7.6.11

Sumar i no restar, multiplicar i no dividir

L'entrada de l'Allau a l'entorn de la matemàtica i els nombres, recomanant alguna lectura sobre aquest tema, m'ha recordat que fa poc, en una presentació de la meva novel·la, una escriptora amiga explicava que, com em passava a mi, de petita ja li abellia molt llegir i escriure. 
-En canvi, les matemàtiques no m'agradaven, a tu et devia passar el mateix -va comentar.
Vaig protestar. De fet no va ser així i el meu problema era la manca d'especialització, tot m'agradava i fins i tot durant un temps vaig pensar en estudiar Ciències Exactes. Les possibilitats horàries i econòmiques i potser la tendència a la generalització van portar-me als estudis nocturns de magisteri però la veritat és que les matemàtiques i les ciències naturals m'agradaven tant com el llatí o la literatura.

Avui, com comenta Allau, hi ha qui rumbeja de ser de lletres i no saber un borrall de ciències. En general la ignorància és força atrevida. Un professor de secundària em va respondre amb aquesta frase recurrent, jo sóc de lletres, quan en una ocasió jo feia broma sobre la seva manifesta incapacitat de passar euros a antigues pessetes. Fa poc comentava com a l'escriptora Sílvia Romero, en una presentació dels seu llibre sobre els nens soldats de l'Àfrica, un periodista li va preguntar alegrement on era Costa d'Ivori. No sé si el periodisme és de lletres i la geografia de ciències però el que espanta no és tant no saber sinó fatxendejar de no saber, en un temps en el qual pots millorar de forma ràpida els teus coneixements i al menys fer el paperot.

Un anunci recent de la tele explota la qüestió. Un noi vol lligar amb una noia que li menciona directors de cinema de culte. Ell fa com si anés al lavabo i consulta ràpidament el seu súper petit ordinador. Així, quan torna a la taula on estan  sopant pot dir quelcom sobre el director ignorat. No ho podem saber tot i de vegades ens sobta quan algú no sap una cosa que sembla que s'hauria de conèixer de forma general. L'altre dia em va sobtar que un jove, en un concurs, no sabés quin apòstol va trair Jesús i anés dient noms a la babalà sense encertar el famós Judes. Ja no entraré en el tema religiós, però qualsevol curset d'història de l'art a l'abast hauria de donar a conèixer algun quadre famós sobre el sant sopar. El fet és que jo sóc també absolutament ignorant en molts coneixements actuals sobre aspectes informàtics i també en el tema del futbol i dels esports, la veritat.

Tots som ignorants en alguna cosa i per això em sorprèn que molts totòlegs habituals en les tertúlies serioses gosin opinar de tot i més. Per exemple, molta gent opina sobre educació amb un gran desconeixement. Si la gent es limités a opinar i parlar d'allò que coneix els debats tindrien una volada molt més gran i potser tot rutllaria millor. 

Pel que fa al món dels nombres, és absolutament literari. Ja Duoda, dama recuperada de l'oblit en aquests darrers anys, dedica al seu fill una mena d'estudi sobre numerologia medieval. Existeix una estranya i fascinant pel·licula de Greenaway, amb números pel mig, Drowning by numbers, que aquí van rebatejar amb l'absurd títol de Conspiración de mujeres. La protagonitzava la gran Joan Plowright, a qui recordo molt joveneta, quan es va casar amb Olivier, amb qui va tenir tres fills que crec que també es dediquen al teatre. Li deien que ella havia allunyat  Olivier de Vivien Leigh i comentava que abans ja ho havia fet Danny Kaye. 


El fet és que aquells actors de l'època havien d'amagar com podien la seva homosexualitat però a la llarga hem anat esbrinant els seus misteris en una època, per sort, molt més desacomplexada en aquest aspecte humà. Ara sembla que s'admet la qüestió en els actors i fins i tot en els parents, tot i que encara queda molta normalització pendent, per exemple en el camp futbolístic. En la meva infantesa es va considerar que el pobre Olivier havia patit molt amb la Leigh i cercava la pau familiar, cosa molt del gust purità de l'època. La Plowright, que semblava inofensiva i anodina, ha esdevingut una actriu de pes, una gran dama del teatre i del cinema, a l'alçada del seu famós marit i encara més.

Els números són fascinants i els jocs matemàtics divertidíssims. Per internet n'hi ha un munt i he constatat a escola que no existeix cap noi o noia a qui no agradin les matemàtiques recreatives, fins i tot encara que presentin dificultats, car hi ha, efectivament, persones poc dotades per a aquesta matèria com per a qualsevol altra. Jo sóc partidària de creure què tot es pot aprendre encara que no s'arribi a ser un geni, que tampoc no cal. L'excel·lència excessiva en temes matemàtics de vegades frega certs problemes mentals, també n'he conegut algun cas, potser perquè pot esdevenir una mena de fascinació abassegadora i obsessiva. De tota manera, no cal arribar tan enllà per gaudir dels nombres en la seva justa mida.

Un altre aspecte és la cabalística i el poder màgic dels números, que també cita Allau en l'article, referent al llibre que comenta. Jo no crec en res de tot això, evidentment, però una vegada una amiga devota de la qüestió em va fer una mena de carta astral numèrica, sumant i restant les dates de la meva vida. Com sol passar amb això, i amb l'horòscop, sempre t'encerten alguna cosa ja que te'n diuen moltes. De tota manera, si fóssim més seriosos a l'hora de fer números, com deien els grans, no hauríem caigut en el parany de la bombolla immobiliària a tots nivells, car no és més ric qui té més sinó aquell que sap establir un bon equilibri entre despeses i ingressos. Les entitats de crèdit i els venedors del que sigui s'aprofiten sovint del nostre desconeixement matemàtic i quan ofereixen duros a quatre pessetes sovint no ens expliquen bé la lletra petita, vaja. La ignorància no és un eximent seriós, de tota manera, ni tan sols la innocència ho és en un món on tot es pot consultar amb rapidesa.

L'entrada de l'Allau m'ha recordat  una cançó una mica xarona sobre Pitàgores del meu temps, que crec que en el comentari que li he escrit he citat malament, doncs la confonia amb una altra sobre Juli Verne. En tot cas, l'he trobat a l'inefable youtube, el mateix que la de la multiplicació del malaguanyat Darin, que cantava en una peli anomenada Quan arribi septembre, on sortia també Rock Hudson, una altre víctima de l'homofòbia actoral antiga. Cada vegada que surt aquest pobre actor en una peli del passat no falta qui comenti, oh, ves, tan guapo que era, qui ho havia de dir... Fet que evidencia els nostres prejudicis encara vigents sobre el tema.

La meva època va anar acompanyada d'un bon grapat de cançons hortero-educatives com ara aquesta de Pitàgores, Juli Verne, La muralla de Berlín. Una mica més antigues eren les històriques: Eugenia de Montijo, Romance de la reina Mercedes, Locura de amor... S'aprenia molt escoltant la ràdio, la veritat. Avui, en els estudis d'idiomes també són freqüents cançons infantils per aprendre els números a nivell rudimentari en l'idioma estudiat. Cantar les taules de multiplicar és una activitat que encara es manté, renovada i modernitzada. La cultura general bàsica, de ciències i de lletres, és una gran font d'inspiració musical i poètica.






11 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha...
Ara s'han posat de moda uns manuals per a dissimular que no sabem les coses més bàsiques de la cultura. El millor és un que es titula una cosa així com "Como saber de literatura con sólo leer este libro".
Fantàstic!

Allau ha dit...

Déu n'hi do, Júlia, com t'he inspirat, fins i tot cites "Drowning by numbers", que m'agrada molt. Quin accent tan nostrat que té el cantant dels Top-son. No coneixia les cançons, hauré de repassar les meves matemàtiques.

Puigcarbó ha dit...

Si un és de lletres, és de lletres i no se n'ha d'amagar, ja fem prou amtemàtiques per arribar a final de més, molts.

Ana ha dit...

Estic d'acord en tot excepte en que no domines el tema informàtic.

Ana ha dit...

La cançó de Pitágoras m'ha encantat. Li he enviat a un amic matemàtic, dedicada.

GLÒRIA ha dit...

Com sempre m'ha agradat llegir-te, Júlia però jo -una simple qüestió semàntica- no penso que siguem "ignorants en algunes coses" sinó "llegs" -existeix la paraula en català?- o "desconeixedors" de determinades o moltes matèries tenint per "ignorant" aquell que no sap podent saber, sobretot en temes de sentit comú. A mi el càlcul
-és matemàtica però l'anomeno amb modèstia-m'agrada molt i al principi de l'euro era el convertidor de la família.
He rigut molt amb en Dany Kaye.Joan Plowright mai ha estat tan famosa con Olivier al menys pel que fa fòra del Regne Unit on té un prestigi més que merescut com a actriu de teatre. Una generació determinada que ja marxa i els seus hereus, amants del cinema, sempre sabrem qui va ser el marit de Rebeca, Ricard III o el distingit emperador d'Spartacus mentre que a Joan Plowright, qui la situa? Vaig llegir les biografies d'Olivier i Leigh i deixen clar que la que patia molt era ella a qui el seu home envejava de valent.
De quàntes coses m'has fet recordar, Júlia!
Gràcies.

Júlia ha dit...

Galderich, sempre, del meu record, han existit aquest tipus de publicacions per 'quedar bé amb poc esforç'. De tota manera sovint es veu el llautó als usuaris, he, he.

Júlia ha dit...

Ja veus, Allau, m'han vingut tot de nombres al cap. T'ha agradat, eh, això del Pitàgoras, Pitàgoras... És del temps en els quals els més grandets que vosaltres érem yeyés, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, si un és de lletres, molt bé, ara, excusar-se de no saber multiplicar pel fet de ser de lletres em sembla una ofensa a les professores de primària, ni que estiguin jubilades, ep.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ana. Ja veus, quines coses es cantaven en la meva adolescència, ja no es fan cançons així i en tot cas les canten totes en aglès, 'berridos anglosajones', com deia un company de feina de la meva joventut molt espanyolista.

Júlia ha dit...

Glòria, cert que la Plowright és més coneguda al seu país que fora, imagino que ella mateixa s'ha dedicat més aviat al teiatru, però quan surt en una peli roba totes les escenes, m'encanta. Resulta fins i tot inquietant quan fa d'una mica dolenta, com al 'Cerro de las viudas'.

Olivier era un grandíssim actor i amb la Leigh van ser una parella estranya, apassionada, infidel, gelosa i complicada, com ha de ser en aquests casos de grans personatges, de genis de l'escena, tot i que m'estimo més la tranquil·la convivència casolana convencional.