19.6.11

Festa al Paral·lel









A les deu del matí s'acabaven de muntar les paradetes de la Mostra d'Entitats del Poble-sec, que complia vint-i-un anys. Les cròniques oficials dels diaris majoritaris recullen avui la festa del Paral·lel oblidant, la gran majoria, la presència de les més de setanta entitats poble-sequines a l'avinguda sorollosa. En temps difícils la Mostra es feia al Carrer de Blai, a la Plaça dels Ocellets. Vam ser el primer barri en endegar aquesta trobada d'entitats, en una època en la qual l'associacionisme anava de baixa i hi havia un cert desencant cívic per tot arreu.

Aquest és el segon any que es tanca el Paral·lel i que la Mostra s'incorpora a la festa grossa. Com sol passar tot plegat ha tingut avantatges -moltes- i inconvenients -alguns- relacionats amb la pèrdua de protagonisme i d'intimitat veïnal de la trobada. El Paral·lel del matí d'ahir, ja tancat en part al trànsit però encara silenciós, em va recordar el Paral·lel de la nevada, tancat aleshores per imperatiu meteorològic, tot i que el clima era ben diferent. A mig matí es va escampar per la ciutat una escalfor xafogosa i aclaparadora que ens va fer pensar que enguany la festa no tindria l'èxit de l'any anterior, però la tarda va ser esplèndida i multitudinària.

Pertanyo a diferents entitats del barri però de forma molt més activa a CERHISEC, la d'història local, mitja dotzena de persones fet i fet, que ha passat, com totes les entitats lligades a la voluntat humana i les circumstàncies, per alts i baixos. Però enguany, i ja fa onze anys, com sempre amb pressa i amb errades d'impremta inevitables, hem publicat  el nou volum de les nostres ressenyes, que recullen articles relacionats amb temes  del Poble-sec o barcelonins en general, tractats en les xerrades mensuals que fem cada darrer dimarts de mes a la Biblioteca Francesc Boix.  Encara més, aquest any hem endegat fins i tot un monogràfic sobre els cementiri jueu de Montjuïc, obra d'un soci jove i actiu, arqueòleg, Aaron López. 

De vegades ens instal·lem en la queixa, en la protesta, i potser cal caure sense complexos, de tant en tant, en l'eufòria vital i en l'optimisme arrauxat. Una mena d'atac d'aquesta eufòria ciutadana em va amarar al vespre, mentre davant del Molino ballaven tangos i en un altre escenari, amb molt de públic de totes les edats, condicions i procedència, un artista, el gran Da Costa, èmul de Machín, cantava la mar de bé. La Mostra d'Entitats ja recollia el material aleshores, gràcies a l'esforç de persones coratjoses i treballadores, una mica cansades de trescar tot el dia i del fet  que moltes paradetes es resistissin a plegar a l'hora. Davant dels teatres hi havia cues, feien portes obertes. Sóc força al·lèrgica a les cues però admiro la constància en esperar dels interessats en aquestes visites.

Les parades de la Mostra havien acollit un mosaic pintoresc i divers, actualment n'hi ha moltes de gent de tot el món, l'Índia, el Pakistà, Hondures, Marroc... També n'hi havia unes quantes que recollien iniciatives solidàries, tot i que aquesta paraula, a causa del seu ús indiscriminat em fa una mica d'angúnia, i les de coses i activitats de casa: sardanes, castelleres, futbol, atletisme, excursionisme. La Coordinadora d'Entitats del barri ha fet una tasca admirable, que cal mirar en perspectiva per poder valorar-la de forma objectiva i generosa. El fet d'estar en una parada comporta que no puguis gaudir del tot de la resta. En tot cas, va ser un gran dia, alegre i esperançador. Fins i tot em va semblar, quan es va començar a recollir, que el terra no havia quedat tan brut i ple de deixalles com en d'altres ocasions. 

Tot el dia hi va haver balls i música als escenaris, a més de moltes altres activitats. De tot el món i de tots els gèneres. El Paral·lel va ser un univers màgic i breu fins a la matinada, però jo ja no hi era i no sé com es va desenvolupar el tema nocturn. M'estranya que hi hagi qui afirmi encara que estem pitjor que mai. Un senyor ens va obsequiar amb unes fotografies impagables, de festes majors veïnals al carrer Poeta Cabanyes, dels anys 46, 47.  En aquells anys fins i tot es va fer també una Festa Major del Paral·lel, amb cursa ciclista i tot. Les decoracions dels carrers eren magnífiques i artesanals, amb grans cartells i guarniments pintats a mà. Tot és feia sense demanar res als poders públics, de forma voluntària i coratjosa, amb les estranyes ganes de viure, ballar, cantar i gaudir de la vida que suren en els pobles després de les tragèdies, fins i tot quan les tragèdies encara són ben vives i properes. 

En tot cas he arribat, amb els anys, a una conclusió una mica paradoxal, ja no m'estranya que les coses no funcionin, que ens discutim o barallem, que hi hagi enfrontaments i problemes. El que m'estranya de veritat és que hi hagi períodes de pau, en la història, i que, de tant en tant, fem coses plegats, enraonem amb ànim conciliador i aconseguim, de forma gairebé miraculosa, fites esplèndides, fins i tot en temps de crisi. Tot i que penso que tots els temps ho són, de crisi, no sempre econòmica, és clar, però sempre hi ha coses que s'enyoren, que creiem haver perdut, miratges del passat, records equívocs i imprecisos, desigs d'un perfeccionament impossible, de més democràcia, de més civisme, de més solidaritat, de més diàleg. 

Les ciutats, els barris i els pobles són elements vius, que creixen, emmalalteixen, fins i tot moren en ocasions. Gaudir dels seus moments de glòria és tot un privilegi. Sovint em sorprèn molt més la pau que la guerra, l'optimisme que la tristor, els petits èxits que no pas els grans fracassos o les mancances a causa de les nostres humanes imperfeccions genètiques.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tens molta raó, la pau no és més que una anomalia dins els nostre quefer diari com a societat.

El veí de dalt ha dit...

I és que quan cal, la gent s'hi posa, s'hi posa, oi? El que sap greu és que no s'hi posin més i més sovint.

Júlia ha dit...

Francesc, amb el temps he arribat a aquesta estranya conclusió, efectivament...

Júlia ha dit...

Veí, que s'hi posi de tant en tant ja és un miracle...

Ramon ha dit...

L'any pàssat vaig gaudir de la festa del Paral-lel, però no aquest any que pel que expliques ha estat tot un èxit. M'alegra moltíssim que la participació de gent com tu en entitats d'un barri amb tan carisma com el Poble Sec, aconsegueixin una festa d'aquest caire.

Júlia ha dit...

Ramon, l'any passat era el primer i, evidentment, això té un pes. Però, vaja, aquest anys també va venir moltíssima gent.