28.5.11

Sobre la sacralització de 'l'esperit jove'

Imatge manllevada aquí.


Acabo de llegir un article en el suplement  d'un diari de gran tirada sobre això que en diuen menopausa i és que tot ha de tenir un nom, en aquest món d'etiquetes convencionals, àdhuc científiques.

L'article és molt de l'estil d'avui: l'esperit es pot mantenir jove, hi ha fàrmacs, hormones, tècniques diverses i recurrents, dietes i esport, per tal de mantenir el cos en el millor estat possible i l'esperit, és clar, jove. Ja que la vida no s'ha acabat, encara, i en aquesta època es poden tenir moltes i moltes oportunitats. De laborals, de tota manera, em temo que poques. De tota manera, fent un acudit fàcil, menopausa s'hauria d'identificar amb menos pauses ja que els poders mediàtics ens empenyen a una frenètica activitat a la recerca de l'eterna joventut.

Fa temps que se'ns mostra l'inevitable pas del temps com una malaltia molesta però superable, en la qual tot plegat, ai, depèn del nostre esforç i de la nostra actitud vital amb ajudes externes, això sí, ja que altrament què en seria, d'aquest mercat mèdic i educatiu dedicat a la gent gran?

Em pregunto sovint per què cony -amb perdó- he de mantenir l'esperit jove sí l'esperit vell i experimentat té, també, les seves virtuts, les quals, és clar, cap jove d'avui no pot valorar, car en això i en tantes altres coses l'experiència dels altres no serveix de res.

L'altra dia la meva professora de pintura, excel·lent persona, en escoltar una conversa entre menopàusiques planyent la realitat del pas del temps també ens va voler encoratjar:
-La joventut està 'aquí' -va fer, assenyalant-se el cervell.
No cal dir que aquesta afirmació va ser acollida de forma hilarant pel conjunt de menopàusiques desacomplexades que planyíem el pas rabent dels dies i els mesos.

La joventut està molt bé, el mateix que la infantesa. Només passen una vegada per la vida, el mateix que la maduresa i la mort, irrepetibles. La menopausa és conseqüència de l'inevitable envelliment i posar portes al camp, tot i que avui hi ha molt poc camp, resulta un esforç sovint excessiu, moltes vegades clarament inútil.

Curiosament s'incideix molt en la prevenció i tractament dels mals d'aquest envelliment femení però molt poc en un avantatge evident, la manca de menstruació, una situació que per moltes compreses modernes que s'hagin inventat va condicionar cada mes la nostra activitat juvenil. Fent un càlcul una mica casolà, tres dies com a mínim de molèsties mensuals durant una mitjana de trenta-cinc anys de vida sexual activa comptabilitzen més de mil tres-cents dies empipadors, gairebé quatre anys de la nostra vida juvenil. Tot i que la publicitat, com en tants altres casos, ha contribuït a minimitzar la percepció del problema. I que cal descomptar les èpoques embarassosses, tot i que aquestes comporten d'altres molèsties, molt ben acceptades generalment en l'actualitat.

Fa anys vaig escoltar una teoria segons la qual estava previst inventar una mena de vacuna que evités les molestes regles des del primer dia, excepció feta de quan es volgués tenir fills. No he sentit parlar gaire d'aquells intents antics en clau feminista, que potser no han reeixit. Jo, la veritat, d'haver existit quelcom semblant, potser ho hauria provat perquè en ocasions ho passava molt malament.

Hi ha qui objectaria que la cosa de la vacuna no seria natural. El mateix es va opinar, fa anys, de l'alliberadora píndola, amb tantes contraindicacions antinaturals com es vulgui però que va representar una fita importantíssima en l'alliberament de la dona. Avui tot ha canviat molt i els perills més importants del sexe lliure són més aviat aquells que poden provocar conseqüències com el sida, encara no controlat, que no pas els possibles embarassos no desitjats. Per altra banda, la frontera entre allò que és o no és natural resulta fràgil i controvertida.

Mentre l'eutanàsia provoca encara moltes reticències l'avortament, segons la meva opinió, s'ha frivolitzat força i les esquerres n'han fet una mena de bandera estranya que condiciona qualsevol crítica a lleis que l'afavoreixen de forma molt àmplia.

Els anys i l'abandonament de l'esperit jove et fan adonar de quelcom molt important, de què tot és mentida, com diu el tango, i de què allò que avui és bo demà pot ser dolent. També et fa adonar de com n'és de fàcil, manipular l'opinió pública segons toca i convé. La moral i l'ètica, que semblen molt sòlides, també es mouen segons modes i tendències, de vegades força frívoles.

Vell, vellesa, són, avui, gairebé insults, sinònims de quelcom no desitjable i per a no dir les coses pel seu nom es recorre a eufemismes, a noves paraules, el mateix que per etiquetar malalties i deficiències diverses que castiguen la nostra fràgil espècie.

Avui el nostre pecat original és no lluitar per tal de conservar-nos joves, maques, primes i esportistes. Si hem de bandejar els tàmpax per raons d'edat podem accedir a tot un assortit mercat de tenaleidis destinades a fer minvar l'efecte no desitjat de les pèrdues pipineres. Un problema, per cert, que també tenen molts senyors però que en el seu cas no ha generat tanta publicitat pocasolta. Els senyors tenen la seva creu en el camp erèctil, on es dirigeix el comerç productiu d'estris, fàrmacs i psicologia, perquè per vell que siguis has de trempar com un jove, literament parlant però també en sentit metafòric.

El fet que ningú no ens ha enredat mai seriosament. Des de la infantesa hem comprovat que la gent envelleix i mor, millor o pitjor segons sort, atzar i genètica. Mor qui es cuida i qui no ho fa, el guapo i el lleig, l'esportista i l'acomodatici consumidor de programes de televisió al sofà de casa. Comparar una fotografia dels divuit anys amb una dels quaranta, tot i que als quaranta encara estem d'allò més bé, ja fa pensar en la força destructiva del temps, malgrat que als divuit fins i tot fóssim menys feliços que en la primera maduresa.

És fàcil dir que la publicitat no ens afecta, però després d'empassar-nos cinquanta mil anuncis d'aliments i estris relacionats amb la salut, així com notícies mèdiques a tort i a dret, aconsellant anar cada dia al metge a revisar-te tot el que tinguis per fora i per dins i de suportar les lloances que desvetllen senyores operades i momificades la cosa no és tan senzilla, car som humanes i res humà no ens resulta estrany ni obviable.

Ni envellir és cap meravella ni l'important és l'esperit jove. L'important és deixar-nos de bestieses i, si pot ser, comptar amb un impermeable vital per damunt del qual ens rellisquin totes les consignes de supervivència saludable que ens amollen a tort i a dret. La tranquil·litat de l'esperit, jove o vell, crec que hauria de ser el més cobejable al llarg de la vida. Ja vaig aguantar molts dogmes religiosos perquè ara em vinguin amb dogmes dietètics, higiènics, mèdics, educatius, polítics... àdhuc científics, car res no és segur ni cert del tot per molts informes dels experts que ho avalin. Vegeu sinó com la pobra sardina ha passat en pocs anys de ser verí per a la gent gran a ser de consum obligatori i preventiu de riscos cardiovasculars. I només és un exemple.

Per cert, voleu dir que és educatiu mostrar un casament amb la núvia escotada i el seguici ben mudat, en unes altres i nevades muntanyes, per promocionar una aigua fresca i pura, d'aquestes que et netegen per dins? Em fan patir, tota aquesta gent, tan poc abrigada per allà dalt, la veritat. Això dels casaments també pensava, fa anys, innocent de mi, que desapareixeria dels nostres costums petit burgesos i que en tot cas passaria a ser un tràmit administratiu sense parafernàlies ni vestidets d'organdí... 



Per als aficionats a la història i en els canvis de sentit de molts paradigmes morals, un nou enigma sabàtic al meu blog especialitzat en tafaneries pretèrites.


8 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Júlia: com sempre la teva reflexió és esplèndida. Fa molts, molts anys, quan jo encara feia goig -vull dir trenta i pico- vaig fer un treball sobre l'estupidesa humana respecte d'aquest tema: si es vol viure s'ha d'envellir i posar-hi portes, com dius tu, porta a mòmies com la duquesa d'Alba. No són boniques, les velles? Doncs que no mirin. Penso ser una vella ben maca i ja hi vaig ben bé de camí, perquè al març vaig fer 60 anys.

Júlia ha dit...

Teresa, el pitjor és que la tendència ha fet forat, primer va ser la gent del cinema i la faràndula que fan angúnia quan les veus i no les reconeixes i que et diuen, quan en coneixes alguna 'que s'hi veuen obligades'.

Però és que ara molta gent 'normaleta' quan té quatre rals ja pensar en fer-se arranjaments diversos.

Bé, si quedessin bé, amb trenta anys per tot arreu, pagant el que fos, encara, però per ara els resultats, segons la meva opinió, són ben galdosos.

Jo encara sóc més velleta, ja n'he fet seixanta-tres i sembla que els anys cada dia duren menys, he, he.

Anònim ha dit...

NO JA RES MES PATETIC QUE UN VELL O UNA VELLA ,ENCAPARRATS AMB SEMBLAR JOVES.....BOTOX,ESTIRAMENTS FINS LA CORONILLA....PITS FERMS....LIPOSUCCIONS....SROS.CAL TENIR DIGNITAT¡¡¡
JUGANT

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Jugant!!!

GLÒRIA ha dit...

Trbo, Júlia, que exageres una mica. Una cosa és viure obsedit amb l'aspecte físic i anar d'un lifting a l'altra i una altra de ben diferent és, per legítima coqueteria, fer-se algun subtil arranjament. Jo respecto qui no se'n fa cap i deixa que el temps la vagi esculpint amb més o menys fortuna però també veig amb bons ulls les cremes hidratants i altres ajudes sense quiròfan.
Pel demés, el teu article, com sempre trenca amb lucidesa amb tot aquest allau de recomanacions alimentàries i pipinaires que ens fan els mitjans.
L'anunci de l'aigua també em fa patir a mi, Júlia.
Amb afecte!

Júlia ha dit...

Potser tens raó, Glòria, però una cosa és voler 'fer goig', com deien abans i l'altra veure's amb l'obligació de fer-ne. Encara més, si els resultats fossin bons jo mateixa no diria que no a 'semblar més jove de veritat', però és que, en general, -és la meva opinió-, el que perden moltes senyores famoses és expressió i acaben fent totes -i tots, els senyors també comencen a caure en el parany- la mateixa cara estranya. Fa anys va passar amb les operacions de nas, que es van generalitzar i van produir un gran nombre d'estranys nassos arremangats i clònics.

És una mica com les perruques masculines, encara no són perfectes i de vegades empitjoren el conjunt.

Ara bé, no dic que no a res i si arranjar quelcom soluciona complexos i problemes, endavant!!!

Cadascú és lliure de fer el que vulgui, evidentment, però trobo que hi ha un excés d'informació mèdica i estètica en els mitjans i això conforma un pes feixuc.

Ara m'ha vingut al cap una dita dels grans del meu temps, deien que de jove t'arreglaves per fer goig i de vella per no fer fàstic... o sigui, que un punt de cura és adient i necessari, em referia més aviat al dogma d'haver de conservar-nos joves d'aspecte i 'd'esperit'.

Ferran ha dit...

L'esperit jove a què sovint es fa referència tal vegada no tingui tant a veure amb l'aspecte o l'actitud, quan amb mantenir en la vellesa allò segurament més preuat de la joventut: la il.lusió.

A mesura que ens fem grans, la realitat sembla apaivagar les nostres passions. En una mena de "guerra al desencís", l'apel.lació a l'"esperit jove" hauria de ser simplement això: un crit a mantenir les ganes de descobrir, de començar, de fer... fins a l'últim dia.

La resta de connotacions que pugui tenir aquesta crida, sense dubte, no m'interessen gens (tot el que faci referència a mantenir un "aspecte" juvenil, vul dir).

Bon diumenge, Júlia!

Júlia ha dit...

Ferran, algú gran em va dir una vegada, quan jo era jove, que no són pas les il·lusions sinó els ideals allò que paga la pena mantenir.

De tota manera, tot plegat és qüestió de matisos i d'interpretacions,

Igualment, Ferran!!!