2.4.11

Futur incert

Hi ha una mena de consigna recurrent en xerrades i debats sobre tot tipus de temes, sovint amb un rerefons apocalíptic sobre futurs en crisi, capitalisme salvatge i proclames amb consignes tronades. Sempre hi ha algú que, espantat, exclama:
-És que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres!!!!
Els nostres, és clar, no pas els dels veí de dalt ni els del paki del colmado, ni els de la mestressa del basar xinès de la cantonada...

Aquesta frase, evidentment, fa referència al tema material. I és que unes quantes dècades de millora en tants aspectes i, a més, en una relativa pau pels nostres verals, ens han fet pensar en el desenvolupament lineal de la història i en una mena de progressió imparable en tot i a tot arreu, llevat del component moral, en el qual no s'hi entra gaire. En el fons, tot plegat no està tan lluny d'aquella famosa frase política, España va bien, sobre la qual molts humoristes van ironitzar dient que era a ells a qui anaven les coses bien.

Tenir menys metres quadrats al pis, un sol bany, no fer viatges cada estiu o no poder anar al teiatru quan toca no vol dir que es visqui pitjor. Els qui som grandets i venim de classe modesta, tot i que l'amnèsia és habitual quan accedim al llimb del benestar, hem viscut molt i molt pitjor, per no parlar dels nostres pares i de la gent de les nostres mateixes generacions que de ben petits s'havien de guanyar les garrofes fent jornals. Evidentment, la frase no admet cap lectura global ni globalitzada. 

Ningú no pot preveure cap futur, ni el nostre ni el dels altres. Possiblement hi ha foscos interessos dels grans capitals bancaris conspirant per tot arreu però contemplar segons quins tarannàs d'apocalíptics que, en el fons, són més consumistes i egoïstes que els nostres avantpassats, em fa més por que la crisi més crisi de totes les crisis.  Fa uns dies, amb motiu de la bajanada de la setmana blanca trucava gent a un programa de ràdio, la majoria parlava del seu problema, i moltes opinions respondrien a allò que el meu pare en deia massa farts.

Vaig anar fa uns dies a la presentació del llibre de Miquel Giménez, periodista, sobre la seva infantesa al Poble-sec, tot un seguit de divertides anècdotes esquitxades de reflexions no tan intranscendents com podria semblar d'entrada. El senyor Giménez té onze anys menys que jo i, per tant, va viure en uns temps una mica més agraïts que els meus però els seus pares també es van fer un bon tip de treballar. Copio un breu fragment:

 Quan ara sento una parella jove que no saben com fer-s'ho perquè treballen tots dos, i això que tenen dona de fer feines i llurs mares que els ajuden, recordo la mare i em vénen ganes de donar-los un calbot...

Tinc aquests mateixos sentiments sovint, quan escolto segons què, a més disfressat de lectura progressista del difícil moment que ens toca viure. Com totes les mares, voldria que els meus fills tinguessin una vida llarga, feliç i honrada, tot i que no puc vacunar-los en contra de les crisis ni de les maltempsades. Però aquest futur que els desitjo no passa per més viatges, pisos més grans, calerons a dojo o roba de marca, sinó per aspectes molt més profunds que potser comportaran, en ocasions, sacrificis inesperats i moments d'incertesa.

Quan jo era petita i, més o menys pobra, hi havia gent molt més pobra a la meva mateixa ciutat, però jo no els veia, com els de més enllà de l'Eixample o la Diagonal no em veien a mi. Ara, a nivell globalitzat, només volem veure allò que ens convé i quan ens convé. I tan pobres com som...

Vaig estudiar magisteri amb moltes dificultats, treballant, i em vaig trobar amb gent de la professió que havia sortit de capes mitjanes de la societat i que havia estudiat de forma molt més còmoda. En una d'aquelles primeres vagues em vaig sentir molt malament quan una mestra, suposadament progre, per justificar una aturada reivindicativa, davant d'un públic de pares obrers, de sectors molt més desafavorits, proclamava:
-Tenemos derecho a reivindicar este sueldo ya que nuestros padres hicieron un sacrificio para qué estudiásemos y tenemos una carrera...

La mesquinesa vigent es fa palesa davant de la immigració, tant per part dels bonistes que no hi comparteixen pràcticament res però que pontifiquen sobre els seus eteris valors i tot això, com per part dels racistes o classistes vergonyants que miren tot allò que és diferent amb una mena de por a perdre, ai, els privilegis que, se suposa, mereixem d'entrada per ser on som i venir d'on venim. En el fons, tots dos sectors són igualment injustos i discriminadors. De la cultura, com de la llibertat, i en un context afortunadament menys dramàtic, també en podríem dir, cultura, quants disbarats que es diuen i fan en el teu nom.

A més, quan sents algú que manifesta que estem pitjor que mai i protestes i expliques que hem estat molt i molt pitjor, com que la constatació de la realitat resulta incòmoda, normalment et tallen:
-Oh, però no anirem pas endarrere, és clar, així seríem uns conformistes i no avançaríem...




Sobre temps complexos i personatges del passat, un nou enigma a l'altre blog, 'molt més que un nom de vaixell emblemàtic'

13 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

per malament que visquin, viuràn o viuen i han viscut millor que nosaltres a la nostra jovwentut, o sia més o menys igual, i el futur ja se'l construiràn. Qualsevol temps passat fou pitjor i no hi ha res que no hagi succeït abans.

Ramon ha dit...

Crec que el treu anàlisi es encertat. El meu pensament sobre aquesta qüestió està també en la teva línea.
Un plaer llegir-te, com sempre.

Anònim ha dit...

DONCS ELS MEUS FILLS ESTAN PITJOR QUE JO.....NOSALTRES,GERMANS,AMICS ETC.ETC.CREIEM QUE QUANT"ALLO"SE ACABES, TOT SERIA MES JUST,QUE MANARIA GENT COM CAL,QUE LA JUSTICIA SERIA JUSTA ,LLUITAVAM AMB ESPERANÇA...ELLS A HORES D'ARA NOMES ELS I RESTA "QUI DIA PASSA ANYS EMPENY"I CALLAR PER NO PERRDE LA FEINA.
JUGANT....

Josep Lluís ha dit...

Sí, potser els joves de hui mai no tindrem un xalet, una segona residència, però tampoc hem treballat dur des dels 7 o 8 anys com els nostres pares, que només han pogut estudiar i arribar a un benestar laboral en l'edat adulta. No sé si arribaré a acumular els béns materials de mos pares, però sí sé que la meua qualitat de vida ha sigut des del principi millor, còmoda.

Olga Xirinacs ha dit...

Molta raó en tot. Sobretot pel que fa als "bonistes", a qui grates la crosta prima i et surten insolidaris amb la majoria de gent del voltant, que som els que voldríem viure en pau, amb la nostra llengua i al nostre país sense resultar esclaus en tot i per tot.
Als "bonistes" em sembla que no els interessa res que faci referència al país, i es fan solidaris dels altres països, com més exòtics millors. Dels Estats Units, no, per descomptat. Bé han de tenir un dimoni a qui donar la culpa de tot...

Júlia ha dit...

És veritat, Francesc, però potser cal ser grandet per tal d'adonar-se d'això...

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon!!!

Júlia ha dit...

Jugant, aquesta és tota una altra història, potser és que pecàvem d'ingenus i no vam ser 'realistes', això ja sol passar després de totes les revolucions, i això nostre no sé ben bé què va ser. De tota manera, crec que 'malgrat tot', millor 'així'!

Júlia ha dit...

Josep Lluís, és que quan un ve de la pobresa o gairebé qualsevol millora es viu amb molta intensitat i optimisme, al revés costa una mica, en tot cas l'excés també porta a un cert relaxament 'ètic', i potser també 'els grans' hem fet créixer les noves generacions amb un excés d'expectatives. Els anys de vaques magres sempre tornen. I a l'inrevés.

Júlia ha dit...

Cert, Olga. Precisament vaig anar fa poc a un debat sobre història i els disbarats que vaig escoltar sobre els Estats Units, per part de 'historiadors' feien molta angúnia.

Aquest bonisme progre ens ha fet molt mal en tots els camps, el cultural, l'educatiu... A més, els qui es queixen més acaben sent els més consumistes i ben peixats, només cal observar alguns polítics d'aquest 'pal'. Llàstima, ja que això acaba per decebre molt i per fer perdre la fe en el sistema.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les nostres mares rentaven la roba a mà, jo només de pensar-ho... Vivim millor. I els nostres fills és veritat que ho tenen molt difícil, però també tenen els seus recursos per sortir-se'n, cal confiar-hi!

Júlia ha dit...

Vivim molt i molt millor, Teresa, per això de vegades cal mirar una mica enrere per tal de no patir tant de cant apocalíptic! I, evidentment, tenen i tindran els seus propis recursos malgrat hagin de fer els seus propis sacrificis.

Galderich ha dit...

Jo crec que l'estat de benestar actual on estem recularà. Si realment creiem en una globalització positiva i que arreu del món tothom tingui acomplerts uns mínims (per sota del que ara nosaltres tenim) haurem d'abaixar-nos-els per posar-nos a un nivell semblant. No podem anar predicant la injustícia del Món i nosaltres no renunciar al benestar que es fonamenta amb la situació humiliant d'altres.
El problema és com es condueix, i qui, aquest procés d'acomodació de les diverses situacions del planeta...
En fi, molt complicat i crec que aquesta crisi és una crisi molt més generalitzada i de llarga durada... per no dir permanent.