordinador, com dic- sempre eliminen la incomoditat de la pantalla.

salutacions.

Júlia ha dit...

Puigmalet, el fet és que tot continua, però els canvis són inevitables, de vegades signifiquen millores.A mi el facebook també m'agrada, de fet allà també retrobo blogs, com que tot està tan relacionat.

Júlia ha dit...

Igualment, Teresa.

Efectivament, el blog pot fer-se a la mida i tarannà de cadascú, és un mitjà més de comunicació i expressió del nostre temps.

Júlia ha dit...

Gràcies, Lluís. De fet, en molts temes es passa de l'eufòria inicial a la normalitat, potser està bé que sigui així.

Sobre el futbol, encara m'estranya com ha evolucionat el tema després de tantes prediccions progres durant la meva joventut sobre el seu abaltiment quan hi hagués 'democràcia'. És clar que la democràcia tampoc és ben bé com ens pensàvem, però això del futbol ho trobo preocupant, la veritat. Cosa que no vol dir que no sigui humana i que en passi del tot, gairebé ni ho pots fer encara que vulguis.

Júlia ha dit...

Gràcies, Montse, i felicitat pels tres anys. La veritat és que el temps passa molt de pressa, de forma inevitable.

Júlia ha dit...

SM, el concepte de crisi és molt complex, sempre hi estem, en canvi constant i reinvent. Potser ha de ser així, de forma inevitable i fins i tot positiva. Més que en crisi diria que s'ha aturat l'eufòria dels inicis i l'afany teoritzador dels novells experts de fa sis o set anys.

Júlia ha dit...

Gràcies 'Segona volta',
De fet la majoria de persones fem això, com tantes altres coses, perquè ens ve de gust i ens ho passem bé.

Respecte a la 'quantitat' la veritat és que tinc amics i coneguts que m'han dit que quan veuen els posts tan llargs es maregen, però és que jo sóc així, de 'parrafades'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Un diagnostic exacte de la situació, però la cosa continúa, amb baixes i amb noves altes també. Em refereixo aLS BLOCS, EL TEMA fACEBOOK I TWITER ja saps que en penso. No se si ho recordaràs, deu fer ja quatre anys de la ptrimera trobada blocaire a Granollers i ja parlàven de microblogs que no era altra cosa que twitter. Tot pasa i poc queda que no deia el poeta.

paraula per identificatr-se VATER

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Jo crec que el problema rau que abans ens coneixíem tots (per parlar d'alguna manera) i ara l'horitzó s'ha eixamplat fins fer-lo inabastable.

Jo sempre he cregut que el blog és més un mitjà que contingut en ell mateix.

Els blogs han permès que tothom qui ha volgut, amb poca formació informàtica (o gairebé nul·la), hagin pogut dir la seva en el tema que han volgut.

Sobre els comentaris, sempre he defensat i segueixo defensant que només deixo comentaris quan tinc temps i puc dir-hi alguna cosa interessant en el comentari. Per entendre'ns. Si he de dir, "M'ha agradat l'escrit", em passo al Facebook que té un botó que ja fa aquesta funció. O realment dic que m'ha agradat quan és un escrit excepcional i en vull deixar constància.

Participo de la reflexió del Pere. Diàleg i no només comentaris.

Els premis de blogs no han servit per això. Els homenatges ho intentaven però també en queden lluny. Potser caldria una nova trobada com la de Granollers amb alguna reflexió i horitzó que ens animés a anar-hi.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Mireu què es debat a La Vanguardia, fent-se ressò d'inquietuds de blogaires d'arreu del món.

El porquet ha dit...

Doncs arribo rebotat d'en Pàmies i m'has fet llegir el teu post-apunt de cap a peus!

Molt bona reflexió.

Jo no fa massa que corro per aquest món i crec que he fet arrencada de cavall... ara estic intentant a veure si esquivo l'aturada de ruc.

No tinc, per tant, l'experiència que tu ja tens sobre l'evolució dels blogs. Tot just hi he entrat. De moment, m'agrada, i com dius, és un bon lloc per deixar constància de les nostres dèries, quan ens ve de gust i com ens ve en gana.

Ricard Masferrer ha dit...

També vaig començar a blocat i finalment fa uns dies que m'he passat a blogger. Simplement tinc bloc perquè m'agrada escriure de les meves dèries. No hi busco res més.
És cert que hi trobo a faltar una mica més de comentaris, però haig de reconèixer que per llegir i comentar blocs falta temps i a vegades aquest és bé escàs.
També utilitzo els blocs en la meva tasca educativa on els trobo molt útils i motivadors per la canalla.

jordi ha dit...

del que abans en dèiem blog i l'independitzàvem de la resta de la xarxa com si fos una cosa especial, ara només en queden alguns racons personals que (tot i mantenir la idea utòpica que tons teníem al principi) són una petitíssima minoria.
els blogs, ara han evolucionat a formar part de pàgines web més àmplies fins al punt de no poder diferenciar què és un web i què és un blog. i això és bo, perquè tots aquells blogs especialitzats en qualsevol tema (informàtica, llibres, cinema, programes de televisió, informació, etc.) han substituït aquelles pàgines web estàtiques i avorrides que abans ens volien mostrar la informació sense esperar que nosaltres poguéssim dir-hi res a canvi.
la resta, nosaltres que continuem mantenint blogs petitons i personals, crec que l'únic al que hem d'aspirar és a passar-nos-ho bé i tenir una bona finestra al món des de la qual poder saltar de tant en tant. allò de poder-te publicitar com a "escriptor" amb un blog ja ha quedat lluny però això no treu que ens sigui fàcil i atractiu mostrar-nos de tant en tant amb el que ens doni la gana i amb textos que pugui llegir tothom.
i per la resta (pels comentaris, per la publicitat, pels missatges directes i curts) ja hi ha facebook i twitter, amb els quals els blogs no hi tenen absolutament res a fer.

(ah, i ho sento però em sap greu ser el primer que et contradigui amb els lipdubs: internet ha donat moltes coses bones, però els lipdubs estan i estaran, sens cap mena de dubte, al sac de les fotos de gatets. monos però innecessaris, ben al contrari dels blogs, que poden ser lletjos i interessants! ;) )

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, tot passa, queda i canvia, de forma inevitable.

Noi, quina parauleta, he, he.

Júlia ha dit...

Víctor, jo sempre he cregut que era un mitjà més, precisament feia les reflexions de l'entrada recordant que al principi es teoritzava molt sobre aquest 'mitjà' atorgant-li una mena de categoria per ell mateix.

Ara em miro això que comentes del diari.

Júlia ha dit...

Porquet, jo crec que amb el que tu comentes ja n'hi ha ben bé prou per mantenir-los, si ens ve de gust. Només recordava quan teoritzàvem gairebé de forma filosòfica sobre el fet per ell mateix.

Júlia ha dit...

Ricard, tenen grans virtuts, efectivament, i moltes aplicacions.

Pel que fa a la utilització educativa hi estic d'acord amb matisos. Durant un temps als cursos per a mestres -jo aleshores encara estava 'en actiu'- es va pressionar el professorat per tal que 'fes blogs'. Molts dels quals van quedar morts per la xarxa, ja que si no hi ha un interès pel tema, com en tantes altres coses, el tema no tira endavant.

Són interessants, importants, però no pas indispensables, un mitjà més, n'hi ha molts altres.

Júlia ha dit...

Jordi, potser no m'he explicat bé, però estic d'acord amb el que dius dels liptubs, només feia referència al fet que mentre per al 'vocabulari blogaire' es van cercar mots 'catalans' -més o menys-, amb altres innovacions, tendències o gresques diverses no s'ha estat tan 'normalitzador'.

Per la resta, res a dir, totalment d'acord.

Salvador ha dit...

Estic totalment d'acord amb en V.Pamies quan diu: Sobre els comentaris, sempre he defensat i segueixo defensant que només deixo comentaris quan tinc temps i puc dir-hi alguna cosa interessant en el comentari. Per entendre'ns. Si he de dir, "M'ha agradat l'escrit", em passo al Facebook que té un botó que ja fa aquesta funció. O realment dic que m'ha agradat quan és un escrit excepcional i en vull deixar constància.
Per això mateix jo no faig gaires comentaris i tampoc m'acaba d'agradar el tema d'anar contestant els comentaris dins el teu mateix Blog. Penso que t'obliga a retornar una i mil vegades al teu propi blog a veure que t'han dit...
També penso que els post quan més breus millor. Si són massa llargs cansen i un no acaba de llegir-los del tot...

Júlia ha dit...

Salvador, jo tampoc poso comentaris si no tinc res a dir, tot i que depèn també de l'autor o autora, amb alguns que tinc certa amistat també passo 'senzillament a saludar'.

A mi no em cal retornar enlloc, els blogs actuals permeten saber les respostes a través del correu, per cert.

En segons quines entrades de blogs alguns comentaris sobre temes concrets provoquen diàlegs molt interessants, precisament, pel meu gust, és el fet de poder comentar i dialogar allò que té més interès d'aquests mitjans de comunicació.


Pel que fa a la llargada, també depèn del tema i de l'interès que ens desvetlli. Jo sóc més aviat de pensar 'allò bo, si llarg, dues vegades bo'. Pel meu gust, vaja. Si no s'acaba de llegir, com passa de vegades, és potser pel fet que el contingut no ens desvetlla un interès excessiu.

Clidice ha dit...

No anava a dir res, perquè pràcticament ja t'ho han dit tot, però em caus bé i em fa gràcia dir-te que m'agrada el que escrius quan és així.

Aquest és també un comentari del món dels blogs, i sembla que s'hagi de menystenir. Al cap i a la fi, tot són postures. Qui fa un blog és per dir allò que vol, per no dir-ho, perquè es pensa que sap escriure, per explicar que s'ha trobat una piga que no coneixia, per desfogar-se, per "fer dits" en això d'escriure amb l'esperança que un dia ..., per publicitar-se, per carregar-se els altres, per ... I qui comenta tres quarts del mateix. Hores d'ara, no em sento capaç de veure el món blog com un tot, de fet algunes experiències negatives, m'han fet qüestionar si és el meu medi, que sinó l'és no passarà res. Però són una bona experiència en general i alguns aporteu molt, i molt de bo, en el nostre dia a dia. Ara que sembla que les Humanitats ja estan caput, la vostra contribució es fa més important.

Ah! i m'encanta el twitter, estic subscrita a distints medis de comunicació i és com tenir un teletip funcionant tot el dia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice. Només he vulgat recordar els inicis del tema i tot el que s'arribava a 'pontificar'.


Les pobres Humanitats semblaven revifar fa quatre dies, quan jo vaig estudiar al grup pilot de la UOC. Ja he comentat en més d'una ocasió que fa un temps els vaig enviar una carteta de protesta en veure que no demanen ni ells mateixos llicenciats en humanitats per a consultors, que ja és gros. A mi ja no m'afecta, bé, m'afecta 'moralment'.

Personalment tinc el blog pel fet que m'agrada escriure i també xerrar i connectar amb gent diversa, per això també m'agraden els comentaris encara que siguin per dir-me 'cul d'olla' o 'bon dia', però entenc els qui creuen que mirant n'hi ha prou, evidentment. Jo mateixa no sempre en poso.

En el twitter no hi he acabat d'entrar però el feisbuc m'encanta, he recuperat un munt de vells coneguts a través de tot això, exalumnes, companys de treball...

De fet crec que tot el que faig ho faig per xerrar com sigui i fer tertúlia, la veritat.

Júlia ha dit...

Perdó. 'volgut', no 'vulgat'!!!

llum ha dit...

Escriure, xerrar i conèixer gent diversa. Júlia, aquests són tres dels punts que esmentes en un dels teus comentaris, pels quals tinc un blog. N'afegiria un altre: COMPARTIR. Compartir coses que m'han seduit, que m'han frapat, que m'han divertit. Com si compartir tot plegat, ho fés més seductor, més frapant, més divertit. M'ha agradat molt el que escrius i hi estic molt d'acord. A mi el que no m'agrada és el blog pedant i el blog narcís, aquest que va d'especialitzat i només escriu ...per ell. Petonets.

Júlia ha dit...

Tens raó, Llum, compartir també. El narcisisme és un tarannà molt més habitual del que sembla, per cert. Ja veus el que li va passar, però, al Narcís mitològic...