14.5.11

Múrcia al cor




fotografia: diari La Opinión de Murcia


Alguns diaris nostrats encapçalen avui les seves informacions amb el Barça, per damunt de les notícies sobre el terratrèmol que ha sacsejat Múrcia i, en concret, la zona de Lorca. L'èpica futbolística em fa una mica d'angúnia ja que tot allò que arrossega les masses em provoca inquietud, però així és el món. De tota manera, posar el futbol per davant de tot em sembla una falta de respecte, que voleu que us digui.

Potser ja no recordem o no volem recordar una època en la qual els sudaques i moros d'avui eren xarnegos i, encara menys, una altra més llunyana en la qual els xarnegos eren murcianos. L'arribada d'immigració de zones de Múrcia i Almeria amb motiu de la construcció del metro de Barcelona i de les obres de l'Exposició de 1929 va provocar aquella arribada de persones pobres i treballadores, que sovint van ser mirades de cua d'ull pels antics molts dels quals ja havien format part de fornades anteriors, de la Catalunya pobra i empobrida a causa de temes com el de la fil·loxera.

Conservem poques referències documentals d'aquell rebuig però el cert és que una part de gent molt arrauxada de grups polítics com la FAI tenia aquell origen, tot i que avui no ens agrada pensar-hi ni entrar-hi a fons. La història oficial té una gran habilitat per reinventar el passat. Que el malestar i l'arrauxament vinguessin condicionats, en part, pel malestar generat per la rebuda als immigrants en molts indrets i pel ressentiment provocat, encara ens agrada menys. Tenim poca informació de tot plegat, la gent que no té estudis no escriu novel·les ni articles i la seva memòria històrica es dilueix en els discursos oportuns. Un testimoni esgarrifós d'aquella immigració, no tan sols murciana, sinó també de certes zones andaluses, és el que va recollir Irene Polo anant a veure en directe la greu problemàtica que es va produir a Sallent abans de la guerra amb grups d'immigrants enfrontats a persones del poble. Però aquell tipus de periodisme en directe era aleshores molt poc freqüent.

Quan jo era petita el terme murciano encara era genèric, com aquest gallego hispanoamericà, i aplegava castellans en general, pobres i immigrants. S'ha fet molt famosa una referència del temps de Carles III que prohibeix accedir a l'exèrcit a murcianos, gitanos y gente de mal vivir. Com que tenim tendència a llegir-ho tot en clau presentista cal situar l'afer en la seva època i aquí podeu trobar un ponderat comentari sobre la qüestió i sobre les raons a l'entorn d'aquella llei.

El temps passa el ribot per damunt d'aquesta mena de prejudicis, afortunadament, i avui molts de nosaltres tenim avantpassats procedents d'aquelles terres i de moltes altres. Tot i amb això és encara la terra murciana poc coneguda malgrat que tantes persones hi tinguin vincles familiars. Durant molts anys, ja des del temps de les primeres sarsueles, es va intentar crear una cultureta regional, que propiciaria obres com els famosos murals de Sorolla, l'edició de molts llibres sobre les diferents terres hispàniques o, ja en la meva joventut, col·leccionables per fascicles com ara España, ¡qué hermosa eres! Tot i que avui ens pugui semblar estrany, molta gent catalana feia aquestes col·leccions, com també algunes de cromos de temàtica semblant. El franquisme i les seves derivacions, com ara la sección femenina van instrumentalitzar aquest regionalisme hispànic i avui s'ha generat un rebuig per tot plegat. En conseqüència, ens coneixem menys que mai, els espanyols -o com en vulguem dir-. Tot s'identifica amb l'estat espanyol. Fa un temps vaig veure en un mercadet de llibres d'ocasió un munt d'unes delicioses publicacions amb llegendes de diferents terres hispàniques. Eren en castellà i jo els havia utilitzat sovint a escola, ara els liquidaven a preu de saldo.

Evidentment, als murcians de Múrcia no els feia cap gràcia que es titllés de murciano tothom, encara menys amb el cert menyspreu amb què s'amollava el genèric. La gent catalana antiga, com el meu avi, es fotien del català que esforçadament parlaven els immigrats, aniremos a Casterdefers a mentxà un arró amb cuní, imitaven els catalans, fent gresca. Cal dir que els murcianos i andalusos també han fet molta broma del català típic, de vegades broma gruixuda, evidentment. Ara ens hem tornat molt primmirats i això sembla lleig però el cert és que, a la vida real, la mofa no passava d'aquí i al meu barri, on s'aplegaven habitants diversos, la gent convivia de forma pacífica i s'arribava aviat a la constatació de l'evidència: a tot arreu hi havia gent bona i gent dolenta, gent educada i gent grollera.

Aquesta convivència, amb les seves asprors, no es donava als barris fins, on molta gent parlava en castellà, tot i ser catalana. Una bona part d'aquesta gente bien després es va reciclar i va tornar a manar en temps demòcrates. La cultureta també va menystenir el tema, en general, i va somniar en una Catalunya catalana i elegant, descendet de l'Abat Oliba. Els immigrants eren sorollosos, grollers, diferents. Afirmacions d'aquest tipus les havia escoltat jo en boca de persones com ara una parella de cultes exiliats retornats al país pels setanta, molt d'esquerres i molt catalanistes. Per exemple. Tot just fa quatre dies, i encara, que la permeabilitat ha començat a funcionar de forma efectiva.

A la meva escala hi vivia, quan jo era petita, una senyora murciana, vídua d'un ferroviari i de Lorca. Es deia Damiana, un nom que ara va de baixa, com el seu equivalent masculí, Damià. Venia a casa a xerrar, mentre menjava cacauets i ens acompanyava al cinema de barri. Com que era una mica sorda després la meva mare li explicava la pel·lícula sencera, ho feia tan bé que sovint la seva versió millorava l'original. La seva família va prosperar molt i una seva filla es va casar amb el germà d'un polític de la Lliga. Va anar a viure a un barri menys popular, amb la filla, i quan ens venia a visitar sempre li deia a la mare: desde que no voy contigo al cine que ya no me luce.

Veure prosperar els nou vinguts i sobrepassar-nos econòmicament o cultural també ha provocat reticències: vénen amb una mà al davant i una mà al darrera... i, mira. En una oficina on vaig treballar també vaig tenir una amiga murciana d'origen, ballava balls regionals amb la Casa de Múrcia i en el repertori sempre hi incloïen danses catalanes, com ara la Gala de Campdevànol. Aleshores eren freqüents les demostracions de danses d'aquestes associacions i sovint l'havíem anat a veure. Una vegada la fam fer enfadar molt, cosa que avui em sap greu, ficant-nos amb les celebracions sorolloses i, al nostre entendre postconciliar, excessivament folklòriques, de les Setmanes Santes del seu poble.

Avui hem canviat molt de forma de pensar. En algunes coses hem millorat, en d'altres hem empitjorat en la comprensió d'aquesta diversitat humana que ens inquieta, encara més en els temps que corren. Separar el que és poder estatal del que representa el factor humà no hauria de ser difícil però tendim a simplificar i generalitzar sense manies. De vegades els conversos, els catalanistes nous són els més dogmàtics i intransigents, cosa habitual al llarg de la història. Una mestra de pares andalusos molt catalanitzada s'empipava quan la seva mare es mostrava fan de Justo Molinero. L'únic llibre que ha llegit és la biografia d'aquest senyor, m'explicava.

Precisament teníem previst fer un viatget per Múrcia, que vam ajornar fa poc. En concret per la zona de Lorca, on el meu marit hi té arrels. Mai se'ns hagués acudit pensar que ens podíem trobar amb un terratrèmol, tot i que és aquella una zona d'un cert risc i que mai no s'està vacunat contra aquestes geniades de la natura. Sempre saben greu les tragèdies, encara més si ens són tan properes. La llàstima és que quan es va fer la transició no s'esmercés l'esforç en intentar conformar una pell de brau més amable i interelacionada, amb uns programes escolars que donessin a conèixer, aquí i allà, la diversitat que s'hi aplega i amb un programació d'intercanvis escolars habitual i constant. Més aviat ens hem anat distanciant. Personalment em sabria molt de greu haver d'acabar en divorci o anul·lació de matrimoni, ni que fos aquest un matrimoni de conveniència, cosa que sembla que avui no es pot dir sense desvetllar fúries properes d'amics i coneguts que pensen de bona fe i sovint fent volar coloms de tota mena que amb el divorci solucionaríem tots els problemes.

En tot cas, avui, a casa, som una mica més murcianos. Per cert, no entenc aquesta dèria nostrada en dir Llorca en lloc de Lorca. No entenc que exigim de forma contundent que a tot arreu ens diguin Girona, Lleida i la resta, i que aquí no respectem les formes habituals dels noms geogràfics en molts i molts casos. Per cert, no sé de quina tradició es parla més enllà de la medieval, si certament he escoltat molta gent dir des de fa anys Saragossa, al menys en el meu barri xava i popular sempre vaig sentir dir Lorca. Amb aquest tema s'ha generat una mena de polèmica i no hi voldria entrar donades les tràgiques circumstàncies però se me'n fot de tants normatius dogmàtics i dels seus seguidors incondicionals: Lorca, Lorca i Lorca, el poble de la senyora Damiana, en pau descansi. 


I, en homenatge i solidaritat, música-fusió, Múrcia cantada, per catalans de Cardona.

13 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Una de les persones més catalanistes que he conegut mai -ho era quan jo era nena, en època franquista pura i dura!- era filla d'un matrimoni de murcians vinguts a Catalunya quan es van fer les obres de l'Exposició. Es va educar en una bona escola de la República i això no ho va oblidar mai.

Puigcarbó ha dit...

a mi n'ho deixat de sorprendrem que obrissin els diaris amb el fútbol i no amb Llorca, però es que aquest matí a Rac1 la primera noticia era també el fútbol. I t'ho diu un de Sabadell quevarem ser receptors de molts murcians.

GLÒRIA ha dit...

Doncs a mi no m'importaria el divorci sempre i quan es fes en pau. M'hauria agradat sentir Espanya però m'ha estat, malgrat els meus esforços, impossible del tot. M'he sentit massa maltractada com per poder oblidar i, tot i així, no tinc res contra els pobles d'Espanya ni penso que els catalans siguem millors. A tot arreu hi ha de tot.
Divorciats seguiréim tenint molts problemes, com qualsevol país, però serien els nostres, ja se sap. La Falange d'infausta memòria, la història disfressada, l'idioma imposat, les burles en llengua espanyola, els miquels d'aquells que m'han estat amics fins que m'he atrevit a tractar Catalunya de país han aconseguit desencatar-me. Celebro que a tu t'hagi anat més bé, Júlia.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, a mi també, sembla que el futbol és el més important passi el que passi.

Júlia ha dit...

Teresa, en aquest cas va tenir sort, no tothom acollia bé els nou vinguts, avui tot ha canviat molt.

Júlia ha dit...

Glòria, a mi no m'ha anat ni bé ni malament, senzillament, he conegut gent de tota mena a tot arreu i crec que el federalisme 'encara' és possible. No podem identificar franquisme amb Espanya, durant la República hi va haver intents d'una entesa diferent, també en la primera. Un tema complicat.

Puigcarbó ha dit...

Com és que ara et dius Molinera?

Júlia ha dit...

ara em sembla que ja he sortit jo de nou...

Júlia ha dit...

Doncs no ho sé, Francesc, havia posat aquest pseudònim en algun lloc i ara m'ha sortit, he mirat de canviar-lo i veig que continua sortint. A veure si ho arreglo.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, si Karl Max hagués vist avui el barri de Les Corts, ja sabria quin és l'opi del poble el 2011.

Aquest terratrèmol més proper a nosaltres hauria de fer-nos adonar que la Terra està viva i que cal estar previnguts per evitar els efectes de les catàstrofes naturals. Si aquí es construïssin les cases pensant que algun dia pot haver-hi un sisme, no n'haurien caigut tantes. La quantitat d'energia alliberada en el terratrèmol del Japó va ser milions de vegades més gran que la del terratrèmol de Múrcia. (la magnitud no és una mesura lineal, sinó exponencial). Què hauria passat a terres murcianes amb un terratrèmol com el del Japó?

Júlia ha dit...

Òndia, veig que he recuperat l'entrada desapareguda en l'apagada d'aquestes dies als blogs, però no -encara?- els comentaris.

Cert, Lectora. Em fa angúnia aquesta mística futbolística, la identificació humana amb uns fets en els quals no hi tenim responsabilitat directa i el mèrit dels quals és sempre un pèl dubtós, però ja sabem que uns mals toros van iniciar una revolució anticlerical.

Sobre el que dius, totalment d'acord. Encara més, hi ha normatives sobre el tema que no se segueixen. La nostra imprevisió sembla que no té solució, millorem a trompades i encara. Només cal veure el que passa amb pluges i inundacions i encara estic tipa de veure urbanitzacions, càmpings i el que sigui a la vora de rieres perilloses.

Fa anys vaig anar a veure uns pisos que estaven prou bé, ens van dir que eren fets 'a prova de terratrèmols', no haurien de ser tots així, avui? Un altre tema és la manca d'educació cívica, els simulacres ens els prenem a 'guasa', moltes víctimes ho van ser en 'sortir corrent' en lloc de refugiar-se de forma adient.

Moltes tragèdies nostrades, com fins i tot accidents laborals, s'esdevenen a causa d'aquesta alegre imprevisió, a nivell individual i col·lectiu.

Puigcarbó ha dit...

han tornat a aparèixer les entrades, ara només falten els comentaris, almenys el meu no hi surt.

la paraula de comprobació es premonitòria en passat: Catophed

Júlia ha dit...

No, ja ho he vist, potser sortiran en algun moment... 'lo que no se llevan los ladrones aparece por los rincones', altrament haurem de resar a 'San Cucufato'.