8.6.11

Retorn televisiu i literari al mon de Galdós


El dinero lo ganan aquellos que con paciencia y fina observación van detrás de los que lo pierden.
    (Galdós)

Els diumenges per la tarda, a la segona cadena, estan recuperant algunes d'aquelles sèries emblemàtiques de fa anys. El temps és un bon crític, segons diuen, i encara sorprèn la grapa amb la qual es va reproduir en capítols i per la tele l'obra de Galdós. Aquella sèrie ja te més de trenta anys. Uns actorassos en estat de gràcia tots ells, una ambientació remarcable, tot i que per a mi encara ho va ser més la de Ramon y Cajal, i un profund respecte a la novel·la original que no defuig les transformacions necessàries per a l'adaptació, van donar un resultat que no ha perdut gens amb els anys. L'única relliscada va ser triar per a Juanito Santa Cruz un peix sense suc, un actor francès una mica ensopit i poc identificat amb l'univers galdosià.

De la novel·la ja se n'havia fet una anterior versió en cinema, protagonitzada per la gran Emma Penella que, pel meu gust, donava més la imatge de Fortunata que no pas Ana Belén. A Penella, una artistassa, la va agafar una mica gran el paper i tot i que la pel·lícula és digna no va resulta reeixida del tot. Li va passar el mateix amb una versió en cinema de La Regenta. Fins als anys setanta es feia difícil trobar reedicions de Fortunata y Jacinta o La Regenta, les grans novel·les castellanes del XIX, per motius de censura. Les dues novel·les resulten imprescindibles per a entrar a fons en aquell segle desgraciat i difícil que va ser el XIX i tot i que no té el mateix nivell, pel meu gust, també hi inclouria Los Pazos de Ulloa.

Aquests llibres de vegades són lectura obligatòria del batxillerat, es fan llegir aviat i malament, sovint amb poca motivació, cosa que provoca rebuig a aquells nois i noies que no són excessivament llegidors. A La Regenta vaig tenir la sort d'arribar-hi a través del professor Jesús Tusón, que va fer una passada ràpida, juvenil i inesperada per la Normal del meu temps. Fortunata y Jacinta la vaig comprar una mica abans, en una bona reedició primerenca. Galdós té molt bons llibres però alguns d'ells semblen inacabats o poc rodons, tot i que els personatges resultin sempre inoblidables. Llegim poc els seus Episodios, un magnífic intent de recuperació de la memòria històrica del seu temps i d'entendre les desgràcies hispàniques, ben documentats i molt elaborats. 


Fortunata y Jacinta li va sortir rodona del tot, per això és extensa i complexa. Galdós explica fins i tot les desgràcies i tragèdies de forma humana i amable, amb un humor molt  madrileny al darrere, en un estil de tragicomèdia que sovint resulta més proper a nosaltres que no pas el drama realista i desesperançat. 

La sèrie està, doncs, molt bé, però el llibre és el llibre i per ell s'hi escampen tot un munt de reflexions sobre els homes, el temps, les passions i la fatalitat. Galdós viatjava en trens barats i contactava amb tota mena de classes socials. Rics i pobres se'ns mostren amb els seus defectes i virtuts, absolutament vius, talment com si fossin veïns de casa. Galdós ha estat molt criticat de forma injusta, fins i tot una vegada vaig escoltar com Espriu el menystenia. Li volien atorgar el Nobel l'any 1912 i els seus contraris van organitzar un sopar de protesta. Li van donar a Gerhart Hauptmann, un autor alemany poc conegut de nosaltres. Com és sabut, a causa del seu reflex dels aromes i colors dels humils li van dir com a penjament Don Benito, el garbancero.

En moltes ocasions, en copsar en alguna escala de veïns o bar modest aquella olor de fregits barrejats tan característica, em vénen al cap les descripcions de Galdós d'aquells patis madrilenys per on s'escampa l'aroma desagradable de les fritangas. Actualment cada dia és més difícil de recuperar olors i pudors antigues, gràcies als ambientadors i a les ventilacions i pràctiques higièniques modernes. En un llibre de Bàrbara Kingsolver un africà se sorprèn de la manca d'olors i pudors del món occidental. No m'estranya gens, vivim en un procés asèptic imparable i esterilitzador. Els llibres de Galdós i, sobretot, Fortunata y Jacinta, fan sentors diverses, que es poden copsar en llegir-lo, fins i tot es poden assaborir, com aquell lluç passat de voltes que donya Lupe fa cuinar per a l'afamat mossèn familiar, sempre insaciable a l'hora d'endrapar.

Galdós ha estat poc biografiat, amb excepció d'un llibre interessant de Carmen Bravo Villasante al qual, pel meu gust, li manca aquella màgia biogràfica especial que tenia Zweig i que té poc a veure, fins i tot, amb l'excel·lència documental. El mateix m'ha passat amb una extensa biografia d'un dels seus amors, la gran Pardo Bazán. La biografia és un gènere difícil, relliscós, que demana temps i inversions importants ja que a l'autor li comporta una gran dedicació que no sempre és possible. Demana també un maridatge complicat entre grapa literària i erudició acadèmica. A més, Don Benito va ser molt discret amb el tema amorós, va tenir amants diverses, com diversos són els seus personatges i només una filla coneguda i reconeguda, de la qual resten descendents actuals.

Va venir a Barcelona en diferents ocasions i va tenir amistat amb la gent de l'època. En la biografia del pintor Simó Gómez s'explica que assistia a tertúlies on anava el germà del pintor, el gran gravador Enric Gómez Polo, que era un home culte i inquiet. Sembla que Galdós s'ambientava per a la seva novel·la La família de León Roch, que segurament devia ser, en realitat, Roig, una obra menor pel meu gust. De vegades no es donava a conèixer i com que sembla que no parlava gaire hi havia qui pensava que era un guàrdia civil infiltrat, amb els seus grans bigotis característics. 

Sobre la sèrie, tot i que la novel·la fa pensar en una dona més de rompe y rasga que Ana Belén, aquesta va defensar molt bé el personatge i va realitzar una gran interpretació. També ho va fer Maribel Martín, que seria la nostra Mariona i la nostra Teresa, malauradament avui gairebé retirada del cinema, després de morir el seu home, el gran Julián Mateos. Sembla que es va oferir el paper a Marisol, però aquesta que ja estava molt ressentida amb el món mediàtic el va rebutjar, no volia saber res de cinema ni de popularitat. De tota manera, a la sèrie brillen amb llum pròpia, com en el llibre, tot l'estol de grandíssims i genials secundaris, Fernán Gómez, Mary Carrillo, Maria Luisa Ponte, Mario Pardo, Berta Riaza i tota la resta. No n'hi ha ni un que grinyoli.

La sèrie es pot veure en línia a una mena de bota del racó que té TVE, per sort. I el llibre avui, com La Regenta, també es pot trobar amb facilitat. Jo crec que la ciutat de Madrid no seria el mateix en el nostre imaginari sense aquest gran fresc galdosià del temps de la Restauració, que ens el fa viu i colorista. La ciutat ha tingut l'encert de conservar -de moment- l'ambient galdosià en molts dels seus barris, on es troben moltes més botigues respectuoses amb el passat que no pas a Barcelona. Que duri. En tot cas, moltes de les reflexions que fa aquest autor sobre la idiosincràsia hispànica de la qual, encara que no ens agradi haver de reconèixer-ho, en tenim alguns o molts trets, són moderníssimes. Les consideracions sobre la condició humana encara resulten més actuals. Avui hi ha pocs autors, segons la meva opinió, capaços de reflectir amb versemblança un estol humà tan divers i colorista. No és estrany que entre els amors galdosians hi hagués des de l'aristòcrata -tot i que amb ribets també populars- Pardo Bazán, fins a senyores analfabetes de bon veure, però de sectors socials molt diferents. 

Diuen que Don Benito era un senyor molt atractiu per a les dames de l'època, alt, amb els seus bigotis varonils. Encara que sembli mentida per les fotografies, resultava també molt atractiva Pardo Bazán per als cavallers lletraferits del seu temps, entre els quals alguns catalans que va conèixer en algun viatget a Barcelona i que van provocar la gelosia de l'escriptor. Com diu el mateix Galdós en el llibre, cadascú viatja amb la seva pròpia novel·la i només que canviï de direcció, canvia l'argument.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

Recordo La Regenta com una descoberta, malgrat que fou en etapa escolar i per força. Devia ser cosa de la professora que en sabia un niu. De les versions televisives no en servo memòria, llàstima.

GLÒRIA ha dit...

Vaig llegir Misericordia fa molts anys i em va semblar mestrívola. No he llegit més Galdós però copso perfectament les atmosferes galdosianes i vaig fruir de Fortunata y Jacinta malgrat el com tu dius prou bé "peix sense suc" d'en santa Cruz. La ponte i l'Aleixandre estaven superbs. Ana Belén y Maribel Martín guanyaven a mesura que el guió avançava però, vaja, va ser una bona serie, intel·ligent i distreta. I tenia una música esplèndida d'Antón Garcia-Abril home fet a composicions ràpides i burdes per portar el pa a casa i que a Fortinata... se li va donar temps per mostrar el seu talent. Seguint amb Galdós també em va agradar El abuelo amb un Fernán Gómez fantàstic i Tormento tampoc estava malament.
No em vaig llançar mai amb La regenta però sí que vaig seguir la serie, força reeixida.
Tinc entès que això de Don Benito el garbancero li va treure Valle-Inclán que detestava Galdós i de qui, fins i tot, en parla amb aquest apel·latiu a la seva obra. Més tard, Francisco Umbral va reinterpretar l'adjectiu "garbancero" idoni per aquells escriptors d'ofici, quasi impremeditats que ell admirava molt i va afegir a Pla a la llista de "cigroners" que era notable i d'escriptors molt bons.
Salutacions, Júlia!

Ana ha dit...

Jo també vaig descobrir a Galdós, per obligació, a l'institut. Però devien ser altres temps perquè no em va costar gens disfrutar de la seva lectura i de tantes altres obligatòries. Ara que treballo en un institut veig que es trien lectures, jo no dic que dolentes, però molt llunyanes de les obres que trascendeixen els temps.

Júlia ha dit...

De fet per a molts de nosaltres, Clídice, 'La Regenta' va ser un descobriment, va estar molt d'anys 'oblidada'. Pel meu gust és superior a Madame Bovary però aquí no som tan promocionadors com els francesos... La comparo amb Bovary pel fet que el tema de la dona casada adúltera va ser recurrent al XIX a tota Europa.

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, Pla també era una mica 'cigroner', he, he.


Tens raó pel que fa a la música. Encara em meravellen aquelles sèries i també les d'abans, fetes gairebé sense mitjans.

Valle-Inclán, tot un personatge, un dia d'aquests en parlaré.

Júlia ha dit...

Ana, sempre hi ha una minoria d'alumnes que gaudeixen del que sigui quan sigui, per sensibilitat, com seria el teu cas.

No sabia que ja no estaves a Primària. El tema de les lectures obligatòries i la resta ha fet vessar molta tinta. Jo crec que a certa edat s'hauria de tornar a les bones antologies, que ofereixen un tast general i després qui vol ja pot aprofundir.

Puigcarbó ha dit...

Confesso que no he llegit res d'ell, lo qual em fa quedar ben galdós davant teu.

Ana ha dit...

Sí, Júlia. Vaig aprovar les opos de secundària fa dos estius. Estic de psicopedagoga al Mercè Rodoreda. Contenta amb el canvi i amb el que faig però enyoro certes coses de l'escola que a l'institut no hi ha.

Júlia ha dit...

Francesc, no sembles de la meva generació, he, he. Segur que als llibres de lectura del cole hi tenies algun fragment galdosià 'tolerat'.

Júlia ha dit...

Felicitats pel canvi, tot i que has estat una gran pèrdua per a la primària.

Els instituts, efectivament, són tota una altra cosa i tot un altre món.

Júlia ha dit...

Espero que al teu súper espòs no se li hagi acudit fer el mateix...