20.5.11

Coses que passen a Barcelona quan et fas gran i vol ploure


Crec que en d'altres temps no gaire llunyans els blogs anirien molt més plens de comentaris arrauxats sobre els fets reivindicatius d'aquests dies. Hi ha el twitter, el facebook i la resta, evidentment, però no és el mateix, ja que la reflexió seriosa vol temps i espai.

Pel que fa a la gent que conec, van des de l'exaltació mística de la revolució pendent fins a la brometa fàcil sobre l'entusiasme juvenil i les seves conseqüències.

Ser jove és un fet inevitable, no és un valor. Fa anys hi va haver una certa polèmica, molt feble mirada en perspectiva, sobre si la joventut era una nova classe. Maria Aurèlia Capmany, intel·ligentíssima i avui una mica oblidada, té un llibre amb aquest mateix títol, amb un interrogant final: La joventut, és una nova classe?

Avui les classes, com això de l'esquerra i la dreta, es troben en procés de redefinició o d'oblit. La joventut, certament, sí que ha pres rellevància en el món contemporani, des de ja fa unes quantes dècades. Al mateix temps, la vellesa -o la maduresa o la tercera edat- es troba en crisi de consideració social.

Un dels retrets que es fa al candidat Trias és que és gran. Té un parell d'anys més que jo, bon aspecte i el cap clar, hi puc estar o no d'acord, el seu projecte pot ser o no el meu però crec que ser gran, o lleig, o gras no hauria de determinar res en la nostra elecció. Em sembla racisme cronològic, amb perdó, fer referència a l'edat dels candidats per criticar-los o per lloar-los.

Hereu és una persona a qui no acaba d'acompanyar el físic, no pas per ser guapo o lleig -segur que la seva senyora el troba excitant- sinó per quelcom inexplicable i una mica inquietant, al costat d'una veu poc afavoridora. Hereu sembla una mica aquell profe bo que quan s'enfada és molt pitjor que el dolent, cosa que de fet ha aconseguit que no el poguessin enviar als llimbs amb facilitat malgrat que se'l volien turejar.

Trias tampoc és un orador de primera, però, pel meu gust, ha convertit en virtut simpàtica la seva pronúncia característica que converteix la erra en 'gue'. O potser és que en un temps en el qual els logopedes ho arreglen gairebé tot encara em fa gràcia trobar quelcom considerat defecte en la parla de la gent. Els defectes petits resulten virtuts ben gestionats però avui no volem tenir ni una piga al nas ni una dent torta.

En la resta possible d'elegibles barcelonins no hi entraré perquè crec que de moment no tenen cap possibilitat de tenir majoria, la veritat, i de vegades resulta lamentable veure'ls fer mans i mànigues per estar a la vegada en el poder i en l'oposició, fet que els ha castigat, pel meu gust, en moltes ocasions.

Jo també sóc gran i no tinc ambicions polítiques però, si les tingués, em consideraria ben capaç de fer tirar endavant el meu projecte millor que molts jovenets o quarentones en actiu, la veritat. El món és ple d'exemples de gent gran molt vàlida, tot i que la societat ens relegui al casal d'avis, a les aules universitàries per a vellets i a la jubilació anticipada. Jubilació que els qui manen més no compleixen i que, a més, es contradiu amb la propaganda destinada a fer-nos assolir una mena de joventut eterna de plàstic i bótox.

Durant la meva joventut escoltava sovint el que aquests dies escolto comentar en persones de la meva edat: els joves, els joves, aquests ho faran, aquests tenen empenta. Això que fa quatre dies hi havia una sensació generalitzada que els joves d'avui eren uns apàtics engandulits. La meva filla s'havia d'escoltar a l'institut aquesta mena de coses en boca d'una profa que, segons ella i les seves batalletes, gairebé havia aconseguit matar en Franco a disgustos.

De joves, com de vells, n'hi ha de tota mena. La joventut dura poc i el que avui és jove demà ja en veu un de més jove que l'encalça. Cada vegada crec més en les persones a nivell individual i menys en manifestacions massives on s'hi barreja de tot i més, que no acabes de saber qui mou i que propicien sistemes assemblearis una mica decadents on sempre triomfa el més convincent, tingui o no tingui raó, si és que algú té la raó.

Hi ha també un bon gruix de gent, com jo mateixa, que estem a l'expectativa amb cert escepticisme vital congriat amb els anys, les circumstàncies i aquesta experiència avui tan menystinguda. Com que tot és tan ensopit qualsevol esdeveniment es magnifica, però en la història hi ha hagut ocasions en les quals un fet que semblava petit ha generat grans canvis i moviments seriosos i coherents han acabat com aigua de figues o a bastonades. Pels seus fruits els coneixerem i si són roses, floriran. 

De tota manera, si no tenim més democràcia de base és, en molts casos, perquè no som capaços d'assolir-la en els àmbits quotidians on ens movem, hi ha molt marge d'acció mal aprofitat i a petita escala, ho he dit en moltes ocasions, es repeteixen els mateixos vicis: oportunisme, tantmenfotisme, manipulació, mal lideratge, autoritarisme, cobdícia, corporativisme, nepotisme i moltes coses més. Si de base aquesta democràcia funcionés una mica més els de dalt no farien el que fan i no caldria fer tant de soroll de tant en tant.

10 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Els valors són canviants, en efecte. Abans ser gran era un grau, ara sembla una desgràcia.
Però si es vol viure, un/una s'ha de fer gran, més encara: s'ha de fer vell.
La joventut no és un valor en ella mateixa, és simplement una etapa que s'ha de viure per aprendre'n alguna cosa, que d'això és tracta, em sembla, la vida.

GLÒRIA ha dit...

Nosaltres som els joves de la colla dels vells. Jo sempre he considerat els grans més savis -els que ho eren, és clar-i tot i que la joventut innova, revisa, actualitza, per a mi l'experiència sempre ha estat un grau. Viure és aprendre cada dia.
Quan a l'exercici de la democràcia des de baix, penso que ens falta experiència, precisament, i seguretat com a poble curtit en democràcies tal i com és, per exemple França on el ciutadà del carrer té criteri polític i on grans i petits surten al carrer per exigir i aconseguir, si convé, canviar una llei. I amb això no mitifico els veïns. La seva consciència d'elements actius en la política és una lliçó pels d'aquí que encara paguem la factura de quaranta anys d'obscurantisme tirà.
Bon cap de setmana, Júlia!

Josep Salvans ha dit...

Doncs jo, que per sort o per desgràcia m'he criat en ambients de col·legis burgesos que el meu pare va pagar fins que vaig fer dinou anys. Quan tenia trenta-cinc anys -ara en tinc quaranta- vaig pensar que tot això de la modernitat i les revolucions i posar-ho "de moda" entre els joves era una qüestió de màrqueting. Jo només tinc l'experiència del meu pais però em sembla que a tot arreu és igual. Vull dir que els pares d'aquells nois i noies que posaven de moda el punk i el sortir a la nit, i per exemple, eren empresaris de sectors "revolucionaris" o de noves economies: de la moda -roba i complements-, de discoteques, de la música, i ara més cap en aquí de la ràdio per exemple. Vull dir que els pares d'aquells nois que eren tant adinerats i guais tenien en realitat els fills "invertits" en els negocis que envolten la joventut. La joventut és un bon negoci, mou molts diners que el jovent no es guanya, i a més en alguns casos dura fins que aquest jovent ja té poder adquisitiu i ha deixat, per exemple, enrere la despesa amb els fills: Es compren drets d'autor de llibres i discs antics, drets d'autor de pel·lícules antigues i clàssiques que ara no fan per la tele. Però també els hippies, sobretot els de Califòrnia on va sorgir el Craiglist, la primera llista de petits anuncis ens han deixat, encara ara, moltes coses com l'evolució per exemple d'Internet cap a models més econòmics (barats) i de participació global, encara que ja van fer de les seves ja.

Puigcarbó ha dit...

NO SE'N parla massa, i jo no penso anar a votar, aixó s'ha acabat per a mi. Potser serà - com diria Gil de Biedma - que estic cansat, i només espero a sobreviure entre les restes de la meva decadència.

Quan al jovent! el jovent és sempre igual, jove, en lo bo i lo dolent

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això del "racisme cronològic" és per a emmarcar, Júlia. Me l'apunto.
M'ha agradat compartir en general la teva reflexió.
Si es mira els dirigents o posseïdors dels poders reals -bàsicament econòmics- de seguida es veu que fa molt de temps que van deixar de ser joves. El "valor" de la joventut pot quedar per als poders de segons ordre, els poders polítics.

Júlia ha dit...

Teresa, fa poc algú 'jove' em comentava que la joventut està en el cap i l'esperit, a més del fet evident que ens fem grans afortunadament el cap i l'esperit també 'maduren'.

Júlia ha dit...

Glòria, no són tan sols quaranta anys, el segle XIX i el XX van ser lamentables al país i de fet la guerra civil té les arrels en les desgràcies passades.

De tota manera potser és hora de no cercar excuses en la història llunyana o recent, trobo que anem molt lents en millorar, la veritat.

Bé, l'esperança sempre resta, endavant i bon cap de setmana, Glòria.

Júlia ha dit...

Cert, Josep, la joventut s'ha anat convertint en una font de riquesa comercial a través del consum dirigit a aquesta etapa.

És una època fràgil en la qual ets molt influenciable i com que ara l'experiència i la maduresa es valoren tan poc ni tan sols compten els consells dels 'grans', més aviat molts grans volen continuar sent joves com sigui, la cirurgia estètica -un altre camp de consum actual- n'és una bona mostra.

Júlia ha dit...

Francesc, no anar a votar és una opció important i tan representativa com les altres, molt bescantada per cert. Jo crec que si no hi ha una majoria de votants, 'modos a tenir', s'hauria de repetir el procés com passa en molts àmbits. Però, vaja, encara ha de ploure molt per això.

Júlia ha dit...

Xiruquero, haurem de denunciar aquest 'racisme cronòlogic' que percebo sovint.