4.4.11

Gregarisme hiperactiu multigeneracional



Encara recordo, tot i que de forma molt difusa, quan va arribar el Corte Inglés a la plaça de Catalunya, situant-se en el lloc d'uns antics edificis dels quals en queda un finestral en alguna banda. Va ser molt criticat pels progres de l'època, es feien bromes sobre el nom, deien que el titllaríem de Tall Britànic. La firma Preciados va ocupar també els magatzems de Can Jorba, fent estralls en el seu magnífic interior i algun periodista nostrat va ironitzar sobre aquest Can comentant que potser no diríem mai Can Presiadus. També corrien moltes brames, potser amb alguna base real, sobre la secreta propietat de tots aquests magatzems, que s'atribuïa a doña Carmen Polo de Franco, tot i que m'imagino que supervisada per algú, a causa de la seva afició a consumir collarets sense abonar-ne l'import, pràctica que hauria acabat de grat o per força amb els beneficis pertinents de l'empresa.


Ara tot es Corte Inglés. Ningú no en diu Can Corteinglès ni res semblant, i ja no és una sola botiga sinó moltes, entre les quals l'antic Can Jorba que, afortunadament, ha mantigut la seva façana. El Portal de l'Àngel, per cert, en pocs anys ha perdut la poca elegància que rumbejava convertit en un supermercat de baratillo. Els grans magatzems de la plaça de Catalunya formen part de l'imaginari sentimental de moltes generacions. Aquests dies s'ha protestat molt del mal català utilitzat pel nou centre comercial, les flamants Arenas, i recordo que el Corte Inglés havia fet moltes relliscades durant el passat, que van provocar cartes i cartetes i que han anat minvant amb els anys i la normalització lingüística. 

Avui els seus aparadors nadalencs no tenen la gran brillantor de quan els meus fills eren petits, quan s'esperava amb candeletes saber amb què ens sorprendrien. El que em sorprèn és l'èxit de la cursa, deien que hi havia seixanta mil persones, jo en vaig veure passar la meitat i hagués dit que encara eren moltes més, la veritat, tot i que sóc incapaç de calcular aquesta mena de coses. I no sóc l'única, només cal veure les dades divergents que es donen en tot tipus de manifestacions.


El sentiment gregari que empeny la gent a participar en actes multitudinaris em meravella i m'espanta al mateix temps. La necessitat de sentir-nos part de la multitud passa per processons, curses, caminades, manifestacions i reivindicacions col·lectives. Hi ha, a més dels qui participen, els qui baden o badem, que també fan gruix. Que la cursa és avui una festa assumida i acceptada, malgrat les antigues reticències anticonsumistes que amaraven la firma organitzadora, la qual en aterrar a la ciutat es va considerar com l'arribada d'una mena de colonització comercial, és un fet. Una festa assumida, integradora, multicultural i multicronològica, amb gent de totes les edats que corre o tan sols passeja fent la xerradeta, per participar i poder dir que hi era. Les curses ja fa anys que tenen molt d'èxit, fa uns dies escoltava un metge queixant-se del fet que, després de participar en la del Corte Inglés hi ha gent que ja se sent atleta i se'n va a fer coses molt més ambicioses, sense estar preparat físicament. Però vaja, com que tots hem de morir, un patatús en plena corredissa pot éssser fins i tot una forma pietosa de fer moixoni.


Sense fer tant de soroll com amb la cursa, els magatzems mantenen des de fa més de trenta anys l'Escola de Sardanes, cosa lloable quan a tants centres cívics i entitats diverses i nostrades les sardanes són absents o han estat substituïdes per sevillanes, country, balls del ventre, ballet clàssic, tai-txi o el que toqui i estigui de moda. Hi ha qui creu que la sardana és morta o li canta les absoltes, fa dècades que sento la mateixa cançoneta però crec que no és així, tot i que no sigui la seva pràctica tan visible com, per exemple, la dels castellers o els diables, activitats patriòtiques que avui són les que toquen. El Corte Inglés avui és ja quelcom integrat a la ciutat on s'hi pot trobar fins i tot el pare Manel.


Avui no tan sols els curseros fan curses o els excursionistes, excursions. Tothom ho vol fer tot, cosa impossible, encara que quan ets jove et sembla que tot és possible, assolible i realitzable, i que ser realista és demanar l'impossible i potser ha de ser així. En una excursió a la qual vaig anar fa poc dues noies més joves que jo comentaven com estaven apuntades a tota mena de webs que forneixen entrades més barates per a teatre, cinema, òpera, concerts de tot tipus, viatges i viatgets. Només d'escoltar el que feien i volien fer em marejava una mica, no havien deixat obra de teatre per veure ni ruta cultural per seguir. 

Un senyor molt afeccionat a l'òpera em comentava fa un temps que avui molta gent va a l'òpera perquè toca anar-hi, però que, en general, ja no és el mateix que en el temps de la seva joventut, quan a les llargues cues per aconseguir entrades barates es feien tertúlies d'entesos i gairebé maniàtics del gènere. I és que qui anava a l'òpera gairebé només anava a l'òpera i prou. Però avui hem d'anar a l'òpera després d'haver fet la ruta del modernisme, dinat a un restaurant d'anomenada especialista en cargols, haver vist la peli d'actualitat... Això no és pas privatiu de la gent més jove, en el context dels jubilats i jubilades s'ha estès una mena de neguitosa hiperactivitat histèrica que ha estat objecte de molts acudits recurrents. Bé, deixo el post, que me n'haig d'anar al curs de pintura, que ja faig tard...

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Segurament tens raó, massa coses per fer i massa angúnia que, si no les fas totes, perdràs algun tren del qual ningú en sap la destinació. Com si per fer molt moríssim menys. Com a mínim tu ho reconeixes :)

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Hauries de passejar pels passadissos del Liceu entre acte i acte i veure com hia molta i molta gent que va l'òpera fa anys i té el seu criteri. Aquesta mateixa gent, o part d'ella, després agafa el metro i segueix parlant d'un cantant i de com ha resolt o esguerrat un passatge. Sempre, en tota societat, hi ha gent que, com tu sols dir, far coses perquè toca però, no dubtis, que hi ha una bona part de personal que sap què fa i en sap el perquè.
Salutacions!

GLÒRIA ha dit...

Perdó, volia dir "hi ha" on he escrit "hia".

Puigcarbó ha dit...

Res és com era, perqué nosaltres ens hem fet grans Júlia. Però si no trobes alguna co0sa, ves als magatzemns de la Plaça de Catalunya dels qui no es pot dir el nom per no fer publicitat, allí ho trobaràs. Ja he dit en alguna ocasió que si em demanàven que m'emportaria a una Illa deserta h tinc molt clar. "El corte Inglés i la Maruja Torrres."

Júlia ha dit...

Clídice, el que passa és que disposem de més temps que els nostres avantpassats i de més possibilitats, gestionar tot això no és fàcil.

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment, ja ho sé, però crec que també hi ha molta 'moda' en tot plegat, he vist com es massificaven coses que en d'altres temps eren minoritàries, com l'esquí, anar a collir bolets o la mateixa òpera. Ara bé, en tots els sectors hi ha els 'veritables' aficionats i també aquells que comencen perquè toca i s'hi aficionen.

I també hi ha qui ho vol fer tot i anar a tot arreu pel fet que ho tenim tot força a l'abast.

Júlia ha dit...

Francesc, no creguis, jo m'atabalo amb tanta cosa i no sé comprar en llocs tan grans i assortits, tot i que de vegades hi vaig, evidentment.

Doncs jo ni la Maruja Torres ni el Corte Inglés, la veritat, amb un basar xinès i el parent, ja faria, he, he.