8.5.11

D'homes bons i savis: Apeles Mestres










Inter nos

"Escolta això que't dich, creume o no'm creguis
mes no'n digas un mot:
–D'homes sabis, al món, n'hi ha una dotzena,
y un'altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons y aquestos sabis
¿Sabs què'n queda del món?
una cova de lladres en quadrilla
y un hospital de boigs."

(Del llibre Vobiscum.) 




L'amiga Sàlvia ha penjat avui al seu excel·lent blog una poesia d'Apeles Mestres. Em deixo a posta la geminació pertinent pel fet que aquest senyor escrivia i volia que s'escrigués el seu nom sense aquest element que durant un temps es va voler eliminar del panorama ortogràfic i que en els darrers anys sembla una cosa com ara la nostra enya (ñ), ço és, un símbol nostrat indefugible i a defensar. Fa uns anys hi va haver un intent de rossinyolar Santiago Rusiñol però per sort es van mantenir el seu nom i el seu cognom tal com ell mateix els utilitzava.

Rusiñol i Mestres eren modernistes i ja se sap que els normatius eren més aviat noucentistes. Ningú no dubta de la bona tasca que van fer uns i altres, ni els primers eren tan cigarres ni els segons formiguetes disciplinades, però la imatge oficial va reduir la complexitat al bipartidisme, com sol passar. En més d'una ocasió he manifestat la meva devoció per Rusiñol. Apeles Mestres el seguiria en les meves devocions literàries i personals, lligades a una època molt concreta, esclatant i que segurament jo mateixa he idealitzat.

Mestres va ser un artista integral i polifacètic, com tants modernistes. Dibuixant, pintor, poeta, traductor, músic, col·leccionista, jardiner. Va tenir la gran sort de poder crèixer en una mena de casa de pagès amb jardí a prop de la Catedral de Barcelona però també va patir els canvis eixampleros que van anar convertint la ciutat provinciana de la seva infantesa amb el que ha acabat esdevenint, una cosa gran i complicada, tot i que amb la seva poesia en conserva i amb una mena de perfum d'antigor que de tant en tant s'escampa pel centre. Apeles Mestres és una mena de pioner del còmic, del tebeo, a més a més.

Va arribar al món en una família benestant, amb un pare arquitecte que va ser art i part en les tranformacions urbanes.  Va ser deixeble de gent com Rigalt o Marti Alsina i vull creure que en algun moment de jovenet devia venir al meu barri, al taller del Simó Gómez. He llegit que existia un dibuix d'Apeles Mestres, no sé si propietat de la família dels Gómez o dels Batllori, amb un bonic xiprerar situat a tocar de Montjuïc, més o menys davant per davant de la casa dels Gómez Polo. El que no n'he vist mai ha estat cap reproducció d'aquest dibuix.

Moltes referències biogràfiques defineixen Mestres com a positivista, agnòstic, anticlerical i una mica franciscà, per tant no se'm fa gens difícil identificar-me amb el seu tarannà. Va conèixer Almirall i d'altres i fins i tot va viatjar al Japó, cosa que en aquell temps era ben exòtica, traduint alguna cosa de poesia oriental. Es va casar molt enamorat amb una dama francesa, Laura, tota una senyora amb grans dots artístiques. Van ser molt feliços tot i que no van tenir fills. Van viure en una torre del bonic Passatge Permanyer i allà estaven una mica retirats o enretirats, cultivant hortènsies al jardí però també fent un munt de reunions de gent d'upa, artísticament i intel·lectual parlant. No gaudia d'una salut bona, va haver de bandejar l'escriptura i més endavant el dibuix, a causa de problemes de visió. Va guanyar una gran popularitat en escriure cançons, lletra i música, que van ser molt famoses, un bon nombre de les quals infantils. Molts cantants de la seva època, com Emili Vendrell, i fins i tot de la nostra, com Núria Feliu o Xavier Ribalta, les han refilat.

Va ser un gran wagnerià. Els amants de l'òpera militaven en partits enfrontats, els wagnerians i els altres i protagonitzaven bronques sorolloses que avui farien empal·lidir els futboleros de Canaletes. L'any 1920 el govern francès li va lliurar la Legió d'Honor, per la seva tasca a favor dels aliats i aquell mateix any finava la seva estimada esposa. Els temps canviaven i es van oblidar una mica d'ell, com sol passar, fins l'any 34, en el qual se li volia fer un homenatge que es va haver d'anul·lar a causa dels fets revolucionaris. La seva mort l'any 1936, tot just iniciada la guerra civil, el 19 de juliol, no va tenir cap mena de ressò per raons òbvies. Va morir tan sols amb un amic a la vora, Joaquim Renart. Molts dels seus altres amics, amenaçats per totes bandes havien fugit o s'havien amagat. L'any 1938 li van dedicar un monument al peu del Tibidabo amb una inscripció que el recordava com l'amic dels infants, de les flors i dels ocells. Jo crec que encara va tenir sort de morir quan va morir, es va estalviar tot el que va venir després. Per cert, és possible que tingués algun afer sentimental tardà amb una cantant jove, però no ho he trobat documentat i tot que m'agraden molt aquests temes amorosos no hi puc aprofundir.

Com en molts altres casos, el fet d'haver fet tantes coses ha produït vers Apeles Mestres un cert mensypreu elitista. La seva poesia s'ha considerat menor. No és fàcil trobar molts dels seus llibres, t'has de refiar sovint de les llibreries de vell o entomar edicions molt pobretes. Va il·lustrar moltes obres literàries, catalanes, castellanes i de més enllà. Un gran nombre de les seves cançons es continuen cantant, de vegades sense saber, fins i tot, d'on han sortit, com aquella de la Taverna d'en Mallol. D'allò de no voler saber res de l'ela geminada no se n'ha acabat de sortir... En tot cas, qui podia resistir aquelles barbes intel·lectuals tan reeixides???


15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Una pregunta, com s'ha d'escriure Apel·les o Apeles? com és català antich no ho tinc clar.

Júlia ha dit...

Francesc, s'hauria d'escriure 'normativament' amb 'ela geminada' però com que l'Apeles Mestres era antinormatiu no volia de cap manera geminar res, així que crec que hem de respectar-li la voluntat com a Rusiñol, que també podríem escriure 'Rossinyol' i ja es va intentar.

Jo és que la ela geminada la trobo una kollonadeta, la veritat. Però vaja, té els seus defensors ultres.

Júlia ha dit...

No tant per català antic sinó pel tarannà de l'afectat, ep.

miquel ha dit...

Em pregunto -inútilment- si ara Apeles es geminaria. Dit això, reivindico algunes de les seves publicacions, com un poemari on defensava el tabac (no recordo el nom), que actualment s'hauria d'editar clandestinament o el seu magnífic Cuentos vivos en edició quadrilingüe: castellà, francès, anglès, portugués (em sembla).
Els "normatius" van acabar sent noucentistes, és clar, però van començar, en alguns casos, sent modernistes, com el mateix Pompeu i, ja sé que m'ho negaran, Carner. Potser en realitat van ser nocentistes abans de temps. Tot plegat, ja ho sabem, això de les classificacions només ens facilita el seguiment històric.

Olga Xirinacs ha dit...

Des de sempre que sóc graqn admiradora d'Apeles ( ell va rebutjar sempre la normativa) Mestres. La iaia m'ensenyava les seves cançons, algunes de les quals són ben bé lieder apte per a qualsevol concert. En tinc tres àlbums i un altre per criatures, de la mateixa col·lecció, aquest, que els de la que va ser famosa Narcisa Freixas.
Els seus dibuixos també són preciosos, elegants i imaginatius.
M'ha agradat que el recordessis.

Francesc Puigcarbó ha dit...

es que la geminada es una collonaeta, i apa que escriure "anar-nos-en" deu n'hi do. Però la norma és la norma. . .fins que ho deixa de ser.

Júlia ha dit...

Pere, jo mereix una reedició en totalitat, cosa difícil donat el gruix i el nostre present. Evidentment avui ens ho geminen, fins i tot en contra de la seva voluntat.

Tot bon noucentista comença sent modernista, generalment. I sempre en resta quelcom, del passat. Avui ja no som ni una cosa ni l'altra.

Júlia ha dit...

Olga, meravella veure comprovar tot el que va fer. Per sort algunes cançons seves encara formen part del repertori coral. I els dibuixos, magnífics. No serà la darrera vegada que escrigui sobre ell.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, el garbuix de pronoms febles gairebé impronunciables és una altra dèria normativa que caldria revisar. La norma és la norma en contextos en els quals cap respectar-la però hi ha d'haver formes d'escapar-se'n...

Anònim ha dit...

fa il·lusió que un jove grup anomenat Kibor, en el seu primer disc hagin musicat un poema D'Apeles, el poema Cançó de Maig que originalment es troba en
el seu llibre Pom de cansons, us deixo el videoclip de Kibor, que per cert m'ha agradat molt:

http://www.youtube.com/watch?v=r-WXTo6Jr_c

Anònim ha dit...

VAIG CONEIXER UNA SRA. QUE VA FER DE MINYONA A CASA SEVA,EN SABIA UN NIU DE LA PARELLA MESTRES,I LA SEVA CONVERSA SEMPRE DERIVABA ENVERS A ELLS,VAN SER ELS MILLORS ANYS DE LA SEVA VIDA, ERA EVIDENT, TENIA UNS QUANTS DIBUIXOS I UN TEATRET PER NENS,ELLE DEIA QUE LA HAVIA FET "EL SRO.". QUANT PASO PER EL PJS.PERMANYER,INSTINTIVAMENT MIRO AMUNT CERCANT LES HORTENSIAS....QUINA TONTERIA OI?.
JUGANT...

Júlia ha dit...

Anònim 1, molt interessant, ara em miro el vídeo!!!

Júlia ha dit...

Òndia, Jugant, m'hauria agradat viure allà fins i tot fent de minyona com la teva coneguda, que n'és de bonic, aquell Passatge!!!

Galderich ha dit...

Cada dia m'agrada més l'Apel·les (jo el normativitzo per entendre'ns una mica). És un fora sèrie i molt avançat al seu moment.

És curiós com li conec una carta que el vincula ideològicament al carlisme... això és degut a les seves ànsies de conèixer-ho i de desencantar-se de tot a la que ho analitzes.

Júlia ha dit...

Galderich, si aixeca el cap i veu que el normalitzes... escriurà 'Galderic'.

Sobre el carlisme hi ha molt a explicar, comentar i estudiar, encara. No ens agradar gaire incidir en el tema, val més recordar l'abat Oliba.