10.5.11

Sobre entusiasmes antics i política actual

De vegades em faig una mica pesada, ara que ja sóc grandeta, en evocar els suposadament feliços seixanta i setanta. 

Imagino que tot plegat va lligat al fet de ser jo mateixa jove en aquells anys. Però crec que també existia un component social i col·lectiu molt particular. Fins i tot personatges tan pintorescos com Jiménez Losantos enyoren aquells anys barcelonins!

Tallyerand recordava amb la mateixa il·lusió els dies d'abans de la Revolució, qui no ha viscut aquells dies d'abans no coneix la joia de viure, fa una frase seva molt repetida.

La nostra gent gran evocava amb il·lusió els temps d'abans de la guerra, per raons òbvies, però fins i tot guerres amb finals no dictatorials han provocat el record dels anys d'abans, quan el gran desastre encara era evitable i l'esperança de la bona gent somniava en móns millors i més justos.

Els temps de canvi, de transició necessària, són històricament atapeïts d'entusiasmes. Produeixen un gran nombre d'intel·lectuals progressistes, que demanen transformacions.

Crec que són comparables a l'època inicial de l'enamorament, aquesta inefable passió que asseguren els experts -hi ha experts en tota mena de coses- que només pot durar un parell d'anys, quan tot sembla possible i cap dificultat insalvable amb tal d'aconseguir compartir la vida amb la persona objecte de la nostra devoció.

Més endavant, en el millor dels casos, s'arriba a una bona convivència pacífica. De vegades, a un gran nombre de trencaments i provatures. En algunes ocasions, a un decebut avorriment. I fins i tot, en determinats casos, a la violència domèstica més brutal.

També genera un gran entusiasme l'arribada dels fills i els grans projectes educatius que fem els pares joves, amb la seguretat que determinats dogmes higiènics i pedagògics faran dels nou arribats al món grans homes i dones, bons, educats, progressistes... Després arriba l'adolescència i la realitat. En educació i medicina hi ha molts resultats imprevisibles.

Oblidem de forma ben intencionada que els personatges més repugnants van ser infants bufons, moltes vegades estimats i fins i tot ben educats per pares amatents. Que no sempre van ser víctimes de famílies despietades i egoïstes, d'abandonament o maltractaments. 

La meva darrera directora comentava en ocasions que avui tothom va a l'escola i que per tant no es pot donar la culpa del crims individuals a la manca d'educació. Fa molts anys existia la creença que l'escola acabaria amb el mal, on s'obre una escola es tanca una presó, ens repetien. 

Vaig tenir també un director que havia viscut els temps d'abans de la guerra i em va confessar en una ocasió que no creia gens en aquest poder transformador de l'educació, ja que Alemanya era un país molt culte i així els havia anat... A més, l'escola també adoctrina, ens agradi o no.

Els grans ideòlegs de les transicions es cremen aviat, en la pràctica diària de la política realista. Tornen els de sempre, reconvertits, els polítics vocacionals, oportunistes i adaptables, com Talleyrand. 

I potser ha de ser així, de vegades els grans ideòlegs, quan tenen poder, es converteixen en dictadors tant o més dogmàtics i repugnants que no pas aquells a qui van combatre amb coratge. I els corruptes són capaços de fer certes concessions amb tal de conservar el poder i els diners, sobretot.

Els petits món quotidians, la família, la feina, les colles d'amics, les associacions, reflecteixen a petita escala la realitat. S'hi passa per èpoques d'entusiasme, d'avorriment, de trencament, de crisi.

Tan sols en una ocasió vaig formar part de l'equip directiu de l'escola com a cap d'estudis. En prendre el poder volíem fer-ho tot molt bé però la realitat ens va trasbalsar, vam acabar gairebé renyits, els de l'equip directiu. Ens va enganxar una època de tancament d'aules i pèrdua de places escolars per disminució de la natalitat, brutal a L'Hospitalet, que avui ningú no recorda gaire. Només vaig aguantar tres anys, tinc poca fusta de dirigent, jo.

El lideratge de la directora va prendre matisos dictatorials, crec que ella mateixa va canviar, en patir aquella responsabilitat amb tan poques atribucions reals de poder, per cert. Érem amigues i vam acabar, no diré enfadades, però sí distanciades.

Les èpoques de transició i de canvi topen amb poders durs afeblits, que són capaços d'acceptar certs canvis i amb una florida important d'intel·lectuals i polítics clandestins que ja no ho són tant. Es genera un doll d'ideologia, de poesia, de teatre i de tota mena de coses innovadores i esclatants.

Les revolucions triomfants, tan idealitzades, acaben per corrompre's i empassar-se els seus protagonistes, tot i que les lectures històriques ens insisteixen en el fet que van ser absolutament necessàries. Haver de deixar escolar tanta i tanta sang per a assolir canvis lents i no sempre reeixits mostra, en realitat, un gran fracàs humà.

L'entusiasme hauria de ser realista i tenir en compte el possible desengany davant de la realitat posterior. Lluís Llach cantava aquella cançó que feia no era això, companys, no era això. I Vázquez Montalbán, tot i que de forma irònica, va encunyar aquella frase de que contra Franco vivíem millor. 

Evidentment, Vázquez Montalbán no volia dir pas que es visqués millor, però sí que es vivia més unit contra l'enemic comú i amb unes expectatives que de bell antuvi haurien d'haver semblat impossibles d'aconseguir, si no fos que l'esperança humana renovada no té límits. 

Em temo que aquesta mateixa ceguesa va provocar molts entusiasmes republicans poc realistes. Crec que si en algun moment de la història assolim aquesta mitificada independència també constatarem decebuts, en més d'una ocasió, que contra Espanya vivíem millor. Només cal veure el capteniment dels partits i partidets independentistes, per exemple.

L'època de la joventut és entusiasta biològicament parlant i sempre serà així. Els discursos realistes i decebuts de la gent gran són absurds i inútils. Ningú no escarmenta en el cap d'un altre. Tothom ha de fer el seu camí amb la seva pròpia història i, malauradament, hi ha coses que només s'aprenen al llarg de la vida i l'experiència tot i que de jove fa molta ràbia que t'amollin aquest tipus de profecies decadents.

Quan va caure el comunisme estatalitzat i el mur de Berlín van sorgir també molts grans intel·lectuals en aquella zona europea, que tantes tragèdies ha entomat, alguns dels quals van assolir el poder. Poc a poc van desaparèixer de la primera fila. Per sort no van ser enviats a reeducació, com els pobres xinesos intel·lectuals en temps del maoisme, tan idealitzat pels nostres verals.

De vegades els intel·lectuals i polítics abans amics es veuen obligats a prendre partit, partit polític legal si la cosa evoluciona de forma pacífica o partit tràgicament enfrontat si van mal dades. La unitat dura poc, en aquest camp. L'ambició, el personalisme, l'oportunisme i moltes coses més esberlen aviat aquests amors de joventut política.

El fet és que als poders, grans i petits, no hi arriben els millors ni els més adients. Hi arriben els Talleyrands, els Napoleons, els espavilats, els mediocres ambiciosos. Els altres es conformen en ocasions en raure a l'ombra, es retiren discretament, intenten sobreviure adaptant-se vergonyosament al poder real o, en el pitjor dels casos són estossinats o empresonats per aquells a qui van donar suport.

Els temps anteriors a les dues guerres mundials europees van generar un floriment espectacular d'art i literatura, de teories polítiques i entusiastes proclames. En aquells anys els valors militars i la guerra encara semblaven quelcom positiu, avui, al menys en el món occidental sembla que afortunadament priva el pacifisme, ni que sigui un pacifisme armat. Però... qui sap. No s'està mai vacunat en contra de la irracionalitat arrauxada.

La vida és una loteria. Hi ha qui té la sort de néixer en temps foscos i morir en temps lluminosos, cosa que li fa creure que tot millorarà. Planyo molt aquells que han fet la trajectòria vital al revés, des dels temps lluminosos de l'esperança han acabat per anar a raure al desastre i l'absurd. La història de la humanitat no és lineal ni evolutiva malgrat que el present tingui tendència a mostrar el passat com una mena de cursa en progressió positiva. 

A les portes d'unes eleccions municipals em vénen aquesta mena de coses al cap. Per cert, les associacions de veïns van haver d'admetre en més d'una ocasió que se sentien més escoltats a la casa gran pels darrers alcaldes transicionals que no pas pels primers democràtics. Assoliments de les lluites veïnals de l'època avui serien impensables.

Demanem massa als polítics professionals. Encara més als d'ara, que han crescut en un altre món, molt allunyat del nostre, en concret, del meu. Els demanem coses que nosaltres mateixos, en la nostra vida diària, no fem ni pensem fer ni som capaços de fer. En aquest context crec que sempre resulta saludable un cert canvi, ni que sigui de persones. L'eternització en el poder resulta inquietant, ja sigui a l'associació de puntaires com a l'ajuntament o al sindicat. 

Amb el canvi, evidentment, es pot empitjorar, cal tenir-ho en compte. Per això és tan popular allò de que val més un boig conegut que un savi per conèixer. Tot i que de vegades ens hem d'arriscar a suposar la saviesa d'aquell a qui encara no coneixem i que, al menys en aparença, sembla carregat de bones intencions. De les quals, per altra banda, n'està empedrat l'infern.

En tot cas, a nivell individual podem fer poca cosa. I a nivell col·lectiu, de petit col·lectiu, ens manca molt d'ensinistrament democràtic de base.

6 comentaris:

Galderich ha dit...

Cada vegada tinc més clar que anirem cap a endarrere... i sense remei! No és un tema de joventut, sinó de globalització en la que ho haurem de compartir tot amb altres que truquen a la porta.

Puigcarbó ha dit...

sempre que mirem enrere en general tendim a ser benevolets, condescents i a idealitzar les coses, no crec que els d'abans fossin gaire millor que els d'ara, simplement tenien més retórica intel·ligent i tot era nou, acabat d'estrenar, i encara no haviem perdut la innocència.

Júlia ha dit...

Galderich, no creguis, això no es pot saber mai. Les pitjors previsions no es realitzen i l'inesperat arriba.

Júlia ha dit...

No, Francesc, però hi ha èpoques difícils, però entusiastes i èpoques en les quals, com ara, mengem calent cada dia i ens queixem sovint.

GLÒRIA ha dit...

Un article interessantíssim i ple de reflexions que em recorda que jo, a la feina, també vaig viure tensions dures que eren, en petita escala, les que es viuen en moments difícils de la història. Recordo haver vist sovint xivatos i envejosos i pensaba "sort que no estem en un camp d'extermini...".
Si assolissim la independència no sé ni si sabríem actuar com a estat fets com estem a la subordinació. I atès que no cohesionem quant a independentisme, em temo que els ideals són això: ideals. Ara bé, no s'hi ha de renunciar.
Tambe és veritat que quan els febles assoleixen el poder esdevenen, sovint, botxins com els que han combatut. El comunisme en seria un exemple, per desgràcia. I allò que diuen: Un acaba assemblant-se al seu pitjor enemic.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, de fet m'he adonat en moltes ocasions que en les petites comunitats on tenim un cert poder de decisió repetim els mateixos errors que a nivell més 'gran' som capaços de criticar.

De vegades em sembla que més que no pas 'ideals' el que tenim són 'il·lusions'.