7.5.11

Sobre literatura recreativa i els seus condicionants

Participo en un grup de lectura de llibres d'història i ahir vam estar comentant el darrer volum llegit, Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona, una edició a cura de Margarida Casacuberta i Marina Gustà (ed.). El llibre recull diferents articles sobre narrativa  referent a la ciutat de Barcelona, relacionats amb unes jornades celebrades l'any 2005. Pressuposa el coneixement de molts dels llibres que esmenta i tot i que el grup és d'història en el debat es va incidir també en aspectes lingüístics. Evidentment tot són gustos i percepcions, sovint extraliteràries, àdhuc polítiques. Un tema no resolt i que ha aixecat en ocasions polseguera és allò de si la novel·la que passa a Barcelona -o en altres indrets de Catalunya- escrita en castellà és o no 'novel·la catalana'. Hi va haver qui va opinar que el recull oblidava molts autors en castellà però el fet és que també hi havia notables oblidats 'en català', com el mateix Pedrolo o Maria Aurèlia Capmany.

Barrejar aspectes literaris i polítics no és bo per a la literatura però potser resulta inevitable, sobretot amb els nostres contemporanis. Fa un temps escoltava algú pontificar sobre el fet que no es podia reflectir una realitat catalana en castellà. Imagino que qui pensa d'aquesta manera tampoc no accepta el fet a la inversa. Això és el que argumentava en ocasions Narcís Oller quan li preguntaven per què escrivia en català. Però en tot plegat hi ha una gran dosi d'opció personal, de circumstàncies, d'història sentimental. Podem escoltar pel·lícules doblades sense que ens sonin a falses, si el doblatge és correcte. En els inicis de TV3 sonava estrany sentir els actors americans parlant català, però ens hi vam acostumar tot i que això no ens fa oblidar que no parlen pas així en la versió original.

Avui hi ha un cert neguit per recuperar l'oralitat, algunes novel·les recents molt ben acollides ho intenten, però en el fons tot és ficció, per més que sembli real. Fa anys un intent així no hauria reeixit i t'haurien comparat amb els Álvarez Quintero, per altra banda molt respectables, avui ja ens aniria bé haver-los tingut en català, també. Jo crec que l'interès actual per Vallmitjana el dóna precisament el seu realisme i crec que fins i tot la pintura realista està fent una certa revifalla lligada a aquesta necessitat. Els estàndards tenen això, no són reals però són útils i necessaris, sobretot a escola. El perill és que creen dogmes i fronteres absurdes entre el que és correcte i el que no ho és. En la literatura per a adults s'ha de tenir flexibilitat correctora però en el fons tot depèn de la grapa de l'escriptor. Reflectir la realitat de la parla és impossible, car cadascú tenim fins i tot la nostra pròpia forma dialectal. Que la literatura no grinyoli depèn de l'excel·lència de l'escriptor, em sembla. 

Per raons complexes però comprensibles hem patit una aclaparadora llosa normativa que també ha generat polèmica. El mateix ha passat amb el castellà correcte, a Espanya i a Hispanoamèrica, fins que han sorgit escriptors renovadors que han fet trontollar les normatives. No sé el pa que s'hi dóna, en altres llengües. Em van explicar una vegada que els italians i els alemanys es van haver d'inventar un estàndard en el temps de les unificacions però que català i castellà, per posar un exemple proper, s'assemblen molt més que dues formes dialectals italianes diferenciades. L'estudi dels mapes lingüístics ens ha estat molt amagat, per això la gent se sorprèn en aprendre idiomes poc coneguts, quan va al país de l'idioma estudiat i s'adona que tot és molt i molt divers.

Hi ha llengües de l'est que s'entenen parlant però que es volen diferenciar llegint, i que  per tant, per raons polítiques, han triat alfabets diferents. Tot aniria molt bé si les parles servissin per coses bones, ço és, per entendre'ns. Però pel mig s'hi barregen moltes visceralitats, poders culturals i pressions acadèmiques dels mandarinatges. Potser no cal cercar tant l'autenticitat. El mateix Tolstoi ens explica que els seus personatges benestants parlen francès a casa seva, però ell els fa parlar rus i nosaltres el llegim en català o castellà. Mariona Rebull és una novel·la amb una certa grapa, així com la seva continuació, El viudo Rius. Ignaci Agustí que havia estat una gran promesa abans de la guerra va esdevenir franquista convençudíssim i a partir de la viduïtat de Rius la saga es malmet per la ideologia franquista que l'empatxa. Però aquests dos primers llibres, escrits en castellà, sempre m'han sonat en català.

El món català noucentista i elitista va oblidar Vallmitjana i va ignorar i menystenir les onades migratòries castellanes. Fins a la transició no es va intentar conciliar el tema. Amb bona fe s'han intentat fer novel·letes o sèries de televisió que reflectissin la realitat de les barriades suburbials castellanes, com allò de La Mari, que sempre m'han decebut. No s'ha trobat el to literari conciliador. Els autors en castellà han estat tractats de forma diferent segons caiguessin més o menys simpàtics. No podem obviar l'aportació immensa de Marsé, per a mi el més reeixit a l'hora de reflectir les barriades marginals de l'època, inclòs en el llibre que esmento. Amb Vázquez Montalbán o amb  Mendoza no s'hi han ficat massa, per això d'escriure en castellà, ja que queien simpàtics perquè eren d'esquerra, és clar. La devoció mendoziana dels catalans sempre m'ha sorprès, potser perquè aquest autor no és sant de la meva devoció. Tant l'un com l'altre no tenen, pel meu gust, res semblant als llibres més emblemàtics de Marsé, en concret Si te dice que caí o Últimas tardes con Teresa. 

Pedrolo, que ho va intentar tot, va intentar també reflectir en català un cert món marginal i suburbial en alguns llibres, amb resultats irregulars. Molts autors de països africans o asiàtics han escrit  en francès o anglès i s'han acabat  afincant a França, el Regne Unit o els Estats Units. No crec pas que a casa seva els tinguin per traïdors a la pàtria. Més enllà del tema de tenir o no estat hi ha una qüestió de mercat i avui hi ha autors i cantants de països petits amb llengües oficials minoritàries que ho fan tot directament en anglès, idioma necessari però que per a molta gent s'identifica amb colonialisme cultural del present. 

La demanda d'un cert realisme conviu avui amb un excés de novel·la de gènere feta amb una sabata i una espardenya, en concret de novel·la històrica i policial. Cosa que ja es va intentar, sense tan d'èxit, pels seixanta i setanta. Escriptors una mica desapareguts han ressorgit per sorpresa fa quatre dies amb un llibre històric o de misteri. Els llibres tenen també una funció de distracció, que s'ha de tenir en compte. Hem magnificat el seu pes en temps de sequera. D'obres mestres en surten poques, molt de tant en tant, i de vegades tan sols el pas del temps pot esdevenir un crític seriós. Els crítics contemporanis no són de fiar, hi ha capelletes, amics, interessos, mercats, oportunisme, modes. Hi ha llibres que no mereixen ni quatre ratlles en cap diari i d'altres, de nous valors sorgits com bolets, que de sobte generen una doble pàgina en el suplement cultural de culte. En el fons, doncs, ens hem de refiar de la intuïció. Com sempre. I quan més llibertat hi hagi per tal que cadascú escrigui com li plagui o convingui i en la llengua o forma dialectal que li abelleixi, millor. De tota manera, arriba un moment en el qual l'autor ja està consagrat i canonitzat i ja no se'n pot fer cap crítica, penso en els cas de Rodoreda que en el seu moment era un valor discutit i avui, com Gaudí, ja no hi ha qui dubti de les revelacions dogmàtiques.

Hi ha qui vol creure que l'època franquista va ser un gran desert sense cultura remarcable, cosa que no és certa. Els bons creadors s'adapten a les circumstàncies i fan el que poden en els temps difícils i tràgics que, precisament, acostumen a ser molt literaris. Recordo haver escoltat Buero Vallejo parlant del tema, fa molts anys, remarcant que no defensava la censura, sinó els autors que s'esforçaven a construir quelcom important enmig de moltes dificultats. Tot ha canviat molt i plànyer el passat és un esforç inútil i, a més, injust. Però encara em meravella el que es feia amb pocs mitjans com em meravella l'activitat que feien les associacions cíviques humils sense cap mena de subvenció. O les escoles amb més de quaranta nens per aula i tants caps tants barrets.

S'oblida tot molt de pressa. Llegia fa poc algú que manifestava que fins ara no hi havia hagut novel·la de misteri en català. I Jaume Fuster? I Pedrolo? Durant un temps, pels setanta, es va intentar endegar col·leccions de gènere, àdhuc de gènere eròtic i tot. Com que quan ets jove  les històries dels grans sonen a naftalina no incidiré en el tema. Pel que fa a la literatura sobre Barcelona, en català, castellà o en d'altres llengües, només cal donar un tomb per la magnífica web del Joan Ducrós i reflexionar sobre tot allò que encara no coneixem de la literatura amb rerefons barceloní.



9 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
La gent no és ruca i ja ho saps. Vull dir que els que ens agrada Rodoreda sabem que l'escriptora s'ho val. Per mi, Rodoreda no s'ha d'amagar de cap altra escriptora del seu temps en qualsevol llengua, de les que conec, és clar!. Sobre Gaudí hi ha coses que m'agraden i d'altres no, però és ben segur que no m'ha estat imposat.
Penso que la literatura catalana en castellà és una realitat però està clar que no és literatura en llengua catalana de la mateixa manera que l'obra de Kafka és literatura txeca en alemany i la de Dinesen literatura danesa en anglès...Els temes que tractin són indiferents i, en el cas català, Marsé reflecteix una determinada Barcelona que sempre he vist amb els seus ulls. Mendoza em sembla un escriptor lleuger com la seva comèdia i el trobo divertit pero un i altra tenen solament en comú que escriuen en castellà sobre ficcions barcelonines.
El què dius dels crítics ho comparteixo força amb tu però sempre n'hi ha algun que es pot permetre dir el què pensa i jo hi acudeixo amb molt poc risc de decepció.
Els teus articles tenen la virtud de convidar a tertulies molt interessants. Per tant, ja callo que això és un blog.
Excusa'm per allargar-me tant i rep la meva salutació afectuosa.

Júlia ha dit...

Glòria, no creguis, Rodoreda no desvetlla aquesta unanimitat, a mi mateixa llibres seus em semblen fulletinescos, va reeixir en crear un cert estil personal però pel que fa a la seva excel·lència he sentit a persones intel·lectualment remarcables a qui no els agradava gaire. Sobre això de la gent, em remeto al post anterior... Jo crec que hi ha molt gregarisme i jo mateixa dubto de vegades si una cosa m'agrada perquè sempre m'han dit que era bona i m'havia d'agradar i a l'inrevés. No és tan fàcil desprendre's de la tradició.

Rodoreda també va sorgir en un moment en el qual hi havia una gran necessitat de narrativa interessant, en aquest aspecte va tenir sort, en d'altres no, evidentment.

En el fons tot és qüestió de gustos i de moments personals.

Pel que fa a la diversitat de llengües en un context barceloní el món de Kafka, aquell centre Europa de preguerra em sembla un exemple a seguir pel que fa a cultura, en moltes llengües diferents van bastir quelcom que té molts punts en comú i que sobrepassa l'idioma de cadascú, com s'evidencia per exemple en l'exposició sobre Magris.

Opinar sobre allò que és bo o no en literatura i art és espinós, podem dir, com Txekhov que hi ha allò que ens agrada i allò que no i cap més criteri. Les modes també pesen i el nostre trajecte cultural mediatitzat pel discurs vigent, ens agradi o no. No som lliures en opinar, hi ha molts condicionants objectius i subjectius.

Cal recordar que Voltaire, per exemple, odiava l'obra de Shakespeare. Avui ningú no gosaria dir que Shakespeare no val res per més Voltaire que fos, tots dos formen part del 'canon'.

No m'enrotllo més jo tampoc que, com molt bé dius, 'és un blog'.

Lluís Bosch ha dit...

Hi has posat molt de material en aquesta entrada, però dius moltes coses interessants. Com que sóc fan del Vallmitjana, també em pregunto perquè la seva obra ha quedat tan invisibilitzada, quan plantejava temes i llenguatges que encara no han estat resolts per la literatura en català. És cert que ho han sabut fer millor els escriptors catalans d'expressió castellana, especialment Juan Marsé.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Gairebé un assaig, aquesta entrada al teu blog. Hi fas reflexions molt afinades sobre la nostra realitat literària, tan complexa i mal coneguda. Et felicito.

Júlia ha dit...

Lluís, el tema és complex, però jo crec que l'elitisme noucentista hi té molt a veure. Sobre la immigració més castellana, que comença a tenir un pes a partir del 29, amb les obres de l'exposició, va estar menystinguda durant molts anys per la 'cultureta' que ni la coneixia ni la volia conèixer. Fins que Paco Candel no va fer de pont la cosa no va començar a millorar tot i que em temo que encara cueja, i molt.

La literatura catalana ha volgut 'inventar' una Catalunya catalanoparlant, europea i fina que ja no existia des de feia temps.Recordo com es bescantava el 'català xava' de Barcelona que, ben mirat, era hereu del món de Vallmitjana, amb la influència castellana pel mig.

Em vaig adonar de tot plegat quan vaig començar a treballar de mestra en col·legis de barriades, barcelonines o del cinturó, hi ha moltes realitats en el context català que no s'han volgut veure si no era per intentar 'eliminar-les' literàriament. Ja que políticament, de moment, la cosa encara està molt magre.

Sobre aquest tema podria escriure molt, les mateixes escoles del CEPEC van voler ser 'públiques però diferents'. En fi...

En aquest tema he canviat molt d'opinió al llarg dels anys, el context catalanista de la cultureta em causava una gran admiració i ara em fa una mica d'angúnia, tot i que també s'ha obert força -a la força-.

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa. Hi ha molts móns diferents en el context català i també en l'espanyol i en tots, però com ens acostumem a moure en un espai limitat per raons òbvies. De tota manera, tot canvia i canviarà, no sabem com serà la literatura que aplegui l'aportació de tots aquests corrents migratoris.

Júlia ha dit...

Jo no em considero ben bé 'fan' de Vallmitjana, literàriament té mancances lligades als arguments, però és tan interessant perquè mostra allò que els altres amaguen. Una mica també ho va fer Arbó en els anys trenta, quan en aquella Barcelona que ja volia ser de 'disseny' on s'intentava reeixir amb novel·les a l'estil francès va irrompre amb unes terres de l'Ebre miserables i tràgiques, oblidades.

La guerra també ho va trencar tot però pel meu gust no hi ha res en català, ni tan sols fet 'a posteriori' comparable a 'Nada', 'El Jarama' o d'altres obres castellanes que ho mostren tot sense dir 'res',bé, potser alguna cosa de Pedrolo. També som menys gent, he, he. Aquí no podem esperar un revulsiu com l'aportació hispanoamericana dels seixanta i setanta, per exemple.

Aviso que sempre parlo des de gustos subjectius i personals.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Per molt mediatitzats que estem i per molt que ments que tu consideres remarcables discrepein del gran talent de Rodoreda, per mi és inqüestionable. Això no significa que m'agradi per igual tota la seva obra que és prou densa com per exigir una anàl·lisi profunda. Shakespeare tampoc agradava a Tolstoi però no per això deixa de ser el gran poeta que és i Joyce també el discutia però li reconeixia la superioritat lingüística.
M'estranya que a vegades no sàpigues si una cosa t'agrada perquè està de moda i t'han dit que és bona...estic segura que tens molt clar els teus criteris -sempre, com els de tothom, susceptibles de canviar-ja que, altrament, t'agradaria molt Rodoreda que s'ha imposat com la millor escriptora en català i, malgrat aixó, tu, amb tot el teu dret, veus injust el seu prestigi. Ja sabem que hi ha molt art desconegut, amagat en calaixos, magatzems i tallers però quan sut a la llum algú com Català, Sagarra o Rodoreda no és mai gratuït. A mi hi ha molts artistes que no m'agraden però mai no gosaria dir que no són bons. Si un cas, no són bons per mi.
Gràcies per escoltar-me la xerrada!

Júlia ha dit...

Glòria, és que el concepte de bo o dolent no és gens clar i va lligat a la nostra pròpia tradició cultural. El mateix Descartes es preguntava com podíem estar segurs de res quan coses tan frívoles com les modes feien veure bonic allò que abans semblava lleig i a l'inrevés. Per això només goso afirmo que el que sigui -literatura, art, cinema- m'agrada o no m'agrada a mi i encara en un moment concret de la meva vida.

La resta depèn de criteris, cànons, paradigmes... i aquests canvien i evolucionen. Llibres que m'havien agradat molt han perdut amb el temps i d'altres que vaig menystenir han millorat en noves lectures de maduresa, el mateix que el cinema i tantes altres coses.