17.4.11

Palmes, palmons i mitjons blancs





...I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta...

      Joan Manuel Serrat. 'La tieta'

Avui és el dia de la Palma i comprovo que afortunadament encara hi ha molta gent que segueix la tradició i va amb les criatures a l'església a 'beneir'. Al meu pare, que era seriós amb aquestes coses, l'empipava que molta gent anés a beneir i després no es quedés a la missa. Quedar-se a missa, tal dia com avui, té molt de mèrit, car es llegeix tota la passió i l'acte religiós es fa llarguíssim i feixuc. 

De tot plegat, actualment, n'ha quedat més tradició folklòrica que res més. És una festa com una altra, ja no és el dia singular i preferent en el qual s'estrenaven rebeques, mitjons i sabatetes blanques i se sortia ben mudat al carrer per fer-se retratar, car la fotografia no era pas a l'abast de tothom. Els nens picaven fort amb els palmons per fer escombra i les nenes havíem de tenir cura de no perdre  els ninotets de fusta que penjaven de les oloroses palmes, modestes en el meu cas, guarnides també amb els rosaris de sucre corresponents. 

Els padrins i padrines regalaven palmes i mitjons, tradicionalment, i la mona més endavant, com recorda la cançó d'en Serrat sobre aquella horrible i trista tieta conca. La Mare Lola serratiana no ho passava pas millor, la veritat i és que les dones pobres de les cançons ho van tenir molt magre fins fa quatre dies, llevat de les que eren maques, anaven al Bocaccio i feien de model d'en Pomés. O eres una mala dona assassinada per l'amant enganyat, o una conca amargada, o una mare soltera enganyada per un brètol o una casada amb un munt de criatures sorolloses, resignada a fer bugada i neteja, un dia sí i un altre també. Una altra sortida professional era fer-se monja.

Les meves avantpassades consideraven que Carnaval i el dia del Ram eren les festes de les mares boges, car es guarnia la fillada amb poca roba, fes fred o calor, per presumir, i era freqüent agafar greus encostipats primaverals.  A nosaltres, els nens de la meva escala, ens retratava el senyor Antonio, l'únic que tenia màquina de retratar pel fet que treballava en una botiga del ram i les aconseguia a bon preu. El senyor Antonio i un seu cunyat que també vivia a l'escala revelaven ells mateixos les fotografies, en una cambra petita i fosca, misteriosa i amb una llum vermella molt inquietant. En ocasions especials, com les comunions, s'anava als estudis fotogràfics on, a més, et retocaven de forma adient. 

Em sap molt de greu la pèrdua d'aquells estudis, alguns d'ells tot un museu, com el de Can Lumière, a la Ronda, que va durar molts i molts anys. Baixaves a un sòtan misteriós i un senyor que semblava sorgir  de les boires del passat i que era tot un artista et feia el retrat que tocava. Anar a Can Lumière era una mica car però tenies la garantia de quedar sempre bé. No sé com ho feien, però era així. Quedaves bé, fins i tot a les fotografies del carnet d'identitat, que eren tot un repte per als bons fotògrafs.

Quan vaig començar a treballar, amb un dels primers sous, jo també em vaig comprar una màquina de retratar, gràcies a aquest veí introduït en el ram, marca Dacora Dignette, que em va anar molt i molt bé durant anys, tot i que no era cap aparell d'alta volada. Vaig comprovar que persones que tenien màquines més cares no obtenien pas uns resultats gaire diferents dels meus, la veritat. En aquells primers anys de possessió de màquina retratava moltes bestieses: núvols, capsetes, la gàbia del periquito...

El senyor Antonio fins i tot ens havia fet pel·lícula en alguna ocasió. Una vegada vaig preguntar a un fill seu, de la meva edat, malauradament també desaparegut cap al mar que es el morir, de forma prematura, si me'n podia aconseguir una còpia i em va explicar que el material era tan precari que s'esmicolava i no es podia reciclar. 

Les palmes i els palmons feien molt bona olor, els parents d'uns veïns es dedicaven a fer-ne i aleshores vaig saber que el tema no era senzill i que per aconseguir aquella blanca frescor calia treballar amb productes químics verinosos. Imagino que el tema es diferent i menys tòxic quan es fa a gran escala però ells ho feien a casa seva, un pis vell, petit i fosc, sense gaire condicions higièniques. Era com una feina més de tantes com la gent feia a casa seva, per a arrodonir setmanades i tirar endavant.

Fos com fos, l'olor de la palma fresca és magnífica, s'hauria de poder comprar en flascons.   Un cop beneïts, palmons i palmes s'havien de lligar als balcons per espantar les bruixes i se substituïen les de l'any anterior, que estaven ja força fastigosos de tant fer por a les bubotes. La palma, lligada al balco, en poc temps perdia la seva magnificència i esdevenia un record trist de la seva plenitud de diumenge de Rams. Hi havia qui les portava primer a l'església, per a muntar els monuments que es visitaven el dijous sant. Veure una palma o un palmó lligats a les baranes dels balcons volia dir que allà hi havia infants, era tota una proclamació de principis.

Enguany, com que la Pasqua és tardana, tot està florit i no fa tant de fred com en anys més matiners. Però la primavera és enganyosa i traïdora, a més de bonica, i s'ha d'anar amb molt de compte amb els seus canvis imprevisibles. Les palmes i els palmons, però sobretot les palmes, també palesaven les grans diferències socials. Els diaris mostraven fotografies de nens i nenes molt ben peixats, amb grans i complicades palmes, luxoses i cares. Nens de casa bona, vaja. 

El dia de la Palma tothom intentava anar elegant, ben pentinat, net i polit, olorós de colònia casolana i estrenar, com per Nadal, alguna cosa, ni que fos girada de l'inrevés i recosida per algun sastre experimentat, com el gran Poveda de la plaça del Pes de la Palla, que fins i tot s'anunciava per la ràdio amb una divertida falca en la qual un amic li deia a un altre:
-¿Abrigo nuevo?
-No!Vuelto del revés y arreglado por Poveda sastre, plaza del Peso de la Paja, 2...

La famosa sastreria tenia sempre els balcons oberts i quan passaves per la Ronda veies la gent que cosia i els maniquins sense cap amb la roba embastada i les cintes mètriques. Ja fa anys que devia plegar i ara aquells balcons són sempre tancats. Als baixos d'aquella escala emblemàtica i miraculosa hi ha avui un immens basar xinès, d'aquests amb molta roba, que ens faciliten anar a la moda econòmica i no haver de cosir, recosir i girar de l'inrevés els vells abrics històrics. Huxley ja va preveure un món feliç en el qual seria millor llençar que no pas haver d'apedaçar... 

Abans es cosia molt i ara percebo que hi ha un cert interès per la gent jove -noies sobretot, és així, què hi farem- per coses com la costura creativa i el punt de mitja. Això està molt bé. Per motius llargs de debatre les feines típicament femenines del passat han estat bescantades i menystingudes, com ara la neteja i la costura, sobretot. Fins i tot entre els oficis femenins tradicionals els famosos i rics acostumen a ser els senyors, pel fet que potser saben vendre millor el que fan. 

Sigui pel que sigui va bé recordar que en les corts reials una bona modista o brodadora tenia tant de prestigi -o tan poc- com els grans pintors de càmera, que avui titllem, amb convenciment, d'artistes. 

Fotografia manllevada de la web etnocat (Reus) i Òmnium (Badalona).

18 comentaris:

Anònim ha dit...

QUE MACO T'HA SORTIT,JO NO HE FET MAI DIA DE RAMS,CONVICCIONS FAMILIARS,I ARA NOMES UN DELS MEUS NETS VA A BENEIR,SA MARE ES CATOLICA PRACTICANT.I AL EL FILL TAN LI FA.
HE RECODAT AQUELLA SERIE "LAS TRESINES"...QUE SOLIDARIA ERA AVANS LA VIDA DELS BARRIS¡¡¡¡
JUGANT....

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La majoria de pràctiques religioses han quedat en pur folklore, buides de sentit per a la majoria de la gent. És clar que 'abans' molts també hi anaven per ser vistos, més que per convicció.

Puigcarbó ha dit...

he vist tota la segtmana gitanes venent palmes i palmons, però aquest matí de mainada am,b ells, molt poca, i em deia una gitana aquest matí qier tenia muntada la paradeta davant l'esglesia de la Creui Alta, que "este año la cosa estaba muy mal. . "

Júlia ha dit...

Gràcies, 'Jugant',
Jo sóc molt poc creient actualment, però m'agrada que es mantinguin les tradicions, ni que siguin de forma una mica folklòrica, la veritat.

No creguis, la vida dels barris també tenia problemes, tafaneria, baralles... hi havia de tot i més.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, però m'estimo més que es mantinguin ni que sigui seguint la 'tradició' que no pas que desapareixin.

Crec que abans també es feia sovint 'perquè tocava', gairebé era obligatori.

De tota manera crec que, creguis o no, pots trobar un profund sentit a totes aquestes tradicions, fins i tot.

Júlia ha dit...

Francesc, deu ser la crisi, que té la culpa de tot, he, he.

Jo fins i tot crec que, en comparació amb d'altres anys, aquestes tradicions han fet una certa revifalla general. Però, vaja, pot ser una percepció errònia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A vegades les tradicions revifen, sense tenir necessàriament el seu sentit original.
I també, encara que no sigui per tradició, vés a saber si algun "modistu" famós no tornarà a posar de moda l'abric girat del revés i arreglat.
Deliciós article.

zel ha dit...

Ja, la meva mare i la meva tieta no em van estalviar de fer-me aprendre a cosir i a brodar!

I ja no vaig a beneir amb ningú la palma, no sé donar-li significat!

Anònim ha dit...

Molt certes les explicacions sobre el Diumenge de Rams. A casa meva sempre l'aviem cel.lebrat, jo de petita, després amb les nenes de la meva germana,que com que els hi feiem els vestidets, cosiem fins qui sap l'hora el dia avans, ja que sempre anavem retrasades i després amb els meus fills, també, però,ara tinc nets i ningú cel.lebra res, considero que és una llàstima i així l'hi he comentat a la meva consogre que és de la mateixa opinió que jo, que és una llàstima que no es mantingui la tradició.
Núria

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero!!!

Bé, certs texans estripats són molt pitjors que els abrics de l'inrevés, i molt més cars, a més a més...

Júlia ha dit...

Zel, crec que no s'ha de buscar cap significat, en el fons tot té un rerefons religiós o espiritual, ni que sigui lligat a rituals ancestrals. Recollir la tradició també em sembla bé, sense anar més enllà si no es vol.

Júlia ha dit...

Núria, jo també ho penso, tot i que en una època, de més jove, creia que si no es tenia un sentiment religiós no s'havia de seguir aquests costums.

Avui, amb els anys, he canviat i valoro molt la tradició i la transmissió de costums familiars. Les coses aviat s'han perdut i després ja no es poden recuperar. Una altra cosa és que les adaptem al present o que no estiguin tan sacralitzades com abans.


A Catalunya som una mica destralers amb les nostres coses, la veritat. De seguida ens volem 'modernitzar'...

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Recrees molt bé la festa si bé jo la vaig viure a poble on tot s'acoloria i semblava impossible que un diumenge tan bonic donés entrada a una setmana tan trista...
Per cert, a Girona no en diem "la Palma". Ja ho saps, era el "Ram". Diumenge que ve és el Ram, dèiem.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, la setmana era d'allò més tètrica, fa anys. Efectivament, Ram, dia de Rams, dia del Ram... he sentit també conviure totes les formes a molts indrets.

Una història recurrent era que t'explicaven que la mateixa gent que anava a rebre Jesús tan contenta després anava a veure l'execució. Crec que era una visió realista de la Humanitat.

iruna ha dit...

este matí, a tortosa, he vist molta gent mudada, però pocs xiquets amb palmons i palmes o rams. m'ha sorprès trobar unes quantes dones mudadíssimes, amb les faldilles més curtes que he vist mai. he pensat en allò que diuen alguns, que "no pot ser que els joves vaiguen a escola tal com van a la dicoteca", o ensenyant lo tanga, o amb lo melic a l'aire, o amb escots atrevits, o amb pantalons esguerrats (que n'hi ha de cars però també de realment gastats de tant portar). m'ha sorprès que jo mateixa, ni creient ni practicant, en certa manera m'escandalitzés de veure aquelles faldilles tan curtes entre "la parròquia"...

veient com una d'estes dones empenyia un cotxet amb un xiquet mentre es mirava de reüll al reflex d'un aparador, per un moment fins i tot he sentit alguna cosa semblant a "la indignació" que senten algunes persones "d'església" que interpreten la visió de la carn dels altres com "lluïment de la carn", provocació, falta de respecte...

m'han vingut al cap les hiprocresies, les dobles(o múltiples, o absents) morals...

però després he pensat que potser ja està bé que dins a l'església i al carrer sigue visible la diversitat que hi ha, que poguéssem anar a missa o a la discoteca o a l'escola o a passejar com hi volguéssem anar...

les ments "retorcides" tant podem excitar-mos veient faldilles curtes com pantalons llargs, camises abotonades fins a dalt com pits despullats...

sóc molt desconeixedora de les tradicions, júlia, però m'ha agradat molt llegir com tu les retrates. "sentit profund de les coses"? depèn de què considerem "profund" cadascú... una cosa que m'has ensenyat és que mai he conegut esta olor tan especial que descrius dels palmons i de les palmes, ni sabia que podia ser una olor atractiva. si la tradició es manté, potser algun dia m'arrimaré a ensumar-ne.

Júlia ha dit...

Iruna, en el meu cas i en el de molta gent gran hi té molt de pes la tradició familiar. En una època de poques despeses i poques alegries materials i espirituals, el dia de la Palma era una mica com el Nadal de la primavera, i els seus records en el nostre imaginari tenen relació amb els pares, amb els avis, amb la gent que hem perdut. Per això la meva percepció de la tradició no pot ser igual que la de les generacions més joves.

A l'església, com a les processons,per exemple, sempre s'hi ha anat -també- a lluir, el mateix que al Liceu, a veure i a fer-nos veure, què hi farem, és així. Només cal observar els casaments que s'hi fan encara avui, jo em pensava que els casaments i les comunions s'esvairien en l'aire de la modernitat però cada vegada són més 'estil Preysler', fins i tot els civils.

Jo sóc de les que encara pensa que a cada lloc s'ha d'anar vestit de forma adient i més o menys respectuosa, però això avui ja és una batalla perduda i, a més, tot és relatiu i depèn del tarannà de cadascú.

Olga Xirinacs ha dit...

Com una palma més del dia de rams, m'afegeixo per lloar el text de Júlia, d'agradable i exacta memòria i de feliç lectura.
I per dir que a Tarragona sí que es veia el panorama ple de mudats i no mudats amb palmes, llorer i olivera. Que beneïen a dues o tres places cèntriques. I que al pla de la catedral van tocar sardanes, una jove cobla de Reus, ben afinada. I que a la mitja part d'una sardana m'hi vaig afegir jo i tot perquè el cor se me n'hi anava.

Júlia ha dit...

Olga, un matí molt bonic, doncs. Llorers i oliveres no els he mencionat, eren els rams de la gent 'gran'. La veritat és que hores d'ara em sorprèn més el manteniment de les tradicions que la seva despietada desaparició, per això valoro molt que es mantinguin.