15.6.11

Trenta-quatre anys després i moltes pluges









Avui fa trenta-quatre anys d'aquelles primeres votacions espanyoles de després del franquisme. Les lectures sobre el nostre passat, des del present, sovint se situen fora de context i cauen, per una banda en una mena de cofoisme polític, oblidant que vam haver d'esperar que el senyor Franco fes moixoni de forma natural i en edat avançada, i per l'altra en un menyspreu pel complicat pactisme que va fer possible el retorn a una democràcia més o menys convencional.

Com que quan es passa gana tot sembla bo i com que també hi havia un fonamentat temor sobre la possibilitat de bastonades generalitzades, tot plegat es va acollir amb gran eufòria i il·lusió. Sorprèn comprovar els canvis en els partits, que aleshores eren nombrosos i diversos i han anat quedant reduïts a molt poques opcions visibles i operatives. Segons la meva opinió, una de les grans pèrdues post-electorals va ser l'abducció del socialisme català per part de l'hispànic, cosa que va fer que gent que jo coneixia abandonés aquella opció política. Amb els vuitanta va venir el desencant, l'afany pel lucre, la constatació de com el poder canviava la gent, ni que fos el petit poder d'accedir a un ajuntament mitjanet. Els polítics van esdevenir professionals de la política i els mestres, professionals de l'ensenyament.

Avui, enmig d'una certa moguda política alternativa i pel que fa a les activitats acampadores dels darrers dies, sento més interès per les reaccions de la gent coneguda o saludada que no pas pels fets en ells mateixos. Cada generació precisa manifestar el seu desacord en algun moment, per sort per als joves del nostre present els riscos d'avui, ara i aquí, són molt diferents dels del passat. Les reaccions adultes i distants han anat des de la conyeta a la condemna indiscriminada i també han passat per la nostàlgia dels grans en decadència, alguns dels quals no han pogut evitar anar a fer discursos per tal d'esgarrapar una mica de protagonisme en temps de sequera. Ahir la televisió mostrava unes imatges de persones que netejaven la plaça de Catalunya, moltes d'elles dones, com sol passar en aquests casos. La neteja continua sent un sector poc considerat però sembla que encara hi ha una certa tendència femenina a deixar-ho tot en condicions després de les batalles. 

No entenc com es pot demanar una democràcia millor partint d'una manera de fer tan poc democràtica com és l'assembleària. Encara més, una forma assembleària que no accepta les decisions majoritàries, pel que sembla. Una de les demandes del principi de tot plegat era la millora de la transparència electoral, amb llistes obertes, per exemple, però la gran majoria silenciosa -de la qual dec formar part- no sap qui són els indignats ni en pot fer tampoc una tria, ara per ara. He escoltat entre ells veus molt raonables, evidentment, però també d'altres absolutament dogmàtiques i arrauxades que fan pensar en aquell acudit recurrent, Mare de Déu, que em quedi com estic

Entenc i pateixo el malestar social però m'adono que molts d'aquells que estan pitjor i han de fer bullir l'olla sigui com sigui tenen altra feina que no pas formar part de les protestes. Una protesta que no ha estat capaç, per exemple, de respectar la modèstia laboral d'un venedor de veces i llaminadures -un empresari capitalista?- em sembla una mica inquietant. Les protestes actuals sovint perjudiquen els més innocents de tots, com en el cas dels talls en el trànsit o de les vagues que afecten treballadors humils que van en metro, sembla que no s'enceta cap reflexió sobre els drets democràtics dels altres. I el que no comprenc és el procés concret que es proposa seguir per tal d'exigir als polítics diàleg sobre transformacions per tal de millorar el sistema si no es proposa un altre sistema o un calendari concret i assenyat sobre com fer-ho. 

Ahir mateix escoltava per ràdio una persona de les moltes que des de fa anys reivindiquen per als veïns els terrenys de Can Batlló. Sentia aquesta persona un temor, molt justificat des de la seva experiència, de què al capdavall fossin els poders municipals els qui acabessin transformant l'indret en un centre d'aquests d'ara, gestionats i dirigits de fet pel mateix ajuntament, com havia acabat  passant amb les Cotxeres de Sants i amb tants espais semblants. Protestar i reivindicar és fàcil, deia el veí, però organitzar i gestionar és molt més difícil. 

Inevitablement vivim immergits en una mena de mística de la protesta, tot allò que sigui fer soroll no és condemnable i es mira amb simpatia maternal i paternal, encara conreem una nostàlgia d'un passat que voldríem heroic, tot i que va ser ben galdós. Quan als incondicionals del tema els preguntes com s'aconseguirà allò que, més o menys, es demana -que també es divers i confús segons qui t'ho explica- la cosa no està gens clara, com quan preguntes com i de quina manera ha de ser un probable i futur estat català. Veient el que costa organitzar ni que sigui un sopar d'amics és aquest el tema més important de tots, el de després de les revoltes, els moviments de masses i les consignes brillants. Pel que fa a la unitat de les esquerres em temo que hi ha molt poca memòria històrica sobre la seva fragilitat i sobre la cura amb la qual s'hauria de tractar el tema.

En el present, com en el passat, existeix una espècie majoritària molt habitual, aquells i aquelles que fan la viu-viu, lloen les protestes sense mullar-se, però també les critiquen amb la boca petita si cal i estan a veure-les venir. Si la cosa prospera ja s'apuntaran al carro i diran que hi eren i en trauran algun benefici o escriuran llibres, estudis, informes i assaigs sobre tot plegat. També plana un cert silenci prudent sobre la qüestió, només cal repassar el món blogaire, tot i que actualment és aquest un sector que va de baixa. I és que el tema de la indignació pot fer saltar espurnes en els diàlegs informals i amistosos, és polèmic i només va produir una certa unitat dialèctica en el cas de la desafortunada actuació policial de neteja. 

Tots podem admetre amb una gran facilitat que fa falta debat i diàleg però a l'hora de la veritat crec que, en general, parlant la gent no s'entén, ni de bon tros. En tot cas crec que a la gent més jove els aniria bé repassar hemeroteques per saber de primera mà com anaven les coses en aquell, avui ja remot, 1977, més enllà dels relats abrandats i romàntics que puguem fer els iaios esportistes, viatgers i amb pagueta d'avui.

5 comentaris:

Ricard Masferrer ha dit...

M'has fet recordar aquell 15 de juny. Encara no podia votar, però vaig voler gaudir del dia. Vaig "baixar" a Barcelona a copsar l'ambient tot passejant pels seus carrers farcits de cartells electorals i de papers pel terra amb els rostres i els lemes de la democràcia que estrenàvem aquell dia i que tant de temps hi havia molta gent que havia anhelat.
Ara la podem gaudir, però ens agradaria que fora molt millor del què és. Aquest moviment del 15-M amb evidents clarobscurs és el demana. Al cap i a la fi no sé si en sortirà quelcom però estarà bé està amatents i observar el que passa.

Júlia ha dit...

Ricard, assolir una veritable democràcia no és fàcil i països amb una trajectòria més llarga que la nostra tenen les seves ombres. La democràcia és sempre fràgil i cal cuidar-la amb compte, no sempre és així. De tota manera crec que la democràcia s'ha de renovar amb mitjans democràtics i transparents, els moviments de masses animen el panorama però dilueixen moltes responsabilitats en l'anonimat,per això no en sóc gaire partidària excepció feta de casos molt puntuals.

Josep Salvans ha dit...

Sempre hi ha qui ho veu d'una altra manera:

http://blogs.publico.es/inma-tubella/113/acampades-en-xarxa/

Júlia ha dit...

Evidentment, Josep, només faltaria.,

Puigcarbó ha dit...

I 34 anys després hem perdut molts dels llençols de la bugada, i tenim poca roba i poc sabó. Any rere any aquesta fràgil democràcia ha anat empitxorant fins arribar al nivell actual, i la debacle continúa.