23.5.11

Diada de reflexió, avui sí

No sé si és l'edat, l'experiència o alguna facultat paranormal però cap resultat electoral no m'ha sorprès encara, la veritat. No sé si això és una virtut lligada al meu escepticisme però és així, és clar que no he sabut de bell antuvi els resultats exactes però poques vegades m'ha estranyat res, m'agradés o no i sovint em vaig veure venir allò que passaria. Els pactes posteriors i les estranyes aliances oportunistes sí que de vegades m'han sorprès una mica. O molt.

Hi ha qui creu de bona fe que les sortides massives al carrer per protestar o demanar el que sigui, volen dir alguna cosa però en realitat no volen dir gaire, més enllà del dret a fer una mica de soroll, la realitat s'expressa en les votacions convencionals. Fins fa quatre dies molta gent m'assegurava, per exemple, que l'independentisme era generalitzat i amb grans possibilitats immediates de triomf. Això, en un país on un seny de vegades oportunista i acomodatici s'acostuma a imposar a la rauxa, no era del tot exacte, com no ho és que siguem i haguem estat sempre i en tot moment un país d'esquerres. Més aviat crec que aquest excés de triomfalisme ha perjudicat un independentisme moderat i dubtós, només cal veure com ha anat el tema.

Tampoc és cert allò que Torras i Bages va dir i escriure, que seríem catòlics o no seríem. Som de tot, variables, diversos, canviants, valents, covards, creients i ateus. Els polítics quan guanyen lloen el poble, quan perden creuen que el poble s'equivoca i sovint donen la culpa del que passa en les urnes a factors diversos i esotèrics en lloc de mirar-se ells mateixos que no vol dir mirar-se el melic. Ens espanten amb llops poc concrets i imaginaris perquè els llops de veritat acostumen a no veure's venir, en la història de la humanitat.

Els partits petits es fan i es desfan i potser m'equivoqui però crec que també es desfarà aquesta formació inquietant i xenòfoba que ha aconseguit alguns èxits que també són culpa, al meu entendre, d'una tàctica d'estruç folklòric d'una esquerra allunyada de la realitat popular. Els petits quan tenen mitja dotzena de vots efectius cerquen erròniament l'ombra dels grans, se'ls acostuma a veure massa el llautó i les ganes de manar i com que són menys que els altres acostumen a dividir-se i barallar-se en el seu interior de forma una mica suïcida, abans d'assolir un gruix que permeti acollir les ambicions individuals amb una certa comoditat.

Tampoc crec en la virtut clarivident del poble. Els pobles s'han portat ells mateixos al desastre a causa, en ocasions, d'entusiasmes per líders estranys i il·luminats. Per sort vivim en un temps poc bèl·lic -als nostres verals- i poc bel·licista, un temps fràgil com tots amb un futur que és imprevisible com ho són tots els futurs, tant a nivell individual com col·lectiu. La gent vota -votem- per motius diversos i de vegades estranys, lligats al carisma o al rebuig que ens provoquen els líders, element ben subjectiu o per la por a la incertesa o per la comoditat de garantir una continuïtat, quan les coses més o menys, funcionen.

En tot cas, aquesta democràcia tan bescantada permet aquestes alternances i canvis i el vot secret és molt més significatiu que el vot assembleari o obligat per circumstàncies de veïnatge o de por al gran grup. Els missatges apocalíptics dels qui ens amenacen amb la por al contrari acostumen a produir efectes no esperats, però sembla que la classe dirigent no acaba d'escarmentar. No em fa el pes el bipartidisme, ni tan sols el tripartidisme català, m'agradaria que existís un ventall més ampli d'opcions però si no hi són és perquè aquestes mateixes opcions, sovint acollides amb certa esperança, s'han autodestruït amb la seva ineptitud, perquè s'han enganxat a qui mana o perquè se'ls ha vist massa el plumero i les ganes de manar.

Hi ha qui creu que les eleccions són molt diferents en petits pobles i a grans ciutats però Barcelona és una ciutat encara força provinciana malgrat les dimensions. Ens coneixem força o coneixem algú que coneix algú que sap i coneix les intimitats de molts disbarats que es perpetren a tort i a dret. Tot i que de vegades paga la pena no saber ni conèixer i anar amb el pur lliri de la confiança a la mà. En tot cas, avui aniran a treballar els que tenen feina i a cercar-ne els que no en tenen. La vida, mediocre i tranquil·la, continua. Un factor positiu a tenir en compte és que el nou alcalde -suposo- ha dit que consideraria les formacions que han guanyat a cada districte, cosa important ja que durant un temps, a ciutat i a províncies, segons qui guanyava s'arreglaven unes voreres o les del davant. En tot cas, en aquestes grans metròpolis, amb indrets tan diferents, hauríem de poder triar de forma més propera, per barri o districte, crec que és un greuge comparatiu haver de fer-ho a gran escala, com passa en l'actualitat.

En tot cas, el poder barceloní no hauria de ser un contrapoder de la generalitat però tampoc una sucursal d'aquesta, així que el tema és difícil i cantellut i ja veurem com anirà la cosa. Temps al temps i que l'esperança ens acompanyi, hi ha qui creu que quan guanyen els seus tot anirà molt bé i que quan guanyen els altres vindrà la fi del món, cosa que no és així perquè avui dia i en el context de globalització i compromisos diversos en el qual ens movem les diferències són més aviat de matisos i proclames que no pas de realitats concretes, segons la meva subjectiva, parcial i escèptica opinió.

En tot cas, una cosa que m'empipa una mica és que en els àmbits on et mous,veïnals, d'amics, d'associacions diverses, et bescanten de forma barroera els socialistes o els convergents, va com va, pensant que ja que ets allà ets una cosa o l'altra. El mateix pel que fa a les opcions independentistes, d'obligat seguiment i devoció si ets catalana o fins i tot pel que fa a ser del Barça. Això provoca que, per quedar bé, moltes persones no s'expressin amb llibertat de forma desacomplexada en moltes ocasions i que després els etiquetadors se sorprenguin del que passa. Per això i moltes coses més sóc una fervent defensora del vot quan més secret, millor. Ja he viscut molta demagògia dictatorial dels partidaris del vot assembleari, la veritat.

8 comentaris:

mu ha dit...

Si la realitat s'expressa en les votacions convencionals, hi ha 11.707.705 éssers humans que no han anat a votar. I 973.239 que ho han fet en blanc o "vot nul". Em nego a creure que això no vulgui dir alguna cosa, digues-me bona fe. Tant de bo fossim capaços de treure el nostre escepticisme al carrer més sovint, ni que sigui a prendre el sol.
I sense deixar cap paper a terra, si pogués ser.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La teva reflexió és molt clarivident, fins i tot en un tema tan espinós com el de la força que ha agafat la gent de l'Anglada.
El partit de l'Anglada és una conseqüència directa -en un sentit primari els humans ens moven així, per reaccions- de la mala política sobre la immigració, com, per fer un paralelisme, l'independentisme és una reacció en contra del nacionalisme espanyol, tan cec i recalcitrant.

Orio43 ha dit...

Júlia, respecte el que va dir Torres i Bages de que "Catalunya serà cristiana o no serà", sembla que com ho van gravar en pedra, segons va intuir la Maria Aurèlia Capmany es van deixar les comes i el que realment és que: "Catalunya serà, cristiana o no, serà". Que és el que tu dius.

Puigcarbó ha dit...

jo diria que no ha passat res que no estés previst, la gent acaba votant als seus estigui indignada o no, i els partits petits fluctuen segons bufa el vent. La desfeta d'esquerra estava cantada, i que la CUP pujaria també. Quan a PxC es veia a venir, tot i que on el Pp ha radicalitzat el discurs com a Badalona no han sortit, no deixen de ser un apèndix. O el cas dfe Lleida, que com l'alcalde Ros no té por de tocar cap tema i els afronta tots, tampoc han sortit. Res, som on érem, més o menys.

Júlia ha dit...

Mu, d'acord, però ningú no pot interpretar de cap manera aquesta evidència en la qual s'hi barregen moltes variables.

Júlia ha dit...

Teresa, crec que és així, tot i que se'n faran moltes interpretacions.

Júlia ha dit...

Toni, devia ser així, Maria Aurèlia Capmany amb les seves llums i ombres era una gran clarivident, l'hauríem de recordar més sovint, crec que és la intel·lectual més completa que hem tingut, fins i tot els seus defectes eren intel·lectuals.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, quan algú ha parlat dels problemes reals sense temor i prenent decisions s'ha guanyat un cert respecte i li ha anat bé. Un altre cosa és que ens agradi més o menys.

Els d'esquerra sempre que pugen fan mèrits per autosuicidar-se, cosa que em sap greu però és així.