20.6.11

La mort immortal del doctor Llimona i d'altres jocs de taula








La necessitat de fer neteja i aconseguir espai ha motivat que ens haguéssim de desprendre d'alguns vells jocs de taula, de l'època en la qual els meus fills eren petits. Hem amnistiat el Cluedo, pel fet que es tracta gairebé d'una antiguitat, que, per cert, he vist que es valora bé en el mercat de segona mà. De fet, tots aquells jocs ho són ja, d'antiguitats. Els dissenys es van renovant amb el temps, canvien alguna cosa per tal que la resta continuï si fa no fa. 

Alguns jocs de taula van ser sofisticacions de jocs de paper i llapis, com el dels vaixells. El dels barcos havia estat un joc habitual per a jugar-hi a escola, de forma dissimulada, mentre feies veure que estudiaves o escrivies. En el meu temps juvenil i amb l'arribada d'això que en diuen el bonisme, que en el camp pedagògic ha arribat a singularitats molt curioses, en uns cursos per a mestres dels gloriosos anys setanta ens van aconsellar substituir enfonsar vaixells per quelcom més pacifista, com ara trobar determinats objectes o plantes. També ens van aconsellar substituir la figura del penjat, protagonista d'un altre joc habitual d'estones escolars avorrides i autàrquiques,  per un dibuix menys morbós. Els soldadets i les pistoletes ja són residuals i de mal gust des de fa anys. Ignoro si els infants d'avui segueixen les normatives incruentes i juguen tan sols a coses políticament correctíssimes.

El Cluedo, mirat amb ulls educadors i pacifistes, és també un joc absolutament antipedagògic, però ens hi havíem fet un tip de riure amb allò del doctor Lemon, el senyor Mandarino i la senyoreta Amapola, armats de cordes, canelobres o ganivets. No sé si n'hi ha cap versió en català, dir la senyoreta Rosella quedaria molt bé, de fet. La fúria antimatadora dels impartidors de cursets mentalitzadors no va arribar als escacs, tan bel·licistes, ni tampoc al parxís, per exemple. En els jocs de taula més tradicionals s'acostuma a matar molt i de forma contundent tot i que el simbolisme resulti més dissimulat. 

Quan jo era petita el planter de jocs de taula era limitat. Hi havia els jocs de cartes més senzills, adients a les llargues sobretaules familiars nadalenques, la gilda, la brisca, el set i mig, la mona. Mirat tot plegat amb els ulls d'avui, he d'admetre que aquelles llargues partides on fins i tot de vegades hi jugàvem calderilla no em van convertir en ludòpata. Tampoc el xampany dolç, que bevíem generosament per les festes fins i tot les criatures, no em va afectar. Ni el fum espès dels caliquenyos i les cigarretes. Ni el greix dels brous excessius o dels rostits exagerats i puntuals. Eren altres temps, senzills i desacomplexats. 

Els temps van millorar i els parents van acabar per fugir després dels àpats, per tal d'anar al cinema d'estrena, en el qual ja havien reservat entrades. També ens vam posar a mirar la tele, els residents. Abans, en pisos de cinquanta metros hi podíem celebrar, fins i tot, les comunions i avui sembla que més de dues persones ja no hi caben i la gent s'escandalitza quan els nou vinguts s'apleguen als habitatges d'avui en un nombre que, fa anys, hauria estat fins i tot discret. Recordo pisos de la meva escala on els diumenges s'aplegava un gran nombre de parents i coneguts d'edat avançada, per jugar a cartes o al parxís. 

Uns altres jocs d'abans i de sempre han estat els incombustibles parxís i oca. Els taulers del Joc de l'Oca, camí vital i màgic, em fascinen. Tinc un llarg conte escrit on els protagonistes segueixen aquest joc, fa molts anys que el tinc fet però no he trobat editor, sempre m'han dit que era massa llarg. També es jugava molt a la Loteria, en la meva infantesa, amb aquells bombos metàl·lics i les fitxetes de fusta. Avui la Loteria és el Bingo, el Quinto per als més nostrats. Els nombres s'anaven assenyalant amb cigrons o mongetes, cosa que m'encantava tot i que en ocasions es feia un gran escampall de llavors per terra.  Un altre joc tradicional era el dòmino, amb les fitxes del qual es podia jugar, com amb les cartes, a fer castells.

De vegades hi ha qui es queixa del fet que molts infants no vulguin jugar a jocs de taula però és que els jocs de taula demanen gent, família, ambient, companyia, soroll. Fins i tot una mica de calderilla a guanyar. Els jocs reflecteixen el món real, en van sortint de nous i molts d'ells es renoven una i altra vegada, com l'especulador Monopoly, ben poc educatiu mirat amb ulls pedagògics, també. Per jugar a jocs que duren una llarga estona, com el Monopoly, has de tenir molta afició. En recordo un que es deia El camino de la vida en el qual podies acabar a una ciutat residencial per milionaris o a la residència del seguro, segons la sort i l'habilitat, però que no s'acabava mai. Un joc tan innocent com el Quién es quién era una mica masclista, hi havia molts més nois que noies, en els rostres dels personatges. No sé si ara deu haver canviat i assolit la paritat. També en recordo un de molt divertit que es deia Los misterios de Pekin. I, evidentment, vam tenir una bona temporada de Trivial. Els programes-concurs de la tele han fet  habitualment el seu joc en cartró, segons modes i tendències.

La gent avorrida endegava solitaris amb les cartes i avui moltes maquinetes electròniques ofereixen jocs solitaris, el mateix que els ordinadors. Avui els meus jocs de taula es redueixen a un o dos scrabbles diaris que fem amb el meu espòs, des de fa anys. M'agradaria que pel barri o en algun barri proper hi hagués ambient per fer un grup d'scrabblistes més ampli, però malauradament no és així i em queden una mica lluny els indrets on poder desenvolupar la meva afició de forma més multitudinària. 

Quan jo era jove van començar a sortir els jocs educatius que van esdevenir una mena de plaga bíblica. L'educació ha estat excusa per a tota mena de coses rares. N'hi havia algun d'acceptable i divertit però també es va comercialitzar molta bestiesa. En el fons, com en el cas dels contes, amb les adaptacions que calgui o que el temps escampa per damunt de la tradició, acaben per surar els jocs de sempre, acompanyats dels pocs jocs de taula que esdevenen clàssics, com el mateix Cluedo que ara he sabut que va néixer el mateix anys que jo, així que el pobre doctor Llimona ja fa un munt d'anyades que és assassinat de formes diverses, en indrets diferents de la casa residencial i de forma variada. Fins i tot crec que en van fer una pel·lícula força dolenta, fa temps.

Vaig tenir, fa anys, un d'aquells cursos estrella, a l'escola Provençana, de L'Hospitalet, jo crec que és dels millors que he tingut en quantitat i qualitat. En vaig ser tutora a cinquè i sisè de primària. Quan acabaven la feina es posaven a jugar a jocs de taula educatius, per iniciativa pròpia. Era l'època del FILIPRIM i també s'inventaven jeroglífics i tota mena de juguesques intel·ligents. Sobre això dels alumnes, com en el cas dels fills, ens agrada pensar que els bons resultats responen a mèrits propis però no és així, evidentment. L'atzar hi té molt i molt a veure. 

En el cas dels alumnes es pot comprovar fàcilment ja que en tens molts al llarg de la vida professional. La meva companya del curs paral·lel estava desesperada, el seu era pitjor en molts aspectes. En una ocasió vam anar a fer una visita al Museu d'Història de Barcelona, en els treballs habituals posteriors a la visita els meus van parlar de romans, muralles i la resta, amb dibuixos, esquemes i aprofundiments trets de les enciclopèdies, car encara no hi havia google, mentre que els seus explicaven, esquitxant els textos amb faltes d'ortografia   i dibuixets poca-soltes, tot un munt d'anècdotes suposadament irrellevants, com ara que havien vist un gat negre davant de la catedral o cinc coloms menjant veces pel carrer... Qui sap, potser d'aquell grup-classe menys convencional n'ha sortit un bon gruix de poetes.

L'altre dia, en fer la tria de jocs, vam amnistiar, doncs, el Cluedo, i fins i tot hi vam jugar una partida intentant esbrinar d'una vegada per totes si el dolent havia estat el Mandarino amb un canelobre a la cuina, l'Amapola amb una corda a la biblioteca o la senyora Prado amb una pistola a la terrassa. De la mateixa manera que en les antigues i multitudinàries festes del PSUC es feia punteria contra dibuixos de cartró dels  dirigents de dretes, un Cluedo amb protagonistes del nostre món mediàtic o polític podria tenir molt d'èxit. Potser ja existeix. Potser aquelles gracietes han contribuït a la nostra manca de respecte pels professionals del sector, qui sap.  No recordo si al camino de la vida hi havia alguna opció que et permetés entrar en política, la veritat.

Als anys vuitanta es va posar de moda pedagògica, metodològica i psicològica allò de l'educació en valors, seguint els paràmetres d'unes teories sobre educació moral, basades en un autor que es deia Kohlberg. Es va comercialitzar un joc que seguia aquella mena de moda, es deia Escrúpulos i també va coincidir tot plegat amb aquell emblemàtic programa del senyor Puyal, Vostè jutja, programa que, de fet, plantejava dilemes morals, com aquest joc de taula. Joc que, per cert, crec que no va tenir gaire èxit pels nostres verals. Al contrari del programa de televisió, que va resultar molt popular i que potser es podria recuperar en algun moment, modernitzant-lo segons calgui. Fins i tot els i les mestres militants que presumien de no mirar mai la televisió contemplaven el programa moral. A mi aleshores tot plegat em semblava magnífic i amb una companya de feina havíem impartit cursets sobre valors, dilemes morals i tot això. Avui, mirat en perspectiva, ho veig d'una altra manera i tot plegat em sembla una mica ingenu malgrat que reflexionar sempre va bé, sigui com sigui.

Quan cada dos per tres algú repeteix, ara, ahir i abans d'ahir, que es perden els valors, al menys puc afirmar que jo vaig intentar que no fos així. Pel que fa als jocs, tot i que molts papes i mames d'avui es queixen de l'addicció a les maquinetes dels seus cadells, crec que els infants continuen gaudint d'allò més amb una gresca de jocs de taula familiar. Per a aquesta activitat, però, cal temps i paciència i, si pot ser, guanyar els grans que tan llestos es creuen. Una de les coses més divertides, quan estàs en l'edat tendra, es veure i viure com el pare, la mare, l'oncle saberut o la iaia set-ciències, s'han quedat la mona del cul pelat, l'ambígua, bescantada i misteriosa sota d'oros.

8 comentaris:

Ana ha dit...

Jo, com que sóc filla única, i els meus pares treballaven fins tard m'havia fet un tip de jugar ¡¡sola!!! al parxís.

Júlia ha dit...

Així sempre devies guanyar, ep. La meva cunyada és d'una família nombrosa i animadíssima, jugaven molt a tota mena de coses, el meu germà era amic del seu germà i jo crec que primer es va enamorar de les partides de Cluedo multitudinàries i després d'ella, he, he.

Clidice ha dit...

Arriba la Festa Major (segon diumenge de juliol) i a taula serem una trentena, el més normal serà aixecar-se sobre les vuit del vespre després d'haver dinat, cantat, fer-la petar, compartir informacions de tota la parentela, barallar-nos i fer dir poca-soltades als més petits (bé, entretant jo ja hauré fregat plats i tota la pesca, anant i tornant ^^). El Cluedo, que també tenim, mai va ser dels nostres preferits. L'Scrabble si, però per quan som menys, el "Ramiro" i el dòmino. Ah! i per Sant Esteve, a ca'ls parents, el Quinto, de fa més de setanta anys! Coses de ser de poble ;)

Puigcarbó ha dit...

a casa als pares, erem molt del joc de l'oca, el joc on es fan més trampes per que guanyin els més menuts.

Gabriel ha dit...

Això dels jocs i les joguines dona per fer un petit museu. En el meu cas de jocs gairebé ja no en guardo cap ja que ma mare cada any per Reis els donava a la recollida de joguines per diferents ONGS.
Quins records els Cluedo, Hundir la flota...i evidentment els clàssics com el joc de l'oca o el parxís. Hi ha jocs que no passen com el joc de l'oca o les cartes. De fet amb les meves nebodes he jugat al joc de l'oca.
És curiós com canvien els jocs...pels nens d'ara determinats jocs els hi poden semblar una antigalla.
Això de censurar el hundir la flota o altres jocs com el penjat ho trobo ridícul o molt innocent. Si miressin amb quins jocs han jugat els nens de les darreres generacions amb les seves Wii, Xbos i nintendos...

Júlia ha dit...

Clídice, bones partides, doncs!!!

Júlia ha dit...

Francesc, el de l'Oca és senzill, ràpid i divertit, el millor per als infants.

Júlia ha dit...

Gabriel, de vegades sembla que canviïn però de fet s'adapten al present, com els contes. Què és 'La guerra de les galàxies' sinó una mena de pastorets reciclats?