5.6.11

De quan anàvem a la fira a cercar prospectes










Des de la meva més tendra infantesa que sento parlar dels canvis en el temps meteorològic, atribuïts a diferents causes, segons l'època: guerres, enviament d'estris a l'espai, canvi climàtic... El cert és que la percepció dels canvis sovint va lligada a la manca de memòria, però un dels paràmetres dels quals em puc refiar és el record d'esdeveniments concrets situats en una data més o menys fixa, com, per exemple, la revetlla de Sant Joan, durant la qual alguns anys he anat vestida de ple estiu i en d'altres, amb paraigües i rebeca.

Un dels esdeveniments del mes de juny que en d'altres temps va ser famós i emblemàtic era la Fira de Mostres, la Campionària, com en dèiem en broma a escola, ja que ens feia gràcia el seu nom en italià. Ara es poden fer salons i salonets però el cert és que allò era tota una altra cosa. Per la fira havia fet molta calor, en algunes ocasions, i també havia fet fresca i xàfecs, recordo que havia fet de tot. Tothom hi anava. Els privilegiats hi anaven de franc, gràcies a coneguts i saludats, i era un privilegi comptar amb vales per a consumicions diverses a la plaça de la Gana o de l'Univers.

S'hi anava amb la família i fins i tot amb l'escola. Les monges del Sortidor, que no és pas que ens portessin gaire sovint a passeig, ens hi van dur en alguna ocasió. Jo crec que les devotes religioses acompanyants també esperaven amb candeletes l'ocasió de fer una francesilla, amb l'excusa de la visita escolar. Fins i tot un cop allà ens deixaven força llibertat, quan ja teníem onze, dotze o tretze anys. Recordo una anècdota que mostra la manca de manies educatives de l'època: una companya de classe tenia un oncle que menava una bodega del barri i aquest li va donar uns vales de vi, crec que de Pentavín, una marca de l'època. 

La meva amigueta va anar a buscar el vi, se'l va beure, es va marejar i de tot plegat la monja acompanyant no en va saber res de res. Pot semblar estrany avui, i fins i tot escandalós, que l'oncle li amollés els vales o que al taulell li servissin el vi, tot i que podien pensar que era per a un adult, però el fet és que viviem uns temps molt menys maniàtics, els infants bevíem vi amb graciosa o aigua de litines sovint i fins i tot xampany dolç per les festes. Si alcohol i tabac fossin tan apocalíptics com avui ens expliquen estarien tota aquella generació criant malves fa temps. De tota manera, el consum firaire més habitual eren els gelats i els polos.

La Fira era una festa familiar i escolar, doncs. L'objectiu principal de petits i grans era arreplegar paperots, fulletons del que fos, feien tots ells una olor profunda i evocadora, aquella que feien el paper i el cartró aleshores, de tinta i de nou. El cartró i el paper van ser els materials reis dels infants humils, fins a l'arribada aclaparadora del plàstic. A alguns stands et donaven bosses per anar posant la collita. Si, a més, s'aconseguien barrets, ja era el súmmum. Els barrets més cobejats eren el de xinès, del flam El Mandarín i també un amb cresta de gall, de l'Avecrem. Venien petits lots d'aquests productes a preu baratet, per l'època, ofertes firaires de formatgets i cacaolats, caldo maggi, sidrals i galetes. Per arreplegar papers i barrets gratuïts  hi havia discussions, empentes i fins i tot violència casolana.

De tant en tant t'obsequiaven d'altres coses meravelloses, recordo una mena de papers del gelat Frigo, una mena de bloc, aquells papers eren sabonosos i es desfeien, t'hi podies rentar les mans. També recordo unes cartolines de propaganda de Can Corrons, que feien molt bona olor. Un altre producte desitjat eren els globus, que quan jo era petita s'havien dit bombes. I els ventalls de cartolina, els retallables, els ninots-titella amb forats per posar-hi els dits... Si tenies un conegut que treballava en alguna firma amb stand fins i tot podies aconseguir bolígrafs, blocs, petites joguines barates de propaganda.

Era habitual veure grans grups familiars que venien de la fira carregats de tota mena de coses estranyes i cofats amb barrets de cartró d'aquests que explico. Aquesta imatge  entranyable encara l'he vista actualment a en ocasions, per exemple, amb grups que venen del Festival de la Infància nadalenc. Tot ha canviat pel fet que avui tenim moltes més coses a l'abast i moltes més possibilitats de voltar, és clar. Quan vam ser una mica grandetes, amb tretze, catorze o quinze anys, ja anàvem a la fira amb colles mixtes, i recordo una sensació trista, quan el nen que t'agradava no et feia el més mínim cas i et senties, com diríem, poèticament parlant, sola entre la multitud sorollosa.

La tornada de la fira, com l'endemà de reis, encara tenia la màgia de poder repassar els paperots arreplegats, plens d'objectes impossibles, com ara els brillants automòbils inabastables o els primers electrodomèstics. Després d'uns dies de córrer per casa tots aquells papers anaven a la brossa, acabaven a Cal Drapaire, i encara se'n treia una mica de calderilla. El final de la fira em produïa, a mi que visc a prop de Montjuïc, una profunda tristor, car l'estiu era llarg i avorrit en aquells anys i l'escampada de les amigues, als pobles d'origen familiar -jo no tenia poble- m'enfonsava en una solitud ensopida i feixuga, animada tan sols amb alguna escadussera anada a la Barceloneta amb jardinera.

Avui, que plovisqueja, he pensat en tot això a partir dels planys de persones que creuen que el temps del nostre temps és boig i variable i que en el passat es comportava de forma més estructurada, vaja.

20 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

carregats de paperassa i tuips també. M'has fet recordar una pàgina viscuda que havia mig oblidat. Amb el meu pare hi anavem amb el sis-cents, i una vegada es va equivocar i en va agafar un altre que era igual al seu i no ens en varem adonar fins arrivar a Sabadell. L'haviem aparcat allí on hi ha ara el fal·lus aquell de Miró i en tornar encara hi era, varem deixar el que no era nostre i tornar a casa amb el nostre.

Ana ha dit...

Jo també hi havia anat amb tota la família perquè era tot un aconteixement.
Un any el meu pare va fer una cua llarguíssima, va pagar un ticket per recollir un "lote de pastas" i quan el va anar a recollir era pasta (macarrons, espaguettis, etc.) en lloc de les pastetes (magdalenes i coses així) que ell havia suposat.
¡La pasta es va cucar perquè a casa en aquella època erem com els immigrants d'ara: només menjàvem com al nostre poble (potajes, pucheros...)!

Ana ha dit...

Què fantàstic és que la memòria d'uns estiri del fil de la memòria d'altres! Gràcies, Júlia!

Allau ha dit...

Recordo els frankfurts de la plaça de l'Univers: els únics que tastava en tot l'any.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Era una experiència gratificant, la visita a la Fira de Mostres. Jo hi anava amb la família al complet!

Clidice ha dit...

Jo també recordo la fascinació pels prospectes de propaganda i tots aquests gadgets que ara en diuen merchandising. Curiosament, ara, en les fires d'entitats o de comerciants dels pobles, els qui fan exactament el mateix, són les criatures magribines, que els veus carregats de bosses plenes de paperots, globus, caramels, bolígrafs ... me'ls imagino després, a casa, com pirates mirant el botí, exactament com fèiem nosaltres.

Júlia ha dit...

Francesc, molt bona història aquesta, com hi veu entrar? estava obert?

Júlia ha dit...

Ana, ves a saber si les 'pastes' ja no eren una mica 'caducades', fa anys res no portava data de caducitat...

Júlia ha dit...

Allau, els frankfurts eren quelcom molt exòtic, fa anys, només es menjaven en aquestes ocasions...

Júlia ha dit...

Teresa, era una activitat molt familiar, efectivament.

Júlia ha dit...

Clídice, jo crec que fins i tot els nens autòctons encara senten certa fascinació per aquesta mena de coses, al menys de petitons, tot i que se'n cansin aviat.

Enric H. March ha dit...

Júlia, fantàstic! Que se'n poden treure de coses estirant d'aquest fil!

Fa temps que tinc pendent un apunt sobre la Fira. Estic llegint una novel·la que toca el tema des d'un punt de vista molt especial. Quan acabi, la ressenyaré i esmentaré la Fira de Mostres. Podem comparar records.

Enric H. March ha dit...

Perdó, no havia seleccionat la casella d'enviament de comentaris, i ara he hagut de fer aquest...

Marta ha dit...

Doncs no t'ho creuras però vam anar fa un mes a la Fira de turisme i ens vam carregar de paperassa evocant vells temps. Varem riure molt. Fira és sinònim de bosses amb papers. No s'hi pot fer més....

Júlia ha dit...

Enric, espero la teva ressenya, ja avisaràs.

Júlia ha dit...

Marta, no creguis, no m'estranya gens, alguna cosa ens n'ha quedat d'aquells afanys col·leccionistes, potser és quelcom genètic, he, he.

GLÒRIA ha dit...

Jo que era de poble -i encara en sóc-no hi havia anat mai però hi anaven els meus cosins més grans. La descripció que fas de la fira em recorda les fires de Girona, a l'octubre que, segurament, devien ser molt més petites però tenien molts stands de tot, des d'alimentació fins a maquinària agrícola i també ens donàven propaganda en forma de bolis o petits quaderns.
Un altra article estimulant, Júlia memoriosa.
P.S. T'he escrit un correu ja fa una setmana comentant La cendra dels anys. No me l'has contestat. Potser no l'has rebut? Gràcies.
Gràcies!

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria.

No he rebut el teu correu, torna-me'l a enviar, no sé què haurà passat, així que el rebi et diré que l'he rebut. Copio email per si un cas:

jcostacod@gmail.com

GLÒRIA ha dit...

Ep! el cod no hi era.
Gràcies Júlia. No caldrà que em diguis que l'has rebut però si que m'agrada que, sense cap pressa, només faltaria, em responguis.
Gràcies!

Júlia ha dit...

Glòria, ja veus que l'he rebut i t'he respost!!!