28.4.11

Finals d'abril, al cel i a la terra





Les tremoloses flors de les estepes animen els paisatges més humils amb la seva subtil fragilitat. També, gairebé sense saber com i quan han arribat, els xiscles dels falciots trenquen el silenci dels matins i dels vespres al meu barri on, contra el que opinin els tòpics antibarcelonins, comptem amb carrers absolutament silenciosos i tranquils. Les malves també floreixen, esplèndides, en el racó urbà més inesperat, en qualsevol espai oblidat que espera l'alça de preus per endegar noves construccions rendibles.

Totes aquestes plantes tenen grans propietats que desconec i sovint els infusionistes ignoren la seva presència en llocs inesperats i lletjos. Fa uns dies algú m'assegurava que la farigola que trobàvem a pagès era millor i més olorosa que la propera a ciutat, cosa absurda, evidentment. La farigola més olorosa és la de terrenys secs i aparentment desagraïts. Avui hi ha una tendència remarcable i positiva a omplir jardins urbans amb espècies autòctones com aquestes que he mencionat, o amb d'altres com l'emblemàtica ginestera.

El mes d'abril, el meu preferit, s'acaba, i amb ell l'inici d'aquestes presències esclatants de colors imprevistos i de xiscles ornitològics inesperats. Pel maig tot entra en una plenitud abassegadora i excessiva, pel meu gust modest i amic de poques parafernàlies. Ahir també van florir dos gols, com és sabut, i fins i tot els carrers silenciosos del meu barri es van omplir de crits irracionals, sorolls de botzina, esclats de petardos i reaccions humanes diverses. M'inquieta el bipartidisme en política i en esport nacional i la identificació col·lectiva irracional amb aquests herois joves de curta durada, però millor això que no admirar herois bèl·lics, com en el passat recent.

Al capdavall, amb alguna cosa ens hem de distreure. O ens han de distreure.

La florida de l'estepa i  els crits col·lectius del falciots, un ocells lletjots, mirats de prop, però imprescindibles  en el meu imaginari urbà primaveral i estiuenc, representen el triomf de la modèstia, més enllà de l'esclat mediàtic i aparentment principesc de les roses de Sant Jordi, la majoria, ai, procedents d'indústries llunyanes i de massificacions comercials interessades. 

El mateix que contemplar la jove parella xinesa que té cura d'un bar proper, jugant a pilota al carrer amb la seva bonica nena de tres o quatre anys, o mitja dotzena d'aspirants a internacionals de vuit o nou anys i de procedències absolutament heterogènies concentrats en la seva activitat futbolística per a desesperació dels botiguers del veïnat, em produeix molta més emoció inexplicable que no pas el seguiment d'aquestes batalles esportives que ens fan feliços sense cap mena d'esforç personal coherent. I que ens agermanen en una mena de misticisme tan breu i estantís com les florides primaverals.


10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La primavera ens omple d'un dolç estat d'eufòria... química, diuen. Molt bé. Però jo m'estimo més pensar que és el sentiment que nodreix una poesia pura, encara incontaminada, ja que s'acaba d'estrenar...

Puigcarbó ha dit...

es quan reneix tot a la primavera Júlia, i veure com brota la natura arreu és una meravella, ara ja ha perdut la grogor la colza i no hi ha tantes flors pero està arreu curull de roselles.

pere ha dit...

I van florir dos gols, només dos -quina pena-, en terres llunyanes en un camp d'herba que feia temps que no es regava. Ai! Però altres primaveres ens floriran més.
Ah, no, alguns d'aquests herois que ara admira la gent irracionalment o no (a la fi, l'admiració pels millors en el seu ofici és cosa vella)la no seran tan efímers com pot semblar: Pelé, Kubala... i formaran part de la imatgeria popular, fins i tot de la parella de xinesos i de la seva filla, etc. La primavera em posa poètic.
En un altre pla, la importància d'aquest futbol com a element integrador... Tampoc voldria posar-me polític.

(al meu barri trobo que xisclen pocs falciots, no sé si encara van viatjant)

Júlia ha dit...

Tant de bo sigui així, Teresa!!!

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, dona goig veure aquest esclar, només que a mi també m'agradaria 'florir'. No 'florir-me', he, he...

Júlia ha dit...

Potser tens raó, element integrador si que ho és, però tant de 'bipartidisme' em mareja una mica.

Potser no els sents tant pel fet que no tens 'muntanyeta' a prop com en el meu cas, d'alguna cosa ha de servir ser al peu de Montjuïc.

Galderich ha dit...

El Mourinyo hauria de saber que el Barça guanya amb polèmica arbitral per a poder dissimular la crisi... Tot floreix malgrat el soroll que marca la pauta dels gols culers!

Júlia ha dit...

Sí, Galderich, tot té certa relació en aquest món estrany...

Clidice ha dit...

Penso que en aquell camps sense regar s'hi podria fer una farigola ben olorosa, que ja se sap que els anys plujosos la farigola no val res. Coses de ser de secà :)

Júlia ha dit...

La farigola, efectivament, Clídice, quan més sequera, millor, com la majoria de plantes aromàtiques.