11.4.11

Els ulls de la Meller i la miopia barcelonina






Ahir vaig anar al flamant Artèria-Paral·lel a veure el muntatge sobre Raquel Meller, Por los ojos de Raquel Meller, un espectacle que va començar modestament en una sala petita de Madrid i que gràcies a les crítiques porta molt de temps representant-se. Em va fer una certa llàstima veure aquella sala mig plena i, encara, amb públic molt gran i alguns personatges d'aquests relacionats amb la faràndula o el periodisme, que saps que van de ros a molts esdeveniments.

Crec que pel que fa a Artèria li manca una certa promoció, el mateix que al remodelat Molino, tot i que en aquest segon cas, com que la sala és petita, imagino que no tenen problemes per omplir. L'espectacle potser demanava un espai de l'estil del Molino, petit i acollidor, amb més calidesa. Avui costa d'imaginar el que va representar Meller en la seva bona època, una dona que va ser lloadíssima i condecorada, que va triomfar en el cinema, a França i els Estats Units, homenatjada per tothom, admirada per tot tipus d'intel·lectuals, també els catalans, llengua en la qual va cantar alguna coseta, tot un caràcter excessiu, difícil, complicat, com sol passar amb les dives autèntiques. Vivia al carrer Salvà, quan era modista, al meu barri, en un edifici que ja no existeix, i va iniciar la seva carrera artística a l'Arnau, avui en estat ruïnós però diuen que en procés de recuperació. Que els deus del teatre ho aconsegueixin!

La companyia Teatro Tribueñe ha aconseguit, amb poca gent, molta empenta, un piano boníssim i un grup de persones en estat de gràcia, destacant la protagonista, Maribel Per, pel fet que es fa un tip de cantar i de cantar molt bé, un espectacle molt digne, evocador però que no cau en sentimentalismes tronats, un musical seriós, en definitiva i tota una experiència que a casa nostra, si no fóssim tan moderns, podria servir d'inspiració a quelcom semblant sobre, per exemple, l'oblidat Emili Vendrell.

L'obra ha estat a aquest teatre només cinc dies, ignoro si per exigències dels contractes de la companyia o de la mateixa sala. Em temo que un gran nombre de barcelonins ni se n'han assabentat. Molta gent jove ni tan sols s'ha assabentat de l'existència de Raquel Méller. A Barcelona, ciutat on va néixer artísticament i va morir físicament no se la recorda gaire, malgrat el modest monument-font del carrer Nou que, per cert, fa alguns anys va rebre agressions de brètols que el van decapitar. Per sort, a Tarazona, on va néixer, la recorden més i fins i tot li han dedicat un museu. A Madrid crec que l'espectacle ha durat gairebé quatre anys, a més de donar voltes per les espanyes, sempre amb èxit i reconeixement de la crítica.

L'Artèria-Paral·lel, com tothom sap, es va dir Teatre Espanyol o Español des de la seva fundació, el 1892, fins que en èpoques recents va passar per convertir-se en discoteca sorollosa i durant un temps plena de gambirots que causaven molts disgustos al veïnat. Hauria estat bé recuperar el nom antic, però avui ningú no és capaç de dir Español a res ni a ningú, és clar. Bé, espero que els Tribueñe tornin en alguna ocasió, el Paral·lel té un deute pendent amb Meller i seria una bona ocasió, per exemple, reinaugurar l'Arnau amb aquest espectacle. Per somniar que no quedi.

6 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

ja saps que som un païas molt desaghraït amb els nostres artistes, del tipus que siguin.

Júlia ha dit...

Ja ho sé però m'empipa i mostra incultura epidèmica.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Potser seria bo saber perquè quasi ningú és capaç de dir "espanyol". Si jo ho puc entendre, segur que tu també.
Fa pocs mesos vaig fer un cafè al Port de la Selva, en el cafè -valgui la redundància- que va inspirar, diuen, l'escenari de El cafè de la marina de Sagarra. Hi havia anat força de jove i se'n segueix dient "Cafè Espanya".
Salutacions!

Júlia ha dit...

Glòria, és clar que ho entenc. De tota manera hi ha molts hotels i cafès encara amb aquest nom però en el cas del que dic ningú no va comentar res. Crec que barregem massa coses, la veritat.

GLÒRIA ha dit...

Hi ha un rebuig oficial i un altra de gran força cultural...en el cas que tu dius, es podia haver conservat el nom de sempre però potser necessitem catanitzar i és la resposta a una actitut insistentment hostil.

Júlia ha dit...

Glòria, en cap moment no es va dir res, en aquest cas, de recuperar el nom antic, la veritat. A mi m'és igual, però el nom va durar des de finals del segle XIX fins l'etapa discotequera, sense problemes i al carrer Nou tenim el bonic Hotel España, modernista, sense cap mena de problema plantejat, per ara.

De tota manera, ara amb això del 'Molino' també hi havia un corrent que demanava que en diguessin 'Molí'...

Més greu em sembla veure pizzeries que es diuen 'Mafia'!