25.4.11

L'inspector de J. B. Priestley truca al teatre del carrer Ponent


Des de la seva estrena, Truca un inspector, obra que es pot veure al Teatre Goya, dirigida i interpretada per Josep Maria Pou, ha omplert de forma habitual la sala, sense fer gaire soroll. Els qui som una mica grandets coneixem bé l'obra, pel fet que va ser programada en més d'una ocasió en els temps gloriosos del bon teatre televisiu i perquè també havia estat emesa per ràdio en els temps, definitivament sembla que oblidats a casa nostra, del bon teatre radiat.

El teatre barceloní fa anys que mostra, pel meu gust, una programació erràtica i estranya. A més a més l'edició de textos teatrals és també tímida i inconsistent. Feia més de seixanta anys que no s'havia representat aquesta obra a Barcelona. De la darrera vegada que vam veure El temps i els Conway a nivell professional en deu fer ben bé vint, potser. Els grups amateurs, afortunadament, recuperen aquests dos títols de tant en tant, els únics que, de fet, hem pogut conèixer d'aquest interessant autor. 

J. B. Priestley va ser un home molt popular en la seva època, dramaturg, activista polític i moltes coses més. Però la seva fama entre la gent del carrer, a més del teatre, li va arribar a causa de la seva feina de locutor a la BBC, es deia que l'escoltaven tant com a Churchill. Va rebre bastonades de col·legues com Graham Greene,  a qui va denunciar per difamació, i Orwell, el nostre Orwell, el va incloure en una controvertida llista amb persones filocomunistes que havien de ser bandejades de llocs de responsabilitat política oficial. Tot plegat cal situar-ho en l'època i considerar la mala experiència que Orwell havia patit amb l'estalinisme i el pànic que sentia, amb raó, pel comunisme ortodox fet realitat. També hem d'admetre, de tota manera, que Orwell, com tants altres, és un personatge que tenia les seves ombres i les seves manies personals

J. B. Priestley va fer una gran campanya a favor dels laboristes, abans i després de la segona gran guerra, però més endavant es va sentir desencantat de la política dels seus, cosa que sol passar quan els ideòlegs de bona fe entren en el camp sempre cantellut de la realitat possibilista. Va refusar molts honors oficials i va morir essent popular i reconegut al seu país, que el té per un clàssic. Actualment la seva fama no para de créixer, així com els estudis sobre la seva obra i sobre la seva activitat política, molt important i rellevant en el desenvolupament de la societat de l'època.

Truca un inspector és una obra moralista, que cal situar en el context del moment, encara més quan el muntatge que s'ha fet al Goya és tradicional i respectuós amb l'original, tot i que els tres actes canònics, com en moltes ocasions, s'han comprimit en una representació sense interrupcions. Hi ha rialletes juvenils quan es fa referència al capitalisme i a l'empresariat, cosa que era de preveure, tot i que la situació laboral i social és avui molt diferent de la de l'època que Priestley reflecteix. I malgrat que hi hagi apocalíptics que ens diuen amb contundència que estem pitjor que mai, un mai que, evidentment i afortunada, no han conegut. Hi ha coses que no han canviat, és clar, el realisme adult davant dels pecats gruixuts quan aquests no fan soroll, allò de pecat amagat és mig perdonat, la innocència juvenil que encara és capaç, a més d'actuar amb irresponsabilitat i egoisme, de penedir-se i intentar canviar alguna cosa de forma ingènua, la indiferència individual quan es  perjudica a tercers per obtenir algun benefici... El passat no va ser millor, ni de bon tros.

El dolor provocat per les dues grans guerres, que en l'obra el misteriós inspector prediu, una mica com a càstig dels pecats col·lectius, no va transformar el món en la direcció desitjada per Priestley, la d'un socialisme humanista i humanitari, tot i que hem assolit fites importants relacionades amb l'estat del benestar o l'actitud, al menys teòrica, en front del bel·licisme i la violència. La figura de l'intel·lectual actiu i seriós, brillant i responsable, influent i coratjós, que representa Priestley sí que crec que ha anat de baixa i que poques excepcions trobaríem, avui, comparables als homes d'aquell temps que, amb llums i ombres, van obrir camins avui poc transitats. 

Hi ha novel·les i obres de teatre, com aquesta, que malgrat restar oblidades durant un temps, quan es recuperen tornen a atreure la gent a causa d'una màgia especial, que va més enllà fins i tot de la intenció de l'autor. No és estrany que aquesta i la dels inefables Conway siguin les més conegudes de Priestley, li van sortir rodones pel que fa a la tensió teatral i a la utilització dels recursos escènics, més enllà del seu argument concret o de la seva intenció moral. Molt recomanable per als addictes al teatre de sempre. Josep Maria Pou està aconseguint fer del Goya un teatre de referència, amb una tria seriosa i poc extravagant, eficaç i molt digna, per a tots els públics. 

Els actors estan tots ells molt bé, sap greu que alguns d'ells hagin quedat lligats al seu pas per televisió, i que la gent et digui que ha anat a veure el Ramon de les olives, per exemple, tot i que sembla que és aquesta popularitat un bon reclam per als espectadors de teatre. Carles Canut també ha continuat sent en Rafeques de forma inevitable. Ha interpretat en més d'una ocasió, per altra banda sempre de forma magistral, un pare burgès i egoista, fins i tot dolent i ombrívol, no vaig poder evitar recordar-lo a Tots eren fills meus, de Miller, on també era un fabricant indiferent als resultats dels seus negocis bruts, o a la inquietant i terrible Celebració, de Vinterberg. I és que la família tradicional ha estat una mina per a la tragèdia, la comèdia i el drama, des de l'època clàssica. De la diversitat familiar actual i el seu paper en la literatura encara no en tinc una visió amb prou perspectiva, però em temo que ens empeny una gran tendència biològica a repetir virtuts i defectes, als humans.

6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaig poc al teatre, però aquesta obra l'he anat a veure. I després de, per a mi, fracassos veient obres histriòniques, quan no buides o absurdes, aquesta m'ha reconciliat amb allò que jo entenc per bon teatre.

Puigcarbó ha dit...

De J.B.Priestley tinc un bon record antic en blanc i negre a TV1 "LA HERIDA DEL TIEMPO"

Júlia ha dit...

Xiruquero, una bona opció teatral barcelonina actual, efectivament!!!

Júlia ha dit...

'La herida del tiempo', Francesc, és 'El temps i els Conway', en castellà l'han acostumat a titolar així, també és un molt bon títol. Estudio 1 va fer molta bona feina en la seva època, sembla mentida el nivell del que es va arribar a emetre, amb actors en estat de gràcia tot i els pocs mitjans.

Marta ha dit...

Jo tampoc em vaig perdre cap d'Estudio 1. Crec que ens va predisposar força per entendre i veure Teatre. Els muntatges d'en J.M.Pou procurem veure'ls tots. Ens agraden.

Júlia ha dit...

Marta, és que la programació de teatre era molt bona, hi havia de tot però considerant l'època és van emetre obres sorprenents.